Jornades gastronòmiques dels cítrics i la galera

Enguany, un cop més, un bon grapat de restaurants d’Alcanar, Alcanar Platja i Les Cases d’Alcanar tornen a participar en les conegudes Jornades Gastronòmiques dels Cítrics, coincidint amb la temporada de màxim esplendor d’aquestes fruites, tan típiques de les terres de l’Ebre. Alguns dels restaurants que enguany hi participen són el Taller de cuina Carmen Guillemot, del qual us he parlat en altres ocasions; el Racó de Jesús, on vam anar a dinar no fa massa; o el Restaurant Mareny, del qual no us vull deixar de parlar perquè els meus pares hi van anar a fer el menú aquest cap de setmana i en van sortir més que encantats.

En aquesta ocasió, l’Helena els va sorprendre amb un deliciós empedrat de bacallà amb taronja, seguit d’un salmó a l’essència de taronja amb pipes de gira-sol que també els va agradar molt. El plat estrella, però, va ser l’arròs melós de galera i bròquil, que la meva mare em va dir que és un dels millors que ha menjat mai. Les postres van ser un flam amb melmelada de clementina que també va merèixer els elogis dels meus pares, sobretot per l’equilibri entre la dolçor de la melmelada i l’acidesa de la clementina. Tot plegat, amb vi blanc D.O Terra Alta, cafès i un xarrup d’orujo de taronja per posar fi a la degustació, els va sortir per 25 euros, un preu difícil d’igualar tenint en compte la qualitat del menú.

Així que, a veure si us hi animeu, i aprofiteu que el proper cap de setmana és el darrer d’aquestes atractives jornades gastronòmiques per fer un tomb per les terres de l’Ebre i visitar Les Cases d’Alcanar.

Amanida d’escarola amb maduixots, ceba vermella d’Amposta i formatge fresc

Des que vaig saber que estava embarassada, no sé si ha estat per les hormones o per un atac de responsabilitat de ser pares, però a casa nostra hi ha hagut alguns canvis alimentaris importants. El primer pas que vaig donar –i que de fet feia temps que tenia ganes de donar- va ser cercar informació sobre alguna associació agroalimentària que ens pogués servir setmanalment una cistella de productes ecològics i de proximitat.

Després de comparar diferents opcions que ens van recomanar amics i que vam trobar per Internet, la que més ens va convèncer va ser la de Can Perol, una associació formada per sis famílies d’agricultors del Baix Llobregat que distribueixen a domicili els seus productes acabats de collir de la terra i conreats segons els principis de l’agroecologia.

El que més ens va agradar de Can Perol és que pots elaborar tu mateix la teva cistella elegint els productes i les quantitats desitjades (a diferència d’altres associacions en què hi ha un o dos models tancats de cistelles per escollir). A més, a banda de fruita i verdura, la web de Can Perol també té una secció de pa i pastissos elaborats artesanalment a l’obrador de la pastisseria Vila: el pa de coca, les magdalenes d’espelta i les galetes de xocolata i farigola són delicioses. També s’hi poden adquirir alguns productes de la casa Cal Valls, com ara sofregits de tomàquet o sucs de fruites, i lots de carn ecològica, ous i embotits artesanals. Les cistelles prefixades oscil·len entre els 19 i els 28 euros i són una bona opció per qui no vol pensar cada setmana què ficar dins del cistell.  

 
Els únics inconvenients de comprar la cistella ecològica són el preu, bastant més elevat que el de fruiteries o supermercats, i la diversitat de productes, molt més limitada als productes de temporada i a les collites setmanals. Però el gran avantatge és la qualitat i el sabor de tots els aliments que, a més, tenen garantia de no haver estat tractats amb productes químics ni haver passat per càmeres frigorífiques. Feia temps que no menjava pastanagues amb el gust i l’aroma intens de les pastanagues acabades de collir de l’hort, fruita collida al punt just de maduració, verdures fermes i saboroses, amb algun cargolí que, de tant, en tant, ens arriba de regal…

L’experiència ha estat tan satisfactòria que, des del primer cop, no hem deixat de fer la nostra comanda setmanal!

L’amanida que us presento avui està elaborada, principalment, amb productes ecològics i de proximitat. L’escarola, la pastanaga i la ceba morada són de de la cistella d’aquesta setmana de Can Perol; el formatge de cabra també és ecològic, però el compro setmanalment a la dietètica Colomer del carrer de Mar de Badalona; les maduixes i els tomàquets no són ecològics ni de proximitat, de fet les maduixes no són ni de temporada, però les he vist al mercat i m’han vingut molt de gust; i els fruits secs són de Can Corbera, el millor lloc de Badalona per comprar fruits secs i altres productes que, ara per Nadal, segur que entren a moltes llars.

Ingredients per a 4 persones:

una escarola
2 pastanagues
1/2 ceba vermella d’Amposta
tomàquets cirerols de branca
4 maduixots
formatge fresc de cabra
fruits secs (nous, pipes de carabassa, festucs, pipes de gira-sol, panses i aranyons)
orenga
oli d’oliva, sal i vinagre

Preparació:
Temps estimat: 10 minuts

• Primer de tot, renteu bé l’escarola retirant-ne les fulles més verdes, i talleu-la a trossos. Escorreu-la bé i poseu-la en quatre plats o en una safata gran.
• Peleu la pastanaga i talleu-la a rodanxes; renteu bé la ceba i talleu-la en juliana; netegeu els cirerols i partiu-los per la meitat.
• Poseu les verdures tallades per sobre l’escarola.
• Renteu les maduixes, talleu-les a daus i escampeu-les també per sobre l’amanida.
• Talleu el formatge fresc a daus grans i afegiu-los.
• Acabeu de decorar l’amanida amb un grapat generós de fruits secs i una mica d’orenga.
• Amaniu amb oli, sal i vinagre al gust.

Un plat ben saludable, gustós i molt vistós!

Ous quadrats amb rossinyols

Aprofito el post d’avui per presentar-vos una proposta d’aperitiu molt fàcil de fer i original i per donar-vos una bona idea per a un detallet o amic invisible d’aquestes Festes. Per elaborar aquest plat només necessitareu els ingredients de la recepta i un motlle per a fer ous quadrats de la casa Lékué. Jo el vaig comprar fa unes setmanes al Cullerot de Badalona, un autèntic paradís per als amants dels estris de cuina, on trobareu altres productes de la marca Lékué i un munt d’idees de tots els preus per regalar a qualsevol amant de la cuina. El motlle que he fet servir jo crec que rondava els 9 euros.

Ingredients per a 4 persones:

4 ous grans
400 g de rossinyols
3 talls de pernil serrà
porradell o julivert picat
oli d’oliva i sal

Preparació:
Temps estimat: 15 minuts

• Primer de tot, netegeu els bolets amb un drap o un pinzell i saltegeu-los en una paella amb una mica d’oli i un polsim de sal.
• Unteu el motlle amb una mica d’oli d’oliva (també podríeu fer servir oli trufat per aromatitzar l’ou), introduïu-hi l’ou i poseu-hi per sobre alguns bolets.
• Tapeu bé el motlle amb la seva tapa i introduïu-lo al microones el temps desitjat. Al manual d’instruccions hi ha algunes indicacions del temps de cocció, segons si es vol obtenir un ou més o menys sucós, o si es vol fer un ou dur. A mi, amb el microones de casa, les indicacions del manual no em van funcionar i per fer aquest ou, que va quedar una mica cru per dins, el vaig tenir gairebé un minut a màxima potència. El més recomanable, és que el primer el deixeu 30-35 segons i, a partir d’aquí, aneu controlant cada 10 segons fins obtenir el punt desitjat.
• Un cop cuit, desmotllem l’ou sobre el plat on el servirem i repetim l’operació amb la resta d’ous.
• Posem els tres talls de pernil ben plans i separats durant 3 minuts al microones. Mentrestant, acabem de guarnir els ous amb uns quants bolets més i el porradell o el julivert picats.
• Passats els 3 minuts, traiem el pernil del microones, el piquem amb la mà de morter i el posem per sobre de l’ou i pel voltant del plat.

Ja veureu com és un plat molt gustós i sorprenent! I si ho preferiu, podeu fer la vostra versió de l’ou quadrat posant-hi verduretes o el que us digui la inspiració del moment.

La taula d’en Bernat surt al mercat

Avui és un dia especial. Ahir, per primera vegada, vaig poder tenir entre les mans el llibre de Les receptes de la Taula d’en Bernat, un projecte que fa mesos que tenim entre mans i que sortirà a la llum a partir de la setmana vinent. Cap a les 6h de la tarda, en Jordi Castelló, director de Stonberg Editorial, va venir a casa amb un paquet vermell entre les mans. Vaig obrir-lo tremolosa i amb el cor a cent, i no vaig poder evitar emocionar-me quan vaig veure el meu llibre. Fullejar-lo, veure’n les fotografies i tocar-lo va ser una experiència indescriptible. Diuen que hi ha tres coses que no es poden deixar de fer en aquesta vida: plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill. Les dues primeres ja les he fet i la satisfacció ha estat enorme. La tercera, suposo que no trigarà gaire a arribar, però he de reconèixer que costa força posar-s’hi…

La reunió d’ahir va ser fantàstica, perquè a més de gaudir de la sempre grata companyia de Jordi Castelló, vam comptar també amb la visita de la Rosalia Pons, la cuinera més mediàtica de Badalona de qui us he parlat en altres ocasions. La Rosalia s’ha ofert a participar en la presentació del llibre, que tindrà lloc el divendres 25 de novembre les 20h a la Llibreria Saltamartí de Badalona (Canonge Baranera 78). Alguns de vosaltres ja heu rebut les invitacions, però no cal que us digui que tots els blocaires i lectors de La Taula d’en Bernat hi esteu convidats.

Si voleu comprar el llibre, ho podreu fer a partir de la setmana que ve a través de la pàgina web de Stonberg (també teniu un link al marge superior del bloc) o en alguns comerços de Badalona que s’han avingut a participar en la distribució del llibre, o en les meves escoles de cuina preferides de Barcelona: Sabores i Aula gastronòmica.

També podreu trobar-lo en algunes llibreries, com el Saltamartí de Badalona i d’altres de Barcelona que, de moment, encara hem de confirmar.

Si voleu fullejar les primeres pàgines del llibre, ho podeu fer des de la web de Stonberg. Veureu que, en general, són receptes senzilles i tradicionals, explicades pas a pas en un to que no he volgut allunyar gaire del del bloc. Hi ha receptes de xefs que admiro, com el Xesco Bueno, cap de cuina del restaurant Ca l’esteve, que a més es va oferir a escriure el pròleg del llibre (moltes gràcies, Xesco!); receptes d’origen italià i francès, dues cuines que sempre m’han apassionat; receptes d’amics com la Teresa Carrión, la Lupe o l’àvia Montserrat, a qui vull agrair que hagin compartit les seves receptes amb mi; algunes postres que vaig descobrir a través del blog de la Gemma Clofent; i tampoc no hi podien faltar algunes receptes nadalenques com l’escudella de galets, els canelons de pollastre o els llagostins al cava.

No es tracta de cap projecte ambiciós, sinó d’un petit recull de receptes –algunes de La Taula d’en Bernat i d’altres d’inèdites- amb què pretenem animar la gent a posar-se davant dels fogons i gaudir dels camins inexorables de la cuina, un món que, com ja sabeu, s’ha convertit en la meva passió.

Avui toquen Webos Fritos

 

Avui tinc ganes de fer-vos una recomanació bibliogràfica relacionada amb un dels blogs gastronòmics que més he seguit i admirat durant aquests darrers anys. Es tracta del llibre de receptes que han publicat Susana Pérez i el seu marit, Jesús Cerezo, coautors del blog Webos Fritos, un dels més complets i més seguits de la xarxa.

Tal com explica la Susana, el blog va néixer amb l’objectiu d’anar recopilant les receptes manxegues de la seva mare, col·laboradora indispensable en el dia a dia del blog i en l’elaboració d’aquest recull. Amb la seva traça als fogons i la seva gràcia per escriure les receptes, la Su ha sabut captar l’atenció dels lectors gastronòmics més exigents que han quedat més d’un cop bocabadats amb les fotografies espectaculars del seu marit. L’equip és insuperable i la seva professionalitat queda palesa en aquest llibre que considero rodó.

Els comentaris plens de xispa de la Susana que ja coneixem del seu blog, els trucs i consells que dóna a cada recepta, les fotografies esplèndides que ens fan venir salivera, la selecció de receptes i la distribució en apartats poc convencionals fan d’aquest llibre tot un encert. Són interessants també els apartats finals en què dóna alguns consells pràctics sobre tècniques de pastisseria, i un altre apartat on s’expliquen algunes receptes en versió Thermomix.

Podeu trobar el llibre en grans llibreries com l’FNAC o demanar-lo on-line des del seu blog. Aquest va ser el meu regal de Sant Jordi que va arribar una mica tard però ha fet valdre l’espera!

VII MAGNA CELEBRATIO: FESTIVAL ROMÀ DE BADALONA

Els propers dies 29 i 30 d’abril i 1 de maig se celebra a Badalona la setena edició de la Magna Celebratio, unes jornades dedicades a conèixer millor els nostres avantpassats romans a la ciutat de Baetulo.

Les jornades consten d’una sèrie d’activitats que ajuden a recrear la vida quotidiana dels antics baetulonenses. Una sèrie de paradetes distribuïdes al voltant del Museu de Badalona ens mostren com filaven i teixien les dones romanes, com tenyien les teles amb tints vegetals o animals, l’ofici dels antics pescadors, l’elaboració de les salaons i de cordes i nanses per pescar, com preparaven ungüents curatius i l’instrumental que feien servir els metges, com elaboraven sabates i moneders de pell, com treballaven la pedra per a la construcció, l’art de la forja, el procés de creació dels mosaics, com molien el blat per fer el pa, etc.

A més de les activitats gratuïtes hi ha una sèrie de tallers i activitats de pagament molt interessants, entre les quals destacaré el Thermopolium, un taller de cuina romana a càrrec de la companyia Kuanum, en què s’expliquen i es mostren els principals aliments i tècniques culinàries de l’antiga Roma, s’elabora algun plat i es fa una degustació de diferents tastets, condiments i vins. L’any passat va ser el primer any en què hi vaig participar amb alguns dels meus alumnes de llatí que van quedar encantats,  i aquest any segur que repetiré perquè tinc una alumna que està fent un treball de recerca sobre l’alimentació a l’antiga Roma.

Altres tallers interessants són el Textrina, en què es practica el cardat i el filat de la llana; l’Unguentaria, en què es fabriquen cremes perfumades; o el Gemmariu, en què es confeccionen collarets i polseres similars als que lluïen en època romana.

Els més menuts tindran la possibilitat de muntar en una biga, carro romà tirat per dos cavalls que conduïa un auriga; i els no tan petits podran participar al Baetulo Ludens, un joc d’estratègia ambientat a la ciutat de Baetulo.

A més de les activitats mencionades i de l’ambient alegre i festiu que es respira pel barri de Dalt la Vila, són molt interessants les jornades de cuina romana que organitzen alguns restaurants de Badalona. L’any passat nosaltres vam fer el menú degustació de la Sargantana i va ser sensacional, a més d’una experiència molt amena. Aquest any ens agradaria repetir, però encara hem de veure com ens organitzem el cap de setmana perquè sembla que es presenta amb un excés d’activitat…

Ja ho sabeu, a veure si us animeu a treure el cap per Badalona i gaudiu d’aquests jornades cent per cent romanes!
Per més informació consulteu la pàgina oficial de la Magna Celebratio.

Pastís de rap amb vinagreta de sèsam negre

Fa temps, vaig publicar una recepta molt semblant elaborada amb escórpora, una de les meves primeres elaboracions del llibre de Recetas del Juan Mari Arzak. El plat d’avui el vaig fer durant aquestes Festes amb l’única variació que vaig emprar rap perquè em va ser impossible trobar escórpora, tot i que em consta que n’és època.

El resultat va ser espectacular, com sempre, i als meus pares els va sorprendre molt la presentació. Vaja, que l’Arzak em va fer quedar bé una vegada més… De totes maneres he de dir que el pastís queda més gustós amb l’escórpora.

Aprofito aquest post per recomanar-vos el llibre Recetas de l’Arzak, és un clàssic indispensable d’on podeu treure un munt de receptes i un munt d’idees per fer dels vostres plats petites obres d’art.

Pastís de xocolata negra i ametlla

Fa uns dies, quan us explicava que la meva germana havia preparat un pastís d’aniversari per a l’Aleix, molts de vosaltres em vau demanar que us en fes saber la recepta. Ahir la meva germana va complir amb la seva promesa i em va dur el llibre de cuina d’on va treure la recepta. Es tracta del llibre Pasión por el chocolate de Tirsh Deseine. Als que us agrada la xocolata o les postres en general us el recomano quasi imperativament perquè és d’aquells libres que et fan venir salivera només d’anar passant les pàgines. Aquest matí li he estat donant un cop d’ull i m’he fotocopiat algunes pàgines, tot i que us asseguro que és un ferm candidat a la meva carta dels Reis d’aquest any (germaneta, aquí tens una indirecta més que directa… jeje!).

El pastís de xocolata i ametlles que la meva germana va adaptar per elaborar el pastís d’aniversari de l’Aleix és el següent:

Ingredients per a 8 persones:

200g de xocolata negra en trocets
5 ous
180g de sucre
100g de mantega a punt de pomada
100g d’ametlles en pols
75g de farina
1 cullerada de cafè de llevat químic

Preparació:
Temps estimat: 10 min + 50 min de cocció

• Untar amb mantega i enfarinar un motlle rodó d’uns 20 cm de diàmetre.
• Preescalfar el forn a 180ºC.
• Fondre la mantega i la xocolata al bany maria. Retirar del foc i afegir-hi els rovells dels ous i el sucre.
• Afegir-hi les ametlles, el llevat i la farina, i mesclar els ingredients.
• Incorporar les clares a punt de neu, a poc a poc i amb una cullera de fusta, procurant que no baixi.
• Abocar la mescla al motlle i enfornar durant uns 50 minuts.
• Treure del forn i deixar refredar.
• Per decorar el pastís es pot recórrer a la imaginació. La meva germana el va cobrir de sucre glaç i hi va posar unes cireretes confitades al voltant. A més, es va currar les lletres de felicitació amb la màniga pastissera. L’autora del llibre proposa un munt de maneres per recobrir el pastís: cobertures de xocolata blanca o negra, crema anglesa, salsa de cafè irlandès, salsa de caramel a la mantega salada, ganaché, etc.

Ja veieu que aquest llibre ha estat per a mi tot un descobriment i penso provar-ne ben aviat algunes receptes. Espero que em surtin tan bé com li solen sortir a la meva germana, que és la pastissera de la família!

De tapeo per Donostia

Aquest cap de setmana passat ha estat un dels més emocionants de la meva vida –gastronòmicament parlant- ja que els meus pares em van regalar un menú degustació al que per a mi és el millor restaurant del món. Molts haureu endevinat que es tracta del restaurant de Juan Mari Arzak, a Donostia.

Vam marxar el divendres a la tarda, amb els meus pares i la meva germana i el seu xicot. El viatge es va fer una mica llarg, però ens consolava la nit de tapeo que ens esperava en arribar a la capital guipuscoana. L’hotel que ens ha allotjat durant la nostra estada en terres basques ha estat el Trip Orly, situat al bell mig de la Concha i amb unes vistes esplèndides a la badia. Des de l’habitació de l’hotel, àmplia i confortable, vam poder contemplar l’illa de Santa Clara, amb el Monte Igueldo a un costat i el Monte Orgull amb el seu Crist de pedra a l’altre.

No sé què té aquesta ciutat, que cada cop que hi anem em captiva més intensament. Potser es tracta de l’esplendor de la Concha amb la seva marea màgica, potser els carrerons plens de bars i botiguetes del casc antic, potser l’elegància i la modernitat del passeig de l’Alameda, potser la seva gastronomia creativa i arrelada a la terra, o potser el caràcter ferm i orgullós dels donostiarres...

Pio Baroja, l’escriptor més emblemàtic d’aquesta ciutat, descriu els donostiarres amb els següents mots:

“Una de las cosas que caracteriza al donostiarra es el amor a la ciudad y el desdén por lo individual. El donostiarra acepta como un mal el tener que vivir del forastero, pero lo acepta porque beneficia a la ciudad. Todo lo que no tiene que ver con la ciudad le molesta”.

Uns sentiments com aquests només els pot despertar una ciutat excepcional.

Com us deia, la primera nit, després d’uns minuts de relaxació a l’hotel i una bona dutxa, ens vam dirigir cap al casc antic per degustar algunes de les tapes més cèlebres del món... Tot seguit us presento alguns dels tastets més suggerents de la nit:

El nostre recorregut va començar al bar Bartolo, situat al carrer Fermín Calbetón, un dels carrers més concorreguts del casc antic. L’avantatge principal d’aquest local és que és força ampli i és fàcil trobar-hi una taula per seure. Hi vam menjar sobretot tapes fredes, com el clàssic montadito de cranc o de roquefort, unes cassoletes fredes de xangurro, una tapa de pop a la gallega, unes croquetes gegants de pernil, montaditos d’escalivada amb pebrot i ou dur, un montadito d’escalivada i, el més original, un montadito fet amb pa de motlle farcit d’ou remenat i coronat amb bacó i pebrot verd. Aquest darrer, que l’Aleix i jo vam compartir, va resultar-nos més atractiu a la vista que al paladar.

La següent parada de la nostra ruta tapera va ser al bar Munto, un dels que l’Aleix esperava amb més fervor. La darrera vegada que vam ser a Donostia, l’Aleix no va poder fruir del plaer irresistible del tapeo, perquè ja el primer dia va agafar una descomposició que li va durar tot el viatge; així que es va haver de conformar a observar com em menjava tota sola aquell bé de Déu de plats en miniatura. El que li va costar més de pair (i això que no en va menjar ni una engruna) va ser una cassoleta de filet amb tres salses que vaig demanar al bar Munto. Aquest cop, com podreu entendre, una parada al Munto era del tot obligatòria i us podeu imaginar quin va ser el plat que va demanar l’Aleix. La resta de comensals també ens vam decantar per tapes calentes, ja que sembla ser l’especialitat del local. Jo vaig demanar una cassoleta de xangurro calenta, la meva germana i l’Edmond –el seu xicot- van compartir una cassoleta de bolets i els meus pares vam demanar una ració de pebrots del piquillo farcits de brandada de bacallà. Tot això ho vam acompanyar amb uns pinxos de truita i una copa de cervesa.

L’última parada del nostre recorregut va tenir lloc al bar La Cepa, situat al carrer 31 de agosto, a prop del port. Aquest és un dels establiments amb més història del casc antic i ha esdevingut cèlebre, només perquè ofereixen productes gastronòmics de gran qualitat sinó perquè el bar va ser escenari de l’atemptat terrorista contra Gregorio Ordóñez –portaveu del PP- que va perdre la vida el 24 de gener de 1995 a causa d’un tret al clatell que va disparar un encaputxat.La decoració del local és tradicional i taurina. Abunden les ampolles de vi que recobreixen totes les parets i les potes de pernil penjades del sostre. És el millor lloc per degustar embotits ibèrics de gran qualitat, especialment pernil Jabugo. Nosaltres vam demanar una taula d’embotits per compartir i amb aquest plat vam posar punt i final al nostre poteo.

Amb la panxa ben plena, vam acabar de recórrer els carrerons del casc antic i vam passar per la pensió on ens vam allotjar la darrera vegada l’Aleix i jo. Es tracta de la pensió Basic Confort, situada a la calle del Puerto; la façana, com totes les de la part antiga, no convida massa a entrar-hi, però les habitacions estan totes reformades i són molt modernes i força confortables.

Xino-xano vam arribar fins l’Alameda, on ens vam comprar un enorme gelat que no ens vam poder acabar i, continuant pel passeig de la Concha, vam arribar a l’hotel. De seguida ens vam adormir, amb els pensaments dolços del que ens esperava l’endemà.

Les espardenyes o cogombres de mar, una menja típicament catalana

Dies enrere, en un article sobre dos bons restaurants de Les Cases d’Alcanar, us vaig parlar d’un saborós arròs d’espardenyes. Però l’ingredient màgic d’aquest arròs –les espardenyes- mereix una mica més d’atenció.
La primera vegada que vaig sentir parlar d’aquesta menja va ser a Les Cases. Els meus pares van descobrir-les al restaurant El Pescador i de seguida s’hi van aficionar. L’Aleix i jo les vam tastar deu fer cosa d’un any al mateix restaurant i ens va semblar una menja molt fina i gustosa, però jo no tenia ni idea de la mena de bèstia que ens estàvem cruspint.

Va ser mesos més tard, en una de les col·laboracions d’Arzak al programa de Karlos Arguiñano, que vaig poder observar aquesta espècie marina en la seva forma genuïna, ben semblant al d’una botifarra de mar.

L’espardenya -com la botifarra o les estrelles de mar- és un equinoderm, tot i que sovint se la considera un mol·lusc o un marisc. El seu nom científic és Stichopus Regalis, però dins del món de la gastronomia se la sol anomenar “espardenya” o “cogombre de mar”, a causa de la seva forma allargada. Pot arribar a mesurar 30 centímetres, la seva textura és tova i llefiscosa, és llarga i aplanada i recoberta d’una pell rugosa de color marró vermellós amb taquetes blanques, i amb una boca envoltada de tentacles. Alguns exemplars alberguen al seu interior un paràsit semblat a un cuc que s’alimenta dels seus òrgans sexuals. Quan l’espardenya se sent incòmoda per la presència d’aquest paràsit, es desprèn de les seves vísceres, les quals es regeneren posteriorment.

Després d’aquesta descripció, potser molts hauran considerat les espardenyes poc apetitoses, però el cas és que és una de les menges més preuades de la nostra gastronomia i una de les més cares. El seu preu elevat es deu, especialment, a la dificultat d’aconseguir-ne exemplars. Les espardenyes viuen en els fons marítims arenosos, entre 20 i 40 metres de profunditat. Només se’n troben a la costa mediterrània i durant èpoques de l’any concertes, i per tal de capturar-les s’han de dominar certes tècniques pesqueres com l’art de "l’arrastre".

Els mateixos pescadors, en capturar-les, n’extreuen el tub digestiu, que és la part comestible que es ven a les peixeteries. A l’hora de cuinar-les, només cal obrir-les per la meitat, netejar-les de possibles restes de sorra i tallar-ne les puntes.

La seva textura és semblant a la del calamar, tot i que més fina, i el seu sabor és intens i delicat alhora, semblant al de les navalles però més fi. Se solen menjar amb arròs, saltejades amb all i julivert, a la planxa o en plats anomenats a casa nostra de “mar i muntanya”. Arzak observava també que al Japó les mengen crues, tallades en fines rodanxes i amanides amb salsa de soja. Tot i així, les espardenyes són una menja típicament catalana i és estrany veure-les en altres països europeus.

NOTA: Les primeres fotografies, així com part de la informació sobre les espardenyes, han estat extretes de la pàgina de Karlos Arguiñano. La segona imatge de l'espardenya viva és de la pàgina que dedica a aquesta espècie la wikipèdia. Les darreres fotografies les vam fer nosaltres al Pescador, a les Cases d'Alcanar, on fins i tot ens van permetre una petita incurssió a la cuina.

MOR&Almendra, bescuits fàcils de preparar

Avui us vull presentar el kit MOR&Almendra del meu xocolater preferit, Xavier Mor. Es tracta d’un preparat en pols per elaborar fàcilment des de casa uns bescuits deliciosos que admeten un munt de variacions.

El preparat s’ha de mesclar amb tres ous, mig got d’aigua i ¾ de got d’oli d’oliva o mantega fosa. Barrejar la mescla a mà és una mica feixuc perquè es tracta d’una pasta força consistent, per això us recomano que empreu la batedora elèctrica a 2ª velocitat durant uns 4 minuts. Un cop hagueu obtingut una pasta ben homogènia, ompliu els 12 motlles que vénen dins de la mateixa llauna. Però alerta! Procureu omplir-los fins poc més de la meitat. Jo només vaig deixar un dit de marge i en coure’ls van pujar més del previst i em van donar una bona feinada. També us aconsello que unteu els motlles amb una mica d’oli per evitar que la massa s’enganxi al paper. Un cop plens els motlles, poseu-los al forn prèviament escalfat a 180º i deixeu coure els bescuits durant uns 40 minuts.

A més del bescuit bàsic, els bescuits MOR accepten múltiples varietats. Podeu elaborar bescuits de xocolata, afegint unes quantes perletes de xocolata fondant a la massa; bescuits de panses al rom, afegint panses de Corint i un rajolí de rom; bescuits de taronja, amb unes làmines de taronja confitada picada; o bescuits de fruites del bosc, afegint a la massa la melmelada corresponent. El resultat és una vistosa safata plena de temptadors bescuits de diferents sabors. Em sembla una idea genial per a un berenar d’aniversari de nens (o adults)!




Si us hi animeu, us aconsello que doneu un toc personal als bescuits, ja que són força atapeïts i sols costen una mica de passar. A casa els pares de l’Aleix van volar ben aviat. Els que van tenir més èxit van ser els de taronja i els de xocolata.

Gastronomia francesa: viatge a la Côte d'Azur

Feia temps que tenia pendent un petit reportatge sobre la Côte d’Azur, on vam passar el pont de Sant Joan amb els nostres amics Àlex i Elisenda.

El nostre recorregut va comprendre localitats tan pintoresques i atractives com Aix-en-Provence, Saint-Tropez, Cannes, Antibes, Grasse, Mónaco o Niça. El que més ens va entusiasmar va ser Niça, on l’Aleix i jo no havíem estat mai; el més decebedor va ser Cannes, on l’únic atractiu és un port turístic ple de iots espectaculars.

La primera nit la vam passar a Aix-en-Provence, localitat on ja havíem estat tots quatre però amb un encant particular que ens hi fa tornar un i un altre cop. L’endemà vam aprofitar per visitar el mercat, ple de fruites i verdures apetitoses, flors plenes de coloraines i girasols, pans espectaculars que em van fer pensar en la Ro i fins i tot una enorme paella!
L’Àlex va comprar un grapat de maduixes delicioses, d’aquelles petitones i amb tan de gust que costa trobar aquí, on el fresó d’hivernacle ha desplaçat gairebé del tot l’autèntica maduixa silvestre. També vam comprar alguns dolços per esmorzar, un pot de mel d’alzina i unes baines de vainilla.

La nostra següent parada va ser Saint Tropez, un petit poblet turístic i glamourós, ple de gent guapa i ben vestida i de terrasses amb vistes al port. Afortunadament, vam trobar un lloc prou digne i econòmic per dinar. Per uns 25 euros vam menjar un entrant, un plat i postres. Jo vaig demanar una “salade de pamplemousse” (amanida de pomelo) i un deliciós salmó a la planxa amb tapenade (una mena d’olivada). L’Aleix va menjar un pollastre força acceptable, però el plat estrella va ser l’steak tartar de l’Àlex. Les imatges parlen per sí soles...

La resta de nits les vam passar en una chambre d’hôtes de Jean-les-Pins, una localitat turística al costat d’Antibes que no us aconsello per altra cosa que per dormir. Des de Jean-les-Pins vam organitzar les nostres excursions a les diferents localitats veïnes: Grasse, Vallauris, Saint-Paul-de-Vence...

La nit més especial va ser la que vam passar al Casino de Mónaco. A la tarda ens vam arreglar a consciència amb els vestits que ens havíem endut expressament per a l’ocasió. Cap al capvespre ens vam dirigir a Montecarlo, on vam arribar amb la posta de sol. Un cop a dins del Casino, vam inspeccionar les taules de joc amb cert respecte. Com que no hi havia gaire animació vam decidir anar a sopar primer en el bufet lliure del mateix recinte. La qualitat del menjar va ser força justa tenint en compte el preu, però l’experiència va ser agradable. Després de sopar, l’Àlex i jo ens vam dilapidar 50 euros jugant a la ruleta. La sort del principiant ens va abandonar ben aviat!

L’últim dia vam decidir passar-lo a la platja i per això ens vam dirigir a la bonica localitat de Villefranche-sur-Mer, un pintoresc poblet mariner situat ben a prop de Niça. Per dinar, vam seure en una de les terrasses properes al port i vam fer un dinar lleugeret consistent en la clàssica omelette amb amanida verda. Tots vam escollir el mateix plat excepte l’Àlex, que es va atrevir amb un guisat estil “cassoulette” amb una pinta increïble però potser més adequat per al mes de febrer. El cas, però, és que no en va quedar ni una gota!

Gastronomia menorquina

Fa uns quants dies parlàvem amb en David i la Lupe sobre la diferència entre els viatges i les vacances. Per a mi, sens cap mena de dubte, les vacances són sinònim de descans i sovint un viatge no en té res de descans. És per això que, malgrat el nostre interès cultural i viatger, quan arriba l’estiu el que volem és descansar i el lloc ideal per a les nostres vacances és, des de ja fa uns anyets, Menorca. El primer que fem en arribar a aquesta illa paradisíaca és treure’ns el rellotge, desprendre’ns dels mòbils i oblidar tot allò que no sigui l’illa i nosaltres dos. Les platges cristal·lines, els paisatges escarpats del nord, la pau i la tranquil·litat dels racons menys turístics són una veritable teràpia de desconnexió a la qual ens costa renunciar.

Si a tot això hi sumem la rica gastronomia menorquina, aquesta illa es converteix en el nostre paradís particular. Llàstima que les vacances durin tan poc! Sovint l’Aleix i jo fem plans de futur i imaginem la nostra jubilació fent mitja vida a una petita però bonica casa de Fornells, el nostre poble preferit i on hem tingut la sort d’allotjar-nos aquest estiu.

De tota l’illa, els nostres llocs preferits per allotjar-nos són Ciutadella, on es pot trobar més ambient nocturn i més comerços, i Fornells, un petit poblet del nord on estiuegen moltes famílies amb nens i on regna una tranquil·litat només alterable per les festes majors de finals de juliol. Si us heu d’allotjar a Fornells, ben poques opcions teniu. Al poble només hi ha tres hostals (l’hostal La Palma, S’Algaret i l’Hostal Fornells) i dues propostes d’apartaments. Nosaltres aquest any hem estat als apartaments Can Digus i hem quedat encantats. Si podem, l’any que ve repetirem. És un lloc tranquil i acollidor, amb vistes a la badia de Fornells i una terrassa interior amb piscina. A més, la mateixa família porta el restaurant La Nansa, just al costat, on es pot menjar bé de preu des d’una pizza, a un plat combinat, a un peixet a la planxa. Tot molt correcte.

Us recomano, en canvi, que eviteu l’spar Can Digus, pertanyent a la mateixa família que sembla tenir conquerit mig poble. Els preus són estratosfèrics!!! Gairebé surt més a compte menjar un plat combinat o fer unes tapes a S’Algaret. Si voleu comprar més bé de preu us aconsello que baixeu al super de Es Mercadal, on solen anar a comprar els illencs de la zona.

Seguint per la via gastronòmica, molts sabreu que Fornells és el lloc de referència per a degustar la famosa caldereta de llagosta. De fet, tot el poble està farcit de restaurants l’especialitat dels quals és sempre la mateixa: la caldereta de llagosta. De tots aquests restaurants el més reputat és Es Cranc, que es troba a l’interior del poble, però nosaltres preferim anar a El Pescador, que es troba al costat del port i gairebé tocant a la plaça principal del poble. Es tracta d’un dels restaurants més econòmics de Fornells, però no per això de menys qualitat. La caldereta de llagosta és exquisida i ofereixen un menú per uns 60 euros que inclou musclos o cloïsses a la marinera, un sorbet de llimona, una ració de caldereta per compartir i postres. Està força bé però surt més a compte demanar un pica-pica i compartir igualment la caldereta.
Les postres nosaltres solem fer-les a Sa Geladeria, on es poden trobar gelats tan originals com el de figat, el de bombó rocher, el de bailys, o el d'ou kinder... La combinació preferida de l’Aleix és crema catalana i canyella. A mi m’encanta el de cafè i el de figat, amb uns sabors sorprenentment autèntics. Els millors gelats que he menjat en la vida, i això que he estat a Itàlia!

Després del gelat us convido a fer un mojito a Sa Taula, l'únic bar nocturn del poble, que pertany als mateixos amos que l'hostal La Palma. El secret del millor mojito del món és gel picat, sucre morè, unes gotes de llimona, unes fulles de menta, rom i un toc de Ginger Ale.

Si aneu per Ciutadella, una bona opció per a un sopar romàntic és Ses Voltes, un curiós restaurant que han obert aquest any al carrer del mateix nom i que es presenta com un espai gastronòmic diferent i atrevit. El recinte és immens i compta amb diferents espais-ambients: cafeteria, bar, restaurant. Nosaltres vam tenir la sort de poder menjar a la terrassa en un ambient íntim però no intimidador. El menjar costa qualificar-lo perquè només hi vam menjar una pizza, però fan plats més elaborats que, almenys, feien bona pinta.

No us aconsello, en canvi, el Latitud 40 del Port de Mahó. El vam escollir perquè la carta em va semblar suggerent: tempura de verduretes amb dues salses, amanida de formatge de brie arrebossat, foie caramel·litzat amb gelat de formatge de cabra i melmelada de violeta...Però sovint em deixo seduir per aquest noms llargs plens de floritures que no deixen de ser pretensiosos reclams que amaguen una plena incompetència culinària. D’entrada, mentre que totes les altres taules estaven ben parades i amb l’espelmeta corresponent, a nosaltres ens van posar dos individuals de paper. El guacamole que vam demanar estava mig remullit, el brie arrebossat era congelat i resultava gairebé incomestible, les verdures en tempura es deixaven menjar sense ser res de l’altre món, i el foie -segons l’Aleix- no estava ben cuit. Coses que passen quan un es deixa entabanar amb quatre paraules ben posadetes...

El desengany del port de Mahó va quedar totalment compensat pel sopar típic menorquí que ens van oferir la Cristina i el Lluc, que des de fa molts anys estiuegen a Es Castell. La Cristina ens va preparar el tradicional perol menorquí a base de patata, tomàquet i ceba, tot cuit al forn amb una mica de llet i farina de galeta. Les fotografies del sopar les té la Cristina, així com la recepta màgica del perol, que segur que ens farà arribar ben aviat. Per acompanyar el perol, una llaminera de porc freda aromatitzada amb herbetes. Quina cuinera, la Cristina! Ens va deixar ben tips, però és que no vam poder evitar repetir.

I si no teniu la sort de tenir un Cristina per Es Castell, al port hi trobareu un munt de llocs per triar. Nosaltres anem sovint a La Lola, on podeu menjar des de pizzes fins a plats de peix o carn. També hi ha un parell de crêperies i un munt de llocs per fer un bon picoteo. Això sí, el perol de la Cristina no el trobareu enlloc!

Finalment, i per als més llaminers, us recomano una visita a la pastisseria Villalonga Ca's Sucrer de Es Mercadal. Nosaltres hi anem a esmorzar el penúltim dia de vacances per encomanar les ensaïmades per a l'endemà. Són delicioses: de xocolata, de cabell d'àngel, d'albercoc o de sobrassada. Fins i tot buides són un pecat! I a més de les ensaïmades són especialistes en l'elaboració de carquinyols, tatis (carquinyolis de xocolata) i amargos (un dolç amarg a base d'ametlla).

Arròs negre amb sipiones i tinta

El darrer cap de setmana, com que vam tenir feina per casa i no vaig tenir gaire ganes de cuinar, vam aprofitar per provar un arròs negre de la casa Just Married que ja havíem comprat feia temps i que mai trobàvem ocasió per preparar.

La veritat és que, tot i que m’havien parlat molt bé d’aquesta marca, no confiava gaire en que el contingut d’una llauna i un grapat d’arròs poguessin donar lloc a res de l’altre món. El resultat, però, va ser una grata sorpresa: l’arròs negre amb sepiones i tinta va quedar exquisit. Em fa vergonya confessar-ho, però penso que mai he menjat un arròs negre tan bo! I el millor de tot és que t’estalvies un munt de feina: només cal abocar el contingut de la llauna a la cassola, esperar que bulli, afegir l’arròs i deixar-ho coure 16 minuts.

Segons el fabricant, de cada llauna en surten 2-3 racions. Nosaltres –l’Aleix i jo- ens ho vam menjar entre tots dos i no va quedar ni un gra d’arròs. Això sí, vam fer plat únic acompanyat d’una amanida verda. El preu, uns 13 euros, pot semblar car, però si ho comparem amb el preu de restaurant surt molt més econòmic. Vaja, que un cop de tant en tant t’estalvies la feina i menges com un rei!

La casa Just Married la vaig descobrir aquest any a la Fira de l’Alimentària. Em va semblar interessant i més tard, a la botiga-restaurant Matamala de Barcelona vam comprar el preparat per fer arròs negre. En la seva web, podeu trobar imatges i la descripció de cada producte, fins i tot podeu fer petites comandes que lliuren a domicili. Algunes propostes són d’allò més suggerent: arròs a banda, arròs a la cassola de peix, arròs amb verduretes i tonyina, arròs caldós amb llamàntol. A més dels arrossos també podeu trobar fideuà i risottos, com el risotto de ceps i moixernons o el més innovador de múrgoles i “puntet” de tòfona. Dins de la col·lecció “Secrets de cuina” hi podeu trobar sofregit casolà de ceba i tomàquet, ceba confitada “a la cullera”, brou de marisc o de peix de roca, brou d’escudella de pagès...

La veritat és que tinc força ganes de provar algun altre d’aquests preparats tan pràctics i resultons. Si teniu ocasió de tastar-ne algun no dubteu a informar-me’n! La Cristina, una companya de feina fan de la marca, em va desaconsellar la fideuà, així que de moment potser escolliré algun altre plat, com algun dels suggerents risottos.

Cuinem amb patates blaves!

Fa temps que tinc ganes de presentar-vos aquest producte tan exòtic i inusual que vaig tenir la sort d’adquirir gràcies a la Florence i el Patrick, els nostres amics de la Dordogne.

Quan vam estar a casa del Patrick i la Florence vam tenir l’ocasió d’aprendre un munt de coses, no només a nivell lingüístic (que era, en principi, el motiu de la trobada) sinó també a nivell gastronòmic. Com us vaig dir, en Patrick és un gran cuiner i ens va preparar un munt de plats deliciosos i, per si fos poc, ens va descobrir productes tan interessants com la patata blava o violeta, que els francesos anomenen vitelotte.

En Patrick havia comprat les patates blaves feia alguns dies al super de Sarlat, un poble encantador del qual ja us havia parlat. Quan ens les va mostrar, jo vaig fer un salt de l’emoció. Li vaig explicar que havia fet un article al meu blog sobre aquestes patates enigmàtiques, però que no les havia trobat per enlloc (aquí a Catalunya és pràcticament impossible de trobar-les). Al dia següent vam anar al super per comprar-ne una caixa però, malauradament, s’havien acabat. Tot i així, el Patrick, fent gala de la seva gentilesa, ens va donar la seva caixa.

Quan vam arribar a Badalona, el primer que vaig cuinar van ser les patates. Vaig elaborar dues receptes interessants: un puré de patata violeta i unes patates xips que van servir per acompanyar un bacallà amb mel deliciós.

Avui, us parlaré del primer plat, el puré, i més endavant ja us donaré la recepta del bacallà amb mel.

Doncs bé, el puré de patates violetes no té cap misteri. S’ha de seguir exactament el mateix procediment que per elaborar un puré de patates normal: bullir les patates amb aigua i sal, triturar-les bé amb la batedora elèctrica o passar-les pel passapurés i afegir-hi una mica de mantega i crema de llet. La veritat és que a nosaltres el sabor de la crema no ens va agradar gens. Jo ni me la vaig poder acabar, ja que- com explico en l’article anterior sobre les patates blaves- el gust de la fècula és exageradament fort. Les patates xips, en canvi, com que queden ben cruixents, es poden menjar bé, encara que no superen en gust i textura les patates de tota la vida. Jo vaig fer servir algunes xips per decorar el bol de puré.


Si voleu seguir l’experiència amb més deteniment, aquí teniu el vídeo:

A més, animo a tots aquells que tingueu un hortet a casa o la possibilitat de plantar hortalisses, que compreu unes llavors de vitelottes i les feu créixer. Potser feu el negoci de la vostra vida! A França la caixa ens va costar 1'80 euros, però segur que aquí molts pagarien una bona quantitat per aquest producte tan inusual...

Faces Ferran Adrià, innovació i disseny

Amb el nom de Faces Ferran Adrià, el cuiner del Bulli ha llençat al mercat una nova col·lecció d’utensilis de cuina concebuts per un prestigiós equip de dissenyadors, entre els quals trobem Antoni Arola, Luki Huber o Julia Mariscal, filla del famós dissenyador Javier Mariscal.
La força creativa d’Adrià unida al talent d’aquests dissenyadors ha donat com a resultat una àmplia gamma de peces úniques que responen, en molts casos, als nous hàbits a l’hora de menjar i de cuinar.


La majoria dels estris de la col·lecció, però, són utensilis de cuina (o de taula) de tota la vida “posats al dia” amb un disseny senzill i elegant. Trobem una àmplia col·lecció de coberts, bols ganivets... Tot i així, al costat d’aquest estris més tradicionals en trobem d’altres totalment innovadors, com és el cas de la cullera per escriure dissenyada per Julia Mariscal. Es tracta d’una cullera amb una ranura similar a la d’una ploma estilogràfica que permet emprar tot tipus de salses o líquids per escriure o dibuixar. La mateixa dissenyadora aconsella emprar-la amb líquids de textures espesses com el cafè, el capucciono o la xocolata.


És cert que per a alguns, aquesta mena d’instruments poden semblar punyetetes inútils sense cap finalitat concreta, però a mi em semblen artilugis curiosos i que obren noves possibilitats creatives en el món de la gastronomia.

Altres utensilis que m’han cridat l’atenció són:


Els bols d’acer inoxidable amb dos compartiments concebuts per Antoni Arola amb la finalitat de separar diferents ingredients, com una amanida i la seva salsa.


La cullera colador, pensada especialment per a prendre els cereals, ja que permet menjar primer els cereals i deixar per després la llet. També es pot utilitzar per separar la pasta del brou. Adrià suggereix també menjar els cereals amb sucs de fruites.

La cullera amb pinça, dissenyada per menjar i olorar al mateix temps. Aquest estri s’utilitza des de fa un temps al Bulli per provocar aquest sentit, tan valorat el món dels vins però força menystingut en gastronomia. La pinça permet subjectar la cullera amb determinada substància aromàtica al plat, de manera que, mentre el comensal menja una cosa n’olora una altra, en un acte que pretén un cert mestissatge sensorial.


El millor de tot és que aquests productes es poden trobar amb certa facilitat en tendes gourmet i establiments especialitzats en peces de disseny a un preu força sorprenent. A Barcelona, es poden trobar algunes coses a Vinçon, al Passeig de Gràcia 96.