De tapeo per Donostia

Aquest cap de setmana passat ha estat un dels més emocionants de la meva vida –gastronòmicament parlant- ja que els meus pares em van regalar un menú degustació al que per a mi és el millor restaurant del món. Molts haureu endevinat que es tracta del restaurant de Juan Mari Arzak, a Donostia.

Vam marxar el divendres a la tarda, amb els meus pares i la meva germana i el seu xicot. El viatge es va fer una mica llarg, però ens consolava la nit de tapeo que ens esperava en arribar a la capital guipuscoana. L’hotel que ens ha allotjat durant la nostra estada en terres basques ha estat el Trip Orly, situat al bell mig de la Concha i amb unes vistes esplèndides a la badia. Des de l’habitació de l’hotel, àmplia i confortable, vam poder contemplar l’illa de Santa Clara, amb el Monte Igueldo a un costat i el Monte Orgull amb el seu Crist de pedra a l’altre.

No sé què té aquesta ciutat, que cada cop que hi anem em captiva més intensament. Potser es tracta de l’esplendor de la Concha amb la seva marea màgica, potser els carrerons plens de bars i botiguetes del casc antic, potser l’elegància i la modernitat del passeig de l’Alameda, potser la seva gastronomia creativa i arrelada a la terra, o potser el caràcter ferm i orgullós dels donostiarres...

Pio Baroja, l’escriptor més emblemàtic d’aquesta ciutat, descriu els donostiarres amb els següents mots:

“Una de las cosas que caracteriza al donostiarra es el amor a la ciudad y el desdén por lo individual. El donostiarra acepta como un mal el tener que vivir del forastero, pero lo acepta porque beneficia a la ciudad. Todo lo que no tiene que ver con la ciudad le molesta”.

Uns sentiments com aquests només els pot despertar una ciutat excepcional.

Com us deia, la primera nit, després d’uns minuts de relaxació a l’hotel i una bona dutxa, ens vam dirigir cap al casc antic per degustar algunes de les tapes més cèlebres del món... Tot seguit us presento alguns dels tastets més suggerents de la nit:

El nostre recorregut va començar al bar Bartolo, situat al carrer Fermín Calbetón, un dels carrers més concorreguts del casc antic. L’avantatge principal d’aquest local és que és força ampli i és fàcil trobar-hi una taula per seure. Hi vam menjar sobretot tapes fredes, com el clàssic montadito de cranc o de roquefort, unes cassoletes fredes de xangurro, una tapa de pop a la gallega, unes croquetes gegants de pernil, montaditos d’escalivada amb pebrot i ou dur, un montadito d’escalivada i, el més original, un montadito fet amb pa de motlle farcit d’ou remenat i coronat amb bacó i pebrot verd. Aquest darrer, que l’Aleix i jo vam compartir, va resultar-nos més atractiu a la vista que al paladar.

La següent parada de la nostra ruta tapera va ser al bar Munto, un dels que l’Aleix esperava amb més fervor. La darrera vegada que vam ser a Donostia, l’Aleix no va poder fruir del plaer irresistible del tapeo, perquè ja el primer dia va agafar una descomposició que li va durar tot el viatge; així que es va haver de conformar a observar com em menjava tota sola aquell bé de Déu de plats en miniatura. El que li va costar més de pair (i això que no en va menjar ni una engruna) va ser una cassoleta de filet amb tres salses que vaig demanar al bar Munto. Aquest cop, com podreu entendre, una parada al Munto era del tot obligatòria i us podeu imaginar quin va ser el plat que va demanar l’Aleix. La resta de comensals també ens vam decantar per tapes calentes, ja que sembla ser l’especialitat del local. Jo vaig demanar una cassoleta de xangurro calenta, la meva germana i l’Edmond –el seu xicot- van compartir una cassoleta de bolets i els meus pares vam demanar una ració de pebrots del piquillo farcits de brandada de bacallà. Tot això ho vam acompanyar amb uns pinxos de truita i una copa de cervesa.

L’última parada del nostre recorregut va tenir lloc al bar La Cepa, situat al carrer 31 de agosto, a prop del port. Aquest és un dels establiments amb més història del casc antic i ha esdevingut cèlebre, només perquè ofereixen productes gastronòmics de gran qualitat sinó perquè el bar va ser escenari de l’atemptat terrorista contra Gregorio Ordóñez –portaveu del PP- que va perdre la vida el 24 de gener de 1995 a causa d’un tret al clatell que va disparar un encaputxat.La decoració del local és tradicional i taurina. Abunden les ampolles de vi que recobreixen totes les parets i les potes de pernil penjades del sostre. És el millor lloc per degustar embotits ibèrics de gran qualitat, especialment pernil Jabugo. Nosaltres vam demanar una taula d’embotits per compartir i amb aquest plat vam posar punt i final al nostre poteo.

Amb la panxa ben plena, vam acabar de recórrer els carrerons del casc antic i vam passar per la pensió on ens vam allotjar la darrera vegada l’Aleix i jo. Es tracta de la pensió Basic Confort, situada a la calle del Puerto; la façana, com totes les de la part antiga, no convida massa a entrar-hi, però les habitacions estan totes reformades i són molt modernes i força confortables.

Xino-xano vam arribar fins l’Alameda, on ens vam comprar un enorme gelat que no ens vam poder acabar i, continuant pel passeig de la Concha, vam arribar a l’hotel. De seguida ens vam adormir, amb els pensaments dolços del que ens esperava l’endemà.