8/12/08

Ous estrellats amb pèsols i sobrassada


Un dels meus plats preferits quan vivia a casa els meus pares eren els ous estrellats amb pèsols. Recordo que la meva mare en feia de tant en tant per sopar i la meva germana i jo acudíem ràpid a taula per tal que els rovells dels ous no es prenguessin i hi poguessim sucar força pa.

Des que visc amb l'Aleix, he fet ous estrellast amb pèsols desenes de vegades i continua sent un plat ben acceptat a casa nostra, tot i que l'Aleix no sent especial simpatia per les coses verdes...

Aquesta vegada, els ous estrellats tenien un ingredeint extra que els va donar un gustet extraordinari. Gairebé com si fes una trapellada, hi vaig posar una miqueta de sobrassada que corria per la nevera amb l'excusa que si no la fèiem servir es faria malbé. El resultat va ser espectacular, però no el repetirem gaires vegades perquè només veure el plat sembla un desafiament al senyor Colesterol!

El procedient és tan senzill que no necessita ni recepta. Jo vaig coure els pèsols congelats 5 minuts al microones a màxima potència. Mentrestant vaig fregir la sobrassada amb una mica d'oli. Un cop cuits els pèsols els vaig afegir a la paella i per sobre hi vaig posar els ous, tot regant-los amb l'oli que ja tenia el color ataronjat de la sobrassada.

Altres vegades he fet la mateixa recepta sense la sobrassada i és igualment deliciosa i, en altres ocasions, hi he posat uns taquets de pernil, cansalada o bacon.

Arròs a la cassola amb llagostins

Darrerament, sempre que faig un arròs no puc evitar pensar en el nostre amic de Castelltersol, en Manel de Cuinar és generós, que ja ha esdevingut un veritable especialista del que ell mateix anomena el "principal aliment del món".

I és que l’arròs és un aliment tan elemental com polifacètic, present en totes les cultures i en totes les llars en diferents plats i receptes que van des de les més tradicionals fins les més creatives, des de la paella valenciana, passant per els múltiples risottos italians o el famós arròs amb llet present entre les postres de molts països.

L’arròs que us presento avui no es pot considerar una paella perquè per tal que d’un arròs se’n pugui dir paella es necessita –qui ho hauria de dir- una paella, i jo, de moment, no disposo d’aquest estri tan elemental. Potser els Reis Mags, si llegeixen aquest post, hi troben alguna idea per a aquestes Festes...

Així doncs, la recepta que us presento avui no és més que un arròs a la cassola amb llagostins, per això he titulat així aquest article.

Ingredients per a 4 persones:

400g d’arròs bomba
12 llagostins
1 l de brou de peix
4 tomàquets de penjar
Mitja ceba tendra
1 pebrot verd petit
1 all gran

Preparació:
Temps estimat:
40 minuts

  • Primer de tot, sofregiu els llagostins en una cassola amb un bon raig d’oli. Quan estiguin cuits reserveu-los en un plat a part. Jo, aquest cop, he fet servir uns llagostins congelats que compro a la Rosa Mari, la nostra peixatera de confiança i, tot i que no hi ha res com el marisc fresc, trobo que aquests donen un resultat espectacular.
  • A continuació ralleu el tomàquet directament a la mateixa cassola amb l’oli dels llagostins. Afegiu-hi la ceba també rallada, el pebrot verd tallat a daus petits i l’all picat ben fi. Deixeu que sofregeixi tot junt durant uns minuts.
  • Quan el sofregit estigui a punt, afegiu-hi l’arròs i remeneu-ho amb una cullera de fusta perquè quedi tot ben barrejat. Deixeu que l’arròs es faci durant un parell de minuts.
  • Seguidament, afegiu-hi el brou de peix. Aquest fumet el podeu preparar vosaltres mateixos fent bullir durant uns 40 minuts 500g de peix de roca, un porro, una pastanaga trossejada i una mica de julivert amb un litre i mig d’aigua i un polsim de sal. Jo, aquest cop, he fet servir el fumet de peix que ven la Rosa Mari i que està elaborat amb el mateix peix de la peixateria. Sembla mentida, però és molt més gustós que el que es pugui fer a casa!
  • Deixeu coure l’arròs durant uns 15 minuts. Si es begués tot el suc abans que l’arròs estigués al punt, afegiu-hi una mica d’aigua. Cinc minuts abans d’apagar el foc, poseu-hi per sobre els llagostins i el suquet que hagin deixat anar.
  • Deixeu reposar l’arròs dos minuts abans de servir i llestos!

7/12/08

Bacallà en tempura amb espàrrecs verds i crema de carabassa

Aquesta recepta la vaig veure la setmana passada al programa de Karlos Arguiñano i em va agradar tant la idea que al vespre mateix la vaig posar en pràctica. Si no recordo malament, el mestre va acompanyar el bacallà amb uns llagostins i, a més, va emprar bacallà fresc. Jo, com que no tenia llagostins, no en vaig posar; i vaig substituir el bacallà fresc per un bacallà dessalat que vaig comprar a la bacallanera més popular de Badalona, la Islandesa. La popularitat d’aquest establiment no és gratuïta, ja que el producte que venen -com us he dit en altres ocasions- és sempre de primera qualitat. El bacallà que vaig comprar l’altre dia estava just al punt i he de reconèixer que bona part de l’èxit del plat es deu a la matèria prima.

Ingredients per 4 persones:

8 talls del morro de bacallà dessalat
8 cullerades de tempura en pols
12 espàrrecs verds
Mitja carabassa madura
Un porro
1l de brou de pollastre
Un rajolí de conyac

Preparació:
Temps estimat:
45 minuts

  • Primer de tot, traieu la primera capa del porro, passeu-lo per aigua i talleu-lo a rodanxes primes. Poseu-lo a coure en una olla amb un raig d’oli.
  • Mentrestant, peleu la carabassa i talleu-la a daus. Quan el porro estigui tovet i transparent afegiu-hi la carabassa i deixeu que s’estovi una miqueta.
  • Tot seguit, afegiu-hi un rajolí de conyac i deixeu que s’evapori.
  • Quan el conyac s’hagi evaporat afegiu-hi el brou i deixeu que faci xup-xup a foc mig durant uns 20 minuts.
  • Mentrestant, prepareu la tempura mesclant el preparat en pols i un rajolí d’aigua. La mescla ha de quedar ben homogènia i de la consistència d’una crema de llet lleugera.
    Passeu els trossos de bacallà ben eixuts per la tempura i fregiu-los en una paella amb força oli ben calent. No us passeu amb la cocció perquè el bacallà sempre és més bo un pèl cru.
  • Escorreu els trossos de bacallà en un paper absorbent i poseu-los al forn a 50º per mantenir-los calents.
  • A continuació, netegeu els espàrrecs traient-ne la part més blanca i filosa. Coeu-los al vapor durant 7-8 minuts i reserveu-los. Jo, normalment, coc les verdures al vapor en un cistellet de bambú que s’acobla al woc. D’aquesta manera les verdures agafen un regust de fusta deliciós. Quan jo vaig comprar aquest cistellet només en tenien en establiments orientals, però avui se’n poden trobar en altres establiments, com per exemple a l’Hàbitat.
    Quan la carabassa estigui ben toveta, passeu-la per la batedora elèctrica i passeu-la per un colador ben fi per evitar els grumolls.
  • Per muntar el plat, heu de posar tres cullerades de crema de carabassa escampades en forma de circumferència amb ajuda de la mateixa cullera; seguidament, poseu els dos trossets de tempura de bacallà; finalment decoreu el plat amb els espàrrecs verds.
Els llagostins serien genials per un dia de festa, però per un dia de cada dia també queda força bé sense el marisc.

Bon profit!

Menjar blanc

El diumenge al migdia vam anar al Delte de l’Ebre, on vam poder gaudir d’uns paisatges esplèndids i de l’encantador xiuxiueig de les aus.

Després d’una bona passejada entre els arrossals ens vam dirigir al restaurant L’Estany, que nosaltres coneixem com La Caseta de Fusta de l’Encanyissada.

Allí vam menjar, com és tradició, un arròs seixat –fet únicament amb fumet de peix i crancs- i un arròs marinera. Com a entrants, vam compartir un plat de peixet fregit i unes anques de granota que a mi em van semblar delicioses, tot i que als altres comensals els van deixar bastant indiferents.

Però el més genuí de tot van ser les postres, que ja s’han convertit en un clàssic de La Caseta de Fusta. El menjar blanc –que els de la zona anomenen “minjar blanc”- són unes postres força comunes de les terres de l’Ebre. La meva mare recorda haver-ne menjat de petita i sempre que anem a menjar pel Delta el demana. Es tracta d’una mena d’arròs amb llet fet amb pols d’arròs; recorda també a les farinetes, però és molt dolcet i sempre hi donen un toc de canyella. A mi, personalment, no són unes postres que em treguin el son. De fet, fora del Delta, no n’he menjat mai... Però quan anem a l’Estany, no sé per què, sempre em ve de gust aquest plat i, si no el demano jo, no puc evitar fer-ne algunes cullerades del de la meva mare, que és una incondicional d’aquestes postres tan genuïnes.

Aquest cop, vam preguntar a la cambrera el secret de la recepta, però només ens va saber dir que es fa com si fos arròs amb llet però emprant arròs en pols. Quan vaig arribar a casa, encuriosida, vaig buscar la recepta per Internet, però totes les que he trobat no tenen res a veure amb el que ens van explicar a La Caseta de Fusta. La majoria elaboren el menjar blanc amb llet d’ametlla, midó, llimona i canyella i, en tot cas, utilitzen farina de blat de moro per fer quallar la llet.

Si sabeu la recepta genuïna del menjar blanc del Delta us agrairé moltíssim que me la feu arribar. Mentrestant, ens haurem de conformar amb la versió internàutica que podeu trobar, per exemple, aquí.

4/12/08

Taller de Cuina Carme Guillemot

Aquest cap de setmana passat vam estar amb l’Àlex i l’Eli a les cases d’Alcanar. Van ser uns dies ideals per desconnectar de la rutina i per menjar bé, la qual cosa a Les Cases sempre és fàcil.

El divendres al vespre vam anar al Mareny, un restaurant de Les Cases del qual ja us he parlat en altres ocasions. L’Elena, la mestressa, no hi era, però la cuinera ens va preparar unes palaies a la planxa fresquetes i gustoses que vam acompanyar amb uns bunyolets de bacallà –per a mi l’especialitat número u de la casa- i unes cloïsses delicioses.

L’endemà al matí, les dones vam aprofitar la clemència del temps per fer algunes compres al mercat de San Carles de la Ràpita i, cap al migdia, ens vam dirigir a Alcanar, on ens esperava el Taller de Cuina de la Carme Guillemot.

Des del 29 de novembre fins el 14 de desembre a Alcanar (i a Les Cases d’Alcanar i a Alcanar Platja) se celebren les XV Jornades gastronòmiques, organitzades per Mª Rosa Samper –cuinera de Can Bunyoles- i on participen una desena de restaurants, entre els quals destacaria el Taller de Cuina Carme Guillemot, el mateix Can Bunyoles i el Racó de Jesús.

Els productes estrella dels menús degustació d’aquest any són els cítrics i les galeres, així que en els menús dels restaurants participants hi trobem plats tan suggerents com “bacallà amb nata de galeres” (bar restaurant Pepet), “cruixent de garrinet amb cítrics, mango i gingebre” (l’Esquella d’en Gaudí), “arròs de galera” (Racó de Jesús) o “pa de taronja amb foie i reducció de mandarina (Can Bunyoles).

El menú que vam tenir el plaer de degustar al Taller de Cuina Carme Guillemot va ser més que correcte, i es que l’establiment compta amb una estrella Michelin i el reconeixement de tots els canarencs. A més, el preu -35 euros (beguda i IVA a part)- ens va semblar força raonable.

Com a aperitiu, el Philippe –el cuiner d’origen francès del Taller- ens va servir un xarrup de sopa d’ametlles i remolatxa que em va semblar alhora molt original i gustosa. L’Àlex va observar el regust d’herba fresca de la remolatxa que contrastava amb el sabor suau de les ametlles mesclades amb llet de soja. Exquisit!

Els següents entrants van ser uns profiterols de sobrassada i mel de flor de taronger, tan apetitosos com suggereix el seu nom i com insinuen les imatges que teniu a continuació.

Per acabar amb la ronda d’entrants, el Philippe ens va sorprendre amb uns xupa-xups de foie gras arrebossats de pols de taronja amarga que ens van semblar molt fins i gustosos.

El menú degustació ofereix cinc plats principals dels quals cada comensal en pot escollir tres. Per tal de poder-los tastar tots, ens vam organitzar de la següent manera: les dones vam demanar de primer l’amanida de llenties i calamars amb sal de cítrics, mentre que els nois van preferir la moussaka de galeres i bolets. Tots dos plats ens van semblar excel·lents, però la veritat és que ells van fer la millor elecció. Sort que van ser bons i van accedir a compartir els plats!

El següent plat va ser per a tots quatre els ous estrellats sobre llagostins i patates cuites amb oli de galeres. Com podeu veure a l’imatge, estava per sucar-hi pa!

El darrer plat va ser, per als nois, una bullabesa de galeres i rap deliciosa i, per a nosaltres, una lasanya d’ànec salvatge del Delta que em va semblar la veritable estrella del menú (malgrat no incloure cap dels ingredients de les jornades).

Tot això ho vam acompanyar amb una ampolla de Pago de los Capellanes, un deliciós criança Ribera del Duero, i uns panets deliciosos alguns dels quals ens van semblar fets amb sobrassada, tot i que jo no hi vaig saber identificar el gust.

Les postres, una sopa de xocolata amb gelat de pinyons i mandarina, van ser iguals per a tothom, però l’Eli i jo ja no podíem més, així que els xicots van tenir ració doble... I per si fos poc, després dels cafès, el Philippe ens va obsequiar amb uns xarrups de pinya colada.

Ja ho sabeu, si teniu ganes de menjar bé, no hi ha res com les terres de l’Ebre; i si algun dia passeu a prop d’Alcanar, no dubteu a treure el cap pel Taller de Cuina.

27/11/08

Perol menorquí

Fa temps, en el post on us parlava de la gastronomia menorquina, us vaig prometre la recepta detallada del perol menorquí que la Cristina i el seu marit ens van oferir quan vam anar a sopar a casa seva. Ha passat força temps des de l’estiu però les promeses són promeses, així que després d’haver aconseguit algunes fotos que la Cristina m’ha fet arribar i un cop recuperada la recepta, estic en condicions per explicar-vos-la pas per pas. Això sí, tingueu en compte que la Cristina me l’ha explicat sense concretar quantitats ni temps de cocció, així que us haureu de guiar per la intuïció.

Ingredients:

patates grans
tomàquets
2 alls i julivert
farina de galeta
un got de llet
oli d’oliva, sal i sucre


Preparació:
Temps estimat:
15 minuts + 1’30h de cocció
  • Primer de tot peleu les patates i talleu-les en rodanxes fines. Fregiu-les amb una mica d’oli i col·loqueu-les en un perol o cassola de terra amb un polsim de sal.
  • Seguidament, talleu els tomàquets per la meitat i poseu-los sobre les patates amb un polsim de sucre i l’all i el julivert picats.
  • Afegiu-hi llet fins que les patates quedin gairebé cobertes i, abans d’introduir-ho al forn, empolvoreu els tomàquets amb farina de galeta i regueu-los amb un rajolí d’oli.
  • Deixeu el perol al forn a uns 180º durant, almenys, una hora i mitja. Abans de retirar-lo del foc, comproveu la cocció punxant una patata. Si veieu que els tomàquets es comencen a cremar abans de finalitzar la cocció, podeu tapar la cassola amb paper de plata, però penseu que la gràcia és que quedin una mica torradets de sobre.

Aquesta és la recepta per al perol senzill, que us pot servir d’acompanyament tant per a carns com per a peixos. La Cristina el va servir amb un llom adobat amb herbes deliciós. La combinació va ser tan bona que tots vam repetir i després ja no podíem amb les postres...

Però el perol menorquí té moltes variants i se’n pot fer de carn, per exemple amb unes costelles, o de peix, com per exemple amb uns molls (o rogers) o uns llagostins. El tall, aleshores, s’ha de posar entre les patates i el tomàquet.

24/11/08

Sopar en miniatura

Aquest dissabte, la Mariona i l’Edmon –la meva germana i el seu xicot- van venir a sopar a casa. Com que no em vaig trobar gaire bé durant el dia, no vaig tenir gaire temps ni ganes de cuinar, així que a última hora vaig haver d’improvisar alguna cosa...
Com que per casa corrien unes cassoletes i uns bol-au-vents des de feia temps, se’m va acudir la idea de fer unes tapes creatives: amb els bol-au-vents vaig fer una tapa a base de xampinyons –recepta de la Rosalia- que us explicaré un altre dia, perquè van volar abans que els pogués fer una foto; amb les cassoletes vaig fer dues tapes diferents, una amb sobrassada, mel, formatge de cabra i poma, i l’altre amb mascarpone, salmó fumat, caviar, soja i oli de tòfona blanca, inspirat en una de les esplèndides tapes de Quimet&Quimet.

Tot plegat ho vam acompanyar amb uns trossets de pizza casolana que vaig elaborar amb la massa fina de Buittoni (que per a mi dóna un resultat excel·lent), uns mini frankfurts fregidets i una copeta d’Enate, un dels meus vins preferits.

I de postres, mel i mató! Amb un mató fresc de Ca l’Albert (la carnisseria de davant de casa) elaborat amb llet de cabra que és una autèntica delícia.

Pollastre arrebossat amb ametlla mòlta

Aquesta recepta va dedicada a la Núria de CocinArte, a la parella vermella i a tots els blocaires que seguiu, heu seguit o penseu seguir en algun moment de les vostres vides el Mètode Montignac. També vull dedicar aquest post a la Bàrbara, una amiga amb la qual he recuperat el contacte gràcies als prodigis virtuals, i que em va semblar molt encuriosida pel Mètode Montignac.

Com podeu veure, no es tracta de res sofisticat, sinó tot el contrari. L'única cosa que crida l'atenció és que en l'arrebossat del pollastre hem substituït la farina de galeta per ametlla mòlta (ja us podeu imaginar d'on em va sobrar...).

El resultat és soprenent visualment, perquè amb prou feines es distingeix d'un arrebossat normal, però quan te'n poses un tros a la boca notes ben aviat la diferència, no pel gust, que és molt suau, sinó perquè el tacte de la crosta formada per l'ametlla és més dur i aspre.

El motiu pel qual Montignac ens proposa substituir la farina per l'ametlla en múltiples receptes és que l'ametlla té un IG (índex glucèmic) molt inferior a la farina, per la qual cosa la sang reté menys sucres i, a la llarga, el cos genera menys greixos.

Si voleu veure més informació sobre el Mètode Montignac, podeu fer un tomb per la secció Racó Montignac d'aquest blog o consultar la web oficial del nutricionista francès.

Sopa de ceba a l’Oporto

Un dels meus plats preferits quan arriba el fred és la sopa de ceba, ideal per entrar en calor i per donar un caprici a l’estómac.
La recepta que faig jo no té res a veure amb la sopa de ceba que he vist sempre fer a casa meva, elaborada única i exclusivament amb ceba i molles de pa.
Exactament no sé d’on he tret la meva recepta particular, potser d’algun restaurant, d’alguna recepta que he llegit, potser algun toc d’imaginació...
El toc més personal de la meva sopa de ceba és que hi poso, enlloc de xerès com fan alguns cuiners, un rajolí d’Oporto. Els altres ingredients són ben comuns a totes les sopes de ceba del món mundial.

Ingredients per a 4 persones:

4 cebes
1 cullerada de farina
Mitja copeta d’Oporto
Un litre d’aigua
Un cub de brou de verdures concentrat
2 llesques de pa
100g de formatge ratllat (tipus Emmental)
4 ous
Un grapadet de crostons de pa
Sal i oli d’oliva

Preparació:
Temps estimat:
1 hora
  • Peleu les cebes i talleu-les en juliana ben fina. Tot seguit, poseu-les dins d’una olla amb un rajolí d’oli a foc ben baix.
  • Deixeu que la ceba es vagi fent, a poc a poc i sense cremar-se, tot remenant de tant en tant. La cocció ha de ser lenta perquè la sopa agafi bon gustet.
  • Quan la ceba comenci a agafar color, afegiu-hi la cullerada de farina. Remeneu i deixeu que es cogui durant un parell de minuts.
  • A continuació, afegiu-hi l’Oporto –també hi podeu posar una mica de xerès o conyac- i deixeu-ho a foc ben baix fins que estigui completament evaporat.
  • Afegiu-hi llavors un litre d’aigua i el cub de brous esmicolat. Deixeu que arrenqui el bulli, aleshores, afegiu-hi la molla de les dues llesques de pa també esmicolades.
  • Apugeu una mica el foc i deixeu que bulli almenys durant mitja hora. Si veieu que s’espesseix massa, afegiu-hi un gotet més d’aigua (millor si és calenta per tal de no interrompre el bull).
  • Passat el temps de cocció, afegiu a la mateixa olla el formatge ratllat procurant que quedi ben repartit i, seguidament, aneu-hi afegint els ous un a un, procurant que no es toquin. Per evitar que els ous s’enganxin els uns amb els altres i per tal de retirar-los més còmodament de l’olla, jo els vaig fent i emplatant d’un en un: tiro l’ou, espero que la clara estigui feta, el retiro al plat i segueixo amb un altre ou. Al final afegeixo la sopa a cada plat o bol, mirant d’abocar-la pel contorn per tal que l’ou quedi a la vista.
  • Podeu servir la sopa en un plat o en un bol. El més tradicional és servir-la en un bol o cassoleta de terrissa, però jo, com que no en tinc, l’acostumo a servir en un bol normal i corrent. Podeu acompanyar-la d’uns crostons de pa torrat o amb una llesqueta fina de pa fregit. El que és indiscutible és que la sopa de ceba s’ha de servir calenta, mooolt calenta. I el que tingui gana, a bufar!

23/11/08

Le beaujolais nouveau est arrivé!

El dijous passat -tercer dijous de novembre- a França hi va haver festa grossa, ja que a les 12 de la nit es va celebrar l’arribada del beaujolais nouveau, un vi jove elaborat amb raïm de la varietat gamay que deu el seu nom al vignoble de Beaujolais, una regió vinícola del sud de França que comprèn el territori que s’estén des de Borgogne fins a Lyon.

La característica principal d’aquest vin du primeur és que només el deixen fermentar durant algunes setmanes, de manera que el vi resultant conté molt pocs tanins i adquireix unes aromes afruitades molt particulars que, segons la collita, oscil·len entre els fruits vermells, el plàtan o la pera. També ens crida l’atenció el seu color rosa porpra i la seva consistència més lleugera que en un beaujolais normal.

Alguns crítics censuren aquesta mena de vins titllant-los de massa simples o immadurs. Karen MacNail, per exemple, en el seu llibre La Biblia del Vi, afirma que “beure beaujolais nouveau és com menjar massa de galetes”. Tot i així, els grans productors vinícoles francesos s’aferren a aquesta tradició amb ungles i dents, ja que els permet la comercialització de milers i milers d’ampolles en diferents mercats. És per això que “le jour du beaujolais nouveau” sol anar acompanyat de grans campanyes publicitàries i anuncis grandiloqüents.

L’eslògan tradicional d’aquest esdeveniment –le beaujolais nouveau est arrivé- el vaig aprendre l’any passat gràcies a la Maria Antònia, la nostra professora de frencès de l’EOI, que no només es preocupava d’ensenyar-nos la llengua francesa sinó que ens va explicar un munt de tradicons del país on es va criar.
Aquest mateix eslògan es coneix als EEUU, on el beaujolais nouveau s’ha promocionat com a beguda especial per al Dia d’acció de Gràcies, que coincideix amb el quart dijous del mes de novembre.
Però sembla que els EEUU no és l’únic país que s’apunta a la tradició...

Aquí a Catalunya, la tradició del beaujolais nouveau encara no està gaire arrelada, tot i que alguns establiments especialitzats s’esforcen a promocionar-la tímidament engalanant els seus aparadors i presentant les ampolles de la manera més atractiva possible. És el cas de Cristina Guillén, la tenda de vins del Carrer Canonge Baranera on solem comprar els vins més especials i on hem comprat aquest any –com l’any passat- una ampolleta de beaujolais per fer la nostra celebració particular del vi novell francès.

La veritat és que el vi no ens va semblar res de l’altre món. S’ha de prendre ben fresquet, com a mínim a 12 graus, perquè calent no val res. De fet, fred tampoc és cap meravella però té un gust afruitat molt diferent que recorda el plàtan i una aroma molt potent que a mi em va recordar alguna colònia el nom de la qual no em ve al cap.
El més curiós és que si hagués begut de la copa sense veure el color del vi hagués jurat que es tractava d’un vi blanc...

L’escassa qualitat que els crítics atorguen a aquest vi novell i el fet que en els darrers anys es pugui comprar en les grans superfícies a preus ridículs, han fet caure el beaujolais nouveau en un fort desprestigi que s’ha reflectit també en les vendes, no només a França sinó també a Itàlia i al Japó, els principals importadors d’aquest producte francès.

20/11/08

Pastís de tres xocolates

Fa molt de temps que vaig veure aquesta recepta a La cuina de casa, el blog de la Gemma, i tenia moltes ganes de provar-la però no trobava el moment. Esperava que hi hagués algun aniversari o alguna celebració digne d’unes postres tan especials, però al final m’he cansat d’esperar i, aquest cap de setmana, sense cap motiu de celebració, vaig decidir fer-lo i compartir-lo amb els meus pares.

El pastís el vaig fer al matí, seguint les instruccions de la Gemma, i cap al vespre el vam portar a casa els meus pares i ens el vam menjar acompanyat d’una copeta de cava. Va ser un berenar-sopar fantàstic! I dic berenar-sopar perquè després del tall de pastís que ens vam menjar ningú es va quedar amb gana per sopar...

Ingredients:

150g de xocolata negra
150g de xocolata amb llet
150g de xocolata blanca
150g de sucre o fructosa
750ml de nata per muntar
750ml de llet
3 sobres de quallada en pols Royal
un paquet de galetes Maria
60g de mantega
un rajolí de llet

Preparació:
Temps estimat:
2 hores + tota la nit d’espera


  • Primer de tot, prepareu la base del pastís amb les galetes Maria, la mantega i el rajolí de llet. Només cal que tritureu les galetes –jo ho vaig fer amb l’ajuda d’una picadora elèctrica-, hi afegiu la mantega fosa – durant 30 segons al microones- i un rajolí de llet. Aneu pastant la massa amb ajuda d’una espàtula fins que estigui ben homogènia i consistent. Us aconsello no posar massa llet perquè convé que la massa quedi força espessa.
  • Un cop tingueu la massa a punt, esteneu-la al fons d’un motlle desmuntable d’uns 26 centímetres de diàmetre amb ajuda de l’espàtula. És important que el motlle sigui desmuntable perquè el pastís quedi perfecte. Si no en teniu cap, en podeu comprar un a Ikea. La meva germana me’l va regalar l’any passat i va molt bé.
  • Un cop tingueu la base muntada, comenceu a elaborar les diferents capes de xocolata. Comenceu per la xocolata negra, que haureu de barrejar amb 75g de sucre, 250ml de llet, 250ml de nata i un sobre de quallada. Us aconsello que diluïu la quallada en pols amb una mica de llet i la coleu abans d’afegir-la amb els altres ingredients; d’aquesta manera evitareu la formació de grumolls que poden fer lleig, sobretot a la darrera capa de xocolata.
  • Escalfeu els ingredients en un cossi tot remenant i sense que arribi a bullir. Quan comenci a agafar consistència, retireu del foc, remeneu una mica la mescla fins que deixi de sortir fum i aboqueu-la delicadament per sobre de la base.
  • Mentre la xocolata negra es va temperant, prepareu la segona capa de xocolata marró, per la qual necessitareu 150g de xocolata amb llet trossejada, 50g de sucre, 250ml de llet, 250ml de nata i un altre sobre de quallada. Seguiu el mateix procediment que amb la primera capa, però aquest cop haureu d’anar més en compte en abocar la xocolata damunt de la primera capa, per tal que no es trenqui. Si us fixeu bé en el vídeo, veureu que a mi se’m va trencar una mica, potser perquè la primera capa no estava prou quallada i vaig abocar la segona capa des de massa distància. De totes maneres, com que la part malmesa quedava al mig del pastís, no es va notar gens en el resultat final.
  • Mentre deixeu refredar la segona capa, prepareu la darrera capa amb la xocolata blanca, 25g de sucre, 250ml de llet, 250ml de nata i un altre sobre de quallada. Seguiu el mateix procediment i, aquest cop, sigueu extremadament prudents alhora d’abocar la xocolata sobre la capa anterior, ja que qualsevol imperfecció en aquest pas quedaria a la vista. Us aconsello que l’aboqueu molt lentament, però de manera constant, des dels extrems i a poca distància. La part de la capa inferior que estarà més consistent serà la de les vores, per tant convé evitar abocar directament al centre del pastís que sempre estarà més tou i susceptible a trencar-se.
  • Si diluïu la quallada i la coleu abans d’abocar-la, difícilment es formaran grumolls, però a l’hora d’abocar la darrera capa es poden formar minúscules bombolles d’aire que sempre fan lleig. Per evitar-ho, us recomano que les punxeu delicadament amb un escuradents tan bon punt les veieu aparèixer.
  • Deixeu que el pastís es refredi fora la nevera i, quan estigui a temperatura ambient, introduïu-lo al frigorífic. Tal com recomana la Gemma, és aconsellable deixar reposar el pastís tota la nit, tot i que, com veureu, qualla rapidíssimament. Jo el vaig fer al matí per menjar a la tarda i va quedar prou bé, però he de reconèixer que estava més bo l’endemà, sobretot la base, que el primer dia va quedar més atapeïda.
  • Un cop el pastís hagi quallat i abans de servir-lo, desmotlleu-lo i decoreu-ne la part superior amb algun motiu de xocolata, intentant crear contrastos amb la superfície blanca. Veureu que us queda un pastís molt vistós i, alhora, molt elegant. Jo vaig deixar la part inferior del motlle perquè em va fer por que s’esmicolés la base.
  • Serviu el pastís ben fresquet de la nevera i acompanyeu-lo amb una copeta de cava.

I com diu la Gemma, bon profit!!!

14/11/08

Bacallà amb paté d'olives verdes del Delta

Una de les primeres receptes que vaig anotar a aquest blog, quan tot just començava a arrencar, va ser un bacallà amb paté d'olivada que vaig aprendre a fer de la meva mare.

Em va fer molta il·lusió veure que la Glòria de El cafè de nit havia fet la seva pròpia versió del plat i altres companys i familiars em van comentar que la recepta i la presentació els havia agradat força.

Com que la recepta és molt senzilla d'elaborar, l'he anat repetint vàries vegades i, aquesta darrera, l'he preparat amb un paté d'olives verdes que la mare de l'Aleix (intento evitar el mot "sogra" perquè sé que no li agrada...) ens va portar de les terres de l'Ebre, juntament amb un arròs del qual us parlaré en una altra ocasió.

A diferència del tradicional bacallà amb paté d'oliva, aquest cop no hi he posat el llit de tomàquet rallat, així que els dos únics ingredeints de la recepta són el bacallà (preferiblement la part del morro) i el paté d'olives verdes.

L'elaboració és tan senzilla que no cal ni explicar-ho: només cal que bulliu el bacallà molt al dente, procurant que quedi un pèl cru de dins, l'escorreu bé i hi afegiu unes quenelles d'olivada amb ajuda de dues culleretes de postres. Podeu decorar al plat amb una fulleta de julivert i llestos!

Ja teniu un altre plat senzill i ben gustós per a aquells dies en què no ve gaire de gust embolicar-se a la cuina.

9/11/08

Pastís d’escórpora amb pasta cruixent i vinagreta de sèsam negre

La recepta que us presento avui és una autèntica meravella. Es tracta d’un pastís d’escórpora que he tret del llibre de receptes de Juan Mari Arzak. L’autor el presenta també en un format més reduït en el seu llibre de Bocados i el titula “Pastel de kabrarroca con pasta crujiente y vinagreta de sésamo”.

En un principi, quan em vaig decidir a provar la recepta, no tenia del tot clar quina mena de peix era la kabrarroca, però les meves sospites es van confirmar quan la Rosa Mari, de la peixateria Puig-Patau, em va assegurar que es tractava de l’escórpora, un peix molt gustós i espinós fàcil de trobar a les costes catalanes i que rep un munt de noms segons la zona geogràfica: escórpora, cabracho, kabrarroca, rascacio, escorpiña...

L’hàbitat natural de l’escórpora és el Maediterrani, però algunes remunten la costa europea i poden arribar a pescar-se fins al Mar del Nord.Són d’un color rogenc molt característic, amb un cap gran i espinós i amb una aleta dorsal plena d’espines rígides i desiguals que provoquen picadures molt doloroses. És per això que quan la comprem a la peixateria ja se li han retirat aquestes aletes espinoses.
La seva carn és ferma, consistent i molt saborosa i se sol emprar per elaborar brous i suquets de peix com la sopa bouillabesse o el suquet típic de la Costa Barva.

Per a l’elaboració d’aquest pastís, necessitareu una o dues escórpores, segons el pes, i els ingredients següents:

Ingredients per a 4 persones:

Per al pastís:
½ kg de kabrarroca sense cap
8 ous
¼ de litre de nata líquida
¼ de salsa de tomàquet
1 pastanaga
1 porro
una mica de mantega
farina de galeta (pa rallat)
sal i pebre

Per a la pasta cruixent:
2 fulles de pasta brick
1 dl d’oli de nou o de girasol

Per a la vinagreta:
½ dl d’oli d’oliva
2 cullerades de salsa de soja
3 cullerades de vinagre de xerès
el suc de mitja taronja
20g de sèsam negre
julivert picat i sal

Preparació:
Temps estimat:
2 hores

  • Preimer de tot, coeu l’escórpora amb el porro i la pastanaga i un poslim de sal.
  • Mentrestant unteu un motlle rectangular de litre i mig amb una mica de mantega i farina de galeta.
  • Quan estigui prou cuit, traieu el peix de l’olla i retireu bé la pell i les espines.
  • Esmicoleu bé la carn, si cal amb ajuda d’una forquilla.

  • Seguidament, bateu els ous amb la nata i la salsa de tomàquet.
  • Quan tingueu una salsa rosa ben homogènia afegiu-hi el peix esmicolat i una mica de pebre.

  • Barregeu bé i aboqueu-ho tot en el motlle rectangular.

  • Poseu el pastís a coure al bany maria amb el forn a 225º durant una hora i quart.
  • Passat aquest temps, retireu el pastís del forn i deixeu-lo refredar.
  • Mentrestant, prepareu la vinagreta mesclant bé tots els ingredients, excepte el sèsam que afegirem al final, i batent-los amb unes varetes.
  • Quan el pastís estigui fred, desmotlleu-lo i talleu-lo a trossos.


  • A continuació, talleu la psata brick en petits rectangles. Fregiu-los en una paella amb oli de girasol fins que estiguin gauradets i escorreu-los en un paper de cuina.
  • Per muntar el plat podeu fer servir la vostra imaginació. Arzak proposa que posem dos talls de pastís a cada plat en posició vertical i que posem un rectangle de pasta brick a cada costat. Com que aquesta composició, a més de ser molt bonica, és força complicada, jo he improvisat altres presentacions.

El pastís el vaig fer un dissabte, i en vam menjar l’aleix i jo. Aquest cop vaig presentar el pastís en plats individuals col·locant la pasta brick com bonament vaig poder. Tot i així van quedar uns plats ben vistosos i el pastís estava francament esquisit. Com que va sobrar més de la meitat del pastís, el diumenge el vaig dur a casa de la meva sogra com a aperitiu. El cam servir, tallat en porcions individuals, en una safata allargada i regat amb la salsa vinagreta amb el sèsam. Servit d’aquestma manera, també feia molt de goig. El pastís va volat en un obrir i tancar d’ulls i va agradar molt a tothom. I l’Aleix s’ha declarat fan de la salsa vinagreta, que a més de fer molt bonic estava deliciosa.

Una de les coses que m’agarden del llibre de receptes d’Arzak és que sempre ens dóna alternatives per si no trobem algun ingredient. En el cas de la recepta d’avui, podem substituir el sèsam negre per ametlla picada; la pasta brick, per pa de motlle torrat; o l’oli de nou, per l’oli de girasol que jo he emprat. Arzak també proposa que emprem lluç o un altre peix blanc si no trobem escórpora, però aquest canvi penso que desmereix el plat i, en tot cas, ja no el podríem anomenar “pastís d’escórpora”, així que us aconsello que, si us decidiu a provar la recepta, intenteu trobar l’escórpora. No us en penedireu!

4/11/08

Ous ferrats amb patates blaves

Feia dies que tenia ganes de mostrar-vos aquestes imatges tan pintoresques. Es tracta d'un ou amb patates fregides, amb la particularitat que no són patates normals i corrents sinó les patates blaves que ens van enviar la Florence i el Patrick, els nostres amics de la Dordogne.

Temps enrere, vaig publicar un article que vaig titular "Cuinem amb patates blaves!", on parlava d'un puré de patata elaborat amb la mateixa varietat de patates -que els francesos anomenen vitelottes-, i us comentava que la qualitat del puré m'havia semblat bastant inferior, des del punt de vista gustatiu, respecte el que normalment elaborem amb patata blanca. De fet, si us he de dir la veritat, ni l'Aleix ni jo ens el vam acabar perquè hi vam notar un gust massa fort de midó.

Les xips de patata blava, en canvi -que ja havia provat en un "Bacallà amb mel i xips de patates blaves"-, donen més bon resultat i confereixen als plats un color diferent que sempre alegra la vista. Amb l'ou ferrat, la combinació del color carabassa del rovell, el blanc de la clara i el violeta de les patates formen una trilogia perfecta. No us sembla?

La recepta no cal que us la doni. Només cal tallar les patates en làmines ben fines amb ajuda d'una mandolina i fregir l'ou en la mateixa paella mentre escorrem les patates en un paper de cuina. Si us costa pelar les patates, podeu coure-les amb pell, als restaurants ho fan així...

Podeu muntar el plat segons la vostra creativitat. Podeu servir l'ou senser o amb el rovell esparracat i, fins i tot, us podeu atrevir a fer el plat en miniatura emprant ous de guatlla enlloc d'ous de gallina i servir-lo en una d'aquestes culleretes d'aperitiu tan curioses.


I com que gastronòmicament hi ha poc més a dir, aprofito per fer un apunt lingüístic:

El que en castellà s'anomena "huevo frito", que no es més que un ou fregit, en català té dues denominacions possibles, o bé "ou ferrat" o bé "ou aferrat", però mai dels mais "ou fregit", això és un calc lingüístic de la llengua veïna que hem d'evitar si volem parlar un català ortodox.

Però quina de les dues denominacions és la correcta? Els partidaris de la denominació "ou aferrat" intenten justificar aquesta terminologia al·legant que quan es fregeix l'ou s'aferra a la paella, però això, si fregim l'ou correctament, no hauria de passar. La primera denominació, "ou ferrat", que és la que he emprat jo en aquest article i la que he sentit sempre a casa meva, té una explicació més convincent, ja que si fregim l'ou correctament, el contorn de la clara hauria de quedar d'un color rosset que recorda un ferro rovellat, i és d'aquí d'on ve l'expressió "ou ferrat". Tot i així, la gent que no entenia ben bé aquest significat va desenvolupar una altra denominació (ou aferrat) intentatnt donar un sentit a l'expressió. D'aquest fenomen se'n diu etimologia popular.

No sé si a casa vostra dieu "ou ferrat" o "ou aferrat". Avui en dia ambdues variants estan ben esteses, igual que les diferents variants de fer l'ou ferrat. Hi ha qui diu que el rovell ha de ser ben cru, n'hi que el prefereixen més cuit; alguns diuen que s'ha de mantenir el color carabassa del rovell, d'altres el reguen amb l'oli calent perquè formi un tel; alguns cuiners procuren que el contorn de la clara s'enrosseixi i d'altres intenten mantenir-la ben blanqueta... Cada casa és un món! Però per a mi, a l'ou ferrat s'hi ha de poder sucar pa, per tant el rovell a de quedar ben cru. Això s'aconsegueix posant l'ou en oli ben calent i fregint-lo només uns segons, però si l'oli és calent, calent, els extrems de la clara s'enrossiran. I això de regar el rovell amb oli calent sempre ho he vist fer a casa meva i ho segueixo fent, encara que esperdi el una mica la gràcia del color, perquè penso que d'aquesta manera es cou més ràpidament la part de sobre del rovell sense que la de baix es cogui massa i qualli.

Bé, ja veieu que d'un plat ben senzill n'hem pogut dir força coses...

3/11/08

Risotto de rovellons i botifarra

Una altra de les especialitats tardorenques que no poden faltar al nostre repertori són els bolets. I, per aquest motiu, durant aquesta estació de l’any, en molts blogs trobem múltiples receptes elaborades amb tota classe de fongs, des de rovellons, ceps, llenegues, rossinyols o fredolics, fins als menys usuals ous de reig, que em van cridar l’atenció en una de les receptes de La Cuina d’en Camil que l’autor ha titulat “Ous de reig amb mongeta de Santa Pau”.

Un altre plat estrella elaborat amb bolets és el risotto, que també apareix en un munt de blogs com el “Risotto de faves i shii-take” d’en Jordi de A la Cuina, el "Risotto de bolets" de l'Eva de El Cullerot festuc, o el “Risotto de bolets i carn” que la Núria de CocinArte prepara emprant quinoa enlloc d’arròs. Un dels que em va cridar més l’atenció per la similitud amb el que jo preparo és el “Risotto amb botifarra i bolets” de la Gemma de bcn mon amour.

La particularitat del meu risotto és que l’he elaborat únicament amb rovellons frescos i he acabat la cocció amb una copa de vi negre. A més, aprofitant que tinc una ampolleta d’oli de tòfona blanca a punt de caducar, hi he afegit una goteta d’aquest perfum líquid encisador per donar un toc aromàtic al plat.

Ingredients per a 4 persones:


400g d’arròs bomba
300g de rovellons
1 botifarra crua
1 ceba tendra
2 cullerades de sofregit de tomàquet casolà
1 litre de brou de pollastre
una copa de vi negre
50g de parmesà rallat
un rajolí de crema de llet
un rajolí d’oli de tòfona blanca
all i julivert
oli d’oliva i sal
  • Primer de tot trossegeu els rovellons en quadradets petits i piqueu la ceba ben fina.
  • Poseu a sofregir la ceba amb una mica d’oli d’oliva. Quan comenci a daurar-se, afegiu-hi els rovellons i la carn de la botifarra esmicolada.
  • Piqueu el julivert i l’all i afegiu-ho a la cassola amb un polsim de sal.

  • Quan els rovellons comencin a estar cuits, afegiu-hi l’arròs i el sofregit de tomàquet. Remeneu i deixeu coure uns minuts sense líquid.
  • Passat aquest temps, aneu afegint el brou mica en mica, afegint-ne un cullerot cada vegada que s’hagi begut el suc. Mentrestant, no deixeu de remenar. És millor que tingueu el brou en una olla a part i en calent.
  • Quan l’arròs estigui a punt d’agafar el punt de cocció desitjat, afegiu-hi la copeta de vi negre. Deixeu que se la begui i apagueu el foc.
  • Amb el foc apagat, afegiu-hi un rajolí de crema de llet i remeneu. Si no teniu crema de llet, també hi podeu posar una cullerada de mantega. Però no us passeu, ni amb una cosa ni amb l’altra.
  • Emplateu el risotto, empolvoreu-lo amb una mica de parmesà en pols i, si en teniu per casa, afegiu-hi un rajolí d’oli de tòfona blanca.

I bon profit!

2/11/08

Crema de carabassa amb daus de pernil i oli de tòfona blanca

La recepta de la qual us parlo avui, l’he anat veient en diferents variants en molts dels blogs que llegeixo habitualment. I no és d’estranyar ja que ara és el temps ideal de la carabassa i amb els primers freds tardorencs una crema de carabassa ben calentona ve molt de gust.

Jo us presento aquí la meva versió de la crema de carabassa, de la qual us havia ja parlat en una altra recepta que vaig titular “xarrup bicolor”. La d’avui és una crema monocromàtica, ja que està feta únicament de carabassa i porro, però el julivert i el pernil serrà fregidet li donen un toc de color i de sabor.

Ingredients per a 4 persones:

750g de carabassa
2 porros mitjans
1 litre de brou de pollastre
Mitja copa de conyac
150g de pernil serrà tallat a daus
un rajolí d’oli de tòfona blanca
Çuna branqueta de julivert

Preparació:
Temps estimat:
15 minuts + 30 minuts de cocció

  • Primer de tot talleu la carabassa a daus. Procureu que la carabassa sigui ben madura, ja que si és verda costa molt de pelar la carrotxa. Tot i així, pelar les carabasses és una de les tasques que més em fastiguegen a la cuina i, a més, sempre tinc por que se me’n vaigi el ganivet i em faci un bon tall. L’Àlex Bauzà –un amic del qual us he parlat vàries vegades- em va comentar que ell posava la carabassa al microones perquè s’estovés abans de pelar-la. Aquest cop em va fer por provar-ho perquè no tenia res més per fer el dinar, però potser el proper cop m’hi arrisco... Si algú sap algun altre truc, serà benvingut.
  • A continuació talleu els porros en rodanxes fines.
  • Poseu les verdures en una cassola amb un raig d’oli i sofregiu-les a foc mig fins que la ceba es comenci a daurar.
  • Afegiu-hi, aleshores, el brou de pollastre. Si en teniu de casolà millor que millor. Si no, podeu utilitzar un brick de Gallina Blanca.
  • Deixeu-ho coure com a mínim mitja hora i, passat aquest temps, passeu-ho per la batedora fins obtenir una crema ben fina.
  • Si voleu que la crema quedi encara més fina, la podeu passar per un colador.
  • Per decorar el plat i fer-lo una mica més saborós, fregiu uns daus de pernil serrà en una paella, escorreu-los en un paper de cuina i reserveu.
  • Per muintar el plat, poseu la crema en un bol, afegiu-hi per sobre els daus de pernil procurant que quedin flotant, regueu-ho amb un rajolí de tòfona blanca (tuber magnatum) i decoreu amb la branqueta de julivert.
  • La crema s’ha de servir calenta, però no excessivament.

OBSERVACIONS: Tingueu compte de no posar gaire sal a la crema. Jo us aconsellaria no posar-ne gens, ja que el brou de pollastre i el pernil ja són prou salats. L’oli de tòfona blanca dóna un toc de sofisticació i un perfum molt agradable a totes les cremes de verdura. Fixeu-vos sempre que a l’etiqueta hi hagi la denominació Tuber Magnatum; aquesta és una trufa d’origen italià molt preuada i molt aromàtica; eviteu qualsevol succedani d’origen asiàtic perquè llençareu els diners.

Fent panellets en família

Aquest any, com cada any des de que tinc memòria, hem celebrat la castanyada menjant panellets casolans.

Recordo que, des de ben petites, la meva mare ens va ensenyar a fer panellets a la meva germana i a mi. Jo esperava amb candeletes la tarda en què ajudaríem a la mama a fer aquelles boletes d’ametlla que jo trobava tan artístiques i creatives, però que requerien també cert rigor tècnic. La massa s’havia de deixar feta el dia abans i cada tipus de panellet s’havia d’elaborar seguint unes pautes molt concretes...

Ara, com que jo ja no visc a casa, hem institucionalitzat el dia de la panelletada. La meva germana i la meva mare vénen a casa, cadascuna amb la seva massa preelaborada, i ens reunim totes tres per donar forma i color als panellets i per fer petar la xerrada. És un dia especial, en què combinem cuina, creació i caliu de família.

Aquest any jo he batut el meu propi récord amb un total de 140 panellets, alguns dels quals vaig elaborar per encàrrec de companyes de feina i de les iaies –la meva i la de l’Aleix-, que cada any esperen una safateta amb panellets.

Vam començar a donar forma als panellets a quarts de set de la tarda i, a quarts d’una, acabàvem de recollir tot l’escampall del menjador. Però la veritat és que el temps va passar volant i ens ho vam passar d’allò més bé.

Els panellets tradicionals de casa meva són els següents:

- el clàssic panellet de pinyons
- el panellet arrebossat d’ametlles
- el de la cirereta
- el bolet de xocolata
- el bolet de coco
- el panellet de codonyat
- el granet de cafè

Aquest any, la innovació va ser el panellet de festuc, que ha tingut molt d’èxit i ha resultat molt vistós pel seu color verd llampant.

A continuació, us explico com elaborar la massa i alguns trucs de casa nostra per guarnir els panellets.

PER ELABORAR LA MASSA


- ½ quilo d’ametlla mòlta
- 350g de sucre llustre
- ¼ de patata
- 1 rovell d’ou

Amb aquestes quantitats, us sortiran entre 30 i 40 panellets.
El més usual és posar la mateixa quantitat de sucre que d’ametlla, però a nosaltres no ens agraden els panellets tan dolços i sempre hi posem una mica menys de sucre que d’ametlla. Jo, aquest any, vaig posar un quilo i mig d’ametlla i només un quilo de sucre. Però si us agraden els panellets ben dolços, podeu posar-hi ametlla i sucre a parts iguals.

Els ingredients, aquest any, els he comprat a Can Corbera, un establiment dels de tota la vida que es troba al Carrer de la Pietat de Badalona. L’any passat, per estalviar-me uns calerons, vaig comprar els ingredients al super, però la qualitat no té res a veure, sobretot la dels pinyons. Els pinyons bons han de ser de la terra, els de tota la vida, i els que venen als súpers gairebé a meitat de preu vénen del Marroc i d’altres països com Turquia. De seguida es veu la diferència, perquè els pinyons d’importació són una mica més grans i tenen una marca marronosa en un extrem. A més, els ingredients de Can Corbera, tot i que una mica més cars, són de primeríssima qualitat. Es nota amb l’ametlla, amb el coco ratllat, amb les cireretes en almívar... A més, va ser en aquest establiment on vaig veure el festuc granulat que em va donar la idea per a la innovació creativa d’aquest any.

Un cop tingueu els ingredients, el primer que s’ha de fer és elaborar la massa, ja que ha de reposar 24 hores. Per preparar-la, seguiu les següents instruccions:
  • Primer de tot feu bullir les patates amb pell fins que estiguin ben cuites. Si no teniu massa temps, també podeu coure-les al microones però el resultat no és el mateix. Penseu que quan coem aliments al microones tendeix a crera-se una crosta més dura a la part exterior de l’aliment. Si això passa amb la patata, després, en aixafar-la, trobareu els trossets és durs.
  • Seguidament, peleu les patates en calent i aixafeu-les amb una forquilla.
  • Quan estiguin ben aixafades i encara calentes, afegiu-hi el rovell d’ou i els sucre llustre. Mescleu bé els ingredients i continueu aixafant-los amb la forquilla.
  • Un cop ben mesclats, afegiu-hi gradualment l’ametlla mòlta, sense deixar d’aixafar amb la forquilla.
  • Acabeu de pastar la massa amb les mans. Aquesta és l’única manera que la massa quedi ben homogènia i ben pastada.
  • Deixeu reposar la massa ben estesa en una safata gran durant 24 hores. Deixeu la safata en un lloc fresc, però fora de la nevera.

A l’endemà, ja podeu començar a donar forma als panellets. Aquí és on entra en joc la tradició, la creativitat i la tècnica. Us explico alguns trucs per a elaborar el panellets que he fet aquest any.

PANELLET DE PINYONS

Aquest és el panellet més genuí i amb més tradició de tots; així que, en una bona safata de panellets no hi pot faltar el de pinyons.

El punt més feixuc de tots és enganxar els pinyons al panellet sense que quedi cap buit, però ara us explicaré el nostre truc secret. Si el proveu, us quedareu sorpresos de la facilitat amb què els pinyons s’enganxen al panellet perfectament i sense gaire esforç:

  • Primer de tot heu de fer les boles ben rodones, sense passar-vos de massa, ja que un cop hi posem els pinyons augmentaran considerablement de mesura.
  • Seguidament, suqueu les boles amb clara d’ou.
  • Deixeu que la clara s’assequi una mica durant un parell de minuts i ja podeu començar a arrebossar.
  • Per arrebossar els pinyons seguint el truc de la meva mare, necessiteu una tassa de cafè (no serveix de cafè amb llet o bols més grans). Poseu uns quants pinyons dins la tassa, afegiu-hi la bola sucada amb clara d’ou, tapeu amb la mà i sacsegeu ben fort.
  • Quan traieu la bola estarà pràcticament tota recoberta de pinyons. Si veieu algun buit, afegiu-hi un pinyó de la mida corresponent manualment.
  • Un cop arrebossats els panellets desitjats, pinteu-los amb un pinzell sucat amb rovell d’ou, procurant que el rovell quedi ben escampat sense formar grumolls.

PANELLET D’AMETLLA

El procediment és idèntic al del panellet de pinyons. L’única diferència és que acasa li donem forma allargada.

PANELLET DE LA CIRERETA



  • Primer de tot feu les boles ben rodones, una mica més grans que les anteriors, ja que aquestes no aniran recobertes.
  • A continuació, partiu les cireretes en almívar per la meitat.
  • Col·loqueu una cirereta al centre de cada panellet prement la bola fins que quedi aplanada, però no excessivament. Penseu que quan es cou, la massa baixa una mica més.
  • La meva mare i jo discutíem sobre si pintar o no la massa dels panellets amb rovell d’ou. Ella es va entossudir en que el panellet de cireres no s’ha de pintar perquè hi hagi més contrast entre el blanc del panellet i la cirera. Però a mi els panellets m’agraden amb un coloret ben daurat, així que els vaig pintar lleugerament.

EL BOLET DE XOCOLATA

El bolet de xocolata, quan encara vivia a casa, era l’especialitat del meu pare, ja que ell es va inventar una tècnica ben enginyosa per donar la forma perfecta de bolet al panellet. Per seguir aquesta tècnica revolucionària només necessiteu una ampolla de vidre:

  • Per començar, feu tantes boles com bolets vulgueu obtenir.
  • Seguidament, mulleu la boca de l’ampolla amb una mica de clara d’ou.
  • Agafeu una bola, col·loqueu-la a la boca de l’ampolla i premeu.
  • Retireu amb compte la bola aixafada i... ja teniu el bolet!
  • Després de coure el panellet, deixeu que es refredi.
  • Mentrestant, desfeu una mica de xocolata fondant al bany maria.
  • Quan el bolet estigui completament fred, cobriu el peu del tronc amb una mica de xocolata.
  • La meva germana i jo tenim un truc infal·lible perquè la xocolata cobreixi perfectament el peu. Es tracta de xuclar una mica de xocolata amb una canya, tapar l’estrem superior amb el dit gros, col·locar sobre el peu del bolet i destapar el dit gros fins que hagi cobert la zona desitjada.
EL BOLET DE COCO

El bolet de coco és més senzill d’elaborar. Només cal barrejar la massa de panellets amb la quantitat de coco ratllat desitjada (jo en poso una mica menys de la meitat). Un cop la massa estigui ben barrejada, donem la forma desitjada al panellet i l’arrabosseum de nou amb la resta de coco ratllat.

Si us sobra coco ratllat podeu fer boles de coco, seguint una recepta molt senzilla que em va explicar la Glòria Parera, una companya de feina. Es tracta de barrejar el coco amb llet condensada fins obtenir una pasta homogènia i força espessa. Quan la tinguem llesta, li donem forma de bola i ho guardem a la nevera durant unes hores. Hi ha moltes versions d’aquestes boles de coco. Jo ho faig amb clara d’ou muntada i sucre, i la Roser Petit, una altra companya de cole molt aficionada a la cuina, en va portar unes fetes amb pastanaga. Estaven delicioses!

PANELLET DE CODONYAT


El panellet de codonyat també és força fàcil de fer. Només cal donar forma al panellet i col·locar-hi un trosset de codonyat que després, en coure’s, queda deliciós.

A les apstisseries també hi podeu trobar un altre tipus de panellet farcit de codony. Per fer-lo d’aquesta manera, heu de tallar un tros resctangular i ben allargat de codony. Per altra banda, afageu una porció considerable de massa i l’estireu també de forma allargada. Hi poseu el codony a dins, carcoleu la massa, la treballeu arrodonint-la i ja podeu anar tallant les diferents porcions de panellet.

EL GRANET DE CAFÈ


Per fer el granet de cafè, primer heu de barrejar la massa amb la quantitat desitjada de cafè soluble (estil Nescafé o Marcilla). Després d’haver-la treballat ha de quedar d’un coloret marronós, però penseu que en coure’s s’enfosqueix una mica. Algunes vegades també hi he posat una cuilleradeta de xocolata en pols per donar un toc de moka que queda excel·lent.

Un cop feta la massa, feu boletes una mica més petites que les anteriors i, amb ajuda d’un ganivet de cuina, feu el tall al mig.

Un cop cuits, podeu passar els granets de cafè per sucre llustre.

PANELLET DE FESTUC


Per fer aquest panellet vaig decidir donar forma quadrada a la massa. Després vaig seguir els mateixos passos que per al panellet de pinyons, per tal d’enganxar-hi la pols de festuc. Però en aquest cas, no vaig pintar els panellets amb rovell d'ou per mantenir el color verd llampant del festuc.

MODE DE COCCIÓ

És molt important encertar el punt de cocció dels panellets, ja que l’excés o la manca de cocció pot esguerrar la nostra petita obra d’art.

L’altre dia, al blog de la Glòria i el Josep, vaig llegir que la Mireia Carbó aconsella emprar només el gratinador a foc fort.

Jo us aconsello una cocció mixta consistent a posar-los primer amb foc a dalt i a baix a 180º durant uns minuts i acabar la cocció amb el gratinador a 200-220º. S’ha d’anar amb compte perquè quan posem el gratinador la cocció s’accelera i de seguida queden torrats.

A mi, els panellets m’agraden ben dauradets, però sense que s’arribin a torrar, perquè aleshores queden durs. Aquest any, als de pinyons penso que els falta una mica de cocció, però com que es van fer amb altres panellets que van quedar daurats més aviat, vam decidir treure’ls del forn abans d’hora. Tot i així, penso que fan prou goig.

PRESENTACIÓ

Els panellets, tal com és tradició a casa nostra, s’han de treure la nit del 30 d’octubre juntament amb els boniatos –que són la meva perdició- i les castanyes torrades, que podem comprar als forns de pa o als catsanyers, que durant el mes d’octubre couen les castanyes de manera tradicional i les venen en paperines de paper.

A Badalona, des de fa ja alguns anys, tenim el nostre “castanyer del poble”, que sempre se situa al trencant entre el Carrer de la Pietat i la Riera Martí Pujol.

La nit del 30 d’octubre, les castanyes i els boniatos s’han de menjar ben calents, i els panellets s’han de servir en una safata amb blonda de paper. Així és, sens dubte, com fan més goig. Aquestes safates de cartró amb la seva blonda blanca les podeu trobar en qualsevol establiment xinès i en algunes ferreteries. Són molt econòmiques (0’60 euros tres safates) i guarneixen molt la taula.

Bé, espero que tots aquests trucs casolans us serveixin d'alguna cosa i que tots aquells que encara no heu provat de fer panellets us hi animeu l'any que ve.