Mostrando entradas con la etiqueta cuines del món. Mostrar todas las entradas
Mostrando entradas con la etiqueta cuines del món. Mostrar todas las entradas

25/12/12

Le petit Bergerac, cuina francesa del Périgord

Fa temps que amb els meus sogres teníem pendent de provar aquest restaurant que en plena Eixample de Barcelona ofereix als seus clients algunes de les elaboracions i productes més típics de la regió francesa del Périgord, una regió molt coneguda gastronòmicament per l’elaboració de foies i la criança d’ànecs i oques.

El restaurant compta amb un menú degustació per 39’70 euros que ofereix algunes de les especialitats de la casa com ara el foie mi-cuit amb pa de nous, al magret d’ànec amb poma i oli de nous o una selecció de formatges francesos. També prepara alguns plats per emportar com el foie o l’exquisida tarta Tatin.

Nosaltres vam optar per la carta, que ofereix una selecció de deu entrants, deu plats principals i deu postres a escollir per un preu tancat de 28 euros

De primer plat, jo vaig demanar el capritx de vieires amb créixens, una magnífica elecció ja que les vieires estaven delicioses i el plat va resultar molt lleugeret; l’Aleix va demanar el foie mi-cuit amb pa de nous, una de les especialitats de la casa que també van demanar els meus sogres; la meva cunyada va optar pel milfulles de formatge de cabra Cabécou amb vinagreta de mel, que també tenia una pinta fantàstica.

Compo 1

Els plats principals, tots acompanyats amb abundants racions de patates fregides, van resultar més contundents. Els meus cunyats van optar pel filet de bou Sarladais (Sarlat és un dels pobles més bonics del Périgord Noir i té un mercat impressionant on s’exhibeixen alguns dels productes més preuats de la regió com el foie de canard o les trufes). Jo vaig optar per una altra especialitat de la regió, la Tourtière Périgourdine, una mena de pasta de full farcida de carn picada i ànec, amb un suquet que estava per sucar-hi pa! L’Aleix va demanar el magret d’ànec amb poma i oli de nous i el meu sogre l’steak tartar “Cyril” i també en van quedar molt satisfets.

Compo 2 

Si el menú ja va ser tot un èxit, les postres no van quedar pas a segon terme. I, un cop més, he de dir que penso que vaig encertar de ple amb la meva elecció: la Tarta Tatin de sempre, elaborada amb una fina base de pasta de full farcida abundantment de pomes caramel·litzades i acompanyada de gelat de vainilla. De les millors que he menjat mai! L’Aleix i els meus cunyats van preferir la tarta fina de poma amb gelat de canyella, segur que deliciosa, però no els la canvio per la meva tatin. La meva sogra va optar per la tarta de nous i cafè amb gelat “Galette de Bretagne” i el meu sogre, més atrevit, va demanar la piràmide de xocolata negra amb salsa de taronja i gelat de Cointreau, una altra excel·lent elecció que, per sort, vaig poder tastar!

Compo 3

Vam posar punt i final al nostre àpat en família amb uns tallats molt originals servits en tres nivells, una presentació que ens va cridar l’atenció i ens va semblar d’allò més creativa.

2012-12-01 16.40.14

Així que, si busqueu un bon restaurant per degustar especialitats franceses per Barcelona, no dubteu a escollir Le Petit Bergerac, segur que no us decep i la relació qualitat preu és més que acceptable.

30/4/12

Venècia gastronòmica

IMG_9243

Aquesta Setmana Santa, gràcies a les diligències de la meva estimada amiga Raquel, vam tenir la sort de poder estar quatre dies a Venècia per un preu de somni. Com que els vols ens van sortir molt econòmics –gràcies Raquel!- vam poder allotjar-nos en un hotelet ben cèntric, situat a l’encantador barri del Dorsoduro: la locanda Ca San Vio, on malgrat les reduïdes dimensions de la nostra cambra, ens vam sentir com a casa.

El barri del Dorsoduro és un dels més tranquils de Venècia, amb racons pintorescos i plens d’encant. Entre ells, la gran plaça de Santa Margherita, un dels llocs preferits per a les reunions nocturnes dels joves venecians i on algunes paradetes exhibeixen els seus productes durant el dia.

IMG_9984

IMG_9991

Però el nostre racó preferit del Dorsoduro va ser el Campo San Bárnaba, una placeta de dimensions més reduïdes travessada per un petit canal on, cada matí, una barcassa exposa les seves fruites i verdures als compradors i als turistes curiosos que no poden evitar amagar-se darrere les seves càmeres. Diuen que són les fruites més fotografiades del món! No sé si és veritat, però si més no és curiós veure aquesta parada tan singular.

IMG_9994

IMG_0011
A la mateixa plaça de San Bárnaba vam descobrir un dels millors restaurants on vam menjar durant la nostra estada a la ciutat dels dogos: el restaurant-enoteca Oniga, on a més d’atendre’ns amb molta amabilitat, ens van servir alguns dels millors plats que hem menjat en tota Itàlia.

compo oniga

De primer jo vaig demanar les sarde fritte (sardines fregides), un plat molt típic de la zona i que em va sorprendre molt positivament, i de segon, un plat que ja coneixia i que és típic de totes les zones costeres d’Itàlia: els spaghetti alle vongole (espaguetis amb cloïsses), que van resultar uns dels millors que he menjat mai, amb la pasta feta al dente, però sense arribar a ser crua. L’Aleix, de primer, va demanar un prosciutto con ruca e parmiggiano, i de segon, va escollir la seppie in nero alla veneziana con polenta, un plat que no coneixíem i que ens va agradar força, tot i que a l’Aleix, això de la polenta, no sé si el va convèncer massa… Tot plegat ho vam amanir amb un vi blanc que ens va recomanar el cambrer que ens va atendre, però la carta de vins era un autèntic paradís per als enòfils i algunes varietats es podien demanar a copes. De postres, com que s’havia acabat la panna cotta, vam compartir un tiramisú que estava deliciós! Totalment recomanable.

Una altra zona on no havia estat mai de Venècia, és el passeig de les Záttere, al sud del Dorsoduro. Es tracta d’un llarg passeig que voreja el gran canal della Giudecca i des d’on es pot contemplar l’illa homònima i la més petita de San Giorgio Magiore. Val la pena aprofitar la posta de sol per contemplar les vistes i arribar-se fins a la duana marítima prop de la qual s’alça una de les esglésies més espectaculars de la ciutat, Santa Maria della Salute.

IMG_9149

Les Záttere també són un bon lloc per menjar. Al llarg del passeig hi ha diferents establiments i terrasses que ofereixen menús de diferents preus i categories. Nosaltres, el primer dia vam dinar a la terrassa del Bar-Caffé La Piscina, un lloc agradable tot i que una mica car pel que vam menjar. El millor de tot va ser el gelat que vam menjar tot acabant de fer el passeig!

compo piscina

Però el rei dels gelats venecians no es troba a les Záttere sinó a una altra de les places amb més encant de Venècia, el Campo Santo Stéfano, just a l’altre banda del Pont de l’Accademia. La plaça, plena de restaurants i terrasses, és una de les més freqüentades per turistes i Venecians i val la pena arribar-s’hi només per degustar un dels famosos gelats de la gelateria Paolin, un dels establiments més cèlebres de la ciutat. Però vigileu, els gelats per emportar estan molt bé de preu (em sembla recordar 2 € per dues boles més que generoses), però si us asseieu a la terrassa no hi ha l’opció de demanar un cornetto, i les copes estan totes per sobre dels 10 €.

IMG_9100

IMG_0037

Just al darrere del Campo di Santo Stéfano, al Campo Sant Angelo, s’hi troba un altre dels restaurants on vam sopar durant la nostra estada al paradís de les góndoles. Es tracta del Ristorante Aqua Pazza, un dels restaurants més “posadets” del barri on a més d’un servei bastant estirat vam haver d’escollir a cegues perquè no enteníem gairebé res de la carta, únicament en italià. De primer jo vaig demanar unes fiore di zucca alla ricotta, un plat molt típic d’Itàlia i que aquí costa trobar tant al restaurants com als mercats; de segon vaig demanar uns taglioloni amb llagosta, amb un sabor de marisc esplèndid però tan al dente que no me’n vaig poder menjar ni la meitat per por de tenir una indigestió i per mal de barres. Quan el cambrer va retirar-nos els plats i va preguntar si ens havia agradat, li vaig comentar que la pasta l’havia trobat poc feta i em va contestar sense cap mena d’amabilitat que “així” és com tenen costum de fer-la a casa seva. l’Aleix, de primer, va demanar uns  gamberi con salsa di frutti di mare, que estaven força correctes i, de segon els spaghetti alle vongole que, ni de bon tros, van superar els que havia menjat jo al restaurant Oniga. Tenint en compte que no vam demanar postres i només vam prendre dues copes de vi, la factura de 112 € ens va semblar francament excessiva, malgrat que ens servissin uns petit-fours acompanyats de dos tipus de licors (de llimona i castanya) per finalitzar la vetllada.

aqua retallat

Però, afortunadament, Itàlia és un país fantàstic per menjar bé i bé de preu i, per compensar els excessos d’alguns àpats, d’altres els vam fer en algunes de les múltiples paradetes de menjar ràpid: involtini, focaccie, pizze, calzone… El dia que vam recórrer tota la zona de San Marco, per exemple, vam fer un aperitiu en un dels cafès més emblemàtics de la Piazza San Marco, el cafè Quadri, digne competidor del més conegut cafè Florian, freqüentat per Lord Byron i Goethe.

IMG_9462

IMG_9266

Vam escollir el cafè Quadri perquè al matí la terrassa estava molt més assolellada i just al costat hi havia un quartet que ens va acompanyar amb una bona selecció de música clàssica i jazz. Jo vaig demanar un Spritz, una de les begudes venecianes per excel·lència, elaborada amb soda, vi blanc i aperol o campari; i l’Aleix va optar per una Coca-Cola. Els refrescos valien tots 9 €, els còctels sobre uns 12 € i el cafè 6 €. No es pot dir que sigui barat, però l’involtini que ens vam menjar per dinar per 4 euros va ajudar a compensar. A més, amb les begudes ens van servir uns fruits secs i unes patates fregides que ens van anar estupendament per anar obrint gana!

IMG_9448

IMG_9464

Un dels llocs que no puc deixar de visitar quan viatjo a una ciutat és el mercat, i el mercat més conegut i popular de Venècia és el mercat de Rialto, que convé visitar a primera hora del matí, quan les parades fa poc que han exposat les mercaderies i llueixen amb més esplendor.

IMG_9705

compo mercat

El que més em fascina dels mercats és l’ambient que s’hi respira, especialment quan no es tracta de mercats estrictament turístics. I en el cas de Rialto l’ambient de les parades, tot i que no hi falten turistes tafanejant les atractives mercaderies, és un ambient venecià.

IMG_9672

IMG_9675

Una altra cosa que m’agrada observar són aquells productes que a casa nostra no són tan freqüents. En el cas del mercat de Rialto em van sorprendre especialment les carciofini sardi, unes carxofes menudes i morades que exhibien gairebé totes les parades, algunes vegades en remull.

IMG_9665

IMG_9661

Altres productes com el fonoll o la flor de carbassó també són difícils de veure a casa nostra, però no era la primera vagada que els veia en mercats europeus.

IMG_9655

De la zona del peix, el que més em va sorprendre és que la majoria de peces s’exhibien ja pelades i filetejades, i el marisc, en moltes parades, el tenien sense cap. No vaig atrevir-me a preguntar si es tractava de frutti di mare congelati, però el marisc sense cap i el peix filetejat em van fer com mal efecte… Entre el marisc abundaven els crancs, les vieires i tota mena de crustacis. De peixos n’hi havia de tota mena, però molts no els vaig saber reconèixer. El salmó tenia una pinta especialment apetitosa i el més sorprenent és que els preus no em van semblar desorbitats.

IMG_9695

compo peix

A part del mercat, però, Venècia és el paradís de les botigues gourmet, amb tota mena de productes artesanals, des de pasta fresca o seca, passant per olis i vinagres balsàmics, herbes aromàtiques, formatges, licors… Nosaltres no vam poder evitar comprar un bon tros de Parmigiano Reggiano i alguns paquets de pasta. Això sí, eviteu les pastes de colors que venen en establiments turístics perquè, a més de no ser la que consumeixen els italians, no solen donar massa bon resultat i perden el color en bullir-se. El més recomanable és comprar en una tenda de delicatessen freqüentada per venecians o directament en un supermercat, com vam fer nosaltres.

compo pasta

Una excursió que val la pena fer des de Venècia, és a l’illa de Burano (que no s’ha de confondre amb la coneguda illa de Murano, famosa pels seus vidres de colors però més industrial i no tan pintoresca com Burano). L’illa és un bon lloc per degustar els dolços venecians i altres típics de l’illa. Nosaltres vam optar per uns deliciosos bussolai, una mena de rosquilles amb sabor anisat que ens van servir de postres per a un dinar lleuger en una de les moltes terrasses del carrer principal.

IMG_9773

El millor lloc per degustar aquests dolços és el Panificio a. Garbo, no només per la varietat de dolços i pastes que es poden observar des de l’aparador, sinó per l’amabilitat i la simpatia del senyor que les despatxa.

IMG_9807

compo dolços

Una altra especialitat veneciana que vam prendre a Burano va ser el famós còctel Bellini, elaboorat amb suc de préssec i cava.

IMG_9769

Com podeu veure, van ser quatre dies molt ben aprofitats: museus, mercats, gastronomia, passejades en góndola… Una escapada ideal per recarregar piles i tornar a començar carregats d’energia positiva!

14/4/12

Fideus d’arròs amb verduretes i soja

IMG_0040

Aquest matí, mentre comprava algunes coses al Santiveri del carrer de Mar de Badalona (un d’aquells llocs on és difícil no trobar alguna cosa), he vist uns fideus d’arròs xinesos que m’han recordat una recepta que havia vist al blog de la Marina, Tapa’t de tapes i que feia temps tenia ganes de provar. Alguns de vosaltres ja coneixeu el meu repte personal amb la cuina oriental que, tot i que he de reconèixer que encara em costa una mica, poc a poc em va conquistant. Aquests fideus els havia provat algun cop en restaurants, però a casa és la primera vegada que els feia. I ha estat ideal perquè tenia algunes verduretes a la nevera i gambes roges congelades, els ingredients necessaris per elaborar un plat saludable i ben apetitós.

Ingredients per a 4 persones:

1 paquet de fideus d’arròs
1 carbassó petit
2 pastanagues
1 manat d’espàrrecs
un bròquil petit
16 gambes roges
un polsim de sal
salsa de soja

Preparació:
Temps estimat:
30 minuts

  • Primer de tot, peleu les pastanagues i el carbassó i talleu-los a bastonets prims.
  • Retireu la cua dels espàrrecs, partint per on es trenqui de forma natural, i talleu-los longitudinalment i partiu-los per la meitat.
  • Renteu bé el bròquil i talleu-lo en floretes.
  • Abans de començar a coure les verdures, poseu una olla amb aigua al foc per escaldar els fideus.
  • Poseu un wok o una paella fonda al foc amb un rajolí d’oli i, quan hagi agafat temperatura, sofregiu-hi les gambes. Jo he fet servir gambes roges congelades amb closca, però també podeu emprar gambetes pelades. En aquest cas no caldrà que les fregiu abans.
  • Retireu les gambes del wok i afegiu, en el mateix oli, la pastanaga.
  • Al cap de 3 minuts, hi afegiu la resta de verdures i aneu sacsejant el wok perquè es vagin fent totes.
  • Mentrestant, peleu les gambes i en retireu el nervi. Reserveu.
  • Quan l’aigua de l’olla arrenqui el bull, hi afegim els fideus i els escaldem durant un minut. Seguidament, els escorrem i els passem per aigua freda perquè perdin l’excés de midó.
  • Quan les verduretes estiguin pràcticament al punt, hi afegiu un rajolí de soja. Tasteu i, segons el vostre gust, hi afegiu un polsim de sal. Cal anar amb compte perquè la salsa de soja ja és molt salada!
  • Afegiu els fideus ben escorreguts al wok juntament amb les gambetes, deixeu coure un parell de minuts i apagueu el foc.

Podeu servir els fideus en un plat fondo, com he fet jo, o en un bol, com fan en molts establiments orientals. I, si voleu donar un toc més exòtic i divertit podeu servir el plat amb palets xinesos.

12/1/12

Apfelstrudel made in Braunschweig

IMG_7499

Vull començar l’entrada d’avui desitjant-vos a tots un feliç 2012. Com heu vist, aquestes vacances nadalenques han estat molt intenses i m’han deixat poc temps per publicar algunes entrades que encara tinc pendents. Avui, però, us vull parlar del nostre viatge a Alemanya on hem passat alguns dies amb l’objectiu principal de veure la meva amiga Cristina que, des de l’agost passat es va traslladar a Braunschwig, on viu amb el seu marit i els seus dos fills, l’Ignasi i el Lucas.

Aprofitant el viatge i que Braunschweig està força a prop de Berlín, vam decidir passar els primers quatre dies a la capital. La veritat és que Berlín no estava entre els nostres destins predilectes, però ens va semblar que valia la pena passar-hi uns dies.

IMG_6181

Malauradament, el temps no ens ha acompanyat gaire. Tot i que les temperatures han estat força agradables, des del primer minut fins el darrer no ha deixat de ploure i hem hagut de resistir un vendaval força empipador. Berlín és una ciutat estupenda, sí, però això de no veure el sol en una setmana sencera s’acaba fent molt dur per als qui estem acostumats a la més benèvola climatologia mediterrània.

Aquest cop, l’encarregat d’organitzar el viatge ha estat l’Aleix, i s’ha de dir que no ha estat una feina fàcil, perquè Berlín és una ciutat enorme i a l’hivern a les quatre de la tarda ja és fosc. Si a això hi afegim que els museus tanquen entre les cinc i les sis de la tarda, concentrar totes les visites en hores de sol no resulta gens fàcil.

Per si algun cop us decidiu a visitar Berlín, us aconsello que us mireu bé el transport públic: metro, autobús i tramvia. La línia 100 del bus és fantàstica perquè dóna la volta a la ciutat i para a la majoria de punts d’interès, mentre que les línies de metro són sovint insuficients. I, alerta, les distàncies són més grans del que sembla a primera vista!!!

Dels múltiples museus que hi ha a la capital germànica, vam decidir visitar-ne dos: l’Aleix va escollir l’Alte National Galerie, on ens vam centrar en la pintura romàntica –l’Aleix és un apassionat de Friederich- i a la sala impressionista; i jo vaig escollir el Museu de Pèrgam, que ens va impressionar amb el seu gegantesc altar de Pèrgam i altres imponents edificis de l’Antiguitat.

Però la major part de temps la vam dedicar a veure Berlín per fora. El primer dia vam recórrer Unter Den Linden fins arribar a la porta de Branderburg i vam acabar la passejada a Potsdamer Platz, el barri més modern de la ciutat i que més ens ha captivat, amb els seus enormes edificis enllumenats, entre els quals destaca el de la Sony.

IMG_6337

Compo 1

El segon dia vam visitar el zoo i la zona de Tiergarten, on vam poder contemplar edificis tan emblemàtics com la Columna del Triomf, la Haus der Kulturen (coneguda com l’ostra prenyada), la Filarmònica o el Reichstag, el parlament alemany.

Compo 2

El tercer dia vam fer un intensiu d’història alemanya. Vam començar amb un agradable passeig al llarg del tram de mur més gran que s’ha conservat (1’3 km); vam seguir amb el Museu dels Terrors, on vam poder contemplar algunes imatges que recordaven la supremacia nazi i l’holocaust jueu; vam fer-nos la típica fotografia al Checkpoint Charlie; i vam dedicar una estona a tafanejar per les galeries Lafayette i altres centres comercials de la transitada i popular Friedrichstrase.

 IMG_6787

IMG_6814

IMG_6828

El darrer dia vam començar amb una vista panoràmica des de la torre de TV de Berlín, cosa que us aconsello que feu el primer dia perquè us ajudarà a tenir una idea més global de la ciutat que heu de visitar. Seguidament, vam agafar el tramvia per visitar el barri jueu amb la seva majestuosa sinagoga i, vam acabar el matí a l’enorme Aquari que hi ha a prop d’Alexanderplatz, on es trobava l’hotel Park Inn, on ens vam allotjar i que, per cert, no us recomano. L’Aquari sí que és del tot recomanable, sobretot si hi ha menuts a casa.

IMG_6990

IMG_7026

Pel que fa a la gastronomia, cada cop que anem de viatge torno amb la mateixa certesa: com a casa, res! Però en aquest viatge ha estat potser més evident que en altres. A part de les omnipresents salsitxes, les mandonguilles, les kartofen (patates) i el chucrut (col), poca cosa més hi ha. Per això no és d’estranyar que la majoria de restaurants de certa categoria tinguin cartes molt italianitzades o afrancesades. Entre els que vam anar, us recomano el Bocca di Bacco, un restaurant molt ben posat que permet trencar amb la monotonia de la gastronomia germànica: salsitxen, salsitxen i més salsitxen!

IMG_6493

El darrer recorregut per Berlín ens va pemetre veure algunes petites joies com l’ajuntament, l’església de Marienkirche, l’interior dels tribunals de justícia i l’encantador barri de Nikolaiviertel.

IMG_7406

Cap al vespre vam agafar el tren direcció Braunschweig i, en un trajecte de dues hores que ens van passar volant, ja estàvem a l’estació esperant la Cristina, que ens va venir a buscar de seguida amb una rialla immensa als llavis. Feia gairebé cinc mesos que no ens vèiem i la trobada va ser molt emotiva.

Vaig estar molt contenta de poder conèixer el lloc on viu la Cristina. Braunschweig és una ciutat preciosa, amb molt d’encant, i la casa de la Cristina és espectacular. Els pocs dies que vam poder gaudir juntes vam dedicar-los a passejar pel centre de la ciutat, veure el mercat, tafanejar pels centres comercials i supermercats i, com no podia ser d’altra manera, també vam dedicar una tarda a la cuina. Vaig quedar meravellada de la quantitat de productes de pastisseria que es poden trobar als supermercats alemanys, i per uns preus molt més econòmics que els de casa nostra! Colorants, aromatitzadors, farines de mil tipus per fer pa, fruites confitades de tota mena, diferents varietats de sucres, gelatines, almívars, masses per fer pastissos… Un autèntic paradís per als més llaminers! No cal que us digui que vaig tornar amb la maleta ben plena…

La nostra tarda de cuinetes la vam dedicar a preparar un apfelstrudel que vam improvisar a partir de la recepta que tenia de la Raquel (una altra amiga meva que va viure uns anys a Munich), una recepta que tenia la Cristina i alguns vídeos que vam veure per Internet i que ens van orientar sobre com doblegar la pasta filo. A continuació us en dono la recepta:

IMG_7474

Ingredients:

3-4 làmines de pasta filo
1 kg de pomes
125 g de sucre
unes gotes de concentrat de vainilla
un grapat de panses
un grapat de pinyons
un polsim de canyella en pols
dues nous de mantega
sucre llustre

Preparació:
Temps estimat:
2 hores

compo 3

  • Primer de tot, peleu les pomes i talleu-les en làmines fines.
  • Poseu les pomes en una paella, juntament amb el sucre i el concentrat de vainilla, i deixeu-les coure a foc mig fins que estiguin tovetes i hagin agafat un color marronós. A mitja cocció, afegiu-hi els pinyons, les panses i la canyella en pols.
  • Mentre es couen les pomes, poseu una primera làmina de pasta filo sobre un drap de cuina humit i unteu-la amb la mantega fosa al microones. Si teniu un pinzell de silicona us serà molt fàcil.
  • Poseu sobre la primera làmina una altra planxa de pasta filo i repetiu l’operació fins arribar a tres o quatre capes. Nosaltres vam fer servir quatre làmines i ens va semblar que hi havia un excés de pasta, així que la propera vegada ho farem amb tres. També ho podeu fer amb una base de pasta de full (en aquest cas només en necessiteu una, no s’han de superposar capes).
  • Quan la poma estigui al punt, retireu la paella del foc i l’escampeu sobre la pasta filo deixant marges d’uns dos dits.
  • Doblegueu les marges i enrotlleu la pasta filo amb ajuda del drap de cuina, com si fos un braç de gitano.
  • Poseu l’apfelstrudel al forn, prèviament escalfat a 180º, sobre un paper de forn i deixeu coure uns 20-25 minuts.
  • Retireu del forn i empolvoreu l’apfelstrudel amb una mica de sucre llustre. Us anirà millor si empreu un colador fi.
  • Serviu l’apfelstrudel com a postres o berenar, sempre un punt calent. Per acompanyar-lo podeu utilitzar una bola de gelat de vainilla desfeta. Nosaltres vam utilitzar un preparat de crema de vainilla que vam trobar al súper.

Ja veieu que la nostra estada a Alemanya ha estat ben profitosa. Hem fet turisme, hem fet i degustat dolços deliciosos i, sobretot, he pogut passar uns dies amb la meva amiga a qui ja torno a enyorar… Ànims Cristina, que 10 setmanes passen volant!!!

2/11/11

Hummus i babaganuj

IMG_4549

Feia dies que tenia ganes d’explicar-vos aquestes dues receptes libaneses que vaig aprendre a fer a l’Aula Gastronòmica amb l’Alejandra Ellenberg, especialista en cuina àrab i oriental. Es tracta de plats molt fàcils de preparar i que són ideals per a un sopar de pica-pica o uns aperitius per compartir. El truc és encertar la quantitat exacta de cada ingredient.

Ingredients per a l’hummus:

1/2 kg de cigrons cuits
1-2 alls
el suc d’una llimona
2-3 cullerades de tahina (pasta de sèsam)
2-3 cullerades de salsa de soja
1/2 tassa d’oli d’oliva verge extra
1 cullerada de comí en pols

Preparació de l’hummus:

IMG_4541

  • Poseu en un cossi prou gran els cigrons, un all, la meitat de l’oli d’oliva i la meitat de la resta d’ingredients.
  • Tritureu bé tots els ingredients amb la batedora elèctrica i proveu una mica de pasta.
  • Afegiu els ingredients que facin falta segons el vostre gust. L’Alejandra ens va dir que en la cuina libanesa sempre hi predomina molt el gust de llimona i que, per tant, s’ha de ser generós amb el cítric. A mi, com que m’agrada una mica més suau, no hi vaig acabar de posar tota la llimona. D’all, amb un de grosset en vaig tenir prou; l’oli el vaig posar tot i, de tahine i soja en vaig posar dues cullerades generoses.
  • Guardeu l’hummus en un tupper a la nevera fins el moment de servir. Pot aguantar perfectament una setmana.
  • Al moment de servir, poseu l’hummus en un bol o un plat fondo, amaniu amb una mica d’oli d’oliva i doneu-li un toc de pebre vermell dolç.
  • Recordeu que la textura de l’hummus ha de ser el d’una pasta suau per untar i que és ideal acompanyar-lo amb pa de pita.

Ingredients per al babaganouj:

4 albergínies
1-2 alls
1 cullerada de suc de llimona
2 cullerades de tahina (pasta de sèsam)
1 cullerada de comí en pols
sal i oli d’oliva verge extra

Preparació del babaganouj:

baba retallada

  • Primer de tot cal escalivar les albergínies. L’Alejandra ens va explicar que, per tal que el babaganouj tingui el gust autèntic libanès, cal escalivar les albergínies directament al foc, punxant-les abans amb una forquilla i retirant-les un cop estiguin tovetes i cremades per fora. De totes maneres, jo ho he provat escalivant-les al forn o a la planxa i queda força bé… És el problema de tenir vitroceràmica!
  • Un cop tèbies, retireu la pell i les tritureu juntament amb la tahina, el suc de llimona, l’oli d’oliva i un punt de sal.
  • Proveu la pasta i rectifiqueu di cal, segons els vostres gustos.
  • Serviu en un bol o un plat fondo amanit amb oli d’oliva per sobre i el comí en pols.
  • Igual que l’humus convé acompanyar-lo amb pa de pita i el que sobri el podeu guardar a la nevera en un tupper durant uns dies (es fa malbé abans que l’hummus)

La tahina o pasta de sèsam és un ingredient molt utilitzat en la cuina libanesa i que podeu trobar fàcilment en tendes de dietètica. La darrera vegada, jo el vaig comprar a la tenda gourmet de El Corte Inglés. El que em costa més de trobar és el pa de pita. Abans a La Senalla en tenien un d’artesanal molt bo, però l’han deixat de portar, i el que trobo al súper no és res de l’altre món…

A veure si us animeu a preparar aquests dos plats, són ideals per a un sopar de colla! I, per si us animeu a participar en alguns dels cursos de l’Aula Gastronòmica, aquí us deixo les propostes per a aquest més de novembre.