Fa uns quants dies parlàvem amb en David i la Lupe sobre la diferència entre els viatges i les vacances. Per a mi, sens cap mena de dubte, les vacances són sinònim de descans i sovint un viatge no en té res de descans. És per això que, malgrat el nostre interès cultural i viatger, quan arriba l’estiu el que volem és descansar i el lloc ideal per a les nostres vacances és, des de ja fa uns anyets, Menorca. El primer que fem en arribar a aquesta illa paradisíaca és treure’ns el rellotge, desprendre’ns dels mòbils i oblidar tot allò que no sigui l’illa i nosaltres dos. Les platges cristal·lines, els paisatges escarpats del nord, la pau i la tranquil·litat dels racons menys turístics són una veritable teràpia de desconnexió a la qual ens costa renunciar.
Si a tot això hi sumem la rica gastronomia menorquina, aquesta illa es converteix en el nostre paradís particular. Llàstima que les vacances durin tan poc! Sovint l’Aleix i jo fem plans de futur i imaginem la nostra jubilació fent mitja vida a una petita però bonica casa de Fornells, el nostre poble preferit i on hem tingut la sort d’allotjar-nos aquest estiu.
De tota l’illa, els nostres llocs preferits per allotjar-nos són
Ciutadella, on es pot trobar més ambient nocturn i més comerços, i
Fornells, un petit poblet del nord on estiuegen moltes famílies amb nens i on regna una tranquil·litat només alterable per les festes majors de finals de juliol. Si us heu d’allotjar a
Fornells, ben poques opcions teniu. Al poble només hi ha tres hostals (l’hostal
La Palma,
S’Algaret i l’
Hostal Fornells) i dues propostes d’apartaments. Nosaltres aquest any hem estat als apartaments
Can Digus i hem quedat encantats. Si podem, l’any que ve repetirem. És un lloc tranquil i acollidor, amb vistes a la badia de Fornells i una terrassa interior amb piscina. A més, la mateixa família porta el restaurant
La Nansa, just al costat, on es pot menjar bé de preu des d’una pizza, a un plat combinat, a un peixet a la planxa. Tot molt correcte.
Us recomano, en canvi, que eviteu l’
spar Can Digus, pertanyent a la mateixa família que sembla tenir conquerit mig poble. Els preus són estratosfèrics!!! Gairebé surt més a compte menjar un plat combinat o fer unes tapes a S’
Algaret. Si voleu comprar més bé de preu us aconsello que baixeu al super de Es Mercadal, on solen anar a comprar els illencs de la zona.
Seguint per la via gastronòmica, molts sabreu que Fornells és el lloc de referència per a degustar la famosa
caldereta de llagosta. De fet, tot el poble està farcit de restaurants l’especialitat dels quals és sempre la mateixa: la caldereta de llagosta. De tots aquests restaurants el més reputat és
Es Cranc, que es troba a l’interior del poble, però nosaltres preferim anar a
El Pescador, que es troba al costat del port i gairebé tocant a la plaça principal del poble. Es tracta d’un dels restaurants més econòmics de Fornells, però no per això de menys qualitat. La caldereta de llagosta és exquisida i ofereixen un menú per uns 60 euros que inclou musclos o cloïsses a la marinera, un sorbet de llimona, una ració de caldereta per compartir i postres. Està força bé però surt més a compte demanar un pica-pica i compartir igualment la caldereta.
Les postres nosaltres solem fer-les a
Sa Geladeria, on es poden trobar gelats tan originals com el de figat, el de bombó rocher, el de bailys, o el d'ou kinder... La combinació preferida de l’Aleix és crema catalana i canyella. A mi m’encanta el de cafè i el de figat, amb uns sabors sorprenentment autèntics. Els millors gelats que he menjat en la vida, i això que he estat a Itàlia!
Després del gelat us convido a fer un mojito a
Sa Taula, l'únic bar nocturn del poble, que pertany als mateixos amos que l'hostal La Palma. El secret del millor mojito del món és gel picat, sucre morè, unes gotes de llimona, unes fulles de menta, rom i un toc de Ginger Ale.
Si aneu per
Ciutadella, una bona opció per a un sopar romàntic és
Ses Voltes, un curiós restaurant que han obert aquest any al carrer del mateix nom i que es presenta com un espai gastronòmic diferent i atrevit. El recinte és immens i compta amb diferents espais-ambients: cafeteria, bar, restaurant. Nosaltres vam tenir la sort de poder menjar a la terrassa en un ambient íntim però no intimidador. El menjar costa qualificar-lo perquè només hi vam menjar una pizza, però fan plats més elaborats que, almenys, feien bona pinta.
No us aconsello, en canvi, el
Latitud 40 del Port de
Mahó. El vam escollir perquè la carta em va semblar suggerent: tempura de verduretes amb dues salses, amanida de formatge de brie arrebossat, foie caramel·litzat amb gelat de formatge de cabra i melmelada de violeta...Però sovint em deixo seduir per aquest noms llargs plens de floritures que no deixen de ser pretensiosos reclams que amaguen una plena incompetència culinària. D’entrada, mentre que totes les altres taules estaven ben parades i amb l’espelmeta corresponent, a nosaltres ens van posar dos individuals de paper. El guacamole que vam demanar estava mig remullit, el brie arrebossat era congelat i resultava gairebé incomestible, les verdures en tempura es deixaven menjar sense ser res de l’altre món, i el foie -segons l’Aleix- no estava ben cuit. Coses que passen quan un es deixa entabanar amb quatre paraules ben posadetes...
El desengany del port de Mahó va quedar totalment compensat pel sopar típic menorquí que ens van oferir la Cristina i el Lluc, que des de fa molts anys estiuegen a
Es Castell. La Cristina ens va preparar el tradicional
perol menorquí a base de patata, tomàquet i ceba, tot cuit al forn amb una mica de llet i farina de galeta. Les fotografies del sopar les té la Cristina, així com la recepta màgica del perol, que segur que ens farà arribar ben aviat. Per acompanyar el perol, una
llaminera de porc freda aromatitzada amb herbetes. Quina cuinera, la Cristina! Ens va deixar ben tips, però és que no vam poder evitar repetir.
I si no teniu la sort de tenir un Cristina per Es Castell, al port hi trobareu un munt de llocs per triar. Nosaltres anem sovint a
La Lola, on podeu menjar des de pizzes fins a plats de peix o carn. També hi ha un parell de crêperies i un munt de llocs per fer un bon picoteo. Això sí, el perol de la Cristina no el trobareu enlloc!
Finalment, i per als més llaminers, us recomano una visita a la pastisseria Villalonga Ca's Sucrer de Es Mercadal. Nosaltres hi anem a esmorzar el penúltim dia de vacances per encomanar les ensaïmades per a l'endemà. Són delicioses: de xocolata, de cabell d'àngel, d'albercoc o de sobrassada. Fins i tot buides són un pecat! I a més de les ensaïmades són especialistes en l'elaboració de carquinyols, tatis (carquinyolis de xocolata) i amargos (un dolç amarg a base d'ametlla).
Una de les festes més sonades a casa l’Aleix és la celebració de Santa Maria, en honor a la iaia que tant estimem i de la qual us he parlat més d’un cop perquè és una gran cuinera. Aquest any, ha costat una mica trobar una data que a tots ens anés bé perquè hem tingut unes vacances una mica atapeïdes, però l’espera ha valgut la pena. Hem celebrat Santa Maria amb gairebé quinze dies de retard, però ho hem fet por todo lo alto.
El lloc de trobada, enguany, ha estat el Garraf, un bonic poblet de la costa que, tot i no posseir gaire coses per veure, manté un encant particular.El millor de tot, però, va ser el tiberi que ens van oferir al restaurant La Cúpula, situat al costat mateix de la platja i amb vistes privilegiades de la costa del Garraf. Es tracta d’un restaurant de cuina mediterrània de mercat, elaborada amb productes frescs i de temporada. El producte estrella del dia va ser el llamàntol nacional a la planxa que el meu sogre va demanar i va tenir la gentilesa de compartir. Exquisit! I la relació qualitat-preu més que acceptable. Avui ja no és fàcil menjar llamàntol de casa nostra a 37 euros.
El pica-pica va ser més que generós, a base de calamar a la romana, escopinyes al vapor, mariscada de closca, calamarsons i peixet fregit.
De segon, alguns ens vam atrevir amb un suculent arròs caldós de llamàntol (aquest canadenc) i d’altres van preferir un peix a la planxa o un filet amb salsa de pebre verd. Les postres –a les quals alguns ja no vam poder arribar- també tenien una pinta deliciosa, especialment el fondant de xocolata amb gelat de festucs.
Al costat mateix de La Cúpula hi ha el Chiringuito, dels mateixos amos i de caire més informal. S’hi poden menjar diferents plats o fer un bon picoteo a base de marisc, però l’especialitat de la casa són els arrossos i les fideuàs. Tot això amb unes vistes espectaculars de la platja del Garraf i pràcticament a tocar de l’aigua. Un lloc ideal per anar a fer una paella després d’un dia de platja!
Un detall important i positiu és que el restaurant disposa d’un parking privat, la qual cosa s’agraeix, ja que al més d’agost és gairebé impossible aparcar dins del poble.
La resta de nits les vam passar en una chambre d’hôtes de Jean-les-Pins, una localitat turística al costat d’Antibes que no us aconsello per altra cosa que per dormir. Des de Jean-les-Pins vam organitzar les nostres excursions a les diferents localitats veïnes: Grasse, Vallauris, Saint-Paul-de-Vence...
L’últim dia vam decidir passar-lo a la platja i per això ens vam dirigir a la bonica localitat de Villefranche-sur-Mer, un pintoresc poblet mariner situat ben a prop de Niça. Per dinar, vam seure en una de les terrasses properes al port i vam fer un dinar lleugeret consistent en la clàssica omelette amb amanida verda. Tots vam escollir el mateix plat excepte l’Àlex, que es va atrevir amb un guisat estil “cassoulette” amb una pinta increïble però potser més adequat per al mes de febrer. El cas, però, és que no en va quedar ni una gota!
La casa 
De primer és gairebé inevitable el tradicional pica-pica. Us recomano que us deixeu aconsellar per les cambreres, elles us aconsellaran els productes més frescs del dia: gamba roja, escamarlans, espardenyes, cloïsses, dàtils... De fet moltes vegades ni porten la carta i si la demanes et miren amb cara de pocs amics. Aquest tracte em sembla acceptable amb clients habituals, però em sembla just que el client novell vulgui donar un cop d’ull a la carta per veure la proposta gastronòmica i els seus preus, així que no dubteu a demanar-la. Un altre distintiu d’aquest restaurant és la seva carta de vins compromesa, àmplia i moderna, la qual cosa costa trobar en altres restaurants de costa.
Si el punt fort de El Pescador és la qualitat de les matèries primes, els punts més negatius són, al meu parer, el soroll que normalment es forma dins el local i el tracte una mica distant i variable del personal.
I de postres, si heu quedat tips i no teniu ganes d’enfarfegar-vos, demaneu una amanida de fruites. La presentació és exquisida i us ajudarà a pair!