Lasanya de carn i ou dur

La recepta d’avui és una d’aquelles receptes de tota la vida però que feia un munt de temps que no preparava. La carn picada que em va sobrar del farcit d’unes crestes va ser l’excusa perfecta per tornar a assaborir aquest plat gairebé oblidat a casa nostra.

Ingredients per a 4 persones:

12 plaques de lasanya precuites
800 g de carn picada mixta (vedella i porc)
1 ceba de Figueres gran
1 pot petit de tomàquet triturat
2 ous
herbes aromàtiques
oli d’oliva, sal, sucre i pebre

Per a la beixamel:

1/2 litre de llet
100 g de farina
una nou de mantega
sal, pebre i nou moscada
formatge Emmental ratllat
mantega per al gratinat

Preparació:
Temps estimat: 1 hora

• Primer de tot, poseu les plaques de lasanya en remull per tal que es rehidratin. Jo sempre faig servir les plaques de lasanya Fácil de El Pavo, que em donen molt bon resultat i són molt més còmodes que les plaques tradicionals que s’han de bulli gairebé una a una.
• Tot seguit, poseu aigua en un cassó i, quan arrenqui el bull, hi introduïu els dos ous. Els deixarem coure 10 minuts perquè es facin durs durs.
• Mentrestant, pelem la ceba, la piquem ben fineta i la posem a sofregir en una paella amb un bon raig d’oli d’oliva. Si voleu, podeu afegir mig pebrot verd i un parell d’alls al sofregit, però com que a casa ens repeteix una mica i volia la lasanya per dinar entre setmana, només hi vaig posar la ceba.
• Quan la ceba estigui toveta i transparent, afegiu-hi la carn picada i l’aneu aixafant amb una forquilla de fusta perquè quedi ben solta.
• Un cop cuita la carn, hi afegiu el tomàquet, un polsim de sal, un polsim de sucre i les herbes aromàtiques. Jo he fet servir un preparat que vaig comprar a la Plaça del Pi de Barcelona que porta sajolida, orenga, alfàbrega, romaní, sàlvia, farigola, moraduix i llorer. Però si no teniu cap preparat d’herbes per a carn, n’hi ha prou amb una mica d’orenga i una fulleta de llorer.
• Quan els ous estiguin cuits, retireu-los del foc, els passeu per aigua freda, els peleu i els afegiu a la carn picada ratllats.
• Quan el tomàquet estigui cuit, tindrem a punt el farcit. Apagueu el foc i reserveu.
• Prepareu la beixamel. Jo aquest cop he fet servir la Thermomix i la veritat és que m’ha anat força bé perquè només cal posar  els ingredients dins del vas i programar 8 minuts a velocitat 4. Si ho feu de la manera tradicional, la millor manera d’evitar grumolls és desfer la farina en una mica de llet temperada i afegir la mescla en un cassó amb la resta de llet. Hi afegiu la mantega, un polsim de sal, un polsim de pebre i un puntet de nou moscada i aneu remenant sense parar amb una cullera de fusta a foc baix fins que la beixamel comenci a espessir.
• Per muntar la lassanya, disposeu una placa damunt d’un plat, hi poseu a sobre una capa generosa de carn, cobriu amb una altra placa de pasta i cobriu amb una altra capa de carn i acabeu cobrint amb una darrera placa de pasta. Finalment, escampeu pel damunt una capa generosa de beixamel i una mica de mantega. Jo, aquest cop, vaig muntar les lasanyes individualment perquè en volia algunes per al tupper, però també podeu fer tot en muntatge en una safata de forn.
• Per acabar, gratineu al forn prèviament escalfat a 200º durant uns minuts, fins que el formatge es comenci a enrossir.

Una recepta senzilla, saborosa i ideal per portar a la carmanyola! Si en voleu congelar algunes racions només cal esperar que es refredin, un cop gratinades, i posar-les dins d’un tupper al congelador. La vigília del dia que les vulgueu menjar les traieu del congelador i, just abans de menjar, els doneu un cop de microones.

Bacallà amb samfaina

Després del Carnaval, festa pagana que té els seus orígens en les Bacanals grecoromanes, comença el període de la Quaresma, durant el qual, segons la tradició cristiana, queda totalment prohibit el consum de carn i tot tipus d’excessos. Hi ha una cançó popular catalana que cantàvem de petits a l’escola que reflecteix a la perfecció aquests costums:

Carnestoltes quinze voltes
i Nadal de mes en mes
cada dia és una festa
la Quaresma mai vingués.
La Quaresma és arribada
ja ho podem considerar
no podem menjar costelles
sinó ous i bacallà.

I és potser per aquesta cançó que vaig aprendre de petita que sempre que arriba la Quaresma em vénen el cap els ous i el bacallà. Una de les receptes que a casa no falla per aquestes dates és el bacallà deQquaresma de la iaia Roser, però avui us vull explicar una altra recepta amb bacallà, que podem fer en qualsevol època de l’any. Es tracta del bacallà amb samfaina, un altre plat que he après de la meva àvia paterna i un dels meus plats preferits. Queda tan bo que, malgrat tenir el peix i les verdures com a protagonistes, també ha conquistat l’estómac de l’Aleix!

Ingredients per a 4 persones:

8 talls de morro de bacallà
2 pebrots vermells
2 albergínies
6 tomàquets madurs
1 ceba
1 all
farina
oli d’oliva verge extra
sal

Preparació:
Temps estimat: 1 hora + 20 minuts

• Un cop dessalat el bacallà i ben sec, passeu-lo per farina i fregiu-lo en una cassola amb oli ben calent. Quan estigui daurat, retireu-lo de la cassola i reserveu.
• En el mateix oli, sofregiu-hi l’all i la ceba ben picadets a foc baix.
• Mentrestant, peleu les albergínies i els pebrots i talleu-los a daus no massa grans.
• Quan la ceba estigui toveta i transparent, afegiu-hi el pebrot i l’albergínia.
• Coeu les verdures a foc mig amb la tapadora posada i, mentrestant, ratlleu els tomàquets.
• A mitja cocció, afegiu-hi el tomàquet ratllat, apugeu el foc i deixeu que faci xup-xup fins que el tomàquet estigui ben cuit. Salpebreu al vostre gust tenint en compte que el bacallà ja hi aportarà un punt de salat.
• Tot seguit, abaixeu una mica el foc i afegiu el bacallà a la cassola, tenint cura que la gelatina que té entre la pell i el tall es desprengui i la samfaina quedi molt més bona.
• Deixeu coure 3-4 minuts i deixeu que reposi uns minuts més abans de servir.

Amb “platillos” com aquest no crec que seguir rigorosament la Quaresma hagués de ser una penitència!

Pastís de xocolata Montignac

Preparar un pastís d’aniversari quan estàs intentant començar dieta i no tens cap esdeveniment especial per celebrar no és una tasca fàcil. Però no em volia perdre la convocatòria d’aquest mes de Memòries d’una cuinera, així que de seguida em va venir al cap aquest pastís de xocolata que vaig descobrir anys enrere quan em vaig deixar seduir per les delicioses receptes de Michel Montignac, un dels nutricionistes francesos de més renom que en els darrers anys ha anat quedant desplaçat per noves dietes miraculoses com la conegudíssima dieta Dukan.

La dieta Montignac té com a principi bàsic escollir aliments amb un índex glucèmic baix, de manera que els seus pitjors enemics són els carbohidrats com l’arròs, la patata o la pasta. El sucre tampoc és un bon aliat de la dieta Montignac -algunes fruites i verdures com la pastanaga s’han de moderar- però en ocasions es pot substituir per fructosa, que té un índex glucèmic molt menor. Per contra, aliments tan apetitosos com el formatge, la xocolata o una copeta de vi no són del tot restrictius. Fins i tot uns ous ferrats amb bacó, un cop a la setmana, són recomanables!

No és que vulgui fer aquí una dissertació sobre aquesta dieta ni tampoc seguir-la al peu de la lletra. Però he de reconèixer que algunes receptes de Michel Montignac són realment temptadores, com aquest pastís de xocolata. I si a més ens el podem menjar amb la consciència tranquil·la perquè un dietista francès ens assegura que no farà estralls en la nostra línia, doncs millor que millor!

Ja tenia la recepta perfecta, només em faltava una bona ocasió per poder-la compartir, i el dinar d’aquest diumenge amb la família de l’Aleix va ser l’excusa ideal. No celebràvem l’aniversari de ningú, però res ens va impedir assaborir un bon tros de pastís acompanyat d’una mistela de figues deliciosa! 

Ingredients:

500 g de xocolata negra (70% de cacau)
10 ous

Preparació:
Temps estimat: 20 minuts + 8 minuts de cocció + una nit d’espera

• Primer de tot, preescalfeu el forn a 250º.
• Tot seguit, desfeu 310 g de xocolata al bany Maria. La resta la reserveu per fer la cobertura del pastís.
• Mentrestant, separeu les clares dels rovells.
• Munteu les clares a punt de neu amb una batedora, millor si és elèctrica. Jo, aquest cop, he fet servir la thermomix i m’ha anat molt bé, però les primeres vegades que vaig fer aquest pastís muntava les clares amb una batedora manual.
• Un cop desfeta la xocolata, retireu-la del foc i afegiu-hi els rovells d’ou ben batuts.
• Afegiu mica en mica les clares muntades procurant que quedin integrades amb la xocolata sense perdre massa consistència.
• Aboqueu la mescla en un motlle rodó de silicona. Si no en teniu de silicona és millor que el recobriu amb paper de forn o l’unteu amb una mica de mantega.
• Deixeu coure al forn durant 8 minuts exactament. No us preocupeu si quan el traieu us sembla poc cuit per dins, a mesura que es vagi refredant i reposant anirà prenent.
• Deixeu que el pastís es temperi durant mitja horeta i després el poseu a la nevera durant tota la nit.
• El dia següent, desfeu la xocolata restant al bany Maria i recobriu el pastís amb ajuda d’una espàtula.
• Finalment, poseu-lo a la nevera fins el moment de servir.
• Per servir-lo és aconsellable emprar un ganivet mullat amb aigua calenta, ja que com que la cobertura no porta mantega queda bastant dura.

Com veieu, jo he decorat el pastís amb unes vetes de xocolata blanca, però si el senyor Montignac em veiés segurament em diria que amb aquestes simples vetes m’he carregat tota la seva teoria. Així que si voleu fer el pastís de manera més ortodoxa eviteu qualsevol tipus de decoració!

Què, us animeu a fer dieta?

Pèsols estofats amb fonoll i garum

Setmanes enrere us explicava una recepta de vedella rostida amb garum, mel i panses que vam fer amb els meus alumnes a l’Aula de la Boqueria, en un taller de cuina romana antiga impartit per Eulàlia Fargas. Avui us vull explicar una altra de les receptes que vam cuinar amb l’Eulàlia i que va tenir força èxit, tot i que molts dels meus joves xefs van arrufar una mica el nas en sentir que cuinaríem pèsols.

Ingredients per a 4 persones:

2 kg de pèsols frescos (en baina)
1 porro
1 bulb de fonoll
coriandre (fulla)
3 cullerades de garum
2 ous durs
oli, sal i pebre

Preparació:
Temps estimat: 40 minuts

• Primer de tot, desgranem els pèsols i els reservem en un plat fondo.
• Tot seguit, netegem bé el porro tallant en creu la part verda i rentant-ne les fulles a raig d’aixeta. Netegem també el bulb de fonoll.
• Piquem el porro aprofitant al màxim la part verda, que és la part més vitamínica del vegetal pel seu alt contingut de clorofil·la.
• Fem el mateix amb el bulb de fonoll. Si és molt gran empreu-ne només  tres quartes parts.
• Sofregim el fonoll i el porro ben picadets en una paella amb un bon raig d’oli d’oliva. No poseu el foc massa alt perquè no ens interessa que agafi massa color.
• Quan el porro comenci a estar tou i transparent, hi afegim els pèsols. Salpebrem i deixem coure a foc baix durant uns 20 minuts. Si cal, hi podeu afegir un rajolinet d’aigua.
• Al darrer moment hi afegim el coriandre picat, el garum i els ous durs ratllats.

Els romans, sobretot els de la classe benestant, gaudien d’allò més en els banquets, que celebraven en un gran menjador que anomenaven triclinium. Aquest menjador, una de les sales més grans de la casa, s’anomenava així perquè els romans no menjaven asseguts en cadires com nosaltres, sinó que ho feien reclinats en una mena de sofàs que anomenaven triclinis. Aquests s’agrupaven de tres en tres, formant una U, enmig de la qual se situava una taula on els esclaus col·locaven les viandes. El més curiós de tot és que, tot i ser tan sibarites, els romans no coneixien els coberts i menjaven amb les mans. Per això era tan important rentar-se les mans abans de començar el banquet i era tradició que els amfitrions rebessin els seus convidats amb aigua de roses o perfumada amb herbes aromàtiques. Una altra curiositat és que les restes de menjar –com ara l’os d’una cuixa de pollastre o la pell d’una taronja- les llençaven a sota la taula i, en acabat, mostraven la seva satisfacció als amfitrions amb un eructe, signe de bona educació en aquella època. Acabat el banquet, els convidats s’emportaven les viandes que havien sobrat embolicades en un mappa, una mena de tovalló que cadascú s’enduia de casa seva i que els servia per eixugar-se durant el sopar.

Com han canviat els temps… I com canvien els costums! No sé pas quina cara posaríem si els nostres convidats s’acomiadessin amb un rot ben sonor i s’emportessin les sobres cap a casa!

Salmó a la planxa amb maionesa d’escalivada i garum

 

Avui, com molts divendres, sortint del cole he anat a buscar el peix a la Rosa Mari i m’he endut dues supremes de salmó que feien molt de goig. La meva intenció era preparar-les a la planxa acompanyades d’uns espàrrecs bladers, tal com faig moltes vegades. Però quan he arribat a casa he vist que tenia un tupper amb escalivada que s’havia de menjar i he canviat de plans. El garum també el tenia fet del cap de setmana passat (com que porta oli s’ha conservat perfectament) i la maionesa d’escalivada no sé ben bé com se m’ha acudit, però en un tres i no res ha estat enllestida. Així que amb el temps de fer el peix he tingut un plat ben diferent a la taula!

Ingredients per a 4 persones:

4 supremes de salmó
2 pebrots vermells
1 albergínia
4 cullerades de garum
cibulet
oli d’oliva suau

Preparació:
Temps estimat: 30 minuts + 45 minuts de forn

• Primer de tot escaliveu els pebrots i l’albergínia al forn, a 200º durant 45 minuts. Jo, normalment, el pebrot el parteixo per la meitat i en retiro les llavors i la cueta.
• Passats els 45 minuts, retireu els pebrots i l’albergínia del forn i deixeu-los temperar.
• Mentrestant, poseu la planxa al foc i, quan estigui ben calenta hi poseu els talls de salmó que s’hauran de fer per les dues bandes a foc mig.
• Mentre feu el salmó, podeu anar pelant els pebrots i l’albergínia i els feu a tires. Reserveu 3 tires de pebrot per a cada tall de salmó i la resta la passeu per la batedora amb l’albergínia afegint-hi oli d’oliva de mica en mica, com si féssiu una maionesa.
• Poseu al fons de cada plat una cullerada de maionesa d’escalivada, escampant-la en forma de cercle amb el cul de la cullera.
• A sobre de cada cercle, poseu-hi una suprema de salmó i la decoreu amb tres tires de pebrot vermell.
• Amb ajuda de dues culleretes de cafè, feu quenelles de garum i les poseu entre tira i tira de pebrot. Si no us voleu complicar a fer el garum també podeu emprar paté d’olives negres o posar-hi les olives senceres sense pinyol.
• Acabeu de decorar el plat amb una mica de cibulet picat i un raig d’oli d’oliva.

Jo no he posat gens de sal al salmó perquè el garum ja és molt salat, però si empreu paté d’olives podeu salpebrar el salmó abans o després de cuit.

Pa de llet amb pernil dolç i formatge & pa de llet amb encenalls de xocolata

Des que els Reis Mags d’Orient em van portar la Thermomix –una joguina que feia anys que constava en la meva carta reial- que no he parat de fer provatures amb la meva nova joguina. He preparat algunes de les receptes que la Mariona Argemí em va ensenyar quan va venir a fer-me la demostració, com ara la lasanya o el sorbet de mandarina; he preparat algunes cremes i beixamels, he ratllat el formatge i he fet sucre llustre… Però aquesta és la primera recepta de la qual em sento realment satisfeta i, el més important de tot: és l’única en què realment he agraït tenir el robot de cuina. La veritat és que tenir la Thermomix no ha fet canviar massa els meus hàbits culinaris i segueixo pensant que no hi ha res com un bon ganivet i una cassola al foc. Digueu-me tradicional, però a mi embrutar la maquineta per fer coses que puc fer en una olla o en una paella amb el mateix temps, no em compensa. Així que podeu estar tranquils que la intenció d’aquest blog és seguir amb receptes senzilles explicades de la forma més tradicional. No crec que arribi a fer-me una veritable thermoadicta, tot i que s’ha de reconèixer que és un estri que va molt bé, sobretot per amassar i per fer pans i pastissos.

La recepta d’avui la vaig veure temps enrere al blog de la Isabel d’Aliter Dulcia, un dels meus blocs de referència. I em va captivar tant que vaig decidir que l’havia de fer. Així que, aprofitant que la meva germana i l’Edmon venien a sopar a casa, em vaig posar el davantal i vaig començar a seguir fil per randa les explicacions de la Isabel.

Ingredients:

500 g de farina
50 g de mantega
50 g de sucre
1 sobre de llevat de forner
un polsim de sal
150 g de formatge de fondre
100 g de pernil dolç
encenalls de xocolata
un rovell d’ou
250 ml de llet sencera

Preparació:
Temps estimat: 1 minuts + 20 minuts de cocció

• Afegim dins del vas de la Thermomix la llet, la mantega, el sucre i la sal. Programem 2 minuts, 37º, velocitat 2.
• Afegim el llevat i mesclem uns segons a velocitat 4 perquè els ingredients es mesclin bé. La Isabel emprava llevat fresc per elaborar els seus pans, però jo vaig emprar un sobre de llevat de forner en pols, que ve a ser més o menys el mateix.
• Incorporem la farina i mesclem uns segona a velocitat 6. Seguidament, programem 3 minuts a velocitat espiga amb el vas trancat.
• Passats els 3 minuts, retirem la massa del vas i la dividim en dues parts iguals.
• Una de les meitats, la dividim en tres parts i en fem tres rulos allargats. Els pintem amb l’ou batut, les arrebossem amb els encenalls de xocolata i les trenem. La Isabel recomanava emprar llavoretes de xocolata, però jo tenia per casa encenalls i m¡han anat força bé, així que vosaltres mateixos.
• L’altra meitat l’estireu bé amb l’ajuda d’un corró, donant-li forma quadrada. Poseu-hi per sobre una primera capa de formatge en làmines i al damunt el pernil dolç. Enrotlleu com si fos un braç de gitano i segelleu els extrems.
• Deixeu els dos pans en un lloc sec durant una hora per tal que la massa llevi.
• Preescalfeu el forn a 190º, pinteu el braç de gitano amb l’ou batut i introduïu-los al forn durant uns 15-20 minuts, fins que estiguin dauradets per fora.
• Serviu el pa de pernil dolç i formatge a talls i, per postres, el pa d’encenalls de xocolata.

Si no teniu Thermomix, podeu consultar al blog de la Isabel com elaborar els pans a mà!

Croquetes de rap i gambes

Amb la recepta d’avui participo a la Recepta del 15, que organitzen la Marina de Xocolata desfeta i la Sandra i el Xavier dels Fogons de la Bordeta. Aquest més la proposta és molt temptadora: croquetes!!!! Estan tan bones fetes a casa que val la pena dedicar-hi una estoneta preparant la massa, donant-los forma i arrebossant-les. A casa acostumo a fer-ne de pollastre i carn d’olla, però avui he volgut ser una mica més innovadora i m’he decidit per aquestes delicioses croquetes de rap i gambes.

Ingredients:

400 g de rap
300 g de gamba vermella amb closca
1 ceba de Figueres
4 cullerades de farina
3/4 de litre d’aigua
oli d’oliva, sal i nou moscada

Per arrebossar les croquetes:

farina blanca
farina de galeta
1-2 ous

Preparació:
Temps estimat: 1 hora

• Primer de tot, peleu la ceba i piqueu-la ben menuda amb un ganivet o una picadora manual.
• Poseu un bon raig d’oli en una cassola i sofregiu-hi les gambes a foc mig, dos minuts per cada banda.
• Retireu les gambes de la cassola i deixeu que es refredin una mica.
• Sofregiu la ceba a foc baix amb el mateix oli de les gambes fins que estigui transparent i toveta.
• Mentrestant, peleu les gambes i talleu-les a rodanxes finetes.
• Poseu els caps i les pells de les gambes a bullir amb l’aigua i un polsim de sal. Deixeu que bullin 10 minuts i afegiu-hi el rap. Jo he fet servir un tros de cua i tres talls macos i amb 5 minuts de cocció n’hi ha hagut prou.
• Coleu el brou de peix i reserveu-lo.
• Retireu l’espina i la pell del rap i esmicoleu-lo ben menut. Reserveu-lo amb les gambes.
• Afegiu 4 cullerades generoses de farina a la cassola amb la ceba i deixeu que cogui durant un parell de minuts tot remenant amb una cullera de fusta.
• Aneu-hi afegint, mica en mica, el brou de peix, remenant amb la cullera perquè no es formin grumolls, fins obtenir una beixamel espesseta. Incorporeu-hi un polsim de sal i ratlleu-hi una mica de nou moscada.
• Afegiu a la beixamel les gambes tallades a rodanxes i el rap esmicolat, i seguiu remenant fins que es comenci a desenganxar de la cassola. Aleshores, apagueu el foc, retireu la cassola i deixeu que la pasta es refredi. Per aconseguir la consistència desitjada hi podeu afegir més brou o una mica de farina.
• Amb la pasta ja freda, aneu-ne agafant porcions per donar-los la forma desitjada. Passeu-les primer per la farina, després per l’ou batut i, finalment, arrebosseu-les amb la farina de galeta. Molt millor si la farina de galeta la podeu comprar al forn: serà més rústica i gustosa. Jo sempre la compro al Forn Bertran de Badalona i es nota molt la diferència.
• Poseu força oli en una paella i aneu fregint-hi les croquetes. Un cop rossetes, les poseu sobre un paper absorbent i ja les podreu servir. Jo les he acompanyat amb una mica d’amanida i reducció de vinagre de Mòdena.

Les croquetes que no us hagueu de menjar les podeu congelar i ja les tindreu a punt per a una altra ocasió!

Vedella rostida amb garum, mel i panses

El passat dimecres 8 de febrer, amb els alumnes de 3r d’ESO que fan Cultura Clàssica, vam organitzar un taller de cuina romana antiga a l’Aula Gastronòmica de la Boqueria. Ja fa cinc anys que organitzem aquesta sortida amb els alumnes de 3r i és una activitat molt ben rebuda per tots els nois i noies, però aquest any he de dir que estic especialment orgullosa de la seva actitud i el seu interès. Va ser un autèntic plaer veure’ls convertits en petits xefs diligents i aplicats, disposats a provar tot allò que vam anar cuinant.

A les 10h del matí, Eulàlia Fargas va obrir-nos les portes de l’Aula Gastronòmica de la Boqueria i ens va fer asseure per donar-nos algunes pinzellades sobre l’antiga cuina romana. Ens va explicar les diferències entre l’alimentació dels més rics, que incloïen carn i peix als seus banquets exuberants, i la població més humil, que seguia una dieta mediterrània basada especialment en hortalisses, fruites, llegums i cereals. Ens va explicar la importància que van tenir les oliveres i les vinyes per a la producció de l’oli i el vi, i com emmagatzemaven aquests productes en les àmfores. També ens va precisar que els romans dividien els aliments en tres grups:

• Els aliments vius, aquells que poden ser replantats, com les llavors, i que pateixen una transformació, com el blat que dóna el pa, el raïm que dóna el vi, o la civada que dóna la cervesa.
• Els aliments cuits, aquells que creixen gràcies a l’escalfor del sol, com ara les hortalisses.
• Els aliments podrits, és a dir les viandes, aliments de procedència animal i que, per als romans, tenien ànima. L’ànima és el que feia que l’animal no es corrompés, si més no, en retardava el procés. Però a partir que l’animal moria i l’ànima abandonava el cos, aquest s’anava descomponent fins a podrir-se.

L’Eulàlia també es va referir als diferents àpats que feien els romans: el ientaculum (esmorzar), a base de pa, formatge fresc, llet, fruita, olives i fruits secs; el prandium (dinar), un àpat més aviat frugal que normalment feien a les popinae, una mena de tabernes on servien vi, formatges, olives i guisats, i on es mesclava gent de diferents classes socials; i la cena, l’àpat principal del dia, que moltes vegades tenia lloc en grans banquets celebrats al menjador principal de les domus (cases senyorials), anomenat triclinium, ja que enlloc de taules i cadires, els romans menjaven reclinats en una mena de chaises longues anomenades “triclinis”, que agrupaven de tres en tres. En aquests banquets, més freqüents entre la classe benestant, se servien diferents plats. Es començava amb la gustatio, a base de fruits secs, olives, verdures, dàtils, formatge i ous preparats de diferents maneres; se seguia amb la prima mensa, el plat principal, a base de carn i peix; i s’acabava amb la secunda mensa, les postres, a base de fruita i pastissos, on el dolç tenia un protagonisme molt marcat. Els banquets romans solien acabar amb la comissatio, una mena de tertúlia o sobretaula en què només participaven els homes i que podia anar acompanyada d’algun espectacle de dansa, música o malabars.

També vam poder conèixer els diferents càrrecs dins d’una cuina romana: el focarius era l’encarregat del foc; el coctor era pròpiament el cuiner, el que equivaldria als nostres xefs; el pistor era l’ajudant de cuina, l’equivalent als marmitons actuals (pinches); el progustator era l’encarregat de provar el menjar abans de servir-lo als senyors i comprovava no només que els aliments estiguessin al punt sinó també que no haguessin estat enverinats, una pràctica molt comuna entre la classe dirigent romana; el triclinarca era el cap de sala (mâitre), encarregat de vetllar perquè no faltés de res als convidats; el nomenclator era l’acomodador, l’encarregat d’acompanyar els convidats al lloc que se’ls havia assignat i de recordar-los que havien d’entrar a la sala amb el peu dret, ja que fer-ho amb l’esquerra era considerat un presagi de mala sort. Finalment, els romans també tenien la figura del postrilator, l’encarregat d’elaborar els vins, equivalent als sommeliers actuals.

De fet, els romans eren grans aficionats als vins, que solien mesclar amb aigua, amb mel o, fins i tot, amb garum. El garum era un altre plat estrella en la cuina romana, comparable al ketchup en la cuina americana. Era una salsa elaborada amb entranyes de peix blau assecat al sol amb sal i herbes aromàtiques que feien servir com a condiment de carns, peixos, llegums i hortalisses. És estrany trobar una recepta romana que no anés acompanyada amb garum. És per això que aquesta salsa mai no falta entre les elaboracions que fem a l’Aula de la Boqueria. De totes maneres, el garum que preparem nosaltres ja té molt poc a veure amb la salsa salada i pudenta que preparaven els romans, però és una adaptació que fa més de 200 anys que es fa a Tarragona.

Després d’explicar-nos alguns dels costums alimentaris dels romans, l’Eulàlia ens va explicar quin seria el menú del dia: garum, pèsols estofats, vedella amb garum, panses i mel, i coquetes de Santa Teresa, un dolç molt típic a casa nostra i que sembla que els romans ja coneixien.

Avui us presento la recepta de la vedella amb garum, panses i mel, que va ser una de les que va tenir més èxit entre els nois i noies de 3r d’ESO.

Ingredients per a 4-6 persones:

800 g de filet de vedella
4 tiges d’api
4 cebes
1 cullerada d’orenga
1 cullerada de comí
4 cullerades de mel
un grapat de panses
un grapat de pinyons
sal i pebre
oli d’oliva verge extra

Per al garum:

250 g d’olives negres
8 anxoves de l’Escala
un grapat de tàperes o cogombrets envinagrats
oli d’oliva i sal
orenga

Preparació:
Temps estimat: 1 hora

• Primer de tot, prepararem el garum: traiem el pinyol de les olives i les posem en un vas americà amb les anxoves, les tàperes o els cogombrets trossejats, un polsim de sal i una cullerada d’orenga. Afegim una mica d’oli i triturem amb la batedora elèctrica afegint-hi més oli de mica en mica fins que quedi una salsa lligada, de la consistència d’un paté. Les olives, les anxoves i els cogombrets els he comprat aquest matí a la Judith de Salaons Lluís, davant del mercat Maignon de Badalona
• Tot seguit, piquem les cebes ben finetes i tallem l’api en petites rodanxes rebutjant-ne les fulles. Sofregim les verdures en una paella amb un raig d’oli i un polsim de sal a foc mig fins que estiguin ben tovetes. Resrevem.
• Tallem la carn a tires finetes i la salpebrem. Jo he fet servir filet de vedella que he comprat a Ca l’Albert, la carnisseria que tinc davant de casa i on compro habitualment. Però si no voleu emprar filet, podeu demanar al vostre carnisser que us aconselli una bona carn per estofar o guisar.
• En una safata de forn hi col·loquem la ceba i l’api al fons, al damunt hi posem la carn salpebrada, i hi afegim per sobre una mica de garum i la mel, l’orenga i el comí, i un grapat de panses i pinyons. La recepta original de l’Eulàlia no portava pinyons, però m’he permès afegir-los, ja que els fruits secs, i en especial els pinyons, eren un dels aliments predilectes dels romans.

• Posem la safata al forn prèviament escalfat a 200º i deixem coure durant uns 10 minuts o fins que veiem la carn ben cuita. La duració de la cocció dependrà del gruix dels talls de carn.

El garum que us sobrarà el podeu presentar com a aperitiu amb unes torradetes o amb pa de pita. És com un paté d’olives negres, però una mica més gustós, amb un punt salat i avinagrat més fort.

La veritat és que quan he començat a preparar la recepta no les tenia totes, però el resultat final m’ha semblat excepcional. Fins i tot l’Aleix, que no sent massa devoció per la cuina romana antiga, ha hagut de confessar que el plat estava excel·lent, i a més no és pas gaire complicat de fer. Us recomano, de veritat, que proveu de fer-lo, us sorprendreu!

Marmitako de tonyina

Fa dies, al blog del Miquel, vaig veure una recepta de marmitako de salmó que em va fer venir salivera i em va recordar que feia massa temps que no preparava aquest plat que tant ens agrada a casa, sobretot en dies de fred hivernal. Així que avui, com molts divendres, sortint de classe he passat per la peixateria Puig-Patau amb la idea de comprar tonyina per fer la meva versió del marmitako.

El marmitako és una recepta típica dels pescadors del nord que deu el seu nom a les marmites, unes olles de metall amb tapa que solien emprar els cuiners dels vaixells pesquers per preparar el menjar dels mariners, que passaven llargues jornades a la intempèrie, sovint en condicions climàtiques extremes. Un plat de peix guisat amb patates ben calentó devia ser una bona recompensa per a dures jornades de treball.

En un inici, el marmitako es preparava amb qualsevol tipus de peix, però mica en mica, a Cantàbria, Astúries i el País Basc ha esdevingut un plat molt popular en què l’ingredient estrella és el bonítol o la tonyina. També hi ha qui prefereix, com el Miquel, elaborar-lo amb salmó. I ara que les tonyines semblen amenaçades per la desmesurada demanda del mercat oriental, potser el salmó sigui una bona alternativa…

Ingredients per a 4 persones:

250 g de tonyina tallada a daus
4 patates
1 pebrot verd
1 ceba
1 all
4 tomàquets
sal i oli d’oliva verge extra
1 l de brou de peix

Preparació:
Temps estimat: 40 minuts

• Comenceu pelant la ceba i picant-la ben petita, passeu el pebrot per aigua i talleu-lo a anelles ben finetes retirant-ne les llavors (si ho preferiu també el podeu tallar a quadradets petits) i peleu l’all i el talleu a quadradets ben menuts.
• Poseu un raig d’oli d’oliva en una cassola i, quan comenci a agafar temperatura, afegiu-hi les verdures i deixeu que coguin a foc mig durant uns minuts.
• Quan la ceba comenci a estar toveta i transparent, afegiu-hi els quatre tomàquets ratllats i un polsim de sal. Els podeu ratllar directament a la cassola. Tapeu i deixeu que faci xup-xup uns minuts més, fins que el tomàquet estigui cuit.
• Mentrestant, peleu les patates i talleu-les en trossos grans, tallant amb el ganivet fins la meitat i després partint en sec. A continuació adjunto un vídeo on podeu veure diferents maneres de tallar les patates, la millor per als guisats és la darrera.
  
  

• Quan el tomàquet estigui cuit, afegiu a la cassola el brou de peix. Jo aquest cop he fet servir un brou que tenia congelat fet amb un cap de rap, caps i crostes de gambes i morralla. No cal que us digui que era un brou excepcional i s’ha notat, evidentment, en el resultat del plat. Però amb un brou més senzill en teniu més que suficient, això sí, procureu que sigui casolà.
• Quan el brou arrenqui el bull, afegiu-hi les patates i deixeu coure 15-20 minuts.
• Passat aquest temps, afegiu-hi la tonyina prèviament salpebrada i deixeu-la coure 2 minuts amb la cassola tapada.
• Retireu la cassola del foc, sacsegeu-la una mica i deixeu-la tapada un parell de minuts més abans d’emplatar.

Un plat ben fàcil de fer i que segur que us dóna bon resultat!

Torrada de salmó amb taronja i fruits secs

Dies enrere us presentava una crêpe de salmó inspirada en una recepta de Juan Mari Arzak. Avui us presento un altre plat on el protagonista és el salmó, però aquest cas la inspiració de la recepta ha estat un recull de receptes nadalenques que em va passar la meva amiga i col·lega Júlia Castillo, de la qual us he parlat en altres ocasions i amb qui comparteixo, entre d’altres coses, l’afició per la cuina.

Ingredients per a 4 torrades:

4 llesques de pa de motlle artesà
4 talls de salmó fumat
2 taronges
un grapat de nous
un grapat d’avellanes
reducció de vinagre balsàmic
un rajolí d’Oporto
oli, sal i pebre

Preparació:
Temps estimat: 20 minuts

• Primer de tot preescalfeu el forn a 250º.
• Mentrestant prepareu la vianagreta mesclant 4 cullerades soperes d’oli, el suc de mitja taronja, un rajolí d’Oporto, sal i pebre, i les nous i les avellanes trossejades. Les podeu picar amb l’ajuda d’una mà de morter, però vigileu que no quedin massa aixafades. Jo he emprat nous i avellanes, però podríeu emprar altres fruits secs com l’ametlla i el festuc, els que tingueu per casa. El vinagre no el posarem fins el darrer moment.
• Quan el forn estigui calent, hi introduïm les quatre llesques de pa. Jo he fet servir pa de motlle rústic, comprat al supermercat, però també podeu fer servir pa de forn, com ara el pa gallec. La qüestió és que les torrades no quedin massa grans. Enlloc de forn, també podeu fer servir una torradora elèctrica.
• Mentrestant talleu les taronges a rodanxes fines amb l’ajuda d’un ganivet o d’una mandolina. Retireu-ne la pell i la part blanca tallant el perímetre de cada rodanxa amb un ganivet ben afilat. Reserveu.
• Quan les llesques de pa estiguin dauradetes, les retireu del forn i les emplateu, en plats individuals o en una safata.
• Sobre de cada llesca hi poseu dues o tres rodanxes de taronja i, a sobre, hi col·loqueu un tall de salmó. Jo he fet servir salmó fumat, però també podríeu emprar salmó marinat.
• Poseu per sobre el salmó la vinagreta de fruits secs i acabeu de decorar amb la reducció de vinagre balsàmic, que no és més que un vinagre balsàmic però més espès, ideal per a decorar plats i aportar-los un punt de sabor.

No vaig tenir l’ocasió de preparar aquestes torradetes per Nadal, però trobo que és un entrant que fa Festa i el tindré en compte per a altres ocasions especials.

Bon profit!

Semproniana, un restaurant singular

Aquest cap de setmana l’Aleix m’ha fet un regal molt especial: dues entrades per anar a veure Els Miserables!!! Feia temps que insistia que no em volia perdre aquest musical que vaig veure representat per primer cop al Círcol Catòlic i, després de la representació d’aquest dissabte, puc dir que continua sent un dels meus musicals preferits. La posada en escena espectacular, la interpretació i les veus dels actors i les melodies sempre commovedores de Els Miserables justifiquen els 60 euros que van costar les entrades. Totalment recomanable!

I, aprofitant que estàvem per Barcelona i que dúiem el Restopass sota el braç, vam decidir-nos a finalitzar aquesta vetllada màgica a un restaurant tan màgic i singular com el Semproniana.

Com us dic, el Semproniana no és un restaurant qualsevol. Regentat per Ada Parellada des de 1993, el restaurant se situa al local que havia albergat l’antiga editorial Miquel, al bell mig de l’Eixample. El nom del restaurant també té una història ben curiosa que Ada Parellada ens explica així:

Uns vasos d’època romana, una mena de Michelin avant la lêtre, donen la pista de la via d’unió entre Cadis i Roma. En el llarg itinerari, una vil·la misteriosa no coincideix amb cap antic assentament romà. Aquesta vil·la és Semproniana, però en la zona del Vallès on geogràficament s’haurien d’haver trobat vestigis romans, no hi ha ni una mostra que l’Imperi hi hagués habitat. A mitjan segle XX, l’historiador granollerí Josep Estrada esbossa una teoria amb la qual intenta demostrar l’existència de l’antiga vil·la romana, de nom Semproniana. Gairebé tractant-lo de boig, tots els historiadors de la ciutat rebutgen la citada teoria. Cinquanta anys més tard del primer apunt de l’historiador Estrada i, gràcies a les obres per a l’adequació del pavelló olímpic de handbol, es troben les primeres i úniques restes romanes. Granollers ha de modificar la seva història escrita i demostrada fins la data. Triar SEMPRONIANA com a nom pel nostre flamant nou espai va ser un homenatge a la perseverança d’aquelles persones que creuen en les seves idees, en les seves teories, tot i que a la pràctica no trobin les eines que les corroborin als ulls dels més incrèduls.

Només entrar, el Santi, el marit de l’Ada -amb qui vam coincidir al taller de fotografia que vam fer a Ca l’Esteve- ens va rebre amablement i ens va conduir al menjador, que queda a la part de darrere del local. A la part de davant ja s’intueix que la decoració del restaurant és un dels punts forts de la casa. El rètol de l’antiga impremta, el banc amb coixinets, les taules amb espelmes, la catifa penjada a la paret… Tot plegat és com entrar a un món de fantasia.

El menjador torna a sorprendre per la seva decoració atrevida i suggerent, estrafolària però càlida. Làmpades originals i enormes penjant del sostre, algunes amb motius gastronòmics; un rellotge que funciona al revés; catifes, miralls i quadres, d’estils diferents, tots penjats per les parets pintades de diferents colors; cortines blanques creant una atmosfera arabesca al local; un forn antic enorme sobre un terra de ceràmica ataronjat de tocs modernistes…

Això sí, les taules ben parades, amb estovalles blanques i espelmetes totes elles. I les cadires, gairebé totes diferents però realment còmodes.

Amb la carta, també molt original, el Santi ens va portar una proposta de menut. I dic “menut” –que no menú- perquè era tan petit que ens van haver de portar una lupa per veure’l! Una tonteria, potser sí, però em va semblar d’allò més divertit.

Ens vam decantar per fer el menú, de 30 euros, tot i que vam canviar el magret d’ànec per filet de vedella. De totes maneres és recomanable llegir la carta, amb plats tan suggerents com “una llauna de salmó marinat amb humor de wasabi”, “braç d’un gitano moreno” o “k de truita de patates i altres futileses”. Clar que en alguns casos, si no preguntes, no saps ben bé què menges, però el factor sorpresa també és interessant en les degustacions culinàries…

El menú va constar de sis entrants que ens van servir en una sola safata, un plat de peix, un plat de carn i postres. Un àpat més que complet que vam acompanyar d’un Muga 2007 i uns panets calentons als quals no em vaig poder resistir. Molt interessant la possibilitat d’escollir bons vins en format de mig litre! 

Per anar fent boca, ens van portar uns alls marinats amb herbes i vinagre que vam tastar, malgrat que l’all cru tendeix a posar-se’m força malament. Un aperitiu diferent que ja havíem provat al Restaurant Cinc Sentits com a farcit d’unes olives gegants.

Ben aviat va arribar la safata amb els entrants: arròs del Venere amb maó i sobrassada, macarró XL farcit de carn d’olla amb salsa de bolets, brick de brie amb dàtils i un pensament de taronja, pop a feira, amanida de cous-cous amb escarola i llagostí i bombó de foie amb reducció de Pedro Ximenez i xips de verdura. El plat de peix va ser un turbot a la planxa amb porros i salsa d’olivada. Exquisit, tot i que em va quedar el dubte de si era turbot perquè a la taula del costat els van dir que era corbina. Potser se’ls havia acabat…El plat de carn va ser el filet de vedella amb ceba dolça, mostassa i romaní, que vam demanar enlloc del magret del menú. Deliciós! I el meu filet, tot i que el vaig demanar molt fet, estava tendre, tendre. Per acabar vam degustar unes postres delicioses titulades “blanc o negre?”. El pastisset de xocolata amb xocolata fosa estava de pecat! I la mousse de xocolata blanca presentada amb una piruleta enlloc de cullera em va semblar genial. El gustet de la cirera de la piruleta amb la mousse estava de vici. I acabar l’àpat llepant la piruleta em va semblar molt divertit, més tenint en compte que al vespre mai prenem cafè.

Però, malgrat no haver demanat cafès, el Santi no va voler que marxéssim sense provar la deliciosa coca de vidre que serveixen per acompanyar-los. Servida en una mena de faristol i amb mel i sèsam, enlloc de sucre i pinyons, és una coca llamenca de veritat!

Va ser un dia rodó: teatre, bon menjar i bona companyia. Què més puc demanar? I l’experiència del Semproniana segur que la repetirem.

Aprofito per recomanar-vos, a més del restaurant, el blog de l’Ada, el Semproniana, que forma part dels blogs gastronòmics de la revista Cuina.

Pollastre amb salsa de iogurt i fruits secs

Aquesta recepta és una de les diverses i interessantíssimes propostes que Mireia Carbó ens fa en el seu llibre La Cuina que no amoïna, un llibre molt recomanable per a tots aquells que disposem de poc temps per cuinar però no volem renunciar a una cuina variada, sana i –tal com diria la Carbó- bonissíssima.

A més, tinc l’orgull de mostrar-vos la dedicatòria que la Mireia em va posar al llibre quan ens vam conèixer personalment a Com Ràdio, gràcies a una intervenció que vaig fer el mes passat per parlar del meu llibre.

Si us fa gràcia sentir el programa, podeu clicar aquí i accedireu directament a La Cuina de Carbó del dia 18 de gener. La primera part del programa està dedicada als greixos trans (molt interessant) i la segona part és on intervé una servidora per parlar del llibre La Taula d’en Bernat.

Ingredients per a 2 persones:

400 g de filets de pollastre
1 ceba de Figueres
una cullerada de postres de farina
1 iogurt natural
un grapat de panses
un grapat de nous
sal, pebre i oli d’oliva verge extra

Preparació:
Temps estimat: 20 minuts

• Primer de tot, talleu els filets de pollastre a tires i salpebreu-los.
• Fregiu-los en una paella amb una mica d’oli fins que estiguin rossets. Reserveu sobre paper absorbent.
• Peleu la ceba i talleu-la en juliana ben fineta. Fregiu-la en una paella amb oli d’oliva a foc mig fins que es comenci a enrossir. Per tal que no es cremi hi podeu afegir una culleradeta d’aigua.
• Quan la ceba estigui toveta i transparent, afegiu-hi la cullerada de farina i remeneu. Aneu afegint aigua fins que es formi una salseta espessa.
• Afegiu-hi el iogurt, les panses i les nous trossejades i deixeu coure un minut més tot remenant. Jo he fet servir panses de Califòrnia i no m’ha calgut remullar-les abans. Les sultana tampoc necessiten hidratació, però si feu servir panses de Corint és millor tenir-les una estoneta amb aigua per tal que es rehidratin.
• Afegiu el pollastre a la salsa, barregeu bé tots els ingredients i deixeu coure 3 minuts més a foc mig.
• Retireu i ja podeu emplatar.

Ja veieu que és un plat ben senzill i amb un resultat exquisit.
A veure si us animeu a preparar-lo!

I aprofito per recomanar-vos el programa de la Mireia Carbó, que s’emet cada dia (de dilluns a divendres) de 12 a 13h a Com Ràdio. I els que a aquesta hora esteu currant, com  una servidora, podeu seguir el programa a través del blog de la Cuina de Carbó. Jo ja m’hi he enganxat i a la meva cuina sovint s’hi sent la veu de la Carbó!

Els ous de la iaia Roser

Avui començo una nova secció del blog que vull dedicar a la meva àvia paterna, la iaia Roser, una gran cuinera que ens ha deixat un bon llegat culinari i un munt de receptes que no voldria que caiguessin en l’oblit. És per això que m’he proposat, amb l’ajuda dels meus pares i dels meus tiets, posar al dia totes les receptes de l’àvia, algunes de les quals la meva tieta es va anar anotant en una llibreta. El principal inconvenient d’aquestes receptes és que gairebé mai hi consten les quantitats. La meva àvia, com moltes dones d’abans, ho calculava tot a ull, i la meva tieta segueix fent alguns dels seus plats sense saber-ne exactament les proporcions.

Algunes són receptes tradicionals, de les de tota la vida, però la meva àvia va aprendre molts plats d’una cuinera molt especial, la Petra. La Petra era una cuinera barcelonina que, després d’alguns anys de servir a casa d’uns senyors francesos, va passar a formar part del servei personal de Margarida Xirgu, reputada actriu catalana i tieta de la meva àvia. Quan la Xirgu venia a Badalona, per passar llargues temporades amb la família, s’instal·lava a casa el seu germà, el pare de la meva àvia, i amb ella sempre portava la Petra, que s’encarregava de cuinar per a la família i en ocasions especials que la Xirgu tenia convidats a casa. La meva besàvia, la iaia Pepeta, va aprendre molts plats de la Petra, alguns amb clares reminiscències franceses, i després els va ensenyar a la meva àvia, que els va seguir cuinant anys i anys per a tota la família. 

La recepta d’avui és una recepta molt especial perquè era el plat predilecte de tots els néts quan la iaia encara cuinava per nosaltres. A més, he elaborat els ous de la iaia amb l’ajuda de la meva germana que, quan la meva àvia encara vivia, va anar un dia a casa seva perquè li ensenyés la recepta. Així que avui, a més de desvetllar un dels secrets culinaris més ben guardats de la família, podreu veure alguns flashos de les dues germanes tocant a quatre mans a la cuina.

Ingredients per a 8 persones:

16 ous
16 llesques de pa finetes
tres plats fondos de pastanaga tallada a rodanxes
4 cebes mitjanes
9 tomàquets
un final de pernil tallat a trossets

Preparació:
Temps estimat: tot un matí

• Primer de tot, talleu les llesques de pa ben fines (podeu emprar pa sec) i fregiu-les en una cassola amb oli abundant fins que estiguin rosses pels dos costats. Disposeu les llesques sobre paper absorvent i reserveu-les.
• A continuació, peleu les pastanagues i talleu-les a rodanxes no massa gruixudes fins omplir tres plats fondos.

• Tot seguit, peleu les cebes i piqueu-les ben finetes. Sofregiu-les amb una mica d’oli a foc mig i, quan estiguin transparents, afegiu-hi el pernil tallat a daus. Nosaltres, aquest cop, vam emprar uns talls de pernil que la meva germana tenia per casa. Deixeu que cogui 2 o 3 minuts i afegiu-hi la pastanaga.
  
  
  
• Deixeu coure la pastanaga uns 10 minuts i, mentrestant, netegeu bé els tomàquets i talleu-los a llunes.
• Passats els 10 minuts, incorporeu el tomàquet a la cassola i afegiu-hi un polsim de sal, sense passar-vos, que sempre estem a temps de rectificar i el pernil ja és prou salat.
  
  
• Deixeu coure les verdures 10 minuts més i, aleshores, cobriu la cassola amb aigua calenta.
• Abaixeu el foc i deixeu que faci xup-xup ben bé durant dues hores. Durant aquest temps, aneu controlant la cassola perquè no s’aferrin les verdures i afegiu-hi més aigua, de mica en mica, si és necessari.
• Per comprovar que les verdures estan prou cuites, punxeu una rodanxa de pastanaga amb un ganivet. Si està al punt, ha d’estar ben toveta.
• Retireu la cassola del foc i coleu la bresa amb ajuda d’un colador xinès i una mà de morter. Es tracta de treure tot el suc possible de les verdures i rebutjar-ne les fibres i la pell i les llavors del tomàquet.
  
  
• Poseu el suc altre cop a la cassola, escalfeu-lo bé, i coeu-hi a dins els ous. No els poseu tots de cop perquè s’enganxarien, com a molt poseu-los de quatre en quatre.
  
• Disposeu dues llesques de pa fregit a cada plat, col·loqueu-hi els ous a sobre i acabeu de regar el plat amb la salseta.
  
  

Ja veieu que és un plat una mica laboriós, però el resultat és per llepar-se’n els dits. Ah! I, si feu els ous de la iaia Roser, penseu que a casa no hi pot faltar pa!!!