Amanida de guacamole

El plat que us presento avui és una senzillíssima amanida basada en els ingredients del popular guacamole, una deliciosa salsa d’origen mexicà preparada a base d’aguacate o palta.

Segons les llegendes indígenes, fou Quetzalcoalt qui va ensenyar la recepta de la ahuacamolli (guacamole) als Tolteques, i d’aquí es va anar estenent per tot el territori mesoamericà.
Hi ha diferents hipòtesis sobre l’origen del nom d’aquesta salsa; la més fidedigne apunta que la paraula guacamole prové del nàhuatl “ahuacamolli”, mot compost per les paraules “ahuacatl” (aguacate) i “molli” (salsa); però també existeix certa coincidència amb el nom d’un joc anomenat “Whack a Mole” .

Aquesta amanida conté els principals ingredients de la salsa guacamole: aguacate, tomàquet i ceba tendra. L’única diferència és que jo he presentat els ingredients trossejats enlloc d’aixafar-los per fer-ne la salsa. Tampoc hi he posat llimona ni tabasco, com és costum en la salsa guacamole, ni l’he acompanyada de nachos...

L’única curiositat d’aquesta amanida és que l’he acompanyada amb uns palets xinesos, i això té una explicació: menjar amb palets xinesos fa que el procés sigui més lent i, d’aquesta manera, digerim més bé el menjar i sentim una major sensació de sacietat.

Fa alguns mesos que, sobretot a l’hora de dinar, quan menjo aliments trossejats o amanides faig servir els palets. Aquest invent m’ha anat molt bé perquè, com que dino sola cada dia, m’havia acostumat a menjar massa ràpid i no digeria prou bé els aliments. A més, menjar amb els palets fa que passem més estona per devorar el plat i, d’aquesta manera, amb menys quantitat quedem més tips.


NOTA LINGÜÍSTICA: El mot acceptat en llengua catalana per denominar l’aguacate és alvocat, però jo, mantenint-me fidel als meus criteris lingüístics, he preferit mantenir el nom d’origen. Altres vegades ja he comentat que sóc contrària a les traduccions o adaptacions de mots estrangers. De la mateixa manera que em fa ràbia veure el meu nom adaptat a les grafies castellanes o que em carrisquegen les orelles quan sento mots com “Lérida” i “Gerona”, no entenc per què hem de traduir noms propis d’altres països o mots d’ingredients que no es troben a casa nostra.