Galetes de xocolata

Recepta cedida per Anna Puente

La recepta que us presento avui me l'ha fet arribar l'Anna Puente, una alumna meva que no fa massa va descobrir aquest blog i vol compartir amb nosaltres aquestes galetes fantàstiques que ha preparat amb l'ajuda de la seva germana petita. La recepta que veieu a continuació la va aprendre d'una professora d'anglès de Kentucky, però la seva aportació personal, que m'ha semblat fantàstica i molt original, ha estat substituir la xocolata per Lacasitos en algunes galetes. El resultat és fantàstic i molt acolorit i, a més, m'ha assegurat que els Lacasitos no es fonen amb l'escalfor del forn!

Ingredients:

560 ml de farina
500 ml de trossos de xocolata
5 ml de vainilla
5 ml de sal
5 ml de bicarbonat de cuina
250 ml de nous (opcional)
250 ml de mantega estovada al microones
2 ous
175 ml de sucre moreno
175 ml de sucre blanc

Preparació:

• Barrejar la farina, el bicarbonat i la sal en un bol.
• Apartar-ho.
• Batre la mantega, els dos tipus de sucre i la vainilla en un altre bol.
• Afegir-hi un ou, remenar, l’altre ou, remenar.
• Afegir gradualment el bol apartat a aquesta pasta i barrejar.
• Posar-hi la xocolata i les nous.
• Posar una culleradeta de la pasta en una plata de forn amb paper de forn o paper de plata sense mantega.
• Preescalfar el forn a 185ºC i coure-hi les galetes 7 minuts.
• Deixar reposar 2 minuts perquè s’endureixin i es refredin.

I ja podeu convidar els amics a berenar!

Ous sobre llit de fècula amb trufa i oli de julivert

Dies enrere, quan vaig preparar les Patates fibra òptica, vaig elaborar un oli de julivert com a acompanyament. El que va sobrar el vaig guardar dins del mateix biberó i, dies després, el vaig utilitzar, entre d’altres coses, per guarnir aquests ous magnífics que, per cert, recorden molt als Ous trufats sobre llit de fècula amb sobrassada de Mallorca que vaig preparar temps enrere. La base és igualment un llit de puré de patata, elaborat a base de patata bullida (la que va sobrar de la carn d’olla de l’escudella), mantega i sal; a sobre hi vaig col·locar l’ou -que aquest cop no vaig regar massa amb oli perquè mantingués el color viu del rovell- i la trufa tallada en làmines molt finetes; per donar encara més color al plat, el vaig decorar amb l’oli de julivert, que havia fet liquant el julivert i mesclant-lo amb oli d’oliva.

El plat no té res de l’altre món -excepte la trufa, que tot i que es pot trobar al nostre planeta sembla més aviat menjar de déus-, però trobo que els colors el fan un plat força atractiu i, un cop a la boca, us asseguro que no resulta gens decebedor.

Ingredients per a 4 persones:
4 ous grans
4 patates grans
4 làmines de trufa negra (tuber melanosporum)
Julivert
Oli d’oliva verge extra
Sal i mantega

Preparació
Temps estimat: 30 minuts + 10 de cocció

• Primer de tot poseu a bullir les patates o coeu-les al microones durant uns 10-15 minuts a màxima potència (depèn de la quantitat). Jo aquest cop m’he estalviat aquest pas perquè vaig aprofitar les patates que havien sobrat de la carn d’olla
• A continuació peleu les patates, afegiu-hi un polsim de sal i una nou de mantega (algun cop també ho he fet amb margarina). Podeu passar-ho pel passapurés, però jo, com que no en tinc, ho vaig fer amb la batedora elèctrica. Reserveu el puré posant-hi un paper film a sobre per evitar que s’endureixi de la part superior i s’hi formi una crosta.
• Talleu les làmines de trufa en làmines encara més fines i menudes.
• Poseu un cullerot de puré a cada plant donant-li forma arrodonida o ovalada amb l’ajuda del cul del cullerot. Si voleu també podeu afegir algunes làmines de trufa al puré.
• Seguidament, escalfeu un dit d’oli d’oliva en una paella individual i fregiu els ous d’un en un, procurant que l’oli no toqui directament el rovell perquè es mantingui el seu color ataronjat i viu.
• Poseu un ou a sobre de cada llit de fècula i empolvoreu amb la trufa laminada.
• Finalment, per acabar de donar un toc de color al plat, decoreu amb un rajolí d’oli de julivert.

OBSERVACIONS: Si voleu fer el plat menys calòric podeu substituir l’ou fregit per un ou escalfat, tal com vaig fer en la recepta dels ous amb sobrassada. Si no teniu liquadora, podeu substituir l’oli de julivert per una mica de julivert picat.

Bon profit!

El Racó d'en Freixa

El dia 14 de febrer, coincidint amb Sant Valentí –i no dic “el dia dels enamorats” perquè per a mi aquest dia especial sempre serà Sant Jordi-, l’Aleix em va convidar a sopar al Racó d’en Freixa, un restaurant ben especial, del qual havíem sentit parlar però no havíem tingut ocasió de provar. El motiu pel qual aquest any vam anticipar el nostre “sopar d’enamorats” és que el 28 de febrer Ramon Freixa es trasllada amb el seu equip a Madrid, per emprendre un nou projecte que du el nom de Ramon Freixa Madrid.

El local de Barcelona es mantindrà amb el nom de Freixa Tradició, i amb una carta força suggerent que mostra les intencions del chef de tornar als orígens amb una cuina tradicional i de producte.

Així ho explica Ramon Freixa en la seva nota de comiat:

"El Racó d'en Freixa" ha acabat una etapa el dia 28 de Febrer de 2009. Us volem donar les gràcies pel suport que ens heu donat des de l'any 1986 fins a l'últim dia.
A partir de la segona quinzena de març tornem als orígens del que fou el Racó, "rebatejant-lo" com a "FREIXA TRADICIÓ" i sota la direcció dels meus pares, Josep Maria i Dori, i jo mateix.
D'aquesta manera es tanca un cercle que començà igual que acaba, amb la cuina de la memòria; recuperem els orígens, la nostalgia del paladar de la nostra infància, el respecte per les arrels del gust de la nostra cuina i la nostra cultura.

Seguirem experimentant en total llibertat en un nou local i en una nova ciutat a partir del maig a Madrid com a "RAMON FREIXA MADRID", al carrer Claudio Coello nº67 amb la mateixa il.lusió i ganes. No estaré sol en aquest projecte, m'acompanya tot el meu equip de cuina, excel.lents professionals i persones.
Així doncs, esperem que ens acompanyeu en aquests nous viatges gastronòmics.

Gràcies de nou per fer-nos costat,

La nostra experiència als darrers dies del Racó d’en Freixa va ser exquisida. El cuiner, que conjuga a la perfecció la cuina avantguardista amb les arrels de la nostra tradició gastronòmica, ens va suggerir un menú degustació que ens permetés assaborir algunes de les seves especialitats. Abans de començar-nos a servir, la maître ens van preguntar si hi havia algun aliment que no ens agradés o si teníem alguna preferència per algun tipus de plat, i el sommelier ens va aconsellar un Bierzo exquisit entre la seva amplíssima carta de vins. A partir d’aquí, ens van anar servint els plats sorpresa acompanyats de les explicacions necessàries per saber el que estàvem menjant. Tot plegat, en un entorn agradable i elegant, de llum tènue i predomini de tons ocres i blanc.

Vam començar amb uns aperitius deliciosos tant per a la vista com per al gust i la resta de sentits. De tots, el que més em va sorprendre va ser una oliva farcida de Martini, que em va semblar d’allò més original; el que em va agradar més de sabor i textura va ser el que veieu més a la dreta, elaborat amb làmines de plàtan deshidratat i fregit.

També ens van servir un cocktail refrescant de cítrics i unes chips de flor de loto que ja havíem provat quan vam anar a l’Arzak i que sembla que són invenció del celebèrrim Ferran Adrià.

Entre els entrants no hi podia faltar el pa de diferents classes, l’oli d’oliva i la mantega –que tan de moda s’han posat entre els restaurants de renom i els anomenats restaurants bistronòmics-; però en aquest cas he de dir que van ser del millor del sopar: el pa era acabat de fer i n’hi havia de diferents classes (d’oliva negra, de panses, de cereals...) i l’oli i la mantega eren exquisits. Vaig pensar de preguntar-los d’on eren, però després se me’n va anar del cap...

El primer plat que ens van servir va ser, potser, el que per a nosaltres va ser més fluix, sobretot perquè l’ingredient principal era una gelatina d’ostra que no ens va acabar de fer el pes. Però a partir d’aquí els plats van anar millorant in creccendo.

El segon plat que vam degustar va ser una crema d’ametlles finíssima acompanyada de diferents fulles de verd i uns trossets d’espàrrec que no sé ben bé com estava fet però li quedaven molt bé.
A continuació, un dels meus plats preferits: una vieira a la planxa acompanyada de verduretes. Un autèntic caprici per al paladar...

El primer plat principal va ser un filet de pagre a la planxa acompanyat d’un porro confitat, pèsols frescos i una deliciosa crema de verdures; el segon plat principal va ser un jarret de vedella que es desfeia a la boca, amb un suquet de pecat, i acompanyat de trinxat de col, alls confitats i unes fulles que em van semblar una mena d’algues. Sense paraules...

A aquestes hores de la vetllada, ens semblava que ja no podríem afrontar els plats que encara ens faltaven, però quan la maître ens va treure la safata amb els formatges no ens en vam poder estar... N’hi havia per a tots els gustos, des del mític guyère de Savoye fins el no menys cèlebre Roquefort, passant per un cremosíssim i gustós Camembert, tots acompanyats per diferents confitures, entre les quals ens va sorprendre la d’albergínia, i alguns trossets de codony que sempre combinen perfectament amb els formatges més secs.

Però les postres de veritat encara no havien arribar i no ens les podíem deixar perdre perquè les postres, sobretot les de xocolata, són una de les especialitats de la casa. I no és d’estranyar, van ser tan rebones que no vam pensar ni en fer-ne una foto!

Menys mal que els pantalons que portàvem no ens apretaven gaire perquè si no ens haguéssim hagut de descordar un botó per fer front a les delicatessen que en van treure per acompanyar els cafès: bombons, catànies, pastetes i fins i tot un xarrup de pinya (massa alcohòlic perquè jo el pogués prendre).
Va ser un àpat molt complert, molt ben servit i tota una experiència que, malauradament no podrem repetir a Barcelona. Però de ben segur, si algun dia anem a Madrid, intentarem fer una parada el carrer Claudio Coello 67. Esperem que Ramon Freixa hi tingui molta sort!

Escudella de la iaia Montserrat

Aquest cap de setmana, en honor al meu sogre -que és d’aquelles persones que adoren la cuina senzilla de les àvies i fugen de les sofisticacions de la cuina moderna-, vaig preparar una escudella d’aquelles “tal com Déu mana”, amb els seus galets de tota la vida i la carn d’olla amb la pilota i la botifarra de segon plat.

Em fa mitja vergonya dir-ho, però és la primera vegada que feia escudella catalana. Moltes vegades faig brou de verdures perquè a l’Aleix i a mi ens agrada molt, i alguna vegada havia fet brou de pollastre amb verdures, però mai l’autèntica escudella.

Com que versions de l’escudella n’hi ha tantes com cases i la nostra amiga Lupe sempre ens ha explicat delícies de l’escudella de la seva àvia Montserrat, li vaig demanar la recepta per tal de fer la meva iniciació al món escudellaire. I la veritat és que la Lupe tenia raó: l’escudella de la iaia Montserrat no va deixar ningú indiferent. El meu sogre va gaudir com un nen amb sabates noves i tant ell com l’Aleix van repetir i tot. El brou va quedar blanquet, blanquet, amb un sabor intens –tal com a de serun bon brou- però gens greixós.

A continuació us anoto el secret de l’escudella de la iaia Montserrat, tal i com me l’ha fet arribar la Lupe:

Ingredients per a 4 persones

- 1 carpó de gallina
- 1 cuixa de pollastre
- 1 os de genoll de vedella (fa el caldo blanc)
- 1 tros de carn de vedella: la part del pit o el “conill”
- 1 os de pernil del peu (si no és del peu farà el caldo negre)
- 150 gr. de carn picada de vedella
- Mitja botifarra (o bé 2-3 salsitxes)
- 1-2 talls de cansalada
- Ou, julivert, all, pebre, pa ratllat i farina
- Porro, pastanaga, patata, nap, api (sense les fulles, les fulles fan el brou negre), col i xirivia

Preparació:

Temps estimat: 1 hora i mitja

• En una cassola gran i alta fer bullir l’aigua i posar-hi totes les carns (excepte la pilota) durant 30 minuts. La cansalada es pot treure en 15-20 minuts perquè no quedi massa greixos. Durant els 30 minuts s’ha de desengreixar el brou (escumar-lo).
  
• Mentres, podem fer la pilota: en un bol barregem la carn picada amb mitja botifarra, posar-hi un ou, all i julivert, sal i pebre, pa ratllat. Treballar bé la pilota com si fos una massa de pastisseria fins que quedi compacte, si no esta prou treballada es desfaria. Finalment es pot enfarinar una mica.
  
• Posem la pilota i les verdures a l’olla. Si no hi cap tot podem treure el carpó o la cuixa. Deixem que es facin les verdures uns 15-20 minuts (la col s’ha de treure abans perquè no es desfaci).
  
• En una font hi posem les carns (cansalada, pollastre, vedella i pilota) tallades i les verdures. Acabem d’escumar el brou si té molt de greix i el colem. Per a menjar, es serveix el brou amb la pasta que es desitgi i la carn i verdures del brou.

Les úniques variacions que hi vaig introduir van ser que, enlloc de botifarra vaig emprar caen picada de porc per a fer la pilota i que, enlloc d'una, en vaig fer dues perquè érem força colla. També vaig posar dues botifarres negres per allargar una mica el tall.

Llàstima que ja comença a venir el bon temps -a veure si és veritat- i ja no ens vindrà gaire de gust la sopeta. Però l'hivern que ve segur que me'n tornen a demanar i ja no valdrà el brick Gallina Blanca... jeje!

Amanida de cansalada, formatge de cabra i crostons de pa fregit

L’amanida que us presento avui està inspirada en una recepta que Martín Berasategui ens proposa en el seu receptari Martín Berasategui te ayuda a cocinar. Segons el mateix cuiner, aquesta és l’amanida que Alejandro Dumas prenia per berenar...
Jo només hi he afegit el formatge de cabra i la vinagreta, que vaig descobrir dies enrere fent provatures entre fogons.

Ingredients per a 4 persones:

1 paquet d’amanida Florette “Primeros Brotes Classic”
8 talls de cansalada viada doble
100g de formatge de cabra
Un grapat de crostons de pa fregit

Per a la vinagreta:

Dues cullerades de postres de mel
Un rajolí de vinagre de Mòdena
Oli d’oliva i sal

Preparació:
Temps estimat: 15 minuts

• Primer de tot, repartim l’amanida en quatre bols. Jo he fet servir la selecció de verds de la marca Florette, però també ho podeu elaborar amb altres fulles com la rúcula, la fulla de roure, enciam o escarola.
  
• Repartim per sobre el formatge de cabra en petits daus i el pa fregit. Aquesta vegada jo he fet servir el pa fregit que venen a Can Bertrán, el forn més conegut de Badalona, però també els podeu preparar casolanament fregint en oli abundant pa sec tallat a daus. En aquest cas, penseu a escórrer bé el pa sobre un parell de papers de cuina.
  
• Tot seguit, fregim els talls de cansalada en una paella amb un raig d’oli d’oliva. Jo els he deixat sencers perquè fes més bonic el plat, però si voleu podeu tallar la cansalada a trossets i serà més fàcil de menjar.
  
• Un cop fregida la cansalada pels dos cantons, la deixem escórrer en un paper de cuina fins que estigui més temprada i rígida. Aleshores la col·loquem als bols d’amanida procurant que faci goig.
  
• Per preparar la vinagreta només cal que poseu en una tassa la mel, el vinagre i l’oli d’oliva amb un polsim de sal i ho escalfeu al microones durant un minut a mitja potència. Passat aquest temps, remeneu bé els ingredients i, amb ajuda d’una cullereta de cafè, regueu bé l’amanida i els trossos de cansalada.

Veureu que el dolç de la mel i el salat de la cansalada us omplirà la boca de contrastos!

Patates fibra òptica

Fa dies, donant un cop d’ull a les exquisides receptes del llibre Bocados de Juan Mari Arzak, vaig veure una recepta que em va semblar molt senzilla però amb un resultat ben curiós. Es tracta de les patates fibra òptica que us presento avui i que, encara que semblin una birgueria, són extremadament fàcils d’elaborar. De fet, les he fet aquest migdia per acompanyar un llom ibèric que havia descongelat i he escollit aquest acompanyament precisament perquè m’ha semblat molt ràpid de fer...

Ingredients per a 2 persones:

3 patates grans
Oli d’oliva verge extra
Un manat de julivert
Sal

Preparació:
Temps estimat: 15 minuts

• Primer de tot, peleu les patates i talleu-les en cubs d’uns dos centímetres de gruix.


• Amb l’ajuda d’un ganivet aneu fent talls verticals i horitzontals a les patates de manera que us quedi un traç quadriculat. Procureu fer els talls ben profunds però sense arribar a la base.
  
• Poseu les patates a coure al microones a 600 W. El temps de cocció dependrà de la mesura de les patates i de la quantitat que vulguem coure alhora.


• Mentrestant, escalfem una planxa per a verdures (sense ondulacions) amb un rajolí d’oli d’oliva.


• Quan les patates estiguin pràcticament cuites, les passem per la planxa procurant que quedin dauradetes per tots els costats. Reservem.
  
  


• Juan Mari Arzak proposa acompanyar les patates amb una deliciosa vinagreta d’oli d’oliva, maracuyà i pebre negre. Avui, com que no tenia maracuyà per casa, he preparat una salsa més senzilla liquant el julivert i afegint-hi un bon raig d’oli d’oliva i un polsim de sal.


• Per decorar els plats amb salses líquides us aconsello l’ús d’un biberó de cuina. Són molt econòmics -els podeu trobar en centres especialitzats i en establiments xinesos- i us permetran fer bonics dibuixos per guarnir els vostres plats encara que no tingueu gaire pols.

Ja veieu que en un tres i no res es pot elaborar un plat ben diferent amb ingredients de tota la vida. Només cal una mica d’imaginació!

Convit nupcial a Les Panolles de Santa Cristina d'Aro

El passat 31 de gener, els nostres amics Àlex i Elisenda, van celebrar el seu enllaç matrimonial. La cerimònia va tenir lloc al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona i va ser oficiada per Xavier Tries que, tot i no tenir precisament el do de la paraula, va fer un discurs força càlid i emotiu. Els testimonis, la Sandra i el David Casulleras, van fer uns discursos molt encertats que van fer emocionar la núvia i més d’un dels que presenciàvem la cerimònia. El David va escollir un fragment d’ El Petit Príncep que ens va fer posar la pell de gallina, concretament quan el petit príncep es dirigeix a les roses silvestres amb les següents paraules:

- No us assembleu gens a la meva rosa, encara no sou res -els va dir-. No us ha domesticat ningú i no heu domesticat ningú. Sou com era la meva guineu. Només era una guineu igual que cent mil d'altres. Però ens hem fet amics i ara és única al món.

I les roses estaven incòmodes.

- Sou boniques, però esteu buides -va continuar dient- No es pot morir per vosaltres. És clar, un vianant qualsevol es pensaria que la meva rosa és com vosaltres. Però ella és més important que totes vosaltres juntes, perquè és la que he regat. Perquè és la que he posat sota la campana. Perquè és la que he protegit amb el paravent. Perquè li he matat les erugues (menys dues o tres per les papallones). Perquè és la que he escoltat queixar-se, o presumir, o fins i tot de vegades callar. Perquè és la meva rosa.

I va tornar amb la guineu:

- Adéu -li va dir...

- Adéu -va dir la guineu -. Aquí tens el meu secret. És molt senzill:només s'hi veu bé amb el cor. L'essencial és invisible als ulls.

Sortint del Saló de Cent, vam agafar els cotxes cap a Santa Cristina d’Aro per dinar tots plegats al restaurant Les Panolles, on ens van oferir un menú deliciós que em moro de ganes d’explicar-vos.

Per començar a fer boca, ens van portar una amanida d’hivern exquisida, amb pètals de flors comestibles, una vinagreta de cítrics, magrana, nous i germinats. Tant els contrastos de sabors com els de colors van ser sorprenents i ben agradables...

Vam continuar amb una sopa gelatinosa de bolets amb pastís de patata i tòfona i escuma de siurenys. Només el nom ja omple la boca i la veritat és que mai havia tastat una sopa de bolets tan saborosa...


El primer plat van ser unes vieires rostides amb puré de coliflor al curri i un buquet vegetal amb vinagreta d’herbes. Les vieires estaven delicioses i el puré de coliflor ens va sorprendre a tots molt positivament...


El plat principal va ser un exquisit gerret de vedella amb foie fresc que ens van servir sobre un rostit de patata i acompanyat d’uns deliciosos farcellets d’albergínia farcits de bolets...

Tot això ho vam acompanyar amb vi blanc Petit Caus i vi negre Pago de los Capellanes, aquest darrer més que recomanable des de la meva modesta experiència vinícola.

Finalment, van arribar les postres: per començar, una escuma de crema catalana acompanyada de carquinyolis i, com no pot faltar en cap boda, un llaminer pastís de xocolata cobert de gelatina d’albercoc i acompanyat d’una mousse de xocolata blanca i sorbet de gerds que jo només vaig poder assaborir amb els ulls perquè el metge em tenia terminantment prohibida la xocolata... Quina ràbia!

Les postres les vam acompanyar d’un Juvé i Camps ben fresquet i vam acabar l’àpat amb els cafès i els puros que

Va ser una boda passada per aigua, perquè no va deixar de ploure amb intensitat durant tot el dia, però els nuvis van estar radiants i ens van fer passar un dia inoblidable.

Espero que sigueu moooooolt feliços!!!

La Crêperie Bretonne de Girona

Normalment ja és prou difícil trobar moments per desconnectar de les tensions laborals i de la rutina del dia a dia, és per això que, de tant en tant, l’Aleix i jo improvisem petites escapades per trobar un moment d’intimitat i calma lluny de les preocupacions mundanes i la inèrcia de les llargues jornades laborals.

Aquest cop, la nostra fuga improvisada va tenir com a destí la ciutat de Girona, on ja havíem passat un cap de setmana tot just quan començàvem a sortir. Igual que aquest darrer cop, ens vam allotjar a l’Hotel Peninsular, força correcte i molt cèntric. I el primer que vam fer va ser anar trobar la Crêperie Bretonne per anar a sopar.

La Crêperie Bretonne és un lloc especial, no només perquè fan unes crêpes i unes galettes fantàstiques, sinó perquè la decoració del local ens trasllada a un lloc màgic i amb un encant genuí. Només entrar, veiem la cuina, que no és altra cosa que un vagó de tren les finestres del qual serveixen de barra per prendre alguna cosa mentre esperem taula. Fins i tot hi ha la possibilitat de seure en una taula que està dins del tren, però tot i que l’experiència és surrealista i divertida, resulta una mica claustrofòbic...


A l’interior del local les protagonistes són les parets, totes folrades de cartells i rètols d’arreu del món –tot i que predominen els cartells francesos- que confereixen al local un aire retro molt singular. Alguns dels cartells són tan divertits com el del nan que podeu veure sota d’aquestes línies.


La sala on vam tenir la sort de sopar és la més divertida de totes, ja que està ambientada com si es tractés de l’interior d’un tren, amb les seves finestretes i els típics prestatges per a maletes i bàrtols.


Les taules són més aviat petites i molt senzilles, amb cadires de fusta de diversos estils, però són suficients per menjar-hi còmodament les delicioses galettes que ens proposen en una carta força variada. Aquest cop, jo vaig optar per una opció ben clàssica: la galette complète, que porta formatge emmental, pernil dolç i un ou. L’Aleix va escollir-ne una un xic més elaborada, estil fermière, que duia xampinyons, crema de llet, bacon i cibulet. Totes dues estaven delicioses i tenien una pinta exquisita, com podeu veure més avall. Per seguir la tradició bretona, les vam acompanyar de sidra, tot i que he de reconèixer que no és sant de la meva devoció.


De postres, com era d’esperar en una crêperie bretonne, vam demanar dues crêpes dolces: una de xocolata i una de poma caramelitzada amb Calvados. Van tenir tant d’èxit que no vam tenir temps ni de fer la foto...

Vedella a la cervesa negra

La recepta que us presento avui és una adaptació del Guiso de vaca a la cerveza negra que va preparar setmanes enrere el nostre mestre i amic Karlos Arguiñano.

Com en moltes ocasions, jo agafo de les receptes el que m’interessa i les adapto als productes que tinc per casa o als nostres gustos, de manera que molt rarament segueixo les indicacions al peu de la lletra. Aquesta vegada, les variacions més significatives respecte la recepta original són que, per una banda, enlloc d’emprar carn de vaca vaig fer servir una carn de vedella que tenia per fer estofat; i, per altra banda, que com que no tinc olla a pressió, ho vaig cuinar amb l’olla normal.

La cervesa negra la vam anar a comprar a La Maison Belge, un establiment especialitzat en cerveses belgues i altres productes del mateix país com ara les delicioses Jules Destroper. La Mar ens va recomanar la cervesa negra més adient per a la nostra elaboració i ens va explicar que de tant en tant organitzen cursos i tallers de cata on es poden tastar algunes de les cerveses més populars de Bèlgica.

Un cop adquirit l’ingredient estrella del plat, la resta va ser bufar i fer ampolles!

Ingredients per a 4 persones:

800g de vedella per estofar
2 cebes de Figueres
Mig pebrot verd
1 pastanaga
2 patates grans
3 carxofes
400g de pèsols congelats
½ litre de cervesa negra
Oli d’oliva, sal i farina
2 fulles de llorer

Preparació:
Temps estimat: 2 hores

• Primer de tot, enfarineu la vedella i fregiu-la en una paella amb un rajolí d’oli d’oliva. Un cop llesta, retireu-la de la paella i reserveu-la en un plat.
• Tot seguit, piqueu les cebes, el pebrot verd i la pastanaga i introduïu les verdures picades en una olla amb un rajolí d’oli, les fulles de llorer i un polsim de sal. Deixeu coure uns minuts sense que s’arribin a daurar les verdures.
• Passats aquests minuts, afegiu-hi la carn i la cervesa, tapeu l’olla i deixeu coure durant uns 25 minuts a foc mig. Sacsegeu de tant en tant l’olla per tal que no s’enganxi la verdura i, si fa falta, afegiu-hi una miqueta d’aigua.
• Un cop cuit, retireu amb compte la carn i el llorer i reserveu-ho en un plat.
• Passeu la resta d’ingredients pel passapurés o el colador xinès i aboqueu la salsa resultant un altre cop dins de l’olla.
• Peleu les patates i talleu-les a daus. Netegeu bé les carxofes rebutjant les fulles més dures i trossegeu-les. Introduïu les patates i les carxofes a l’olla amb la salsa i deixeu coure 5 minuts amb l’olla tapada.
• Passat aquest temps, afegiu-hi la carn i els pèsols i, si cal, una mica més d’aigua. Tapeu un altre cop i acabeu de coure durant uns 10-15 minuts.
• Retireu l’olla del foc i serviu els plats ben calents.

Ja veureu com us en llepareu els dits!

Tallers de cuina al Cook&Taste i a la Boqueria

Avui fa poc més de tres mesos que vaig escriure l’últim article d’aquest blog. Durant aquest temps, tot i que reconec que he hagut de combatre fortes temptacions, tampoc he visitat els blogs que acostumo a llegir quasi diàriament... Però avui he decidit trencar amb aquest període d’absoluta abstinència i he tornat a llançar-me a llegir els meus blogs preferits i a escriure aquest article que fa temps tenia promès i que tinc moltes, moltes ganes de redactar.

El motiu d’aquests mesos sabàtics -alguns ja ho haureu deduït- és que a causa d’uns petits desajustos intestinals he hagut de seguir una dieta molt estricta i mooolt avorrida. Comprendreu que quan un s’ha de passar el dia menjant arròs bullit i pollastre a la planxa perd les ganes de comunicar al món les seves experiències gastronòmiques, i els pastissos de la Gemma, els arrossos del Manel i les mil birgueries culinàries que trobo en tots els meus blogs preferits es converteixen en una temptació irresistible que més val allunyar.

Però han passat ja gairebé tres mesos des que vaig començar la dieta i, com que he estat molt bona nena, em trobo molt millor i amb moltes ganes de tornar-vos a explicar cosetes.

El post d’avui el vull dedicar als meus alumnes de 3r d’ESO, que ja fa temps van participar en un taller de cuina que els va entusiasmar. Entre aquests alumnes hi ha la Irene, de la qual ja heu sentit parlar algun cop, i altres noies molt aficionades a la cuina i que sovint consulten aquest blog. L’altre dia em van portar unes galetes fetes per elles mateixes que em van deixar meravellada. Semblaven de pastisseria i estaven delicioses... Per a tots els alumnes de 3r i en especial per a aquestes cuineres en potència, comencem aquesta crònica!

El passat 14 de gener, els alumnes de 3r d’ESO del Col·legi Badalones –l’escola on treballo des de fa gairebé cinc anys- van realitzar una sortida molt especial. Era la primera vegada que els nostres alumnes assistien a un taller de cuina i tant grans com petits estàvem neguitosos i entusiasmats. La idea va sorgir de la Cristina Gual, l’altra professora de llengua castellana i cultura clàssica, de la qual us he parlat algun cop i que també té moltes inquietuds culinàries. La idea era acostar els alumnes al món dels fogons i fer-los descobrir la cultura gastronòmica d’altres països i altres èpoques. Així doncs, vam relacionar la sortida amb les matèries optatives de francès i cultura clàssica, de manera que cada alumne va realitzar un taller relacionat amb la matèria que estava cursant.

Els alumnes de francès van realitzar el taller de cuina al Cook&Taste, al mateix passeig de les Rambles de Barcelona, mentre que els de cultura clàssica van dur-lo a terme a l’aula de cuina de la Boqueria. La passejada per les Rambles fins arribar als respectius edificis ja va ser tot un plaer. El sol ens va acompanyar tot el dia i les parades de flors, els mims i alguns turistes despistats impregnaven el passeig d’aquest aroma tan característic de les Rambles que no es pot trobar en cap altre indret del món.

Un cop vam arribar a la Boqueria ens vam dividir en tres grups: la meitat del alumnes es van dirigir a la Biblioteca Nacional de Catalunya, on van tenir l’oportunitat de conèixer més bé la història de l’edifici i van poder familiaritzar-se amb alguns dels manuscrits incunables que alberga la Biblioteca; la resta es va tornar a dividir, de manera que una meitat es va dirigir a l’aula de cuina de la Boqueria, on participarien en un taller de cuina romana, i l’altra meitat ens vam dirigir al Cook&Taste, on dirigits per la Begonya, vam convertir-nos en autèntics chefs preparant algunes de les especialitats regionals dels nostres veïns francesos.

El taller de cuina francesa tenia com a objectiu principal elaborar un menú complert que recollís diferents especialitats regionals. Concretament vam preparar una salade niçoise, una quîche lorraine i una deliciosa crêpe de xocolata que, com podeu imaginar, es va convertir en el plat estrella per als alumnes.

Aquí tenim el senyor Albert Simpson i el senyor Xavi Simpson preparant les verdures per a l'amanida, i el senyor Oriol Simpson fonent la mantega per a la quîche.

A dalt de tot, la Judit Simpson, la Clàudia Simpson, la Sara Simpson, la Laia Simpson i l'Ainoa Simpson preparades per començar e elaborar la quiche; més avall, algunes d'elles preparen la massa i tallen el bacon.

La Laia Simpson, la Irene Simpson, l'Oriol Simpson, l'Helena Simpson i el Benito Simpson preparen la massa de les crêpes i l'Helena fins i tot s'atreveix a girar-la a l'aire.

Però el millor de tot és que la Begonya ens va fer tota l’explicació en francès i de forma molt amena i entenedora.

La Begonya acabant de punxar la massa de la quîche

Tots els alumnes van participar en l’elaboració d’un plat o un altre i s’ho van passar pipa tallant verdures, separant la clara del rovell dels ous, fregint el bacon i fent saltar com autèntics professionals la massa de les crêpes de la paella.

El Benito Simpson, amb la traça que el caracteritza, intenta imitar l'Helena sense massa èxit

S’ho van passar tan bé que alguns fins i tot van demanar repetir l’experiència o organitzar un taller de cuina a l’escola. Malauradament, el món dels fogons queda encara molt lluny de les aules...

Els alumnes de cultura clàssica, acompanyats per la Cristina, van dirigir-se a la Boqueria i, després de badar una estona entre les múltiples i encisadores parades del mercat, van iniciar el taller de cuina que els duria segles enrere, a l’època en que els romans van assentar les bases del que avui anomenem dieta mediterrània. Però aquesta és una altra història que deixaré per més endavant, potser quan la Cristina em passi les fotografies que van fer.

Un cop acabades totes les activitats, ens vam dirigir al Maremagnum on vam poder degustar les especialitats dels nostres petits chefs i passar una estona d’esbarjo, que sempre va bé!

Esperem que l’any que ve ens deixin tornar a organitzar la sortida i potser, qui sap, entre els nostres alumnes s’hi amaga algun Ferran Adrià o alguna Carme Ruscalleda.