Pasta de full amb fruites i crema

La pasta de full és una de les meves bases preferides per a elaboracions tant dolces com salades. Es tracta d’una pasta molt lleugera i versàtil que podem comprar al supermercat fresca o congelada i que dóna sempre molt bon resultat. Admiro molt els més atrevits que elaboren la pasta de full a casa, però jo de moment encara no m’hi veig en cor i, tenint marques tan bones com La Cocinera –que acostumo a fer servir quan compro la base fresca- , la veritat és que em fa una mica de mandra posar-m’hi…

La recepta que us proposo avui és tot un clàssic i, a casa, sempre té molt bona acceptació. Avui l’he preparat per portar-li a la iaia Maria, que fa un temps que està bastant “patxutxa” i tenia ganes de fer un brindis amb cava i tenir-nos a tots a prop. Aquesta tarda l’anirem a veure a la residència i espero que tingui una bona sorpresa en veure que, a més de cava, tindrem un bon dolç per llepar-nos els dits!

Ingredients:
1 base de pasta de full
1/2 litre de llet
1 branqueta de canyella
la pell de 1/2 llimona
120 g de sucre
4 rovells d’ou
50g de Maizena
2 kiwis
3 mandarines
4 maduixes

Preparació:
Temps estimat: 1 hora

• Primer de tot comencem a preparar la crema pastissera: posem la llet en un cossi amb les pells de llimona i la branqueta de canyella i ho posem al foc fins que bulli. Quan arrenqui el bull, retirem el cossi, colem la llet per treure’n les pells de llimona i la canyella, i ho deixem infusionar durant uns 10 minuts amb la tapa posada.
• Mentrestant, mesclem en un bol els rovells d’ou i el sucre fins que ens quedi una pasta homogènia i cremosa.
• Seguidament, dissolem la Maizena amb una mica de llet tèbia, fins que no quedi cap grumoll.
• Tornem a posar el cossi al foc i, quan estigui a punt d’arrencar el bull, hi afegim primer la Maizena. Abaixem una mica el foc i  anem remenant, sense parar, fins que comenci a espessir una mica.
• Aleshores hi afegim els rovells amb el sucre i seguim remenant sense parar, fins que hagi acabat d’espessir.
• Retirem la crema del foc, la posem en un bol i la tapem amb un tros de film transparent que ha de tocar directament la crema per tal que no faci crosta. Deixem que refredi.
• A continuació, despleguem la base de pasta de full, la tallem per donar-li forma quadrada i amb els trossos sobrants fem tires d’1’5 cm que posarem al voltant de la base, com si fos un marc. Perquè les tires s’enganxin millor a la base podeu fer servir una miqueta d’aigua.
• Punxem la base amb una forquilla perquè no pugi massa, i l’introduïm al forn prèviament escalfat a 210º. La cocció depèn molt del forn i de la massa que feu servir, així que és millor anar controlant i treure la pasta de full quan comenci a estar dauradeta. Per tal que els contorns quedin més daurats i brillants els podeu pintar amb una mica de rovell d’ou. Jo aquesta vegada no ho he fet i també ha quedat força bé…
• Si la part del centre de la base s’ha inflat una mica –sempre passa encara que la punxis- premeu amb cura amb la mà plana i llestos. Tot seguit, farciu la màniga pastissera amb la crema i ompliu la base de pasta de full.
• El darrer pas serà cobrir la crema amb les fruites tallades a làmines finetes. Les mandarines les he tallat seguint una tècnica que vaig aprendre al darrer curs de l’Aula Gastronòmica, on la Mireia Anglada ens va ensenyar un munt de tècniques de tall i ens va donar molt bons consells sobre com agafar els ganivets, com pelar les verdures, quins són els estris indispensables en una cuina, com tenir-ne cura… La tècnica que he seguit per presentar les mandarines consisteix a pelar les fruites “al viu”, fent moviments de serra amb el ganivet, per trobar la polpa de la fruita. Després, per tal de treure’n els grills, es fan dues incisions, procurant que les pells quedin fora.
• Per acabar, preparem un almívar amb 4 cullerades de sucre, un rajolí d’aigua, un rajolí de suc de llimona i 2 cues de peix de gelatina.
• Finalment, reguem les fruites amb l’almívar amb ajuda d’una cullera. Deixem que es refredi i ho posem a la nevera fins que sigui l’hora de menjar.

Ara mateix tinc la pasta de full a la nevera i fa una pinta que ja li clavaria mossegada. D’aquí una estoneta ja us podré dir com està i si ha passat la prova de la iaia Maria, que és una gran cuinera però, afortunadament, sempre ho troba tot bo! I és que no hi ha res com les iaies…

Restaurant Neri

La plaça de Sant Felip Neri és un dels meus racons preferits de Barcelona. La primera vegada que hi vaig entrar a través dels estrets carrerons del costat de la catedral, vaig quedar impactada pels senyals de la façana de l’església, que evidencien el fet catastròfic que va presenciar la plaça durant la guerra civil. Els impactes de la metralla ens recorden la tràgica fi dels nens de l’escola Sant Felip Neri que, fugint dels bombardejos franquistes, van intentar inútilment cercar refugi dins de l’església.

Cada vegada que entro a la plaça –i és com a mínim un cop l’any perquè hi acompanyo els meus alumnes en un recorregut pel barri gòtic- se’m posa la pell de gallina i recordo la història que hi ha darrere de la façana de l’església i, estranyament, trobo en aquesta petita placeta, al costat de la seva font màgica, un racó de pau i tranquil·litat incomparable a cap altre indret del món. No sé si és la història dels nens de la guerra, el conjunt arquitectònic de l’església i la font, o el fet que la plaça estigui amagada entre carrerons, perduda en ple centre de Barcelona, el que em produeix aquesta sensació de benestar profund.

Potser va ser la poderosa atracció que la plaça exerceix sobre mi el que em va fer escollir el restaurant Neri per celebrar el dia 14 de febrer (no perquè fos Sant Valentí, sinó perquè casualment va ser en aquesta data quan l’Aleix em va demanar que ens caséssim), tot i que he de dir que també n’havia sentit bones crítiques. El cas és que vam tenir una vetllada molt agradable, vam menjar exquisidament i la màgia de l’entorn va aconseguir embruixar-nos un cop més.

Tal com ens va dir l’Àlex, el punt feble del restaurant va ser el servei, però la calidesa de l’ambient i la magnífica degustació van compensar les mancances d’alguns cambrers poc adequats per a la categoria de l’establiment. A més, el maître va ser molt correcte i molt atent amb nosaltres, a més de proper i cordial.

Vam començar la degustació amb un aperitiu consistent en un xarrup de Bloody Mary fet amb xerès, uns bastonets de formatge i pa amb oli d’oliva i sal Maldon fumada. Tot estava de vici, sobretot el pa i l’oli!

Vam continuar amb una tapa de patata brava ben curiosa, però amb tot el sabor de les patates braves tradicionals, i un bombó de foie micuit farcit de gelatina de Pedro Ximenes amb confitura de calçots i encenalls d’or. Els encenalls d’or ens van deixar una mica igual, però el bombó de foie estava diví!

L’entrant van ser uns pèsols amb brou d’herbes aromàtiques, molt semblants als que havíem degustat al restaurant Coure. Sembla que els pèsols estan de moda, però no ens queixarem pas. Estaven deliciosos!

El plat de peix van ser unes falses espardenyes de calamar amb vieira i trinxat de patata amb tòfona. El calamar estava realment aconseguit i tenia tota l’aparença de les espardenyes de mar; la vieira, el meu marisc preferit, estava feta a la planxa i portava a sobre un cruixent amb un sabor molt potent que, pel meu gust, desmereixia el gust de la vieira; el pastisset de trinxat de patata, cobert amb una mena de gelatina daurada que li donava aparença d’un lingot d’or, estava realment deliciós gràcies al punt de tòfona blanca. 

El plat de carn va ser, sens dubte, el que més ens va captivar: un exquisit melós de vedella amb ceba confitada i salsa de mostassa. La carn estava realment tendre, que es desfeia a la boca. I la ceba confitada estava senzillament espectacular!

Les postres, una de més fresca i la segona més contundent, van ser una neula farcida d’escuma de iogurt amb fruits vermells liofilitzats i el famós ti-ra-mi-sú que, tal i com indica el seu nom, conté tots els ingredients del tiramisú per separat.

Per acompanyar el sopar, vam demanar una ampolla de Cepas Viejas (Dominio de Tares, Bierzo) que ja s’ha convertit en el nostre vi predilecte, i vam acabar la vetllada amb uns petit fours i un cafè. Em van agradar especialment uns bastonets amb un intens gust anisat.

La vetllada va ser molt agradable, per l’entorn, el menjar i la màgia de la plaça que acull el restaurant. De ben segur que hi tornarem!

Crema de xampinyons amb cruixent de pernil

Aquesta és una de les meves cremes preferides d’hivern, junt amb la crema de carabassa i la de carbassó. Costa ben poc de fer i és d’allò més gustosa! 

Ingredients:

400 g de xampinyons laminats
2 cebes de Figueres
2 alls
1 l de brou de pollastre
200 ml de crema de llet
4 talls de pernil serrà
julivert
Oli i sal

Preparació:
Temps estimat: 1 hora

• Primer de tot talleu la ceba en juliana ben fina, lamineu els alls i poseu-ho tot en una cassola amb un raig d’oli a foc baix.
• Deixeu que la ceba es rosteixi durant uns 10 minuts amb la cassola tapada, procurant que no agafi massa color.
• A continuació, afegiu-hi els xampinyons laminats passats per aigua. Remeneu i ofegueu-los durant 10 minuts més.
• Seguidament, afegiu-hi el brou de pollastre. Millor si és fet a casa, però si no també podeu emprar brou de brick.
• Deixeu-ho coure durant uns 30 minuts més a partir del moment en què arrenqui el bull.
• Mentrestant, poseu els quatre talls de pernil durant tres minuts al microones a mitja potència. Retireu-los, deixeu-los refredar i esmicoleu-los amb els dits.
• Passats els 30 minuts, afegiu a la cassola la crema de llet. Remeneu i deixeu-ho coure 5 minuts més.
• Apagueu el foc, retireu la cassola i tritureu els xampinyons amb la batedora elèctrica fins que obtingueu una crema ben fina. Si voleu, podeu passar la crema pel colador xinès perquè quedi encara més fina.
• Serviu la crema en plats o bols individuals i empolvoreu-la amb el cruixent de pernil. Podeu acabar de decorar el plat amb una branqueta de julivert.

Que vagi de gust!

Les “torrijas” de la Sara

Feia temps que la Sara ens deia que havíem de quedar un dia per fer torrijas, un dolç molt típic de Valverde -el poble de Cuenca on viu part de la seva família- i que se sol preparar per Setmana Santa. La darrera vegada que havia anat a visitar els seus parents s’havia encarregat de comprar el pa de brioix que empren especialment per elaborar les torrijas i el tenia al congelador des de feia setmanes.

Finalment, ens vam posar d’acord per preparar les torrijas. La Raquel es va afegir a la festa i ens vam reunir totes tres a casa la Sara, disposades a seguir les seves instruccions fil per randa per fer les torrijas més bones de la història. A més, vaig descobrir ben aviat que les torrijas són ben similars al que la meva tia anomenava “coquetes de santa Teresa”, que ella elaborava amb pa sec i sucre enlloc de mel.

Ingredients:

pa de brioix
llet
ou
oli d’oliva
mel

Preparació:
Temps estimat: 30-45 minuts (segons la quantitat)

 

• Poseu força oli en una paella i espereu que sigui ben calent.
• Mentrestant, poseu la llet en un plat fondo i aneu-hi remullant les llesques del pa de brioix.
• En un altre plat fondo bateu-hi un o dos ous (segons la quantitat).
• Un cop ben sucades les llesques, passeu-les per l’ou batut i fregiu-les pels dos costats amb l’oli calent.
• Un cop ben dauradetes, poseu-les a escórrer un un plat amb paper absorbent.
• Repetiu el procediment les vegades que faci falta.
• En acabat, poseu les torrijas en una safata i regueu-les amb una mica de mel. La Sara va fer servir una mel de taronger molt gustosa i jo em vaig entossudir a provar-ne unes quantes amb sucre, en record a les coquetes de santa Teresa que feia la meva tia.

No sé si van ser les torrijas més bones de la història, però vam esmorzar com tres reines i les vam trobar delicioses.

Les 3 pommes

Ja feia temps que la Mariona i l’Edmon ens parlaven de la crêperie Les 3 pommes, però mai trobàvem el moment d’anar-hi tots quatre. El cap de setmana passat es va donar l’oportunitat i no la vam voler deixar escapar, ja que estàvem impacients per provar les crêpes de les quals ens havien parlat tan bé.

La crêperie, situada al carrer Aragó amb Villarroel, és un petit restaurant amb encant especialitzat en crêpes, pâtés, formatges i altres especialitats de la Bretanya francesa. El menjador és petit, igual que les taules, que gairebé es toquen les unes amb les altres, i les parets estan decorades amb motius florals entre els quals destaca una enorme pissarra que dona la benvinguda als comensals. Tot plegat fa que el local tingui un aire pintoresc i molt acollidor.

Tot i que, com ja he dit, la carta inclou diverses especialitats franceses, el plat estrella de les cartes són les crêpes, així que tots quatre vam demanar una crêpe de sarrasin, un cereal diferent del blat amb el qual s’elaboren les crêpes salades que els francesos anomenen galettes. L’Aleix i jo vam compartir una Normanda -amb pollastre, xampinyons, emmental i sidra- i una Superbikini –amb pernil dolç, emmental i xampinyons. La meva germana va demanar una Bretona –a base d’espinacs i formatge de cabra- i l’Edmon una Guillaume.

De postres vam compartir una crêpe de Nutella i una Reinette, amb poma i Calvados flamejat, que ens van dur a la taula que encara flamejava.

Va ser un àpat molt agradable en un entorn molt singular. Segur que repetirem!

Enrotllat de tonyina amb cogombrets

La recepta d’avui va sorgir de la necessitat d’aprofitar unes oblees de farina que havia fet servir dies enrere per preparar una tapa de sardines amb brie i melmelada de tomàquet. Com que no és un producte que acostumem a fer servir a casa, vaig haver de conjugar una mica d’imaginació amb els pocs ingredients que hi havia per la nevera. De la improvisació va sortir aquest enrotllat de tonyina, cogombrets i amanida, que va resultar més lleuger i apetitós del que ens pensàvem.

Ingredients per a 4 persones:

4 oblees de farina (Bimbo Roll’s)
4 llaunes de tonyina
2 tomàquets madurs
enciams variats
cogombrets adobats
6 olives negres
oli i sal

Preparació:
Temps estimat: 10 minuts

• Poseu els enciams amanits al centre de l’oblea de dalt a baix.
• Talleu els tomàquets a rodanxes fines i poseu-ne tres a sobre els enciams. Amaniu amb una mica més d'oli i sal.
• Col·loqueu la tonyina esmicolada per sobre els tomàquets.
• Finalment, decoreu el plat amb els cogombrets tallats a rodanxes i tres mitges olives negres.
• Ja només cal enrotllar i menjar!

Per cert, si algú sap algun truc per presentar les oblees enrotllades, serà benvingut. Ja he dit que no tinc per costum emprar aquestes “tortitas” i no hi ha hagut manera que s’aguantés enrotllada. Per fer la foto l’Aleix me l’aguantava d’un extrem…

Un regal inesperat: La Taula d’en Bernat

Aquests Reis estava especialment impacient perquè sabia que l’Aleix feia temps que en duia una de cap. No m’havia donat cap pista sobre el meu regal i, la veritat, jo no tenia ni idea de què li podia portar tant de tràfec…

El dia 5 al vespre -que sempre el passem amb els amics mirant la cavalcada de Ses Majestats- l’Aleix ja m’havia avisat que potser no hi arribaria a temps, perquè havia de fer uns últims encàrrecs. Us podeu imaginar la meva curiositat… Estava segura que l’Aleix em sorprendria, però mai hagués dit que el seu regal fos aquest.

Quan ens vam llevar el dia 6, els Reis havien passat per casa. Aquest any no hi havia gaires paquets, i entre tots en destacava un que duia el meu nom. Vaig estripar el paper de l’embolcall entusiasmada i, dins, hi vaig trobar una caixa de color violeta. Entre un munt de papers de colors: La Taula d’en Bernat, el meu blog convertit en llibre!!!! I al darrere, hores i hores de feina de l’Aleix.

Només aleshores vaig comprendre les misterioses visites a casa el meu cunyat –que és dissenyador gràfic- i les hores extra a l’oficina. Un munt d’hores, perquè el llibre inclou tots els posts, des del primer fins l’estiu passat, des de l’any 2008. Jo crec que no em van caure les llàgrimes perquè la sorpresa em va deixar atònita. Vaig passar totes les pàgines emocionada, una a una, recordant quan vaig decidir començar el blog i gaudint dels records que m’evocava cada recepta.

Quan ja l’havia mirat i remirat, vaig col·locar el llibre, el meu llibre, al meu prestatge gastronòmic, on hi tinc tots els llibres de cuina, que ja comencen a ser un munt!

Un regal així no me l’esperava. I no puc imaginar-ne un altre que em fes més il·lusió!

Tarta Tatin de poma

Aquests dies, l’Aleix i jo, no hem estat gaire fins de la panxa i, quan en Pansu ens va dir que ens convidava a dinar, vaig haver de pensar en unes postres que no ens fessin recaure en la maleïda gastroenteritis que ens ha estat incordiant durant tota la setmana. Com que ja fa uns quants dies que les nostres postres són pomes al forn, la tarta Tatin va ser el primer que em va venir al cap.

Aquest cop, la vaig preparar tal com ens havia explicat la Beatriz de l’Aula Gastronòmica, una forma molt senzilla amb un resultat sorprenent. Jo només hi he afegit el toc de la canyella, que em sembla ideal per ressaltar el gust de les pomes.

La tarta Tatin té el seu origen a França, a finals del segle XIX. S’explica que les germanes Tatin -Stéphanie i Caroline- que regentaven el famós Hotel Tatin de Lamotte-Beuvron, van preparar la tarta gairebé per accident intentant aprofitar un munt de pomes que s’havien cuit més del compte. El cas és que l’error de Stéphanie es va acabar convertint en un gran encert, donant lloc a una de les tartes més populars de França i d’arreu del món.

Ingredients:

1 base de pasta de full
1 kg de pomes Golden
150 g de sucre
75 g  de mantega
1 ampolla de crema de llet
canyella en pols

Preparació:
Temps estimat: 10 minuts + 45 minuts de cocció

• Primer de tot enceneu el forn i poseu-lo a 250º.
• Unteu un motlle d’uns 24 cm de diàmetre amb una mica de mantega. Jo vaig fer servir un motlle de silicona quadrat que m’han portat el Reis (a part de l’Orient, també es pot trobar a l’Hàbitat). Primer vaig pensar que la forma quadrada restaria gràcia a la tarta, però un cop tallada en porcions individuals, gairebé diria que m’agrada més que rodona.
• Un cop untat el motlle, escampeu-hi la meitat del sucre, de manera que quedi ben repartit per la base.
• A continuació, peleu les pomes i talleu-les a quarts, retirant-ne el cor i les llavors.
• Col·loqueu els trossos de poma damunt del sucre, de manera que la part dels pinyols quedi de cara cap amunt. Penseu que la tarta tatin, al final, s’ha de girar, i convé que la part més maca quedi damunt.
• Poseu per sobre la poma la resta de sucre i la mantega tallada a trossets petits.
• Cobriu la tarta amb la pasta de full. Si cal, la podeu retallar per donar-li la forma del motlle procurant que sobrin uns 5 cm respecte la base.
• Entaforeu la pasta de full cap endins amb ajuda dels dits o d’un ganivet. Per a aquest procediment va molt bé que el motlle sigui de silicona perquè les parets del recipient es poden retirar perfectament.
• Punxeu la pasta de full amb una forquilla per tal que la massa no pugi i introduïu el motlle al forn.
• Abaixeu el foc i deixeu coure uns 35 minuts o fins que estigui la pasta daurada. Si veieu que encara li falta una mica, podeu deixar-ho 10 minuts més només amb el foc de baix.
• Podeu servir la tarta amb una mica de crema de llet i canyella en pols.

Ja veureu què fàcil, i quin resultat més bo!

Restaurant Coure: un cap d’any diferent

Aquest cap d’any no teníem massa ganes de fer res i l’Aleix i jo ja ens havíem fet la idea de quedar-nos a casa i celebrar l’entrada d’any amb un soparet íntim i poca cosa més. Finalment, la meva germana i l’Edmon ens van proposar fer alguna cosa junts i vam acabar reservant taula al Restaurant Coure, on feia temps que teníem ganes d’anar i que oferia un menú de cap d’any amb raïms i “cotillon” per 55 euros (begudes a part). Com que el preu no ens va semblar malament -tenint en compte que es tractava de cap d’any- i teníem ganes de celebrar-ho d’una manera diferent, ens vam acabar de decidir. I encara vam tenir la sort de poder aparcar el cotxe just davant del restaurant!

El lloc ens va semblar molt agradable, tot i que ens van posar a la zona de fumadors sense avisar. S’ha de dir, però, que els puros i les cigarretes no van començar a aparèixer fins després de les postres i no van interferir gaire en la degustació. A més, les taules, generoses i parades amb globus, serpentines, antifaços i espantavelles, estaven força separades entre sí.

El menú de cap d’any va consistir en 4 aperitius, un peix, una carn, dues postres i l’indispensable raïm per a les campanades. Per beure vam demanar un vi blanc que ja havíem provat en una altra ocasió i que ens havia agradat força: el Secrets. La Mariona i l’Edmon, que no són gens amants de les begudes alcohòliques, es van conformar amb l’aigua que els cambrers anaven servint cada cop que es buidava la copa.

Abans de començar a servir el menú, la cambrera ens va preguntar si érem al·lèrgics a algun aliment o hi havia alguna cosa en especial que no ens agradés i vam decidir canviar les òstres que hi havia com a aperitiu per una altra cosa. La resta del menú va quedar en secret, cosa que crec que a la meva germana i a l’Edmon no els va fer gaire gràcia…

El primer aperitiu que ens van servir era una vichyssoise d’herbes aromàtiques amb escopinyes i caviar. La veritat és que la vichyssoise estava exquisida, amb un intens aroma de romaní. Però la combinació amb el sabor intens de marisc de les escopinyes, gairebé crues, i el caviar, no ens va acabar de fer el pes.

A continuació, ens van portar un caneló de cabra (centollo) amb favetes i salsa de garotes. Va ser, sens dubte, un dels plats més ben acollits a la nostra taula, tot i que l’Edmon i jo vam haver de retirar força trossets de closca que havien quedat al farcit. A part d’aquest detall, el caneló estava deliciós i molt ben presentat.

 

El tercer aperitiu van ser unes tallarines de sípia amb pèsols deliciosos. Els pèsols estaven molt tendres i la sípia estava tallada tan primeta que fins i tot l’Edmon, que no pot suportar aquest peix, se la va menjar encantat. A mi em va encantar el toc d’alfàbrega que donava als pèsols un toc aromàtic molt original.

El darrer aperitiu va ser un carpaccio de presa ibèrica marinada acompanyada de cogombrets adobats i un sorbet afruitat deliciós. A mi el carpaccio no em va acabar de fer el pes, perquè tot el que té aspecte de carn crua em fa una mica d’angúnia, però va tenir força èxit entre la resta de comensals, tant que ni tan sols vam tenir temps de fer la fotografia de rigor.

S’acostaven les dotze i ja començàvem a patir pels raïms… La meva germana em va comentar que entre les crítiques del restaurant havia llegit que el servei era molt lent i, el dia de cap d’any, no va ser una excepció. Personalment, crec que el retard va ser més degut a una qüestió de cuina que del personal de servei, que va passar algunes estones sense poder servir les taules, més que omplint les copes i el platet del pa.  

El peix va arribar a quarts de dotze: un tall d’escórpora amb verduretes i una escuma misteriosa que no vam poder esbrinar de què es tractava. El peix estava deliciós i al punt de cocció, però li faltava un punt de sal, tal com va observar la meva germana.

El cas és que faltaven deu minuts per les campanades i la meva germana i jo ja patíem ja que, com és tradició a casa nostra, abans d’engolir els raïms seguim tot un ritual de pelamenta i abstracció de pinyols. Molt infantil, però eficaç, ja que és l’única manera que puguem menjar-nos els raïms amb les campanades. Al final, els raïms van arribar i vam aconseguir dur a terme el nostre ritual just a temps per a les campanades. Un any més, després d’engolir els 12 granets de la sort, ens felicitàvem pel nou any i ens desitjàvem tota la felicitat del món, salut i amor. El xin-xin va haver de ser amb vi, perquè encara estàvem a la meitat del sopar i els cambrers ens acabaven d’omplir les copes. Em va estranyar que no ens oferissin una copa de cava, almenys per brindar, però de fet a nosaltres ja ens va anar bé.

Després dels raïms, menjar-se el plat de carn se’ns va fer una mica estrany, tot i que el garrí amb espinacs que ens van servir estava excepcional. Llàstima que els raïms ens el van esguerrar una mica…

Les postres, unes de més lleugeres i unes altres de més contundents, van ser un pastís de formatge amb sorbet de poma i sopa de litxis i una mena de coulant de xocolata amb gelat i crocant. Tot i que la meva debilitat és la xocolata, he de dir que les primeres postres em van semblar excel·lents, molt refrescants i amb un sabor i unes textures molt agradables.

Malgrat el tema de la lentitud, el sopar va ser molt amè: vam menjar com uns reis i ens ho vam passar com nens fent sonar els espantavelles i inflant globus. Mai havíem passat el cap d’any en un restaurant, però és una opció que tindrem en compte altres anys!

Pastís de rap amb vinagreta de sèsam negre

Fa temps, vaig publicar una recepta molt semblant elaborada amb escórpora, una de les meves primeres elaboracions del llibre de Recetas del Juan Mari Arzak. El plat d’avui el vaig fer durant aquestes Festes amb l’única variació que vaig emprar rap perquè em va ser impossible trobar escórpora, tot i que em consta que n’és època.

El resultat va ser espectacular, com sempre, i als meus pares els va sorprendre molt la presentació. Vaja, que l’Arzak em va fer quedar bé una vegada més… De totes maneres he de dir que el pastís queda més gustós amb l’escórpora.

Aprofito aquest post per recomanar-vos el llibre Recetas de l’Arzak, és un clàssic indispensable d’on podeu treure un munt de receptes i un munt d’idees per fer dels vostres plats petites obres d’art.