Restaurant Manairó: de l’expectació a la decepció

Fa mesos, el Manel de Cuinar és generós, coneixent les meves ganes de provar el restaurant Manairó, em va avisar d’una oferta molt atractiva que apareixia a Letsbonus, una oportunitat que no vam voler deixar passar. Tot i les advertències d’en Manel i la seva crònica no del tot positiva, les meves expectatives vers aquest reputat restaurant eren força altes i tenia moltes ganes de provar la cuina de Jordi Herrera, de qui havia sentit a parlar molt bé.

El menú que vam reservar costava 45 € per persona i estava compost dels següents plats:

Xof de pan con tomate
Pizza coulant de gorgonzola
Ensalada de bonito ahumado con perlas de Yzaguirre
Calamares a la romana de huevo fritos
Croquetas crujientes de asado con sardinas a la parrilla y puré suave de patatas
Arroz de " espencat de bacallà"
Mar y montaña de vieiras y butifarra de perol

Postre
Granizado de kaipiriña
Cremoso de xocolate y helado de cacahuetes

Café y Galletas

Bebidas
Agua
Maridaje de Vinos

El menú ens va semblar més que complert i el preu, força raonable, tenint en compte que incloïa el maridatge de vins. Però la realitat, com podeu haver imaginat pel títol d’aquest post, va ser tota una altra cosa. Quan vam arribar, el cap de sala ens va acompanyar amablement al nostre lloc, una taula rodona situada contra la paret que em va semblar molt incòmode, no perquè els seients no ho fossin, sinó perquè la distància entre els comensals em va resultar excessiva i, a més, el colze esquerre em topava amb la paret. De totes maneres, s’ha de dir que el lloc és força acollidor –tot i que no hi ha ni una finestra, com en molts bistronòmics barcelonins- i les taules estaven parades amb pulcritud i bon gust.

Sense comentar-nos res sobre el menú –a l’entrada havíem lliurat la reserva de Letsbonus- el maître ens va servir dues copes de cava. Bé, potser hauria de dir dues mitges copes de cava, que ens van acompanyar durant la meitat de la degustació, i això que el cava, per menjar, no ens agrada massa. De seguida van venir els aperitius, l’esperat xof de pa amb tomàquet, que va resultar ser una esferificació de tomàquet acompanyat d’un paté de sardines. El primer que em va sobtar és que el cambrer ens va servir l’aperitiu al revés –tal com podeu veure a la foto- i la veritat és que va ser una mica incòmode de manipular les culleres, això sí, molt ben servides en un artilugi que recorda el bosc on viuen els manairons, petits follets del bosc molt feiners.

L’esferificació de tomàquet ens va semblar curiosa, tot i que vaig trobar a faltar el sabor intens d’un bon tomàquet fresc. El paté de sardina a mi no em va agradar massa i, a més, estava farcit d’espines.

Vam continuar amb la pizza coulant de gorgonzola, un aperitiu curiós fusió entre la tècnica del coulant i els sabors d’una pizza de formatge blau. La idea ens va semblar original i el sabor recordava realment un mos de pizza, amb la mozzarel·la, el tomàquet i l’orenga. Però un cop més, el tomàquet no em va semblar gaire gustós, potser perquè encara no n’és temporada. 

El següent plat que esperàvem era l’amanida de bonítol fumat amb perla d’Yzaguirre però, sense cap avís de ningú, el que ens van servir va ser un ravioli de foie amb crema de patates i oli de tòfona. La veritat és que el plat ens va semblar força aconseguit, tot i que el foie no és sant de la meva devoció, però no em va semblar correcte que ningú ens advertís d’aquesta modificació –d’altra banda comprensible-respecte el menú que havíem sol·licitat. El que tampoc em va semblar tolerable és que, a aquestes alçades del sopar, encara seguíssim amb la copa de cava buida.

El plat estrella de la nit van ser, sens dubte, els calamars a la romana d’ou ferrat, un autèntic encert i una autèntica delícia. El cambrer ens va explicar que els feien congelant el rovell d’ou cru en motlles en forma d’anella i després els arrebossaven com si fos un calamar a la romana. La veritat és que l’arrebossat estava molt cruixent i el rovell d’ou brollant de dins l’arrebossat estava de vici. A més, la combinació de l’ou amb el calamar que l’acompanyava ens va semblar deliciós. Llàstima que la ració va ser força curta i que el pa, molt calentó però massa dur, no era res de l’altre món.

Amb el següent plat va arribar, per fi, la primera copa de vi blanc que, una altra vegada, va ser més aviat mitja copa. Un verdejo molt agradable al paladar que jo hagués preferit que acompanyés els plats que acabàvem de degustar. I, un cop més, canvi inesperat en el menú: enlloc de la croqueta de rostit amb sardines a la brasa i puré suau de patates, ens van servir una croqueta cruixent de conill amb samfaina. L’arrebossat amb fideus xinesos em va semblar tot un encert i la croqueta estava francament deliciosa, llàstima que el sabor de la samfaina va quedar una mica eclipsat per l’excés de ceba.

El següent plat, l’arròs, el vam haver de regar amb una mica d’aigua, perquè ningú va semblar adonar-se que les nostres copes estaven buides des de feia una estona. A més, com ja semblava que seria la tònica de la degustació, l’arròs que ens van servir no era d’espencat de bacallà, sinó de galta de porc. De tots els plats que vam menjar, l’arròs és el que em va semblar més fluix, de fet ens va semblar pràcticament incomestible. De sabor no estava malament, però no sé què els va passar amb la cocció de l’arròs que els va quedar cru i alhora pastós. Menys mal que vam tenir aigua a dojo per tirar avall!

Amb el darrer plat va arribar la nostra mitja copa de vi negre i, com era d’esperar, una altra modificació respecte el menú que esperàvem. I aquesta va ser la que més greu em va saber perquè esperava amb candeletes des de feia mesos el mar i muntanya de vieires. El canvi va ser especialment decebedor perquè l’hamburguesa rostida amb verduretes no ens va semblar a l’altura d’un menú degustació d’un restaurant de la talla del Manairó. No és que una hamburguesa no sigui un plat prou digne, però és que creieu-me si us dic que no era res de l’altre món. De dins estava força crua i recordava més la pilota de l’escudella que una hamburguesa de vedella com Déu mana. Les verduretes tampoc tenien res d’especial. L’únic que realment valia la pena era el suquet del rostit i ja no ens quedava ni una gota de pa per sucar. 

Però la veritable decepció del sopar van ser les postres. El granissat de kaipiriña i el cremós de xocolata es van veure reduïts a unes soles postres ni la meitat de suggerents que les que constaven al nostre menú: una torrada de Santa Teresa amb gelat de formatge. No vull ni comentar el que em va semblar el plat, perquè me’l vaig menjar tan emprenyada que no el vaig poder assaborir. Però feu la prova d’imaginar-vos la kaipiriña i el cremós de xocolata i compareu-ho amb això:

Per acabar de posar la guinda al pastís, les galetes que suposadament havien d’acompanyar els cafès van brillar per la seva absència i l’única alegria que vam tenir en acabar la degustació és que ja ho teníem tot pagat.

En resum:

1. El menú que ens van servir poc tenia a veure amb el que constava a la nostra reserva, tant per la qualitat dels plats com per la quantitat.
2. Ningú ens va avisar d’aquestes modificacions.
3. El maridatge va consistir en mitja copa de cava, mitja de vi blanc i mitja de vi negre, i a ningú va preocupar que mengéssim la meitat dels plats amb la copa buida.
4. Alguns dels plats no estaven a l’alçada d’un restaurant de la categoria del Manairó.

És cert que davant d’aquest descontent el més sensat hagués estat fer explícita la nostra queixa, però això de queixar-nos als restaurants ens costa molt a tots dos i vam optar per amanir el sopar amb una conversa agradable i una mica d’humor irònic. Això sí, serà difícil que ens tornin a veure pel Manairó. I em sap greu, perquè penso que, en altres condicions, ha de ser un bon restaurant. Però això d’ajustar tant el preu i voler-ho incloure tot al menú no ha estat una bona idea. Potser sí que els darrers mesos han tingut l’agenda plena –el cert és que vam haver de fer la reserva amb moooolta antelació- però no sé quanta gent surt satisfeta de la degustació i amb ganes de repetir. Penso que seria més honrat treure algun plat de la degustació -i si cal el “maridatge”- però mantenir la qualitat i ser més fidel al menú que s’ofereix.