En el penúltim post us comentava que l'Aleix i jo estàvem a punt de marxar a Argentina, el destí del nostre esperat viatge de noces. Ara que ja hem tornat puc dir que la Patagònia és una autèntica meravella: paisatges impressionants i diversos, les imponents glaceres, els simpàtics pingüins i les colossals balenes, llacs immensos de color turquesa... El que digui amb paraules no fa justícia, sens dubte, a tot el que hem vist i gaudit durant aquests dies esplèndids i inoblidables.
Pel que fa a la qüestió gastronòmica, no hi ha dubte que el plat estrella d'Argentina és la carn, tant de vedella com de xai. I, tot i que no sóc gaire carnívora, he d'admetre que enlloc hem menjat carn com la que hem assaborit a Argentina.
Tot i que m’encantaria explicar-vos tots els llocs que hem visitat, aquest és un blog de cuina i em centraré en els aspectes gastronòmics del país i de cada regió que hem visitat. El nostre primer destí va ser l’enorme i caòtica ciutat de Buenos Aires, on vam passar tres dies sencers. Si bé la ciutat no ha estat el lloc més idíl·lic del viatge, sí que és el lloc on potser hem gaudit de les millors carns.
Un dels llocs més recomanables per assaborir la carn buonarense és el modern barri de Puerto Madero, on hi ha les millors parrillas de la ciutat. És cert que també és el barri més car amb diferència, però si comparem els preus amb els d’aquí, encara resulta força assequible.
Fent cas de les recomanacions de la Sílvia, de l’agència Giramondo de Badalona, vam anar a sopar al restaurant Estilo Campo, l’únic de la ciutat amb un asador campestre. Aquí vaig menjar l’asado de tira més bo d’Argentina i que he menjat mai a la vida. L’Aleix va optar per un bife de chorizo (porc), que com sol passar a les braseries argentines, va resultar massa fet. A partir d’aleshores ja ens va quedar clar que el que per a nosaltres és “al punt”, allà és “muy jugoso” (molt poc fet).
El segon restaurant de Puerto Madero on vam sopar va ser la famosa Cabaña Las Lilas, una de les braseries més distingides de Buenos Aires que m’havien recomanat les perruqueres de Blau.
La veritat és que el lloc no ens va decebre. Ens van portar uns aperitius deliciosos acompanyats de pans de tota mena, exquisits! La carn tampoc ens va decebre, tot i que el meu asado de tira no va superar el que havia menjat a Estilo Campo. L’Aleix va optar per un bife de ternera que, aquest cop sí, li van servir al punt (al nostre punt!).
En un dels barris més humils i moguts de la ciutat, el barri de San Telmo, vam descobrir un lloc fantàstic per menjar autèntics plats argentins a un preu més que assequible. Es tracta del bar-restaurant La Puñalada, inspirat en el popular tango del mateix nom: “Mentan los que saben que un malevo muy de agallas y de fama bien sentada por el barrio de Palermo cayó un día taconeando...”
Com a entrant, vam compartir una mousse de ave boníssima, però el plat estrella va ser el estofado de ternera que va demanar l’Aleix. Jo, com que no volia saturar-me de carn, vaig demanar una tortilla de jamón y queso que també va resultar deliciosa. I per acompanyar-ho tot, una Quilmes, la cervesa regional que ens ha acompanyat al llarg del viatge!
Una altra bona opció per fugir de la carn omnipresent del país, són els múltiples restaurants italians que es troben per tot Argentina, especialment a la capital. A Buenos Aires, ben a prop del cementiri de La Recoleta, i seguint un altre cop les recomanacions de la Sílvia, vam dinar al restaurant San Babila, on vam compartir uns entremesos deliciosos (millors que els que he menjat a Itàlia!) i un plat de tagliatelle amb bolets que no ens vam poder ni acabar! El lloc és molt agradable, especialment si pots menjar a la terrassa, com vam fer nosaltres, i gaudir de l’acompanyament d’algun guitarrista nostàlgic. Això sí, en comparació amb altres restaurants, el preu va picar una mica, potser perquè era cap de setmana i no tenien el menú diari.
Finalment, dues recomanacions gastronòmiques més de la ciutat de Buenos Aires: en primer lloc, és molt recomanable reservar un esmorzar o berenar al Cafè Tortoni, situat a la Calle de Mayo, i freqüentat per escriptors, pintors i artistes de l’antiga Agrupación de Gente de Artes y Letras.
En segon lloc, no podeu marxar de Buenos Aires sense haver provat el popular choripán, una mena de frankfurt o perrito caliente, que solen preparar en xiringuitos del carrer elaborat amb carn de porc i vedella i acompanyat de la també famosíssima salsa chimichurri. Un bon lloc per gaudir dels choris són els xiringuitos que hi ha davant de l’Aeroparque, amb vistes al Río de la Plata, una bona opció per fer temps mentre s’espera el vol freqüentment demorado.
El nostre següent destí va ser Península Valdés, des d’on vam poder contemplar les colossals balenes franques i els graciosos pingüins de Punta Tombo.
La ciutat que acull la majoria de turistes que es dirigeixen a aquests destins és Puerto Madryn. Només baixar de l’autocar, sorprèn gratament un intens aroma de marisc que fa pensar que la ciutat serà plena de marisqueries per a turistes. Res més allunyat de la realitat: per arribar a la marisqueria que ens havia aconsellat el guia, vam haver de travessar un inhòspit descampat dels afores de la ciutat, pujar una escaleta amagada que hi havia en un edifici poc il·luminat i, aleshores sí, vam arribar al popular restaurant Mariscos del Atlántico, dirigit per una família de pescadors que serveixen en aquest petit local d’ambientació pesquera el marisc que pesquen al Golfo de San José.
L’excursió per arribar-hi va valdre la pena. Vam compartir una mariscada, unes vieires amb llagostins i salsa de bolets i unes rabas (calamar a la romana), tot per 140 pesos (uns 28 euros). A més, el cambrer que ens atenia, en veure que jo guardava les closques de les vieires que havíem menjat, va sortir amb una bossa plena de vieires netes. Tot un detall!
Una altra recomanació, si visiteu el poble galès de Gaiman, és entrar en una de les teteries on serveixen el típic te gal·lès acompanyat de pastes, melmelades i pastissets. Nosaltres vam entrar al Ty Gwyn, que va obrir gairebé expressament per a nosaltres, ja que era dia del cens i pràcticament tots els establiments estaven tancats. A mi els dolços no m’entusiasmen però l’Aleix i altres llaminers del grup van gaudir com criatures!
Ushuaia, el nostre tercer destí, és un indret incomparable situat pràcticament a la fi del món. Més enllà d’aquesta ciutat, la més austral del planeta, ja només queden els imponents blocs de gel de l’Antàrtida. Ningú queda indiferent en apropar-se a aquesta recòndita regió: he sentit opinions nefastes, però també hi ha qui s’enamora màgicament d’aquest paratge captivador. Com podeu imaginar, nosaltres estem en el segon grup.
Pel que fa a la gastronomia, Ushuaia és una ciutat costera i té fama pels seus mariscos, especialment la popular centolla, que serveixen a la majoria de marsiqueries locals. Nosaltres ens vam decidir a provar-la al lloc on ens havia recomanat la Sílvia i, un cop més, vam encertar de ple. Volver és un restaurant petit i acollidor amb un servei excel·lent i una carta prou àmplia per a aquells que no se sentin atrets per l’enorme crustaci que exhibeixen en les enormes peixeres de l’entrada. Nosaltres vam voler provar la centolla, però més aviat ens va decebre: i és que com els mariscos del Mediterrani no hi ha res… En canvi, ens va sorprendre gratament la merluza negra, deliciosa! Vam acabar el sopar amb unes magnífiques crêpes de dulce de leche, el dolç nacional per excel·lència que ens va acompanyar en quasi tots els esmorzars del viatge.
Per a àpats més lleugers i informals és molt aconsellable el Fast Lunch que es troba a l’avinguda principal. En un entorn càlid i ple de banderes, on no hi falta una estelada gegant, s’hi poden degustar des d’hamburgueses de vedella excel·lents, fins a especialitats patagòniques o regionals.
Després d’Ushuaia ens vam dirigir cap a Calafate, terra de glaceres i paisatges imponents. Sens dubte, el plat fort de la regió és el conegut Perito Moreno, per on vam fer un trekking de dues hores més que recomanable.
Durant els dies per Calafate ens vam allotjar al Galpón del Glaciar, una antiga estància on encara es conserva l’activitat ramadera i es practica l’arreo i l’esquila. El paisatge que envolta l’estància és meravellós, el personal increïblement amable, el menjar deliciós i l’experiència inoblidable. Molt aconsellable! A més, resulta un autèntic paradís per a ornitòlegs i amants de les aus.
A més del tradicional asado patagónico, a base de cordero i morcillas, val la pena provar els dolços de calafate, un arbust de flors grogues que ens va acompanyar durant totes les nostres excursions per la regió amb el fruit del qual elaboren melmelades i un gelat deliciós.
El nostre darrer destí va ser Bariloche, regió de llacs i paisatges majestuosos. Bariloche, una de les ciutats més boniques del nostre recorregut, és la capital de la xocolata i els bombons.
És més que recomanable degustar la típica xocolata calenta o el tradicional chocoñac, ideal per entrar en calor un dia de fred. A més, les bomboneries que hi ha per tota la ciutat són un veritable esquer per als turistes i un delit per a la vista, el gust i l’olfacte. Nosaltres vam entrar a Rapa Nui, d’on vam sortir carregats de bombons i dolços per a tota la família. També vam comprar els tradicionals alfajores, una mena de polvorons farcits de xocolata, melmelada o dulce de leche. Ideals per mantenir la línia!
A més de xocolata, Bariloche també té bones braseries, com el Boliche de Alberto, que també ens va recomanar la Sílvia, i on vam menjar a base de bé per un mòdic preu.
El propietari, que dirigeix diverses braseries i un restaurant de pasta a la ciutat de Bariloche, va ser guardonat a Espanya en un concurs internacional que li atorgà un premi per la qualitat de les seves carns.
Ja veieu que Argentina, a més de ser un destí únic pels seus paisatges, la seva fauna i la seva gent, és un país ric gastronòmicament on és molt difícil passar gana. La saborosa carn, els peixos i mariscos de l’Atlàntic, el dulce de leche i els alfajores... Una autèntica temptació per preus que per aquí ja no es troben!
