El 27 de novembre, el meu pare va fer 60 anys i, per celebrar una xifra tan rodona i plena com aquesta, la meva mare em va demanar que escollíssim un bon restaurant de Barcelona per fer un àpat especial en família. Val a dir que vam dubtar una mica, però tenint en compte la reputació del seu xef, el manresà Jordi Cruz, i la calidesa de la sala, aviat vam tenir clara quina seria la nostra opció: el restaurant Àbac.
Arribat el gran dia, vam presentar-nos a casa els meus pares sense que ell sabés res i li vam dir que seguís el nostre cotxe fins arribar al restaurant, situat a l’avinguda Tibidabo, en ple barri de Sant Gervasi. Vam aparcar el cotxe al garatge privat del restaurant i, de seguida, ens van acompanyar al menjador, una sala molt agradable, decorada sòbriament amb colors beixos i blancs, i amb vistes a una bonica terrassa que, durant els mesos més càlids, ha de ser un lloc ideal per prendre els aperitius o el cafè.
La nostra taula, rodona i àmplia, quedava a la part de darrera de la sala, en una mena de reservat que ens va permetre la intimitat necessària per gaudir gratament de la nostra celebració.
Després de les explicacions de la cap de sala, vam optar per fer el menú Àbac, consistent en 2 aperitius, 8 plats i dues postres. Tot plegat ho vam acompanyar d’un vi negre anomenat Espectacle, denominació d’origen de Montsant, que el meu pare tenia moltes ganes de provar; i d’una bona selecció de pans acabats de fer que no van deixar de servir-nos al llarg de tota la degustació. El que va tenir més èxit a la nostra taula va ser el pa d’olives.
La degustació va començar amb un aperitiu de mojito de pinya, elaborat amb nitrogen líquid, i que van elaborar davant nostre amb un ritual ben curiós, tot i que ja força freqüent en restaurants de cuina experimental.
A mi, com que no podia prendre alcohol, em van preparar una versió apta per a embarassades del mateix mojito que em va semblar fins i tot millor que la dels altres comensals. No n’estic del tot segura, però diria que la gelatina era de pinya i el sorbet tenia un punt d’alfàbrega exquisit.
El següent aperitiu va ser un curri de garoines amb cacauets i llima Kaffir que, si he de ser sincera, a mi no em va acabar de convèncer. La llima Kaffir, molt típica de la cuina tailandesa, és un cítric d’aroma molt potent, amb la pell de color verd intens i molt rugosa. El que més em va agradar va ser la presentació del plat dins d’un eriçó de mar de color blanc.
El primer entrant va ser la ventresca de tonyina amb macarrons de Ponzu, brots marins i algues cruixents, que tots els amants del tataki de tonyina van assaborir molt complaguts. A mi, com que havia dit que no podia menjar peix cru, em van servir uns tomàquets de branca assecats amb aigua de pebrots a l’oli d’oliva amb sardina fumada, pell de pa i alfàbrega. I la veritat és que em sembla que, un cop més, hi vaig sortir guanyant perquè els tomàquets estaven deliciosos!
El segon entrant van ser els nyoquis líquids de parmesà a la mantega de cítrics amb nous, infusió de bolets amb citronella i tòfona, un plat de textura molt curiosa que no va deixar indiferent cap comensal tot i que, pel meu gust, tornava a donar massa protagonisme als cítrics.
El següent entrant, un dels que va tenir més èxit a la nostra taula, va ser el foie gras amb gelat de resina de pi i pebres, i raïm al Recioto di Valpolicella, que vam acompanyar amb un vi dolç molt adequat per degustar el foie (jo només en vaig fer un glopet de l’Aleix).
El següent plat va ser el bistec tàrtar fumat amb neu de vedella amanida, rovell cuinat, vel de mostasses i cruixent de pa al pebre. Però com que a casa no som massa aficionats a la carn crua i jo tampoc en podia menjar, les dones vam demanar que ens canviessin aquest plat pel rovell d’ou cuit amb ibèrics, Parmentier de patata, oli de tòfona i rúcula.
Una de les coses que em va cridar més l’atenció és que gairebé tots els plats ens els van servir tapats a taula i els cambrers, cada vegada, es coordinaven per destapar-nos-els al mateix temps.
El següent plat van ser les gambes de Palamós amb avellanes com cigrons, suc de fideuà, llàgrima ibèrica i allioli de citronella, un plat molt creatiu tant per la manera de servir-lo com per la combinació d’idees, gustos i textures. L’única cosa que ens va semblar una mica repetitiva, sobretot a la meva germana que no n’és gaire amant, va ser la presència de cítrics per aromatitzar el plat. En aquest cas, però, prescindir dels cítrics va ser tan fàcil com deixar de tastar l’allioli de citronella.
Vam continuar la degustació amb la pasta Casarecce cuinada en aigua de calamars, espardenyes, formatge “Comté” i alfàbrega llimonera, un altre plat que no ens va permetre escapar de l’omnipresència cítrica del menú, tot i que a tots ens va semblar un gran encert. Menys mal que a l’Edmon, el meu cunyat, li vam explicar què són les espardenyes després d’haver-nos-les menjat!
El plat principal de peix va ser el llenguado a la brasa amb cebes de Figueres, Parmentier, Kumquat, foccacia d’alls amb tomàquet sec i herbes fresques, una autèntica delícia. El kumkuat, o taronger xinès, és un altre cítric asiàtic, cada cop més freqüent en la cuina mediterrània i en els patis de les nostres cases. El seu sabor és molt intens i, normalment, només se n’empra la pell per aromatitzar els plats.
El plat principal de carn va ser la llebre a la Royal amb farsa guisada, carns rostides, foie-gras, suc de pinya, nabius i pinyons, un plat original i molt elaborat, però que a no ens va acabar de convèncer. De fet, a casa, no estem massa acostumats a la carn de caça i la vam trobar massa forta.
La veritat és que després del plat de carn estàvem tots força tips, però s’ha de dir que les quantitats ens van semblar molt correctes i encara vam poder fer lloc per a les postres, que van començar amb un plat força lleuger i refrescant: el gebre de merengue i iogurt, maduixetes, Kaffir, llima i gingebre. Impossible escapar dels cítrics, però la combinació de textures i sabors em va semblar exquisida!
Finalment, van arribar les postres principals: damunt de terres fumades, pa de pessic rostit, plàtan, cafè, vainilla i bourbon. I, amb elles, una petita sorpreseta per al meu homenatjat pare.
Un cop més, el nitrogen líquid, que havia obert la nostra degustació, va servir per donar un toc d’espectacle i ritual a les postres, donant al nostre àpat un punt i final que tancava un cicle i en recordava l’inici. Però el més bonic de tot va ser que, uns ocellets s’havien encarregat de demanar al restaurant que les postres tinguessin algun detall per homenatjar els 60 anys del meu pare, i aquest en va ser el resultat…
Tampoc no van faltar els clàssics petit fours per acompanyar cafès i infusions, molt originals i deliciosos!
El que més gràcia ens va fer van ser els sorbets presentats en forma de pintallavis, que ens van fer descobrir el costat més femení dels homes de la casa…
Va ser un àpat inoblidable, que crec que ens va fer gaudir a tots, tant del menjar com del bon ambient. La degustació em va semblar perfecta, tot i que per qüestió de gustos no vam acabar de gaudir d’algun plat. L’única cosa que em va semblar excessiva va ser la presència dels cítrics en la gran majoria dels plats. És cert que n’és època i que, fins i tot en algunes localitats, se celebren les conegudes jornades gastronòmiques dels cítrics, però en un menú degustació no temàtic la presència cítrica em va semblar excessiva… Malgrat això, hem de dir que la cuina de Jordi Cruz ens va sorprendre gratament i segueix fent honor a les dues estrelles Michelin que llueix el restaurant Àbac.
