Memorias de África

Acaba el mes d’agost i amb l’entrada del fatídic setembre tots comencem a reemprendre les nostres rutines, alguns amb entusiasme pel nou any laboral que ens espera, altres amb la nostàlgia que ens provoquen els mil records de les vacances d’estiu. Aquest any, per a nosaltres, les vacances han estat inoblidables, plenes de màgia i de somnis complerts.

Com podeu endevinar pel títol del post, el nostre destí ha estat al continent africà, a Kenia i Tanzania, on feia anys que somiàvem poder anar. Aquest estiu, doncs, el somni esperat s’ha complert i hem de dir que ha superat les nostres expectatives. Hem gaudit dels millors safaris contemplant la vida quotidiana de lleons, lleopards, guepards, búfals i rinoceronts.

Hem observat les grans migracions de zebres i nyus a través de l’encisadora sabana del Masai Mara.

Ens hem deixat seduir per les mirades penetrants de les tribus masai.

Ens hem meravellat davant dels flamencs que tenyeixen de rosa el llac Nakuru.

Hem nedat amb dofins i taurons en les aigües turquesa de Zanzíbar…

Però el millor de tot és que ho hem fet amb una companyia immillorable: el grup Memorias de Africa Confort 31 de Kananga, a qui vull dedicar aquest post.

He de dir, per altra banda, que el tema gastronòmic per terres africanes ha estat bastant fluix. Al llarg del nostre recorregut ens han acompanyat el Christopher i el Gotzon, cuiners professionals que s’han encarregat de la nostra intendència durant el viatge. Els esmorzars, força complets, consistien en pa de motlle torrat amb melmelada o crema de cacau i, en algunes ocasions, bacó fregit i ous remenats. Els dinars, l’àpat més lleuger, solia ser un sandwich –gairebé sempre de CHEDDAR-, una mica de fruita i, alguns dies una amanida de pasta o d’arròs. L’àpat fort del dia era el sopar: després de la posta de sol, els nostres cuiners solien encendre un foc de camp on rostien carn, pollastre, peix… Un dia fins i tot vam tenir truites de patates! I per a l’aniversari de l’Amelia van elaborar un pastís espectacular enmig de la sabana! Uns nois molt apanyats!

De cuina regional l’única cosa que ens van preparar és l’ugali, una mena de farinetes molt espesses fetes amb blat de moro que ells fan servir com a substitut del pa per acompanyar la carn o els guisats que sempre mengen amb les mans.

D’altra banda, quan vam visitar un dels poblats masai propers al Masai Mara, ens van explicar que l’alimentació bàsica de la tribu masai era la sang de vaca barrejada amb llet del mateix animal. Per als masai, igual que en altres cultures com la índia, les vaques són animals sagrats. Segons la llegenda, quan Déu va crear la terra va encarregar als masais que tinguessin cura de les vaques i és per a aquest motiu matar-ne una es considera un sacrilegi. Per obtenir-ne la sang, els homes els perforen la jugular amb una llança, de manera que l’animal pateixi el menys possible. Les dones són les encarregades de munyir-les per obtenir-ne la llet, i els nens són els responsables de pasturar els animals per les immenses praderes que es troben al voltant del Masai Mara.

A banda dels plats elaborats pels nostres cuiners, vam tenir poques ocasions per degustar la cuina local. La primera va ser a Nairobi, la primera nit que vam passar a l’África amb el nostre grup de viatge. El restaurant escollit –no podia ser un altre- va ser el Carnivore, mític local de la capital keniata famós per l’abundància i varietat de carn que serveixen. Només entrar al restaurant, ens acullen les enormes brases on es couen diferents carns d’animals: pollastre, gall dindi, porc, vedella, bou, xai… I altres de més exòtiques com el camell, el cocodril o l’estruç.

Asseguts en una taula allargada i ben parada ens van servir la sopa del dia i, seguidament, ens van treure unes salseres enormes amb diferents tipus d’acompanyaments per a les carns i unes banderetes grogues amb el nom del restaurant que servirien per indicar als cambrers que ja estàvem prou tips. Mentre les banderes van estar a la vista, ens van anar servint diligentment diferents tipus de carn, fetes al punt i molt gustoses que vam anar acompanyant de les salses. La que ens va sorprendre més gratament va ser la carn de cocodril i la que ens va semblar, definitivament, menys comestible va ser la de camell. Però en general l’àpat va ser molt agradable i divertit.

Va ser també al Carnivore on vam descobrir la cervesa que ens acompanyaria durant bona part del nostre viatge: la inoblidable Tusker, que trobem a faltar des que hem arribat a Badalona.

La segona ocasió de descobrir la gastronomia local pel nostre compte no va arribar fins al final del nostre recorregut, a Stone Town. Seguint les recomanacions del recepcionista de l’hotel, vam decidir anar a dinar plegats a The Africa House, una de les marisqueries més populars de la capital de Zanzíbar. El local va resultar ser molt agradable. Vam dinar en una terrassa amb vistes al mar i als vells edificis de la ciutat de pedra. Gairebé tothom va decidir compartir una mariscada a base de llagosta, gambes, calamar i peix de costa, acompanyats d’arròs de coco i patates fregides, i la popular Kilimanjaro que, juntament amb la Tusker i la Serengeti, van ajudar a amanir els àpats del viatge . La veritat és que, després de tants dies de dieta carnívora, un plat de peix ens va venir a tots molt de gust però, un cop més, he de dir que com el marisc de casa nostra no n’hi ha enlloc del món. El sabor del peix del Mediterrani o del Cantàbric és incomparable!

La nostra darrera experiència gastronòmica per terres tanzanes va ser la visita del mercat de Stone Town. Visitar els mercats dels llocs on viatjo és, per a mi, condició sine qua non per a poder dir que coneixo el país que visito i la seva gent.

El bulliciós mercat de la capital de Zanzíbar, ens va rebre a primera hora del matí amb les seves aromes i els seus colors llampants. A les portes del mercat, un munt d’autobusos esperaven a ser plens a rebentar per emprendre el seu rumb. Jovenets amb bicicletes traginaven mercaderies en enormes cistelles de palma. Les parades de l’exterior relluïen fruites i llegums de tota mena mentre els venedors miraven amb desconfiança les nostres càmeres fotogràfiques.

Entrar a l’interior del mercat no va resultar tan idíl·lic com contemplar les acolorides parades de l’exterior, però va resultar força més suportable del que esperàvem. Com que era primera hora del matí, les mercaderies es mantenien encara prou fresques i la fortor de la carn i el peix no va resultar tan ofensiva com ens temíem. Vam poder contemplar diferents espècies de peixos poc conegudes per a nosaltres i d’altres de ben quotidianes com el pop, que els zanzibarenys pesquen a les costes freqüentades per turistes i amassen amb la sorra de la platja per trencar-ne les fibres.

L’ala dedicada a la carn em va resultar una mica menys agradable, però va ser curiós veure com exhibien els caps de búfal i els esquarteraven amb una enorme destral. Un autèntic espectacle gore que val la pena no perdre’s!

La zona més amable del mercat va ser la dedicada a les espècies, on vaig poder desplegar les meves dots innates per al regateig. Canyella, vainilla, clau, pebre negre i nou moscada són les espècies més abundants i més preuades de l’illa, amb les quals elaboren sabons i bosses aromàtiques. A més de comprar diferents espècies per cuinar, vaig firar-me amb unes bossetes aromàtiques elaborades amb palma trenada que em van semblar molt originals i decoratives.

A part de les espècies citades, a Zanzíbar s’hi pot trobar coriandre, comí, gingebre, cúrcuma, cardamom… A més de les plantacions de cafè, abundants tant a Kenia com a Tanzània.

La gastronomia, però, no ha estat el plat fort d’aquest viatge. Ens quedem amb el paisatge aclaparador del Ngorongoro, amb els diferents espectacles que ens ha ofert la naturalesa, amb el cel ple d’estrelles de la sabana, amb les meravelloses postes de sol des de l’illa Lukuba, amb un munt d’anècdotes que no oblidarem mai…

Però -sobretot, sobretot- ens quedem amb la grata companyia del Carmelo i la Mari Carmen, les agradables converses amb l’Amelia i el Matias, la diligència i les entremaliadures de la Lucía i el Pedro, l’entusiasme i la passió de l’Albert i la Sílvia, el sentit de l’humor de l’Alonso i la Juani, la dolçor de la Batirtze, la paciència inesgotable de la Maria, la sensibilitat de la Paloma, les ganes de conèixer món de l’Alicia i el Toni, i les històries inacabables de l’Alberto i la Isabel. Moltes gràcies per haver-nos acompanyat en aquest viatge que mai oblidarem!