Bescuit genovès amb xocolata i taronja

El dissabte passat va ser un dia especial: l’Aleix feia 36 anys! I, per celebrar-ho, vaig pensar de fer-li un dels pastissos que més li agraden, dels que combinen la xocolata negra amb la taronja amarga. La base del pastís, la vaig fer seguint la recepta del bescuit genovès que ve al llibre bàsic de receptes de la THM. La cobertura la vaig elaborar seguint les instruccions de la recepta de bescuit de xocolata que venia amb les instruccions de la xocolata per a postres Nestlé. I, per a la resta, només va ser necessària una mica d’imaginació i rebuscar pels calaixos de casa, on vaig trobar un munt de cosetes bones de xocolata que em van anar la mar de bé per decorar el pastís. La innovació d’aquest any van ser les espelmes bengala, que vaig comprar el divendres a la nit a l’Opencor de Badalona, però la veritat és que no van donar massa bon resultat, perquè el tres no hi va haver manera humana d’encendre’l…

Ingredients per al bescuit:

4 ous
120 g de sucre
1 sobre de sucre avainillat
120 g de farina
1 polsim de sal
mantega per untar el motlle

Ingredients per al farcit:

melmelada de taronja

Ingredients per a la cobertura:

4 preses de xocolata Nestle postres
100 ml de nata per muntar
50 g de mantega
vitutes de xocolata per arrebossar el contorn
decoració de xocolata blanca i negra

Preparació:
Temps estimat: 40 minuts + 25 minuts de cocció + una nit d’espera

• El dia abans comencem a preparar el bescuit. Preescalfem el forn a 180º.
• Col·loquem la papallona a la THM i hi introduïm els ous, el sucre i el sucre avainillat. Programem 6 minuts, 37º, velocitat 4.
• Tornem a programar 6 minuts, velocitat 4 (aquest cop sense temperatura).
• Afegim la farina al voltant de la papallona i programem 4 segons, velocitat 3. Retirem la papallona i acabem de barrejar la mescla curosament amb una espàtula, fins que tots els ingredients quedin ben integrats.
• Untem un motlle d’uns 22 cm de diàmetre amb la mantega, hi aboquem la mescla i l’introduïm al forn durant uns 25 minuts.
• Retirem el bescuit del forn i el deixem reposar fins el dia següent.
  
• El dia següent al matí, obriu el pastís per la meitat amb ajuda d’un ganivet llarg i farciu-lo generosament amb la melmelada taronja.
• A continuació, poseu en un cassó la nata i deixeu-la al foc fins que comenci a bullir.
• Retireu-la aleshores del foc i afegiu-hi la xocolata a trossets i la mantega. Remeneu fins que tots ingredients quedin ben amalgamats.
• Col·loqueu la reixeta del forn sobre la pica de la cuina i poseu-hi al damunt el bescuit. Escampeu-hi bé la cobertura de xocolata amb ajuda d’un ganivet llarg o una espàtula, de manera que quedin ben coberts també els laterals del pastís. La xocolata sobrant anirà caient a la pica a través de la reixeta i no fareu tant de merder.
• Amb la xocolata encara tèbia, arrebosseu tot el contorn del pastís amb les virutes de xocolata. Si ho preferiu també podríeu emprar crocant d’ametlla o ametlles laminades. La millor manera de fer-ho és directament amb les mans, fent girar el pastís.
• Decoreu la part superior del pastís de la manera que més us agradi. Jo he fet aquestes floretes amb perles de xocolata blanca que tenia per casa i uns confits de xocolata negra farcits d’avellana. També podríeu fer servir trossets de taronja confitada o, si us hi atreviu, dibuixar un “Felicitats” amb xocolata blanca fosa. Tot és qüestió de gustos i imaginació!
• En acabat, poseu el pastís a la nevera, com a mínim un parell o tres d’hores abans de servir.

No cal que us digui que l’Aleix es va llepar els dits amb el seu súper pastís d’aniversari, que va passar de casa nostra a casa el meus pares i encara en va quedar algun trosset per als pares de l’Aleix!

Filet de porc a la mostassa antiga

Aquest estiu, després d’alguns mesos d’estar separades, m’he pogut retrobar amb la meva amiga Cristina que, des de fa un any, viu a Alemanya amb els seus dos fills, l’Ignasi i el Lluc, i el seu marit. Tinc la sort, a més de tenir-la com a amiga, que cada vegada que ens visita ens porta algun regalet de la seva terra adoptiva i, com que sap que m’encanta la cuina i la gastronomia, sempre cau algun producte per elaborar les meves receptes amb un toc germànic. Gelatines de diferents colors i sabors, essències diverses per elaborar pastissos… Els alemanys són uns autèntics llaminers! Però aquest cop va ser un potet de mostassa a l’antiga, elaborada a Braunschweig, la ciutat on viu la Cristina, el que va arribar als fogons de casa nostra. I, com no podia ser d’una altra manera, vaig voler retre homenatge a la meva amiga i a la gastronomia alemanya elaborant aquest filet de porc a la mostassa antiga, de manera força similar a com l’havia elaborat en altres ocasions. S’ha de dir, però, que mai havia tastat una mostassa tan bona!

Ingredients per a 4 pesones:

2 filets de porc
4 cullerades de mostassa a l’antiga
1 copeta de vi ranci
un rajolí de llet
sal, pebre i oli d’oliva

Preparació:
Temps estimat: 30 minuts

• Primer de tot, salpebrem els dos filets de porc sencers i els rostim en una cassola amb una mica d’oli d’oliva, procurant que quedin dauradets per fora però poc fets per dins.
• Retirem els filets de la cassola i els reservem.
• Sense apagar el foc, afegim la copeta de vi ranci a la cassola per desengreixar-la i, quan estigui gairebé evaporat, hi afegim les quatre cullerades de mostassa a l’antiga.
• Remenem bé perquè es vagi fent una salsa lleugera i homogènia i hi afegim un rajolí de llet per tal que no quedi massa espessa.
• Un cop lligada la salsa, tallem els filets a rodanxes d’un dit de gruix i els incorporem a la cassola amb el suc que hagin deixat anar.
• Sacsegem una mica la cassola i cobrim tots els talls amb la salsa.

Un plat ben fàcil i molt gustós, i amb la mostassa de la Cristina ha quedat genial!

Ensaladilla amb llagostins

Un dels plats que recordo amb més llepolia de quan era petita és l’ensaladilla russa, que cada estiu la meva mare preparava, almenys un cop per setmana, aconseguint que unes verdures bullides es posessin a l’alçada i fins fessin la competència a plats tan sol·licitats com els macarrons o l’arròs a la cubana.

L’altre dia, quan vaig anar a buscar la meva mare per anar a la platja, vaig veure sobre el marbre de la cuina una bona safata d’ensaladilla russa casolana amb el seu ou dur ratllat, la tonyina esmicolada i les olives farcides tallades a rodanxes. Suposo que la meva mare va interceptar la meva mirada anhelant i de seguida em va proposar omplir-me’n un tuper, una temptació a la qual no em vaig poder resisitir, tot i que ja havia deixat uns llagostins descongelant-se per després del banyet.

El cas és que, de l’ensaladilla de la meva mare i els llagostins que havia comprat dies enrere a la Rosa Mari de la peixateria Puig-Patau, en va sortir un plat ben refrescant i molt sa!

Ingredients per a 4 persones:

1 patata gran
2 pastanagues mitjanes
un grapat de pèsols congelats
un grapat de mongeta tendra rodona
2 llaunes de tonyina
1 llauna petita d’olives verdes farcides
un grapat d’olives negres d’Aragó
1 ou dur
16 llagostins
1 escarola

Per a la maionesa:

1 ou
un polsim de sal
un rajolí de vinagre de xerès
oli d’oliva suau

Preparació:
Temps estimat: 40 minuts

• Comenceu fent bullir les verdures tallades ben menudes amb un polsim de sal. Procureu no passar-vos amb el temps de cocció, perquè com que ho hem tallat tot petit, les verdures estaran al punt en uns 10-15 minuts i, si us passeu, la patata es desfarà.
• Un cop cuites, retireu-les del foc, coleu-les, passeu-les per aigua freda i deixeu que es vagin refredant en una safata fora la nevera.
• Mentrestant, prepareu la maionesa. Poseu en un vas americà l’ou, un polsim de sal i un rajolí de vinagre. Afegiu-hi com a mínim tres dits d’oli i comenceu a batre deixant la batedora immòbil a baix del vas. Quan ja gairebé no veieu oli, comenceu a fer moviments ascendents i descendents afegint un rajolí d’oli fins a lligar la salsa.
• Tot seguit, peleu l’ou dur i ratlleu-lo; talleu les olives verdes a rodanxes; i esmicoleu la tonyina.
• Quan les verdures estiguin a temperatura ambient, mescleu-les amb la salsa maionesa i decoreu per sobre amb les rodanxes d’olives, l’ou dur ratllat, la tonyina i les olives negres. També hi podeu posar, si us hi agrada, algunes tires de pebrot escalivat que hi donen molt bon gust i presència.
• Poseu la safata amb l’ensaladilla a la nevera i deixeu-la-hi, com a mínim, un parell d’hores (el temps ideal per fer una escapadeta a la platja).
• Abans de servir, escaldeu els llagostins durant 2 minuts en aigua bullent. Refredeu-los en un bol amb aigua freda i glaçons, i peleu-los un cop freds.
• Munteu els plats disposant l’ensaladilla al mig amb ajuda d’un motlle rodó o quadrat, pel voltant hi poseu unes fulles d’escarola ben netes i, per sobre, els llagostins que hi faran molt de goig.

Un plat senzill, molt estiuenc i moooolt nutritiu!

Empedrat de tonyina

L’empedrat és un dels plats d’estiu més típics de casa nostra. Els ingredients bàsics són el bacallà esqueixat i les mongetes seques, que es poden acompanyar de tomàquet, pebrot verd i vermell, ceba tendra, ou dur i olives. Aquesta vegada, com que el peix cru no és massa aconsellable per a les embarassades, he decidit canviar el bacallà per tonyina i també ha quedat molt bo. El més important de l’empedrat és preparar-lo una bona estona abans per poder-lo servir ben fresquet de la nevera amb un bon raig d’oli d’oliva, sal, i si s’escau, una mica de vinagre de xerès.

Ingredients per a 4-6 persones:

2 patates grans
400 g de mongetes seques
1 ceba tendra petita
1/2 pebrot verd
tomàquets cirerols de l’hort de casa
olives negres
2 llaunes de tonyina
oli, sal i vinagre de xerès

Preparació:
Temps estimat: 30 minuts

• Primer de tot poseu les patates amb pell a bullir fins que estiguin ben cuites. També les podeu coure al microones, tot i que el resultat no serà tan bo.
• Mentre les patates es refreden, talleu la ceba en juliana, partiu els tomàquets per la meitat i talleu el pebrot verd a rodanxes. Enlloc de tomàquets cherry també podeu emprar tomàquets de branca madurs tallats a daus, i a més de pebrot verd també hi podeu posar pebrot vermell. Jo el tallo a rodanxes perquè a l’Aleix no li agrada massa i així és més fàcil de retirar, però també els podeu tallar a quadrets.
• Un cop tèbies les patates, peleu-les i talleu-les a rodanxes que anireu disposant en una safata.
• Poseu damunt les patates les mongetes seques, que podeu comprar cuites al mercat o en conserva de vidre al supermercat. En aquest darrer cas és aconsellable passar-les per aigua abans de servir-les.
• Disposeu per sobre les mongetes els tomàquets, la ceba i la tonyina, i acabeu de decorar amb les rodanxes de pebrot i les olives negres.
• Poseu l’empedrat a la nevera, com a mínim un parell d’hores i, just abans de servir, amaniu amb una mica d’oli d’oliva, sal i, si us hi agrada, unes gotes de vinagre de xerès.

Bon profit!

Bescuit lleuger de xocolata

Tot i que amb aquests dies de xafogor per a mi no hi ha postres millors que una bona ració de fruita del temps, he de reconèixer que un capritxet de tant en tant tampoc va malament. Aquest bescuit, molt lleuger i gens embafador, el vaig treure d’una de les receptes que vénen a l’embolcall de les xocolates Nestlé per a postres. L’únic canvi que he fet és substituir el sucre per fructosa i emprar mantega light per fer un bescuit una mica menys calòric. Si seguiu les mides i utilitzeu un motlle d’uns 23 cm de diàmetre, veureu que us sortirà un pastís primet que fa de molt bon menjar. A la Mariona i l’Edmon, que ahir van venir a sopar a casa, els va encantar!

Ingredients per a 6-8 porcions:

100 g de xocolata per fondre Nestlé
100 g de mantega lleugera
100 g de fructosa
50 g de farina
3 ous ecològics

Preparació:
Temps estimat: 10 minuts + 20 minuts de cocció

• Primer de tot, preescalfem el forn a 200ºC.
• A continuació, desfem la xocolata i la mantega al bany Maria tot remenant fins que quedi una mescla ben homogènia.
• En un bol a part hi barregem els tres ous batuts amb el sucre i la farina.
• Incorporem la xocolata desfeta al bol amb els altres ingredients i mesclem bé amb unes varetes de cuina.
• Untem un motlle de silicona amb una mica de mantega i hi aboquem la mescla.
• Deixem coure el bescuit durant 20 minuts al forn a 200ºC.
• Podeu servir el bescuit tebi empolvorat amb sucre llustre i acompanyat d’una quenelle de gelat de vainilla.

Ja veureu que és un pastís que passa molt bé, tant com a postres com per un berenar dolcet!

Restaurant Icho

No fa massa, aprofitant que l’afició futbolera havia escombrat tots els carrers i locals d’oci de Barcelona, l’Aleix i jo vam decidir donar-nos un petit capritx en un dels restaurants que teníem pendents d’entre la magnífica selecció del nostre estimat Restopas. Aquest cop va ser el torn d’un dels restaurants japonesos més cèlebres de la capital, el reputat restaurant Icho, sitauat ben a prop de l’Illa Diagonal.

Ja sabeu la meva lluita personal per introduir-me, sense massa èxit, a la cuina oriental i, tot i que m’he endut més d’una decepció, no perdo l’esperança d’acabar apreciant aquesta gastronomia tan admirada per tots els xefs i crítics gastronòmics actuals. Però us he de dir d’entrada que l’Icho i les seves sofisticades elaboracions no han fet canviar ni una mica la meva percepció de la cuina japonesa que continuo jutjant més bonica a la vista que no pas seductora per al meu humil paladar.

El local, força agradable tot i que una mica fred, era gairebé buit el dia que hi vam anar. Només tres taules, inclosa la nostra, van ser ocupades en tota la nit. El servei, molt atent i disposat a orientar uns comensals poc avesats a la gastronomia japonesa, no va dubtar a suggerir-nos diferents plats i les quantitats que van considerar adients. Vam decidir compartir tots els plats, per poder fer una degustació  més completa dels diferents tastets de l’Icho i, per beure, l’Aleix va demanar una cervesa japonesa i jo aigüeta fresca!

Vam començar amb l’escórpora amb verduretes que ens havia recomanat el cambrer i que no constava a la carta (19’44 €) i mitja ració d’onsen tamago (1’11 €), un cranc petit arrebossat en tempura acompanyat d’una sopa d’algues amb ou cuit a baixa temperatura. L’escórpora, sense massa gust de peix, ens va semblar una ració molt justa on predominaven més aviat les verdures. L’onsen tamago, un dels plats estrella del xef, no ens va agradar massa ni a mi ni a l’Aleix. D’entrada, el cranc està arrebossat en tempura amb closca i tot. És cert que la closca d’aquesta varietat de marisc és molt tova, però a mi em va fer una mica d’angúnia posar-m’ho tot a la boca; a més, sense ànim de fer-me repetitiva, he de reiterar que el cranc gairebé no tenia gust de marisc, res a veure amb els crancs del Mediterrani, vaja! La sopa d’algues i soja amb l’ou em va semblar molt particular (l’Aleix ni la va tastar), tot i que no puc dir que el sabor m’entusiasmés.

A continuació ens van servir mitja ració de tallarines de calamar amb papada de porc (10’19 €) i turbot amb bolets i mongetes de soja (20’37). Les tallarines van ser el plat que més ens va agradar de tot el sopar, tot i que la papada de porc ens la vam deixar perquè era íntegrament greix. El turbot no estava malament, però retirant-ne les espines el trosset que ens va quedar per cadascú era ridícul. Això sí, la presentació de tots els plats impecable.

Per acabar la degustació l’Aleix va demanar un rotllet de carn Wagyu (tipus kobe) (13’89 €) acompanyat de verduretes i salsa de sèsam que li van servir bastant cru i que jo no vaig tastar.

A aquestes alçades de la nostra degustació, jo només pensava en fotre el camp i anar a un libanès a menjar-me un bon shawarma que omplís el forat que tenia a l’estómac. Menys mal que les postres van ser delicioses i van ajudar a compensar l’escassetat de la resta de plats. Jo vaig demanar una amanida de fruites amb gelat de mango (9’26) que em va semblar excel·lent i amb una presentació molt acurada i l’Aleix va optar pel cruixent de pinya (9’26), amb una presentació espectacular i un contrast molt agradable de sabors i textures.

 

El sopar ens va sortir per 82 €, tenint en compte el 30% de descompte del Restopas, una passada tenint en compte les racions i la qualitat dels plats en general. No es pot negar que siguin plats creatius elaborats, alguns d’ells, amb productes exòtics i d’importació, però pel meu gust la degustació no compensa la factura final. En tot cas, el que tinc clar és que si dono alguna altra oportunitat a aquesta cuina que tant se’m resisteix no serà amb un menú de 50 euros per persona.

Restaurant Tariq

El passat mes de maig, durant l’entrega de premis del popular joc de Badalona, vaig sentir anomenar per primer cop el restaurant Tariq, un reputat restaurant pakistanès situat al carrer Baldomer Solà de Badalona (molt a prop de la parada de metro) del qual tots els presents me’n van parlar meravelles. La veritat és que vaig quedar molt encuriosida perquè aquesta mena de cuina a mi m’encanta i en canvi mai no havia sentit a parlar del Tariq. I és que un dels molts defectes dels veïns del centre badaloní és que a la majoria ens costa allunyar-nos del nostre barri si no és per agafar el tren cap a la capital. I això que el Tariq és a 15 minuts de casa!

El cas és que, després d’haver provat aquesta experiència pakistanesa amb la meva germana i el meu cunyat, ja hi hem tornat dos cops, i hem quedat encisats dels platillos del Tariq, plens de contrastos, sabors intensos i aromes tan característiques del món hindú. Només entrar al restaurant, l’aroma de curri i espècies ja ens transporta al cor mateix del Pakistan.

Si aneu al Tariq per primera vegada, us aconsello que compartiu diferents plats entre tots els comensals per poder-vos fer la idea de vàries de les seves propostes pakistaneses. Per a quatre persones és recomanable compartir 3 o 4 entrants, 2 curris (especialitat de la casa), 2 arrossos i 2-4 pans (segons la gana que hi hagi). Per acompanyar-ho podeu optar per un dels diferents vins de la carta o, tal com hem fet sempre nosaltres, per una cervesa Cobra, elaborada a la Índia.

Entre els entrants no us podeu perdre les pakores, una mena de bunyols de verdures elaborats amb farina de cigrons molt típics del Pakistan, ni les albergínies (baijan bhaji), una mena de puré força condimentat i un punt picant que s’acompanya amb el naan, un pa molt semblant a les pites gregues, però més gran i una mica més gruixut. Estaven tan bones que quan vaig pensar a agafar la càmera ja no no en quedava ni una gota!

El pollastre amb formatge fos i verduretes també està força bé, tot i que és menys exòtic que altres plats de la carta, i el que també ens va agradar molt, tot i que no en vam fer fotografia, van ser les llenties especiades que també es poden acompanyar amb els naans.

De segon, és pràcticament obligat compartir un o dos curris de pollastre, l’especialitat de la casa, que se sol acompanyar d’arròs Basmati. Puc dir sense embuts que és el millor curri que he menjat mai, i això que a mi el curri no m’entusiasma. La mestressa ens va explicar orgullosa que el seu curri és diferent de molts altres perquè l’elaboren amb llet de coco i és més suau que el que es pot trobar a altres establiments menys sensibilitzats amb els gustos occidentals. La veritat és que el platillo estava de 10!

En una ocasió també vam provar el xai guisat al Garam Masala, una mescla d’espècies molt emprada en el món hindú. La veritat és que estava deliciós, tot i que pel meu gust no supera el curri de pollastre.

El més fluix del sopar van ser les postres. No pas perquè no fossin correctes, sinó perquè a casa aquesta mena de dolços tan dolços no ens agraden massa. Vam demanar a la mestressa que ens fes un assortit representatiu de la rebosteria pakistanesa per compartir entre quatre. A mi els pastissets em van recordar molt la rebosteria turca, extremadament dolça i amb predomini dels fruits secs. El gelat era tan greixós que gairebé costava agafar-ne una porció amb la cullera. Tot i així, va estar bé per fer-nos una idea de la pastisseria del Pakistan.

L’experiència va ser molt agradable, i de fet per això l’hem repetit. La relació qualitat-preu em va semblar molt correcta, tenint en compte que el Tariq no és un establiment de cuina ràpida, sinó que pretén donar a conèixer la cuina pakistanesa més elaborada i distingida. De fet, a la seva carta ni tan sols hi consta l’omnipresent kebab, tan popular en altres establiments hindús i que sovint relacionem amb menjar ràpid i molt econòmic. Nosaltres vam pagar uns 70 € en total per a una degustació força completa per a quatre persones. Un preu que, avui en dia, costa trobar més enllà del pa amb tomàquet i la pizza.

Vichyssoise ràpida

Seguint la tònica de plats fresquets per a un estiu xafogós, avui m’he decidit a fer una vichyssoise ben senzilla i fàcil de preparar que a casa ha estat tot un èxit. Fa temps vaig publicar la recepta de la vichyssoise de la Júlia Castillo, no massa diferent de la que us presento avui, però elaborada amb brou de pollastre. La que us explico a continuació és més senzilla de preparar i, pel meu gust, ideal per prendre fresqueta durant un dels molts sopars estiuencs a la terrasseta de casa.

Ingredients per a 4 persones:

4 porros
1 patata
50 g d’oli d’oliva verge extra
50 g de mantega
700 g d’aigua
1 ampolla de crema de llet
sal, pebre blanc i nou moscada
porradell per decorar

Preparació:
Temps estimat: 45 minuts

• Primer de tot, rentem el porro i tallem la part blanca en juliana ben fina.
• Posem l’oli i la mantega en una olla i, quan la mantega estigui fosa, hi afegim el porro que courem a foc mig sense que s’arribi a daurar.
• Mentrestant pelem la patata i la tallem a daus mitjans.
• Afegim la patata a l’olla i hi incorporem l’aigua amb un polsim de sal. Deixem que bulli tot durant uns 15 minuts, fins que la patata estigui ben cuita. Enlloc d’aigua també podeu fer servir un brou lleuger de pollastre o verdures, tot i que pel meu gust altera una mica el sabor original del porro.
• Retirem l’olla del foc i hi afegim un polsim de pebre blanc, una mica de nou moscada ratllada i la crema de llet.
• Triturem tots els ingredients amb la batedora elèctrica, deixem que es refredi la crema i la introduïm a la nevera un mínim de dues hores i, si pot ser, tota la nit. La vichyssoise està més bona d’un dia per l’altra i més fresqueta.
• Al moment de servir, decoreu els plats o els bols amb una mica de porradell picat. També podeu posar les tiges de porradell senceres o una branqueta de julivert.

Preparació amb THM:

• Posem el porro tallat a rodanxes al vas i programem 4 segons, velocitat 5.
• Agreguem l’oli i la mantega i programem 12 minuts, temperatura Varoma, velocitat 1.
• Afegim 200 g d’aigua i programem 1 minut, velocitat 5-10.
• Afegim la patata trossejada, la sal, el pebre i l’aigua restant i programeme 20 minuts, 100º, velocitat 1.
• Esperem que baixi una mica la temperatura i programem 1 minut, velocitat 7.
• Finalment, afegim la nou moscada i la crema de llet i programem 8 minuts, 90º, velocitat 3.

Tant si teniu robot de cuina com si no, aquesta és una recepta que segur que triomfa i surt bé a la primera!

Gaspatxo de verdures

Fa uns dies us presentava un gaspatxo de síndria a la menta que aquest estiu ha causat furor a casa nostra. Però el que no pot faltar mai a la taula de casa durant els mesos d’estiu és el tradicional gaspatxo andalús, el de verduretes de tota la vida que, tot i no ser un plat originari de la nostra terra, podem dir que està força arrelat als nostres fogons i a les nostres taules. És cert que, en els darrers anys, han sortit al mercat alguns gaspatxos preparats de qualitat força acceptable que va bé tenir a la nevera per si es presenta algun imprevist, però com un gaspatxo casolà no hi ha res, i menys si l’acompanyem dels típics trompicons de verdura i els crostonets de pa torrat.

Ingredients per a 4 persones:

1 kg de tomàquets madurs de branca
1 pebrot verd
1 ceba tendra
1 cogombre
1 all (optatiu)
2 llesques de pa sec
oli, sal i vinagre de xerès

Preparació:
Temps estimat: 20 minuts

• Comencem reservant un tomàquet, mig pebrot, mig cogombre i mitja ceba tendra, que serviran per fer els trompicons d’acompanyament.
• La resta de les verdures les netegem i les fem a trossos. Si voleu un gaspatxo més fi podeu retirar la pell dels tomàquets, i fins i tot les llavors, però a mi el gaspatxo tradicional ja m’agrada un punt rústic. Per pelar els tomàquets els podeu escaldar uns segons en aigua bullent i veureu com la pell es desenganxa quasi sola. També els podeu pelar amb un ganivet o un pelador de verdures.
• Poseu totes les verdures en un vas i tritureu-les bé amb la batedora elèctrica.
• Afegiu-hi el pa estovat amb aigua i acabeu de batre, amb l’oli, la sal i el vinagre, fins que quedi una mescla ben fina i homogènia. Tasteu el gaspatxo per rectificar de sal, oli o vinagre. Si us hi agrada molt, també hi podeu afegir un altre all.
• Si preferiu el gaspatxo més claret, hi podeu afegir una mica d’aigua fresca.
• Reserveu el gaspatxo a la nevera durant un mínim de dues hores i, si és possible, tota la nit.
• Al moment de servir, acompanyeu el gaspatxo amb les verdures que havíem reservat tallades a quadrets petits i uns crostons de pa torrat.

Si teniu THM podeu triturar les verdures al robot seguint les següents instruccions: programeu 30 segons a velocitat 5 i, a continuació, 3 minuts a velocitat 10. Afegiu l’oli, la sal i el vinagre i acabeu de triturar 2 segons a velocitat 7.

Restaurant Evo

El 5 de juny, l’Aleix i jo vam celebrar dos anys de casats. Com passa el temps! Si sembla ahir que estàvem començant a preparar el casament… El cas és que aquest any volíem celebrar el nostre dia d’una manera especial i vam aprofitar una oferta de LetsBonus per conèixer ben de prop la cuina del restaurant Evo, del conegut xef Santi Santamaria, mort recentment.

El que primer crida l’atenció del restaurant és la seva ubicació a dalt de tot de l’hotel Hesperia (Hospitalet del Llobregat) i la seva forma ovalada que recorda una nau alienígena. Tot i que la seva situació als afores de la metròpolis no és tan privilegiada com la d’alguns bons restaurants del centre de Barcelona, no es pot negar que les vistes són espectaculars, i la seva disposició circular fa de la sala un lloc ben singular.

Com que el dia que hi vam anar era un dimarts normal i corrent, no hi havia massa taules plenes i vam poder gaudir de les millors vistes de la sala, just davant de la il·luminada Gran Via. La taula era d’una mida molt adequada per a dues persones i les cadires estaven orientades cap al colossal mirador que formen els vitralls d’aquesta nau extraterrestre flotant. La primera sorpresa que vam tenir va ser l’ascensor exterior que du fins el restaurant. Una experiència poc recomanable per als qui pateixen vertigen! Això sí, veure com els cotxes es van fent petitons i les vistes de la ciutat es van fent cada cop més esplèndides, justifica uns pocs segons de batecs accelerats. El pitjor va ser que, només acomodar-nos, em va tocar tornar a agafar l’ascensor jo soleta per anar als lavabos, situats a la planta inferior.

La degustació va començar amb un pica-pica deliciós i molt ben presentat en què destacaria els rotllets de carbassó, les mini croquetes de bacallà i els triangles de pasta filo farcits de carn de rostit. La veritat és que va ser un molt bon començament ideal per anar obrint gana. A més, la taula va estar tota la nit custodiada per un curiós animaló de bronze, meitat rata, meitat elefant, una de les moltes figuretes que decoren les taules del restaurant i que intenten transmetre la filosofia de l’Evo, és a dir, la constant evolució. Un dels cambrers, molt amable, ens va explicar que per a Santi Santamaria obrir un restaurant a Barcelona amb el toc de modernitat i sofisticació de l’Evo era com donar un pas més en l’evolució de la seva carrera gastronòmica, que parteix d’un restaurant – Can Fabes- amb orígens molt més humils i tradicionals. D’aquí el nom del restaurant.

 

Vam continuar la nostra degustació amb un salmorejo de ceps amb nou moscada i garrapinyades de nous de macadàmia. Deliciós, tant que no vam tenir temps ni de fer la foto. I vam seguir amb l’entrant, que per a l’Aleix va ser un exquisit foie amb festucs i kumquats confitats i, per a mi, uns espàrrecs blancs amb tòfona d’estiu que no estaven al menú, però que em van servir quan els vaig indicar que no podia menjar foie.

El plat de peix va ser sorprenent i molt saborós: lluç de la Llotja de Blanes albardat a la brasa de sarments de vinya i iogurt de llet d’ovella. El nom del plat és llarguet però val la pena posar-lo sencer perquè us feu la idea de la mescla i la intensitat de sabors. Tot un encert que els nostres paladars van gaudir d’allò més. Molt curiosa també la patata d’acompanyament, buidada per dins i totalment cruixent.

El plat de carn, com darrerament ens han servit en molts menús degustació, va ser el purcell ibèric confitat i cruixent acompanyat d’escalunyes i chutney de fruits vermells. Sense paraules.

La veritat és que les racions van ser molt adequades. Jo tenia por de no poder amb tots els plats del menú, però vam arribar a les postres amb un raconet a l’estómac que ens va permetre degustar-les com es mereixien. De fet, abans de les postres que teníem incloses al menú, no vam poder-nos resistir a compartir una degustació de formatges que, si bé he de dir que va resultar força cara –25 € la ració-, no deixo de recomanar a tothom perquè vam gaudir d’un dels assortits més complerts que he vist mai. Un carro sencer amb formatges més secs i curats i un altre carret amb formatges tous, amb predomini de les especialitats regionals però amb mostres també de les varietats més conegudes de França i Itàlia. El cambrer que ens va atendre al llarg del sopar ens va anar explicant les característiques dels diferents formatges i finalment vam fer-ne una selecció de cinc o sis procurant que hi hagués una representació de tous i secs, i de cabra, ovella i vaca. Un encert rotund i un autèntic pecat que va posar la cirereta al pastís.

Quan va arribar l’hora de les postres, em va fer por quedar molt embafada amb la cúpula de xocolata sorpresa que estava prevista al menú i vaig demanar si em podien portar alguna cosa més lleugera o fruital. Amb la tònica amable de tot el sopar, no van posar cap inconvenient al meu antull i em van servir unes maduixes macerades amb gelat de llet d’ovella que estava francament deliciós. L’Aleix també va gaudir amb la seva cúpula de xocolata que va explotar quan el cambrer hi va afegir xocolata calenta, deixant entreveure com el cràter d’un volcà.

Vam acabar la vetllada amb uns petits fours acompanyats d’una marialluïsa i un cafè sol, i encara ens vam endur dues boniques bossetes amb uns rocs de xocolata cortesia de la casa.

Va ser una vetllada molt especial en què van predominar les vistes, l’amabilitat d’un servei professional però molt proper i, especialment, el menjar de qualitat. Com esperava, no es pot dir que l’Evo sigui un lloc sofisticat ni massa innovador, però cal reconèixer que els productes són de primeríssima qualitat i els punts de cocció exactes. L’experiència va valdre la pena i penso que és del tot recomanable. A més, els menús que ofereixen webs com LetsBonus o ElTenedeor, no són tan excessius (entre 80 i 90 euros sense begudes) i permeten fer-se una bona idea de la cuina d’un dels millors xefs que ha tingut la nostra terra.