Fira medieval de Peratallada

El cap de setmana passat, vam anar a celebrar l’aniversari de l’Aleix a Fontanilles, on els meus sogres passaven les vacances allotjats al Mas vermell, una casa rural espectacular situada molt a prop de Pals i Peratallada.

El diumenge, aprofitant la fira medieval que se celebrava aquell cap de setmana, vam decidir passar el dia a Peratallada on, a més de gaudir d’un bon dinar “medieval”, vam poder passejar pels carrers guarnits amb motius medieval i plens de paradetes amb productes variats, alguns més medievals que altres.

Les paradetes, on predominaven productes cosmètics i alimentaris, estaven molt ben decorades i els venedors i venedores anaven vestits amb disfresses medievals. No es pot dir que els productes que estaven a la venda fossin rigorosament propis de l’Edat Mitjana, però sí que predominaven els elements naturals típics de la cosmètica antiga: cremes, ungüents, perfums de tota mena lluïen captivant tots els sentits dels visitants. Potets amb olis essencials, espècies, bossetes amb plantes aromàtiques… Hi havia paradetes que feien realment goig!

La meva sogra va quedar enamorada d’una paradeta dedicada a la lavanda on, a més d’exhibir diferents ramets d’aquesta bonica planta de color violeta, hi havia un munt de bossetes d’olor per a decorar i aromatitzar l’armari o la llar.

Els restaurants del poble també s’havien vestit de gala i oferien menús “medievals” especials per a aquell cap de setmana. Alguns d’ells, a més, tenien una paradeta a fora on es podia fer un tast d’algunes especialitats culinàries de l’establiment.

Entre els productes alimentaris destacaven els productes de la terra, especialment embotits i dolços, productes molt típics en totes les fires populars com ara la fira de l’arrop. També hi havia algunes paradetes que venien vins i vinagres catalans o el típic arròs de Pals, que pugna per fer la competència al més conegut arròs de l’Ebre. Jo en vaig comprar un paquet d’integral envasat al buit amb el qual tinc ganes de preparar un arròs a la cassola que tinc pendent de fa temps.

Els bunyols de l’Empordà i altres dolços com el pa de figues, els panellets, les coques o les galetes casolanes també feien venir salivera als qui passejàvem pels carrerons guarnits de Peratallada. Va costar resistir-se a la temptació, però al final només vam comprar una coca de vidre que ens vam menjar el dilluns per esmorzar. Deliciosa!

La mel i els fruits secs també van ser presents en les paradetes de la fira, així com el codonyat, el pol·len i la bresca.

Les parades d’embotits també feien aturar els visitants més golosos. El cert és que la flaire de llonganissa o formatge obligava a aturar-se, de tant en tant, a contemplar els productes ben col·locats sobre els taulells de fusta. Al final, no ens hi vam poder resistir i vam acabar comprant una secallona que –us ho podeu imaginar- estava boníssima!

També hi havia algunes paradetes dedicades als més petits. Em van cridar especialment l’atenció les joguines de guerrer medieval, força ben imitades i molt autèntiques, ideals per fer despertar la imaginació dels nens: elms, espases i escuts de fusta, les armes indispensables de qualsevol guerrer en busca de dracs i princeses encantades.

El nostre recorregut pels carrers de Peratallada va acabar a la Casa Fonda La Riera, situada a la plaça principal del poble. A la plaça, guarnida amb escuts i estendards medievals, s’hi respirava un aire de festa gairebé estiuenca. Clar que amb el dia de sol i calor que vam tenir, qualsevol hagués dit que estàvem en ple mes d’agost.

El menú medieval que oferia la La Riera ens va semblar perfecte a tota la taula i, tot i que de medieval només tenia el nom, la veritat és que vam menjar molt bé. El menú, de 25 €, incloïa primer plat, segon, postres, pa, beguda i postres.

De primer, l’Aleix i jo vam compartir uns espàrrecs amb romesco i uns canelons de bolets que van estar prou bé. La meva sogra va preferir les verdures a la graella, igual que la meva cunyada. De segon, jo vaig demanar l’ànec amb peres i l’Aleix el filet de porc amb salsa de ceps, mentre que el meu sogre i la meva cunyada van preferir l’entrecot a la brasa. Tot va resultar molt correcte i les racions força generoses, sobretot l’entrecot, que gairebé no cabia al plat!

Vam acabar el dinar amb una crema catalana i un cafè, que vam prendre tranquil·lament a la terrassa del restaurant, i al final del dia encara vam poder gaudir de la música alegre d’un grup de joglars que anaven animant els carrers amb la seva xerinola.

Va ser un cap de setmana fantàstic: piscina, relax, naturalesa i animalons, carn a la brasa en família, passejades nocturnes per Pals…

I el millor de tot, l’oportunitat de veure la fira medieval de Peratallada i passejar pels seus pintorescos carrerons. Quina pena que tot això s’acabés quan va sonar el despertador del dilluns al matí…

Seitons en tempura vs seitons amb vinagre

El divendres passat, sortint d’escola, vaig passar a veure la Rosa Mari i la Maria Neus de la peixateria Puig-Patau de Badalona, amb la intenció de comprar una suprema de salmó per fer a la planxa. Només arribar, però, vaig veure que la Rosa Mari acabava de preparar una safata de seitons oberts per la meitat i sense espina i se’m va ocórrer de fer-los en tempura per dinar. Així que vaig canviar de pla i em vaig inclinar pels seitons. Però com que a la safata n’hi havia massa per a tots dos, la Rosa Mari em va suggerir que els que sobressin els preparés envinagrats per al vermut de diumenge. La idea em va semblar excel·lent, a més ella mateixa em va explicar com preparar els seitons amb vinagre.

Els seitons en tempura van tenir molt d’èxit i són molt fàcils de preparar. Només cal barrejar la tempura amb aigua seguint les instruccions del fabricant, passar-hi els seitons oberts per la meitat i sense espines, escórrer bé i fregir en oli abundant. Jo, perquè no quedessin massa oliosos, els vaig escórrer durant un parell de minuts en paper absorbent. Però no trigueu massa a menjar-los perquè si no l’arrebossat s’estova i no queda tan cruixent.

Els seitons amb vinagre també són molt fàcils de preparar. Primer s’han de netejar ben nets a raig d’aigua, seguidament s’eixuguen amb un drap i se salen; es deixen salats durant 20 minuts i seguidament s’escorren i s’hi afegeix vinagre blanc, que quedin ben xopats. Es deixen així 3-4 hores i ja hauran quedat blanquets i gairebé a punt per menjar. S’escorre el vinagre, es cobreixen els seitons amb oli i, al darrer moment, s’hi trinxa per sobre una picada d’all i julivert. La Rosa Mari em va dir que a casa seva hi afegeixen salsa Espinaler, però a casa ens agraden més al natural. Tot és qüestió de gustos!

Els seitons amb vinagre els vaig portar per fer el vermut el cap de setmana amb els meus sogres i també van agradar molt, fins i tot a l’Aleix que no és gaire amant del vinagre. Amb els dos que van quedar vaig fer un “montadito” per sopar: torrada a sota, tomàquet madur tallat a rodanxes, seitó i formatge de Burgos. Deliciosa!

Restaurant Bestiari: una grata sorpresa

Aquest any, el regal d’aniversari que m’ha fet l’Aleix ha estat genial! Com que el 14 d’agost estàvem en plena sabana africana va pensar en alguna cosa que es pogués endur i no ocupés massa espai. Així que, després de donar-hi moltes voltes i demostrant conèixer-me força bé, la seva sorpresa ha estat el restopass, una guia de 30 restaurants de Barcelona escollits pels mateixos barcelonins que inclou un 30% de descompte en els establiments inclosos. El llibret val 45 € i, en cada restaurant, hi ha un límit de 50 € de descompte. Però, de fet, és una ganga! Nosaltres, de moment, hem anat a dos dels restaurants proposats i ja hem amortitzat el preu del llibret.

Avui us parlaré del restaurant Bestiari, situat al cor del Born, un dels meus barris preferits de Barcelona. La veritat és que, tot i ser força assidus de la zona, mai havíem caigut en aquest petit establiment situat just al costat del Mercat del Born, entre el carrer Comerç i el carrer Fusina, que la guia de restopass classifica com a “trendy”.

D’atmosfera sòbria i elegant, el restaurant Bestiari, presenta una decoració d’acord amb el seu nom. Els tovallons recorden les diferents accepcions de la paraula “bestiari” i els posa-vasos contenen imatges curioses de diferents animals, com un cavall amb ulleres o una cigonya amb barret. Però a banda d’aquesta decoració temàtica, la carta del restaurant ens va semblar excel·lent i els plats que vam degustar ens van sorprendre molt gratament. Potser és perquè hi vam acudir sense massa expectatives, però puc dir que la relació qualitat-preu d’aquest restaurant és de les millors que hem constatat darrerament.

Com a entrant vam demanar l’especialitat de la casa: uns encenalls de foie amb reducció de Pedro Ximenez acompanyats amb unes torradetes de panses i unes galetes d’ametlla (tipus Jules Destroper) que feien un contrast amb el foie que em va semblar excel·lent. Potser el millor foie que he menjat en la vida… Com a primer plat, jo vaig demanar el gaspatxo de síndria i alfàbrega amb ravioli de txangurro i crema de iogurt al sèsam. Increïble! L’Aleix va optar per un risotto al nero di sepia amb oli de julivert picant. Sensacional! Jo vaig seguir amb l’hamburguesa Bestiari com a plat principal: una hamburguesa de vedella feta al punt amb salsa de pebre, ceba confitada i pa torrat. L’Aleix va preferir la tagliata d’entrecôte de bou amb patates saltejades, shitake i oli de tres pebres. Tots dos plats ens van semblar de 10 i unes racions més que generoses, tant que les postres les vam haver de compartir i vam optar per una de les propostes més refrescants de la carta: la degustació de gelats, que inclou mango, pomada menorquina, kulfi, sèsam i aigua de roses. Una selecció sorprenent i molt agradable al paladar. Em van sobtar especialment el gelat de sèsam i el de kulfi, un gelat típic de la Índia elaborat amb llet i unes herbes que no sabria dir exactament què eren però que em van resultar molt familiars.

 

Com que anàvem amb moto, per beure vam demanar una ampolla d’aigua i una copa de vi blanc, així que el vi no va encarir massa la factura, que va ser més que raonable. Uns 70 € menys el 30% de descompte del restopass, un preu més que competitiu per a una vetllada molt agradable i una degustació exquisida. Segur que hi tornarem!

A més, el retsaurant Bestiari ofereix un menú diari, de dilluns a divendres, per 14 euros que sembla molt interessant. Es tracta d’elegir un entrant, una beguda i unes postres de la carta i, cada dia, la casa proposa un plat principal diferent. Llàstima que entre setmana mai tinc massa temps per dinar…

Memorias de África

Acaba el mes d’agost i amb l’entrada del fatídic setembre tots comencem a reemprendre les nostres rutines, alguns amb entusiasme pel nou any laboral que ens espera, altres amb la nostàlgia que ens provoquen els mil records de les vacances d’estiu. Aquest any, per a nosaltres, les vacances han estat inoblidables, plenes de màgia i de somnis complerts.

Com podeu endevinar pel títol del post, el nostre destí ha estat al continent africà, a Kenia i Tanzania, on feia anys que somiàvem poder anar. Aquest estiu, doncs, el somni esperat s’ha complert i hem de dir que ha superat les nostres expectatives. Hem gaudit dels millors safaris contemplant la vida quotidiana de lleons, lleopards, guepards, búfals i rinoceronts.

Hem observat les grans migracions de zebres i nyus a través de l’encisadora sabana del Masai Mara.

Ens hem deixat seduir per les mirades penetrants de les tribus masai.

Ens hem meravellat davant dels flamencs que tenyeixen de rosa el llac Nakuru.

Hem nedat amb dofins i taurons en les aigües turquesa de Zanzíbar…

Però el millor de tot és que ho hem fet amb una companyia immillorable: el grup Memorias de Africa Confort 31 de Kananga, a qui vull dedicar aquest post.

He de dir, per altra banda, que el tema gastronòmic per terres africanes ha estat bastant fluix. Al llarg del nostre recorregut ens han acompanyat el Christopher i el Gotzon, cuiners professionals que s’han encarregat de la nostra intendència durant el viatge. Els esmorzars, força complets, consistien en pa de motlle torrat amb melmelada o crema de cacau i, en algunes ocasions, bacó fregit i ous remenats. Els dinars, l’àpat més lleuger, solia ser un sandwich –gairebé sempre de CHEDDAR-, una mica de fruita i, alguns dies una amanida de pasta o d’arròs. L’àpat fort del dia era el sopar: després de la posta de sol, els nostres cuiners solien encendre un foc de camp on rostien carn, pollastre, peix… Un dia fins i tot vam tenir truites de patates! I per a l’aniversari de l’Amelia van elaborar un pastís espectacular enmig de la sabana! Uns nois molt apanyats!

De cuina regional l’única cosa que ens van preparar és l’ugali, una mena de farinetes molt espesses fetes amb blat de moro que ells fan servir com a substitut del pa per acompanyar la carn o els guisats que sempre mengen amb les mans.

D’altra banda, quan vam visitar un dels poblats masai propers al Masai Mara, ens van explicar que l’alimentació bàsica de la tribu masai era la sang de vaca barrejada amb llet del mateix animal. Per als masai, igual que en altres cultures com la índia, les vaques són animals sagrats. Segons la llegenda, quan Déu va crear la terra va encarregar als masais que tinguessin cura de les vaques i és per a aquest motiu matar-ne una es considera un sacrilegi. Per obtenir-ne la sang, els homes els perforen la jugular amb una llança, de manera que l’animal pateixi el menys possible. Les dones són les encarregades de munyir-les per obtenir-ne la llet, i els nens són els responsables de pasturar els animals per les immenses praderes que es troben al voltant del Masai Mara.

A banda dels plats elaborats pels nostres cuiners, vam tenir poques ocasions per degustar la cuina local. La primera va ser a Nairobi, la primera nit que vam passar a l’África amb el nostre grup de viatge. El restaurant escollit –no podia ser un altre- va ser el Carnivore, mític local de la capital keniata famós per l’abundància i varietat de carn que serveixen. Només entrar al restaurant, ens acullen les enormes brases on es couen diferents carns d’animals: pollastre, gall dindi, porc, vedella, bou, xai… I altres de més exòtiques com el camell, el cocodril o l’estruç.

Asseguts en una taula allargada i ben parada ens van servir la sopa del dia i, seguidament, ens van treure unes salseres enormes amb diferents tipus d’acompanyaments per a les carns i unes banderetes grogues amb el nom del restaurant que servirien per indicar als cambrers que ja estàvem prou tips. Mentre les banderes van estar a la vista, ens van anar servint diligentment diferents tipus de carn, fetes al punt i molt gustoses que vam anar acompanyant de les salses. La que ens va sorprendre més gratament va ser la carn de cocodril i la que ens va semblar, definitivament, menys comestible va ser la de camell. Però en general l’àpat va ser molt agradable i divertit.

Va ser també al Carnivore on vam descobrir la cervesa que ens acompanyaria durant bona part del nostre viatge: la inoblidable Tusker, que trobem a faltar des que hem arribat a Badalona.

La segona ocasió de descobrir la gastronomia local pel nostre compte no va arribar fins al final del nostre recorregut, a Stone Town. Seguint les recomanacions del recepcionista de l’hotel, vam decidir anar a dinar plegats a The Africa House, una de les marisqueries més populars de la capital de Zanzíbar. El local va resultar ser molt agradable. Vam dinar en una terrassa amb vistes al mar i als vells edificis de la ciutat de pedra. Gairebé tothom va decidir compartir una mariscada a base de llagosta, gambes, calamar i peix de costa, acompanyats d’arròs de coco i patates fregides, i la popular Kilimanjaro que, juntament amb la Tusker i la Serengeti, van ajudar a amanir els àpats del viatge . La veritat és que, després de tants dies de dieta carnívora, un plat de peix ens va venir a tots molt de gust però, un cop més, he de dir que com el marisc de casa nostra no n’hi ha enlloc del món. El sabor del peix del Mediterrani o del Cantàbric és incomparable!

La nostra darrera experiència gastronòmica per terres tanzanes va ser la visita del mercat de Stone Town. Visitar els mercats dels llocs on viatjo és, per a mi, condició sine qua non per a poder dir que coneixo el país que visito i la seva gent.

El bulliciós mercat de la capital de Zanzíbar, ens va rebre a primera hora del matí amb les seves aromes i els seus colors llampants. A les portes del mercat, un munt d’autobusos esperaven a ser plens a rebentar per emprendre el seu rumb. Jovenets amb bicicletes traginaven mercaderies en enormes cistelles de palma. Les parades de l’exterior relluïen fruites i llegums de tota mena mentre els venedors miraven amb desconfiança les nostres càmeres fotogràfiques.

Entrar a l’interior del mercat no va resultar tan idíl·lic com contemplar les acolorides parades de l’exterior, però va resultar força més suportable del que esperàvem. Com que era primera hora del matí, les mercaderies es mantenien encara prou fresques i la fortor de la carn i el peix no va resultar tan ofensiva com ens temíem. Vam poder contemplar diferents espècies de peixos poc conegudes per a nosaltres i d’altres de ben quotidianes com el pop, que els zanzibarenys pesquen a les costes freqüentades per turistes i amassen amb la sorra de la platja per trencar-ne les fibres.

L’ala dedicada a la carn em va resultar una mica menys agradable, però va ser curiós veure com exhibien els caps de búfal i els esquarteraven amb una enorme destral. Un autèntic espectacle gore que val la pena no perdre’s!

La zona més amable del mercat va ser la dedicada a les espècies, on vaig poder desplegar les meves dots innates per al regateig. Canyella, vainilla, clau, pebre negre i nou moscada són les espècies més abundants i més preuades de l’illa, amb les quals elaboren sabons i bosses aromàtiques. A més de comprar diferents espècies per cuinar, vaig firar-me amb unes bossetes aromàtiques elaborades amb palma trenada que em van semblar molt originals i decoratives.

A part de les espècies citades, a Zanzíbar s’hi pot trobar coriandre, comí, gingebre, cúrcuma, cardamom… A més de les plantacions de cafè, abundants tant a Kenia com a Tanzània.

La gastronomia, però, no ha estat el plat fort d’aquest viatge. Ens quedem amb el paisatge aclaparador del Ngorongoro, amb els diferents espectacles que ens ha ofert la naturalesa, amb el cel ple d’estrelles de la sabana, amb les meravelloses postes de sol des de l’illa Lukuba, amb un munt d’anècdotes que no oblidarem mai…

Però -sobretot, sobretot- ens quedem amb la grata companyia del Carmelo i la Mari Carmen, les agradables converses amb l’Amelia i el Matias, la diligència i les entremaliadures de la Lucía i el Pedro, l’entusiasme i la passió de l’Albert i la Sílvia, el sentit de l’humor de l’Alonso i la Juani, la dolçor de la Batirtze, la paciència inesgotable de la Maria, la sensibilitat de la Paloma, les ganes de conèixer món de l’Alicia i el Toni, i les històries inacabables de l’Alberto i la Isabel. Moltes gràcies per haver-nos acompanyat en aquest viatge que mai oblidarem!