Samsara

L’altre dia vam quedar amb el Pansu i la Lupe per anar a sopar per Gràcia. Feia temps que no hi anàvem i trobava a faltar l’ambientet tan genuí d’aquest barri barceloní. La nostra idea era anar a menjar a un restaurant libanès -feia dies que tenia el desig de menjar un bon shawarma- però no vam tenir sort i vam enganxar el dia de descans del personal...

Així que vam decidir donar un tomb i entrar a menjar alguna cosa allà on ens fes gràcia. I caminant, caminant ens vam trobar davant del Samsara, un lloc desconegut per a nosaltres però força suggerent, situat al número 6 del carrer Terol, prop de Torrent de l'olla. A fora, una pissarra on constaven les diferents tapes del dia ens convidava a entrar i deixar-se caure en la temptació.

La decoració del local també resulta suggerent i acollidora. Les taules petites envoltades de sofàs vermells i butaques i la llum tènue de la sala creen un ambient íntim i bohemi alhora. Els quadres de les parets i la decoració més aviat austera ens traslladen a la sabana africana, amb tota la seva fauna i la seva exuberant vegetació.

Però el millor del Samsara són sens dubte les seves tapes, variades i elaborades, que es poden degustar per un preu prou raonable. A la carta proposen preus tancats segons el nombre de tapes que es volen degustar que inclouen també la beguda. Les tapes es trien dins de l’oferta del dia que consta en el taulell (a la pissarra de fora també hi són). Les tapes elaborades amb ingredients més cars, com el foie o el marisc, tenen un suplement sobre el preu fix, però tot plegat dividit entre quatre ens va sortir força bé de preu.

Per començar a obrir la gana, ens van servir uns espàrrecs en tempura i salsa de romesco molt ben presentats dins d’un got transparent.

Vam seguir amb unes mandonguilles al roquefort amb salsa de piquillos. Estaven delicioses però el roquefort, que era dins de la mandonguilla, gairebé no es notava. Millor per al David, que no li agrada gaire el formatge fort...

Un dels plats que em van agradar més van ser uns farcellets de pasta filo farcits de bolets. Una autèntica delícia en miniatura!

Com que el foie a la planxa no és el meu fort, vaig cedir la meva tapa als nois, que van agrair molt la meva indiferència vers el foie. El que no em vaig deixar perdre va ser el bacallà amb verduretes que duia una salseta estupenda que, si he de dir la veritat, ja no recordo de què era exactament.

I per acabar de fer-la gran: coulant de xocolata. Un pecat...


La vetllada va ser molt agradable, el servei molt discret i correcte i l’àpat francament bo. Repetirem segur!

Ciutat Comtal

Un dels descobriments que he fet aquest estiu ha estat el mític Ciutat Comtal, situat a Rambla Catalunya amb Gran Via. Tot i que havia sentit molt a parlar d’aquest establiment mai no hi havia arribat a entrar perquè, algunes vegades que ens hi havíem acostat, estava ple de gom a gom. A més, jo tenia la idea que es tractava d’un més d’aquests locals on els guiris s’amunteguen disposats a buidar el bitlleter per un parell de llesques de pa amb tomàquet i pernil i una copa de vi.

Us enganyaria si digués que no es tracta d’un lloc turístic, perquè potser la meitat de la clientela era estrangera, però vaig quedar molt gratament sorpresa de la vianda i les tapes variadíssimes que preparen en aquest singular restaurant.

Hi vam anar a parar un vespre del mes d’agost. No havíem pensat de sopar fora i la veritat és que encara era força d’hora però, com que teníem un cuquet a l’estómac i volíem prendre alguna cosa, vam decidir acostar-nos a la barra i provar sort. Al principi semblava que hagués de ser impossible trobar un forat a la barra i un parell de tamborets però, mica en mica, la gent va anar marxant i ens vam poder posicionar la mar de bé. El forat que vam trobar era just al costat de l’espai reservat per als cambrers, la qual cosa ens va permetre anar veient tots els plats que anaven servint.


Davant nostre es trobava el mostrador amb tot el peix i el marisc fresc. Feia una pinta estupenda! Cada cop que algú demanava una ració de peix o marisc, el treien del mostrador i el duien a la cuina per fregir-lo o fer-lo a la planxa al mateix moment.

Tenien gambes, llagostins, calamar, navalles...


Nosaltres vam optar per un plat de xanguet fregit i unes escopinyes fetes al vapor que estaven francament irresistibles.


També vam compartir un saltejat de bolets amb rossinyols i pernil ibèric que vam trobar deliciós i uns boquerons amb vinagre que, tot i que a l’Aleix no li van fer el pes –el vinagre no és el seu fort- jo vaig trobar exquisits.

El sortit de montaditos de la casa també és força extens. En tenen des dels més senzills fins els més sofisticats. Entre els més senzills, nosaltres vam optar per la trilogia més típica: la croqueta de jamón, els pebrots del piquillo farcits de brandada de bacallà i el pa amb tomàquet amb pernil ibèric.

Entre els montaditos més sofisticats el rei de la casa és el de filet de vedella amb pebrot verd, que l’Aleix va devorar en un obrir i tancar d’ulls.

El que havia de ser un parell de canyes i quatre picadetes es va convertir en un senyor sopar i dels ben complerts. Tot i que l’espai és reduït i bulliciós, vam estar prou còmodes i vam passar una estona ben agradable, observant com els cambrers, la majoria de procedència oriental, servien la clientela amb una professionalitat admirable. Encara no me n’avinc de com poden memoritzar tants i tants plats, un darrere l’altre i recordar perfectament qui els havia demanat.

Vam sortir del Ciutat Comtal ben satisfets i amb ganes de tornar-hi. A veure si la propera tenim la sort de trobar un foradet a la barra!