Faves i pèsols a la catalana de la iaia Roser

Tot i que no és un plat que a casa preparem massa sovint, cada primavera, quan és temps de les faves, m’agrada preparar un bon plat de faves a la catalana, amb botifarra negra i cansalada. El toc final de la recepta sempre són unes fulletes de menta que li donen aquest aroma característic i tan apetitós. La meva àvia materna, també hi afegia un rajolí d’anís. Però avui, us vull explicar la recepta de la meva àvia Roser, la mare del meu pare, a qui tinc dedicada una secció d’aquest blog. 

Ingredients per a 4 persones:

2 kg de faves fresques (sense pelar)
1 kg de pèsols frescos (sense pelar)
4 talls de cansalada viada
1 ceba tendra
7 alls tendres
1 tomàquet
1 copeta de brandi
canyella en pols
pebre negre
1 botifarra negra
menta
sal i oli d’oliva

Preparació:
Temps estimat: 1 hora

• Primer de tot, desgranem les faves i els pèsols. Reservem.
• En una cassola amb un raig d’oli sofregim la cansalada a trossos i, una vegada cuita, la reservem.
• Pelem la ceba i la piquem ben fineta i tallem els alls tendres a rodanxes molt petites reservant-ne els finals sencers.
• Pelem el tomàquet, en retirem les llavors i el piquem també ben fi.
• Coem totes les verdures a la mateixa cassola on havíem sofregit la cansalada i, quan estigui tot cuit, hi incorporem les faves i els pèsols.
• Al cap d’uns minuts, hi afegim la copeta de brandi. Remenem, incorporem els trossos d’all tendre sencers i tapem la cassola.
• Deixem coure 20 minuts a foc mig procurant que no s’enganxi. La meva tieta diu que la meva àvia no hi afegia gens d’aigua, però jo n’hi he afegit un rajolinet perquè no quedessin tan seques.
• Passats els 20 minuts de cocció, hi afegim la botifarra i la menta picada. Salpebrem i empolvorem amb una mica de canyella en pols.
• Sacsegem la cassola i, dos minuts abans d’apagar el foc, hi tornem a incorporar la cansalada.
• Serviu ben calent procurant que la botifarra no es desfaci.

I bon profit!!!!

Bunyols de poma amb falsa crema anglesa

Aquest mes de març, en motiu del Carnestoltes i la Quaresma, les noies de Memòries d’una Cuinera, ens engresquen amb una proposta ben temptadora: els bunyols! I és que, com diu el poeta català Miquel Martí i Pol…

 

Acompanyats o sols,
que bons són els bunyols!
Si són ben ensucrats,
te'ls menges a grapats.
I si no ho són, també,
que sempre venen bé.
Sucats en llet fan clar
qualsevol esmorzar.

La veritat és que, si hagués de decidir-me entre uns bunyols dolços o salats, ho tindria ben difícil perquè d’ambdues maneres em tornen boja. Dels dolços, sens dubte, em quedo amb els bunyols de vent amb un punt de matafaluga; dels salats, per a mi els reis indiscutibles són els de bacallà. Però aquest cop tenia ganes de preparar uns bunyols diferents. Al final, tot i que vaig dubtar molt, m’he decidit per aquests bunyols dolços de poma, que han estat tot un èxit.

Ingredients per als bunyols:

3 pomes Golden
un grapat de panses
150 g de farina
1/2 sobre de llevat químic (Royal)
una culleradeta de canyella en pols
2 ous
un polsim de sal
125 ml de llet
4 cullerades soperes se sucre moreno
1 l d’oli d’oliva suau
un rajolí de licor de poma àcida

Per a decorar:

2 cullerades de mel (si pot ser de romaní)
2 cullerades de sucre
1 poma Golden
1 natilla (Danone)
un rajolí de llet
canyella en pols

Preparació:
Temps estimat: 1 hora + 30 minuts (+ 20 minuts de repòs)

• Abans de començar deixeu les panses en remull durant uns 10 minuts.
• Primer de tot pelem les pomes i les tallem a daus petits, com si fos per fer una truita de patates.
• Posem els daus en un plat fondo i escalfem al microones a temperatura màxima durant 5-7 minuts. Deixem temperar.
• En un bol, mesclem els dos ous batuts amb un polsim de sal, el sucre i la llet.
• Hi incorporem el llevat i, mica en mica, sense deixar de remenar, hi afegim la farina. Ha de quedar una massa força espessa, així que, si cal, hi podeu afegir una cullerada de farina més.
• Afegim a la massa les panses ben escorregudes i una cullerada generosa de canyella en pols. Mesclem fins que quedi una pasta homogènia.
• Un cop els daus de poma estiguin temperats, els afegim també a la massa. Mesclem bé i deixem reposar 20 minuts.
• Posem l’oli en una cassola alta fins que estigui ben calent. Aleshores abaixem el foc i el deixem a mitja temperatura.
• Anem agafant porcions de la massa amb una cullera i les empenyem amb una altra. Jo he fet servir culleres soperes, però si no voleu uns bunyols tan grans podeu emprar culleretes de postres.
• Ajudem els bunyols a donar la volta i, un cop ben rossets per tots costats, els retirem del foc i els deixem escórrer un un paper absorbent. Repetim l’operació fins acabar la massa.
• Un cop s’hagi absorbit l’excés d’oli, pintem els bunyols amb el licor de poma i els reservem.
• Si no us voleu complicar la vida amb la decoració, podeu arrebossar els bunyols amb una mica de sucre i llestos. Jo he fet una ració decorada per a l’Aleix, que avui tindrà unes postres extres per a després de sopar. Però els que m’enduré demà per esmorzar amb els companys de feina, els he arrebossat amb sucre.

• Per acompanyar els bunyols, farem un llit de poma caramel·litzada: només cal que peleu la poma i la talleu a rodanxes molt fines, si pot ser amb ajuda d’una mandolina. Fregiu les làmines de poma en una paella amb una miqueta d’oli i empolvoreu amb una mica de sucre. Un cop daurades pels dos costats, retireu les làmines de poma i poseu-les sobre un paper de forn. Deixeu refredar.
• Seguidament, preparem la falsa crema anglesa: només cal que barregeu una natilla amb un rajolí de llet i introduïu la crema dins un biberó de cuina. Reserveu.
• Abans de muntar el plat, escalfeu dues cullerades de mel al microones durant un minut.
• Poseu en un plat fondo, un llit de làmines de poma caramel·litzades. Disposeu-hi a sobre els bunyols (3 o 4 per ració) i pinteu-los amb la mel líquida. Decoreu amb la falsa crema anglesa i empolvoreu amb una mica de canyella en pols.

I ara que ja tenim els bunyols ben emplatats i els ensucrats a la safata, ja puc confessar el mèrit principal d’aquest plat. I és que, com alguns ja sabeu, fa alguns dies que estic a dieta i, tot i que he passat la tarda fent aquests temptadors bunyols, només n’he provat una mossegada (i per comprovar que estaven al punt, eh!). Què, és mèrit o no és mèrit?

Crema d’espàrrecs blancs amb THM

L’altre dia, fullejant el recull de receptes Imprescindible que em van donar amb la compra de la Thermomix, vaig veure aquesta recepta de crema d’espàrrecs que em va cridar l’atenció, no només perquè em va semblar una proposta apetitosa sinó perquè, a més, semblava fàcil i ràpida de fer. Així que, com que tenia una llauna d’espàrrecs per casa, no vaig dubtar massa a posar-me el davantal i preparar la maquinària.

Ingredients per a 8 racions:

1 llauna d’espàrrecs blancs (800g)
800 g de llet
40 g de farina de blat de moro (Maizena)
sal, pebre i nou moscada
porradell picat per decorar
oli d’oliva per decorar

Preparació:
Temps estimat: 5 minuts + 20 minuts de cocció

• Reserveu algunes puntes d’espàrrec per decorar els plats i poseu la resta amb el suc i tots els ingredients en el vas.
• Programeu 20 minuts, 90º, velocitat 5.
• Coleu la crema i serviu-la en bols o plats fondos i decoreu amb les puntes d’espàrrec, porradell picat i unes gotetes d’oli d’oliva.

Ja veieu que, realment, gairebé no necessita preparació i, en un obrir i tancar d’ulls tenim una crema d’espàrrecs força acceptable. De totes maneres, he de dir que no té res a veure amb una crema de verdures preparada de la manera tradicional. I, pel meu gust, la farina li dóna un sabor com de beixamel que eclipsa el gust dels espàrrecs.

Taller d’arrossos amb en Xesco

Aquest dimarts, amb la meva companya d’oci i gran amiga Raquel, vam assistir a un dels cursos que imparteix en Xesco Bueno al taller de cuina Sabores, on ja he fet alguns cursos gastronòmics sempre molt interessants i productius. Aquest cop la cosa anava d’arrossos, un plat que a casa ens encanta fet de qualsevol manera. En Xesco ens va presentar un repertori molt variat, tot i que l’estrella indiscutible de la nit va ser l’arròs.

El taller va començar amb una petita introducció sobre el món dels arrossos, en què va quedar ben clar que els catalans –deixant les internacionalment conegudes paelles al marge- no en som precisament massa entesos. Hi ha mil maneres de cuinar l’arròs al món, des de l’arròs a la cassola, passant pels famosos risottos italians o els arrossos amb llet, fins arribar a les pastes d’arròs orientals o els licors d’arròs. La qüestió és que per a cada elaboració s’haurà de seguir un procediment diferent i s’haurà d’emprar una varietat diferent d’arròs.

També ens va quedar molt clar que per aconseguir un bon arròs, és indispensable emparar una matèria prima de qualitat. Així doncs, un bon arròs del Delta o de Pals donarà molt més bons resultats que algunes de les marques de supermercat que val més evitar. La principal diferència entre un bon arròs i un mal arròs rau en la consistència del gra: mentre que un bon arròs costa molt que es trenqui, un arròs de mala qualitat rebenta fàcilment i ens pot espatllar en un obrir i tancar d’ulls el nostre plat.

Per tal de poder observar diferents tècniques d’elaborar l’arròs, en Xesco va escollir un arròs caldós (“arroz de la huerta en caldero”), un arròs sec tipus paella (arròs de tres botifarres y botifarró) i un arròs cremós tipus risotto (arròs negre cremós de calamars). I, per a cada elaboració, vam emprar un tipus d’arròs diferent:

• Per a l’arròs caldós vam fer servir un carnaroli, un arròs d’origen italià ric en midó, ideal per elaborar risottos ja que conserva molt bé la seva forma després de coccions lentes, té una gran capacitat d’absorbir sabors i té una textura ferma i esponjosa, però amb el nucli sempre al dente.
  
• Per a l’arròs sec vam fer servir el més conegut arròs bomba, de gra petit i rodó, ideal per fer paelles, ric en midó, però amb una capacitat més limitada d’absorbir sabors.
  
• Per a l’arròs cremós vam fer servir la varietat arbori, anomenat així perquè prové del municipi d’Arborio (Itàlia). Es tracta de l’arròs més ric en midó, ideal també per elaborar risottos o arrossos cremosos. A diferència del carnaroli que creix allargat, aquest es fa més ample.

Tot i que no el vam fer servir en aquest taller, el Xesco també ens va parlar de l’arròs jasmín, un arròs de gra llarg tipus “basmati” que es cultiva al Delta de l’Ebre, d’alta qualitat i molt particular. Una altra varietat recomanable, molt semblant al bomba, és el bahía.

Per elaborar l’arròs caldós, a més de les verdures i carn de conill, pollastre i guatlla, vam necessitar un brou fosc de carn que en Xesco ja va portar fet de casa. Però això no va impedir que n’aprenguéssim pas per pas el procediment d’elaboració, perquè el nostre xef ens ho va explicar fil per randa. No és la meva intenció explicar-vos aquí totes les receptes que vam fer de pe a pa, però no puc evitar donar-vos la d’aquest brou fosc que, així que acabi la dieta, tinc moltes ganes de provar.

Ingredients:

1 kg d’ossos
100 g de ceba trossejada
100 g de pastanaga trossejada
100 g de porro
50 g d’api
2 alls
1 copeta de vi negre
1 got de tomàquet triturat
herbes aromàtiques
aigua
oli

Preparació:
Temps estimat: 3 hores

• Daurem els ossos en una olla o cassola alta amb un bon raig d’oli d’oliva fins que estiguin ben rossos. Es pot fer servir tota mena d’ossos, però és important que tinguin carn adherida perquè el brou quedi fosc i ben gustós. Podem emprar només un tipus de carn o mesclar vedella, porc i aus. Molt apropiats per a aquesta mena d’elaboració són els peus de porc o de vaca, la costella o el coll de xai.
• Quan els ossos estiguin ben torradets (no cremats), hi afegim la ceba i la pastanaga.
• Quan la ceba estigui rossa, hi afegim els alls i ho deixem coure uns minuts.
• Seguidament, hi incorporem el vi fins que s’evapori. Notarem que s’ha evaporat perquè ha desaparegut de la cassola i tornem a veure l’oli.
• Hi afegim aleshores el tomàquet, deixem coure, i cobrim la cassola amb aigua.
• Incorporem l’api i el porro. Deixem que arrenqui el bull i hi incorporem les herbes aromàtiques. Podem fer servir un bouquet d’herbes diferents, com ara llorer, romaní, farigola…
• Deixem coure unes 2 hores a foc lent.
• El resultat final hauria de ser aproximadament d’un litre de brou. Si veiem que n’hi ha més d’un litre, el deixarem una estona més al foc fins que hagi reduït; si veiem que se’ns ha reduït massa hi podem afegir una mica d’aigua.
• Deixem temperar el brou sense colar-lo.
• Un cop temperat, retirem la part més greixosa de la superfície i colem.

Un cop fetes les explicacions, va ser el moment de posar-nos el davantal i començar a seguir les instruccions del nostre mestre.

La Raquel va començar a netejar els calamars que necessitaríem per fer l’arròs negre cremós, mentre el Xesco ens explicava la millor manera de netejar els espàrrecs.

A mi em va tocar tallar els calamars, ja ben nets, en trossets tan petits com grans d’arròs, ja que la idea era que no es notessin els entrebancs. He de reconèixer que em va costar una mica agafar el ganivet tal com ens va indicar el mestre, però un cop li vaig agafar el truc, no va ser tan complicat com semblava.

 


Mentrestant, els homes de la casa van anar tallant els espàrrecs i la Sara Maria de Delícies del rebost, una altra blocaire amant de la fotografia amb qui ja hem coincidit en algunes de les mogudes del Xesco, va tallar els espinacs frescos que faríem servir per al brou-sofregit de l’arròs sec.

 
S’ha de dir que les tasques se’n van fer més fàcils gràcies a l’ajuda inestimable de la meva amiga Raquel, que anava seguint diligentment les instruccions dels nostres dossiers.

Aviat vam tenir preparats els sofregits i, en un obrir i tancar d’ulls, ja teníem vàries olles al foc fent xup-xup i desprenent una oloreta que ens va despertar a tots la gana.

El que em va semblar molt interessant és que, com sol passar en aquesta mena de tallers, vam descobrir un munt de productes interessants que no sabia ni que existien, com ara la pasta de “pimientos choriceros”, pots de tinta de calamar o la lecitina de soja, un producte natural que, a més d’ajudar a digerir els greixos i afavorir el bon funcionament del sistema nerviós, serveix en gastronomia per elaborar aires o escumes.

Nosaltres vam fer servir la lecitina de soja per elaborar una escuma de parmesà que acompanyaria l’arròs negre cremós, juntament amb un allioli de tinta de calamar que en Xesco es va decidir a improvisar a última hora.

La càmera de la Sara Maria no va perdre punt mentre el Xesco, amb l’habilitat pedagògica que el caracteritza, ens va explicar de forma ben senzilla com treure el cor d’una carxofa.

I un cop van estar llestos els sofregits, vam començar a coure els arrossos. El primer va ser l’arròs negre, que vam cuinar seguint la tècnica del risotto: anar remenant constantment l’arròs amb el seu sofregit afegint-hi mica en mica el brou, que en aquest cas va ser un brou de peix amb tinta de calamar.

A les altres cassoles, ja teníem a punt els altres arrossos: a l’esquerra la base de l’arròs sec i a la dreta, la de l’arròs caldós. El sec, que tenia la particularitat de portar el brou, el sofregit i la picada, tot en un, el vam acabar de coure al forn.

El caldós, que era el que portava més verduretes, és que vam coure en darrer lloc.

Sembla que el Xesco no acaba d’estar convençut…

Un cop cuit l’arròs negre, amb la paciència dels nostres remenadors oficials, la Raquel i l’amiga de la Sara Maria el van emplatar en uns gotets de vidre que li van donar una presentació ben original. I, per acabar-los de guarnir, hi vam afegir l’escuma de parmesà que havia fet la Núria amb l’ajuda de la lecitina i una batedora elèctrica.

I ja només quedava la millor part: la degustació! El primer plat que vam provar va ser l’arròs negre cremós amb calamar, allioli negre i escuma de parmesà. Va quedar una mica massa al dente pel meu gust i l’allioli va eclipsar una mica el sabor del calamar, però tot i així la idea de l’arròs negre cremós em va agradar i l’escuma de parmesà em va semblar molt bona idea.

A continuació, va arribar l’arròs de tres botifarres i botifarró, olives negres i daus de cansalada ibèrica, amb un sabor intens de muntanya molt agradable i una textura totalment diferent de l’anterior. A més, vaig tenir la sort d’arreplegar un bon tros de socarrat!

I vam acabar la degustació amb la cullera, perquè el darrer plat va ser l’arròs caldós de l’hort, amb verduretes i carn de pollastre, conill i guatlla. De tots els arrossos, aquest és el que tenia un sabor més nostrat, molt semblant al d’un rostit de pollastre. En canvi, era la primera vegada que menjava un arròs de carn i verdures caldós.

No cal que us digui que el taller va tornar a ser un èxit. Fins i tot a la Raquel, que no és cap gran aficionada a la gastronomia, li va encantar. I la clau de l’èxit va ser, un cop més, el saber fer d’en Xesco, capaç de transmetre els seus coneixements amb entusiasme i de convertir una senzilla classe de cuina en un show que enganxa i implica a tothom. Us recomano l’experiència perquè val la pena!

Restaurant Picnic: un brunch de luxe al cor del Born

El diumenge passa, per acomiadar-me de la feliç vida de qui no mira el que menja, l’Aleix em va proposar fer un brunch al restaurant Picnic, una de les 30 propostes que figuren al Restopass que em va regalar per al meu aniversari. La veritat és que no sóc massa entusiasta d’aquest àpat de moda, que fusiona esmorzar i dinar en un sol àpat de migdia i que no és res més que la versió americana de l’esmorzar de forquilla de tota la vida. Però vaig veure l’Aleix tan engrescat que no vaig dubtar ni un instant a acceptar la proposta.

Després d’haver reservat taula per a les 13h, vam agafar la moto i ens vam dirigir cap al Born, un dels meus barris preferits de Barcelona que sempre em transmet molt bon rotllo. Davant del restaurant, que des de fora sembla més un “bareto” que una altra cosa, ja hi havia una colla de gent esperant de peu fent petar la xerrada. Menys mal que havíem reservat taula abans, perquè jo ja em sentia el cuquet a la panxa.

El local, molt agradable i lluminós, estava ple de gom a gom. Però el racó de la taula que ens havien reservat, enganxat a la barra de la cuina, era d’allò més agradable i acollidor i, tot i compartir la barra amb altres comensals, la distribució ens va permetre tenir la intimitat necessària. La veritat és que només el local em va sorprendre gratament. És un d’aquells llocs que, no saps per què, però et transmeten una energia positiva.

Vam començar demanant dos sucs de taronja amb gel, que ens van servir de seguida. Evidentment, sucs de taronja naturals, amb un punt àcid i molt fresquets, com a mi m’agrada.

Tot seguit, ens van portar la carta perquè escollíssim els plats que compondrien el nostre primer brunch a la ciutat de Barcelona.

No vam trigar massa a decidir-nos, tot i que s’ha de dir que no hi ha cap plat de la carta que no sigui realment apetitós. Per començar a fer boca, vam demanar els famosos “tomates verdes fritos” acompanyats amb formatge feta i amanida fresca de blat de moro, ceba i tomàquet madur. Una autèntica delícia, que he de dir que no havia provat mai, i que potser m’hauré d’animar a provar de fer a casa perquè ens va encantar a tots dos. La veritat és que començàvem la degustació amb el llistó força alt…

 

Vam seguir amb els “ous Benedict”, servits sobre un english muffin i acompanyats de bacó i salsa holandesa. No us enganyo si us dic que són els millors ous que he menjat mai fora de casa. El punt de cocció era perfecte: la clara ben feta i el rovell completament sucós, com una bomba ataronjada regalimant per sobre el pa. Inexplicable amb paraules, s’ha de provar!

I per acabar aquella degustació memorable no podia faltar la “Big Papa Burger” amb cruixent de ceba, cogombret i melmelada de tomàquet. Una senyora hamburguesa feta al punt que amb el toc dolç del tomàquet i l’avinagrat dels cogombrets estava per llepar-se’n els dits.

Les postres van trigar una mica a arribar i, a petició de l’Aleix, vam decidir-nos pels tradicionals “Pancakes d’aranyons” acompanyats de fruita fresca, mel i xarop de maduixa. He de dir que aquestes “tortitas” americanes a mi no em treuen massa el son, però la veritat és que estaven molt ben fetes i l’Aleix se les va menjar encantadíssim.

A les tres de la tarda sortíem del restaurant amb la panxa contenta, un somriure als llavis i dues hores d‘un sol radiant per endavant que vam gaudir amb un agradable passeig pel barri del Born i el Parc de la Ciutadella. Un diumenge rodó que, gràcies al descompte del Restopass, ens va costar un total de 30 €. Estem segurs que, quan acabi la ditxosa dieta, repetirem!

Crema de llenties amb pebre vermell de la Vera

Aquest mes, la Marina de Xocolata Desfeta i la Sandra i el Xavier de Els fogons de Labordeta ens proposen una Recepta del 15 ben temptadora. L’ingredient principal: les llenties!!! I com que a casa les llenties ens encanten, no he volgut deixar escapar l’oportunitat d’experimentar una mica i, enlloc de les clàssiques llenties estofades, he volgut presentar aquesta crema.

La primera vegada que vaig tastar la crema de llenties va ser a Egipte i a tota la família ens va encantar, però la veritat és que mai m’havia animat a preparar-la a casa. L’altre dia, consultant diferents receptes per Internet, vaig trobar una idea molt bona al blog de la Su. Es tractava d’acabar la presentació de la crema amb uns daus de pa fregits amb oli i pebre vermell de la Vera. Jo no he fregit els daus de pa, perquè els compro ja torradets al Forn Bertran, però he acabat de decorar el plat amb una mica de pebre vermell de la Vera, que a més aporta a la crema aquest puntet de fumat tan típic dels estofats. El resultat: com si estiguéssim menjant un estofat amb xoricet i tot, però amb la textura d’una crema.

Ingredients per a 4 persones:

400 g de llenties (cocció fàcil)
1 porro
1 branqueta d’api
1 pastanaga
1 tomàquet
1 fulla de llorer
oli d’oliva
sal
pebre vermell de la Vera
una branqueta de julivert

Preparació:
Temps estimat: 5 minuts + 45 minuts de cocció

• Netegem les verdures, pelem la pastanaga i la partim per la meitat longitudinalment i pelem el tomàquet i en traiem el peduncle. Val la pena aprofitar la part més verda del porro perquè és on hi ha més vitamines.
• Posem les verdures en una olla amb aigua freda, un polsim de sal i la fulla de llorer, i portem a ebullició.
• Quan arrenqui el bull hi incorporem les llenties i un raig d’oli d’oliva. Si no són de cocció fàcil les haurem de deixar tota la nit anterior en remull.
• Deixem coure a foc mig durant uns 45 minuts aproximadament.
• Un cop cuites les llenties, retirem de l’olla la fulla de llorer i ho passem tot per la batedora elèctrica. Si veieu que hi ha molta aigua, millor treure’n una mica abans de triturar i afegir-la al final si és necessari. Penseu que la crema ha de quedar més aviat clareta perquè a mesura que es va refredant agafa molta densitat.
• Passem la crema pel passapurés per tal d’evitar les pells de les llenties i del tomàquet. Així obtindrem una crema ben fineta.
• Serviu la crema en plats fondos, afegiu-hi un grapat de crostons de pa, decoreu amb una branqueta de julivert i empolvoreu amb el pebre vermell de la Vera.

Si voleu evitar evitar calories podeu prescindir dels crostons de pa i igualment tindreu un plat ben saborós i saludable.

Restaurant Manairó: de l’expectació a la decepció

Fa mesos, el Manel de Cuinar és generós, coneixent les meves ganes de provar el restaurant Manairó, em va avisar d’una oferta molt atractiva que apareixia a Letsbonus, una oportunitat que no vam voler deixar passar. Tot i les advertències d’en Manel i la seva crònica no del tot positiva, les meves expectatives vers aquest reputat restaurant eren força altes i tenia moltes ganes de provar la cuina de Jordi Herrera, de qui havia sentit a parlar molt bé.

El menú que vam reservar costava 45 € per persona i estava compost dels següents plats:

Xof de pan con tomate
Pizza coulant de gorgonzola
Ensalada de bonito ahumado con perlas de Yzaguirre
Calamares a la romana de huevo fritos
Croquetas crujientes de asado con sardinas a la parrilla y puré suave de patatas
Arroz de " espencat de bacallà"
Mar y montaña de vieiras y butifarra de perol

Postre
Granizado de kaipiriña
Cremoso de xocolate y helado de cacahuetes

Café y Galletas

Bebidas
Agua
Maridaje de Vinos

El menú ens va semblar més que complert i el preu, força raonable, tenint en compte que incloïa el maridatge de vins. Però la realitat, com podeu haver imaginat pel títol d’aquest post, va ser tota una altra cosa. Quan vam arribar, el cap de sala ens va acompanyar amablement al nostre lloc, una taula rodona situada contra la paret que em va semblar molt incòmode, no perquè els seients no ho fossin, sinó perquè la distància entre els comensals em va resultar excessiva i, a més, el colze esquerre em topava amb la paret. De totes maneres, s’ha de dir que el lloc és força acollidor –tot i que no hi ha ni una finestra, com en molts bistronòmics barcelonins- i les taules estaven parades amb pulcritud i bon gust.

Sense comentar-nos res sobre el menú –a l’entrada havíem lliurat la reserva de Letsbonus- el maître ens va servir dues copes de cava. Bé, potser hauria de dir dues mitges copes de cava, que ens van acompanyar durant la meitat de la degustació, i això que el cava, per menjar, no ens agrada massa. De seguida van venir els aperitius, l’esperat xof de pa amb tomàquet, que va resultar ser una esferificació de tomàquet acompanyat d’un paté de sardines. El primer que em va sobtar és que el cambrer ens va servir l’aperitiu al revés –tal com podeu veure a la foto- i la veritat és que va ser una mica incòmode de manipular les culleres, això sí, molt ben servides en un artilugi que recorda el bosc on viuen els manairons, petits follets del bosc molt feiners.

L’esferificació de tomàquet ens va semblar curiosa, tot i que vaig trobar a faltar el sabor intens d’un bon tomàquet fresc. El paté de sardina a mi no em va agradar massa i, a més, estava farcit d’espines.

Vam continuar amb la pizza coulant de gorgonzola, un aperitiu curiós fusió entre la tècnica del coulant i els sabors d’una pizza de formatge blau. La idea ens va semblar original i el sabor recordava realment un mos de pizza, amb la mozzarel·la, el tomàquet i l’orenga. Però un cop més, el tomàquet no em va semblar gaire gustós, potser perquè encara no n’és temporada. 

El següent plat que esperàvem era l’amanida de bonítol fumat amb perla d’Yzaguirre però, sense cap avís de ningú, el que ens van servir va ser un ravioli de foie amb crema de patates i oli de tòfona. La veritat és que el plat ens va semblar força aconseguit, tot i que el foie no és sant de la meva devoció, però no em va semblar correcte que ningú ens advertís d’aquesta modificació –d’altra banda comprensible-respecte el menú que havíem sol·licitat. El que tampoc em va semblar tolerable és que, a aquestes alçades del sopar, encara seguíssim amb la copa de cava buida.

El plat estrella de la nit van ser, sens dubte, els calamars a la romana d’ou ferrat, un autèntic encert i una autèntica delícia. El cambrer ens va explicar que els feien congelant el rovell d’ou cru en motlles en forma d’anella i després els arrebossaven com si fos un calamar a la romana. La veritat és que l’arrebossat estava molt cruixent i el rovell d’ou brollant de dins l’arrebossat estava de vici. A més, la combinació de l’ou amb el calamar que l’acompanyava ens va semblar deliciós. Llàstima que la ració va ser força curta i que el pa, molt calentó però massa dur, no era res de l’altre món.

Amb el següent plat va arribar, per fi, la primera copa de vi blanc que, una altra vegada, va ser més aviat mitja copa. Un verdejo molt agradable al paladar que jo hagués preferit que acompanyés els plats que acabàvem de degustar. I, un cop més, canvi inesperat en el menú: enlloc de la croqueta de rostit amb sardines a la brasa i puré suau de patates, ens van servir una croqueta cruixent de conill amb samfaina. L’arrebossat amb fideus xinesos em va semblar tot un encert i la croqueta estava francament deliciosa, llàstima que el sabor de la samfaina va quedar una mica eclipsat per l’excés de ceba.

El següent plat, l’arròs, el vam haver de regar amb una mica d’aigua, perquè ningú va semblar adonar-se que les nostres copes estaven buides des de feia una estona. A més, com ja semblava que seria la tònica de la degustació, l’arròs que ens van servir no era d’espencat de bacallà, sinó de galta de porc. De tots els plats que vam menjar, l’arròs és el que em va semblar més fluix, de fet ens va semblar pràcticament incomestible. De sabor no estava malament, però no sé què els va passar amb la cocció de l’arròs que els va quedar cru i alhora pastós. Menys mal que vam tenir aigua a dojo per tirar avall!

Amb el darrer plat va arribar la nostra mitja copa de vi negre i, com era d’esperar, una altra modificació respecte el menú que esperàvem. I aquesta va ser la que més greu em va saber perquè esperava amb candeletes des de feia mesos el mar i muntanya de vieires. El canvi va ser especialment decebedor perquè l’hamburguesa rostida amb verduretes no ens va semblar a l’altura d’un menú degustació d’un restaurant de la talla del Manairó. No és que una hamburguesa no sigui un plat prou digne, però és que creieu-me si us dic que no era res de l’altre món. De dins estava força crua i recordava més la pilota de l’escudella que una hamburguesa de vedella com Déu mana. Les verduretes tampoc tenien res d’especial. L’únic que realment valia la pena era el suquet del rostit i ja no ens quedava ni una gota de pa per sucar. 

Però la veritable decepció del sopar van ser les postres. El granissat de kaipiriña i el cremós de xocolata es van veure reduïts a unes soles postres ni la meitat de suggerents que les que constaven al nostre menú: una torrada de Santa Teresa amb gelat de formatge. No vull ni comentar el que em va semblar el plat, perquè me’l vaig menjar tan emprenyada que no el vaig poder assaborir. Però feu la prova d’imaginar-vos la kaipiriña i el cremós de xocolata i compareu-ho amb això:

Per acabar de posar la guinda al pastís, les galetes que suposadament havien d’acompanyar els cafès van brillar per la seva absència i l’única alegria que vam tenir en acabar la degustació és que ja ho teníem tot pagat.

En resum:

1. El menú que ens van servir poc tenia a veure amb el que constava a la nostra reserva, tant per la qualitat dels plats com per la quantitat.
2. Ningú ens va avisar d’aquestes modificacions.
3. El maridatge va consistir en mitja copa de cava, mitja de vi blanc i mitja de vi negre, i a ningú va preocupar que mengéssim la meitat dels plats amb la copa buida.
4. Alguns dels plats no estaven a l’alçada d’un restaurant de la categoria del Manairó.

És cert que davant d’aquest descontent el més sensat hagués estat fer explícita la nostra queixa, però això de queixar-nos als restaurants ens costa molt a tots dos i vam optar per amanir el sopar amb una conversa agradable i una mica d’humor irònic. Això sí, serà difícil que ens tornin a veure pel Manairó. I em sap greu, perquè penso que, en altres condicions, ha de ser un bon restaurant. Però això d’ajustar tant el preu i voler-ho incloure tot al menú no ha estat una bona idea. Potser sí que els darrers mesos han tingut l’agenda plena –el cert és que vam haver de fer la reserva amb moooolta antelació- però no sé quanta gent surt satisfeta de la degustació i amb ganes de repetir. Penso que seria més honrat treure algun plat de la degustació -i si cal el “maridatge”- però mantenir la qualitat i ser més fidel al menú que s’ofereix.

Asado de tira amb chimichurri

Quan fa més d’un any vam estar a Argentina, vaig quedar enamorada de la seva gent, els seus paisatges, la seva fauna i, evidentment, de la seva gastronomia. Però la carn, com alguns ja sabeu, no és el meu punt fort, i a Buenos Aires resulta realment difícil escapar-ne. La sort, però, és que algunes de les especialitats de la gran ciutat, com el mític choripan o les delicioses empanadas de carne, em van entusiasmar de seguida i es van convertir en els meus aliats durant tot el viatge. El meu altre gran aliat, sobretot a les parrillas, nombrosíssimes en tot el país, va ser l’asado de tira que, acompanyat amb la deliciosa salsa chimichurri, és un autèntic plaer per al paladar.

No n’havia fet mai a casa, però des que vam tornar d’Argentina que s’ha convertit en un dels nostres plats habituals. La part difícil, evidentment, no va ser trobar la carn, que de seguida ens va proporcionar la nostra carnisseria de confiança, Ca l’Albert. El problema era trobar una bona recepta de chimichurri per acompanyar la carn. Així doncs, després de consultar diferents webs i d’intentar reconstruir els sabors i les proporcions dels millors chimichurris que vam menjar a Argentina, vaig arribar a establir una fórmula que, a nosaltres, ens ha convençut.  

Ingredients per a 4 persones:

8 talls d’asado de tira

Per al chimichurri al meu estil:

250 ml d’oli
2 tomàquets secs
1 bitxo
1 all (o una culleradeta d’all sec en pols)
2 culleradetes d’orenga
1 culleradeta de farigola
1 culleradeta de romaní
1 culleradeta de julivert sec
un polsim de sal
un polsim de pebre
un rajolí de vinagre al gust

Preparació:
Temps estimat: 20 minuts

• Primer de tot, preparem el chimichurri: piquem ben fins els tomàquets, el bitxo i l’all. Els posem en un bol i hi afegim les herbes. Mesclem i hi anem afegint l’oli (en podeu posar més o menys segons la densitat que li vulgueu donar). Salpebrem al gust i hi afegim un bon raig de vinagre. Jo en poso poquet perquè a l’Aleix no li agrada massa, però el chimichurri argentí en porta bastant, fins i tot he vist receptes que porten vinagre i oli a parts iguals.Podeu guardar el chimichurri en un pot de vidre durant mesos i fer-ne la quantitat que vulgueu.
• Tot seguit, escalfem bé una planxa i hi coem la carn a foc ben alt i procurant que quedi ben feta.
• Emplatem i reguem les peces de carn amb una mica de salsa.
• Servim la resta del chimichurri en un petit bol per si algú en vol més. Amb una mica de pa també està de vici!

Ja veieu que es tracta d’un plat ben senzill. I el millor de tot és que, si preparem força quantitat de chimichurri, en tindrem per a un altre dia i en un tres i no res tindrem un bon plat a taula. Què, us hi animeu?

Restaurant murmuri

Fa dies que tenia ganes de parlar-vos de la nostra darrera experiència gastronòmica, al restaurant Murmuri. Alguns ja sabeu que la meva relació amb la cuina oriental no és massa estreta, però és una assignatura pendent que no em canso de practicar i vaig pensar que el restaurant Murmuri seria un bon candidat per anar-me introduint en aquesta cultura gastronòmica que tant se’m resisteix. Murmuri no és ben bé un establiment oriental, sinó més aviat un restaurant de fusió asiàtica-meditarrània, de manera que a la carta hi trobem moltes alternatives al peix cru, que és el que més em tira enrere de la cuina japonesa.

Abans de sopar, com que arribàvem mitja hora abans després d’una llarga i esgotadora passejada per Barcelona, van decidir fer una cerveseta al Bar Marfil, que forma part del complex que integren el restaurant Murmuri i l’hotel homònim. El local, molt ben ambientat amb espelmetes, sofàs i llum tènue, va resultar ser un autèntic fracàs. A part que la factura per a dues cerveses va ser desorbitada, durant la mitja hora que hi vam ser –i això va ser de 9 a 9’30 del vespre- no vam deixar de sentir música disco a tot volum, la qual cosa em sembla poc apropiada per a un bar d’hotel a aquestes hores del vespre.

Després de la dissortada cerveseta, vam passar al local del costat a través d’un passadís que comunica els dos locals i, de seguida, un cambrer molt amable ens va acompanyar cap a la taula que havíem reservat.

El local, de disseny molt modern i diàfan, té un únic inconvenient: la irremeiable proximitat entre taula i taula. No sé per què però aquest és un aspecte que valoro molt en un bon restaurant, em molesta moltíssim sentir la conversa dels veïns del costat mentre intento trobar un moment d’intimitat amb la parella o els amics. Afortunadament, però, la nostra taula estava situada de manera estratègica i vam poder gaudir del sopar sense masses interferències.

La carta, molt complerta i equilibrada, té diversos plats d’ecos molt orientals, però també compta amb plats tan nostrats com l’ostra especial gallega, el suquet de rap amb cigales o l’escalivada. En alguns títols també es deixen anar algunes reminiscències franceses, com en el cas del filet de vedella al cafè de París, les patates “Pont Neuf”, el foie amb figues o el fondant de xocolata. A més, és clar, no podien faltar els omnipresents makis, sashimis i niguiris.

Nosaltres vam decidir compartir alguns aperitius i vam fer un segon diferent cadascun. Per picar, vam demanar els llagostins amb kikos i crema de cacahuet, el pollastre amb salsa de coco i cruixent d’arròs i la terrina de foie amb figues i pa de fruits secs. Una vegada més, he de reiterar que el marisc “oriental” no té el mateix sabor que el “mediterrani” i cada cop estic més convençuda que això es deu principalment als condiments, que disfressen la intensitat del sabor de mar. Tot i així, els llagostins estaven força bons i  l’arrebossat de blat de moro em va semblar original. El foie amb les figues també estava molt correcte, però el que ens va sorprendre més positivament va ser el pollastre. No era gens com me l’imaginava, gairebé semblava una sopa, però el sabor em va semblar excepcional i el cruixent d’arròs em va entusiasmar. No sé pas com el deuen fer… És una llàstima no haver agafat la càmera de fotos perquè els plats realment entraven per la vista, però us en podeu fer una idea amb les fotografies que apareixen més avall, que he extret de la web del restaurant.

Com a plat principal, jo vaig demanar el confit d’ànec a l’estil “Pato Pekin”, que em va semblar correcte però res de l’altre món. L’Aleix va optar per la corvina cruixent amb espàrrecs bladers, shitake i salsa de curry, tot un encert que, molt generosament, em va deixar tastar.

Però el punt més fort de la degustació, per a mi, van ser les postres. L’Aleix va demanar la sopa de maduixa i menta amb gelat de iogurt, molt refrescant i deliciosa. Però per a mi el plat estrella de la nit va ser el flam de flor de llessamí amb gelat de gingebre. Crec, sincerament que, si deixem de banda les meves predileccions xocolateres, són les millors postres que he menjat en la vida. Crec que només les superen les postres de pastanaga que vaig menjar la primera vegada que vaig anar a l’Akelarre. Les fotos que teniu a continuació no es corresponen exactament amb el que vam menjar, però us podeu fer una idea de la presentació dels plats.

 
El punt més fluix de la nit va ser la beguda. Com que l’Aleix havia de portar la moto no vam voler demanar una ampolla sencera de vi i vam optar per dues copes de vi blanc. El cambrer ens va portar les dues copes plenes fins dalt, però ni tan sols ens va dir quin vi en havia servit, la qual cosa ja em va generar desconfiança perquè penso que un vi a copes s’ha de servir a la taula. Quan vam fer el primer glop les meves sospites es van convertir en evidències: el vi, lleugerament espumós, havia perdut tota l’agulla i el sabor. Es notava de lluny que l’ampolla l’havien obert feia dies…

Però malgrat alguns petits desenganys, l’experiència va ser força positiva i és probable que hi tornem aviat, potser a fer un menú de migdia que inclou un entrant, plat principal, postres, cafè i begudes. El menú costa 16’50 € i és vàlid de dilluns a divendres, excepte festius.