1/3/12

Restaurant murmuri

Murmuri logo Fa dies que tenia ganes de parlar-vos de la nostra darrera experiència gastronòmica, al restaurant Murmuri. Alguns ja sabeu que la meva relació amb la cuina oriental no és massa estreta, però és una assignatura pendent que no em canso de practicar i vaig pensar que el restaurant Murmuri seria un bon candidat per anar-me introduint en aquesta cultura gastronòmica que tant se’m resisteix. Murmuri no és ben bé un establiment oriental, sinó més aviat un restaurant de fusió asiàtica-meditarrània, de manera que a la carta hi trobem moltes alternatives al peix cru, que és el que més em tira enrere de la cuina japonesa.

Abans de sopar, com que arribàvem mitja hora abans després d’una llarga i esgotadora passejada per Barcelona, van decidir fer una cerveseta al Bar Marfil, que forma part del complex que integren el restaurant Murmuri i l’hotel homònim. El local, molt ben ambientat amb espelmetes, sofàs i llum tènue, va resultar ser un autèntic fracàs. A part que la factura per a dues cerveses va ser desorbitada, durant la mitja hora que hi vam ser –i això va ser de 9 a 9’30 del vespre- no vam deixar de sentir música disco a tot volum, la qual cosa em sembla poc apropiada per a un bar d’hotel a aquestes hores del vespre.

Bar Marfil

Després de la dissortada cerveseta, vam passar al local del costat a través d’un passadís que comunica els dos locals i, de seguida, un cambrer molt amable ens va acompanyar cap a la taula que havíem reservat.

entrada

El local, de disseny molt modern i diàfan, té un únic inconvenient: la irremeiable proximitat entre taula i taula. No sé per què però aquest és un aspecte que valoro molt en un bon restaurant, em molesta moltíssim sentir la conversa dels veïns del costat mentre intento trobar un moment d’intimitat amb la parella o els amics. Afortunadament, però, la nostra taula estava situada de manera estratègica i vam poder gaudir del sopar sense masses interferències.

Interior

La carta, molt complerta i equilibrada, té diversos plats d’ecos molt orientals, però també compta amb plats tan nostrats com l’ostra especial gallega, el suquet de rap amb cigales o l’escalivada. En alguns títols també es deixen anar algunes reminiscències franceses, com en el cas del filet de vedella al cafè de París, les patates “Pont Neuf”, el foie amb figues o el fondant de xocolata. A més, és clar, no podien faltar els omnipresents makis, sashimis i niguiris.

Nosaltres vam decidir compartir alguns aperitius i vam fer un segon diferent cadascun. Per picar, vam demanar els llagostins amb kikos i crema de cacahuet, el pollastre amb salsa de coco i cruixent d’arròs i la terrina de foie amb figues i pa de fruits secs. Una vegada més, he de reiterar que el marisc “oriental” no té el mateix sabor que el “mediterrani” i cada cop estic més convençuda que això es deu principalment als condiments, que disfressen la intensitat del sabor de mar. Tot i així, els llagostins estaven força bons i  l’arrebossat de blat de moro em va semblar original. El foie amb les figues també estava molt correcte, però el que ens va sorprendre més positivament va ser el pollastre. No era gens com me l’imaginava, gairebé semblava una sopa, però el sabor em va semblar excepcional i el cruixent d’arròs em va entusiasmar. No sé pas com el deuen fer… És una llàstima no haver agafat la càmera de fotos perquè els plats realment entraven per la vista, però us en podeu fer una idea amb les fotografies que apareixen més avall, que he extret de la web del restaurant.

compo 1

Com a plat principal, jo vaig demanar el confit d’ànec a l’estil “Pato Pekin”, que em va semblar correcte però res de l’altre món. L’Aleix va optar per la corvina cruixent amb espàrrecs bladers, shitake i salsa de curry, tot un encert que, molt generosament, em va deixar tastar.

Però el punt més fort de la degustació, per a mi, van ser les postres. L’Aleix va demanar la sopa de maduixa i menta amb gelat de iogurt, molt refrescant i deliciosa. Però per a mi el plat estrella de la nit va ser el flam de flor de llessamí amb gelat de gingebre. Crec, sincerament que, si deixem de banda les meves predileccions xocolateres, són les millors postres que he menjat en la vida. Crec que només les superen les postres de pastanaga que vaig menjar la primera vegada que vaig anar a l’Akelarre. Les fotos que teniu a continuació no es corresponen exactament amb el que vam menjar, però us podeu fer una idea de la presentació dels plats.

postres postres 2
El punt més fluix de la nit va ser la beguda. Com que l’Aleix havia de portar la moto no vam voler demanar una ampolla sencera de vi i vam optar per dues copes de vi blanc. El cambrer ens va portar les dues copes plenes fins dalt, però ni tan sols ens va dir quin vi en havia servit, la qual cosa ja em va generar desconfiança perquè penso que un vi a copes s’ha de servir a la taula. Quan vam fer el primer glop les meves sospites es van convertir en evidències: el vi, lleugerament espumós, havia perdut tota l’agulla i el sabor. Es notava de lluny que l’ampolla l’havien obert feia dies…

Però malgrat alguns petits desenganys, l’experiència va ser força positiva i és probable que hi tornem aviat, potser a fer un menú de migdia que inclou un entrant, plat principal, postres, cafè i begudes. El menú costa 16’50 € i és vàlid de dilluns a divendres, excepte festius.

7 comentarios:

Neus dijo...

Una mica massa exquisit pel meu gust, m'agrada més la cuina de tota la vida, la de l'àvia que dic jo... però no puc negar que té una pinta increíble! :)

Delicias Baruz dijo...

El sitio se ve agradable y los platos tienen un pinta estupenda. Un abrazo, Clara.

Marina dijo...

Un restaurant que es diu Murmuri no hauria de tenir la música disco a tot drap, oi? Segurament, el provaria sobretot per aquestes postres de gingebre que dius, però d'altra banda, a mi els restaurants fusió sempre em fan sospitar... com si fos allò del "quiero y no puedo". Molt bona crònica i gràcies per compartir-la! Petonet

Anna dijo...

Jo fa molt de temps que hi volia anar a fer el menú migdia... però quin greu que no en sortissis del tot convençuda!! :( I encara més el fiasco del vi obert, i el de la cerveseta... Però bé, si vas menjar potser les millors postres de la teva vida, ja es veu bastant compensat, no? :)

Un petonet guapa!!

Ricard Sampere dijo...

El restaurant el van obrir amb grans pretensions i amb un xeff oriental d'un cert nom.

Però just començar la crísis, ja va desapareixer el xeff i de llavors, van donant tombs amb més o menys fortuna.

Hi vam estar ara fa uns 18 mesos a través d'una promoció i vam menjar be... però si ens haguessin cobrat el preu sense promoció, hagués sortit emprenyat de la RQP.

Y per això no el vaig publicar al blog.

Una abraçada.

Gemma dijo...

Jo tampoc tinc massa tirada per la cuina oriental però no m'aniria malament l'experiència, jeje! Es veu un lloc bonic, però tens raó, molt juntet tot.
Gràcies per la crònica i que passeu una feliç semana!!!

Gemma dijo...

M'agraden aquestes cuines de fusió.
I si dius que vas tastar les MILLORS pstres de la teva vida, bé li ahurem de fer una visita, no? ;)