24/2/11

Restaurant Neri

La plaça de Sant Felip Neri és un dels meus racons preferits de Barcelona. La primera vegada que hi vaig entrar a través dels estrets carrerons del costat de la catedral, vaig quedar impactada pels senyals de la façana de l’església, que evidencien el fet catastròfic que va presenciar la plaça durant la guerra civil. Els impactes de la metralla ens recorden la tràgica fi dels nens de l’escola Sant Felip Neri que, fugint dels bombardejos franquistes, van intentar inútilment cercar refugi dins de l’església.

Cada vegada que entro a la plaça –i és com a mínim un cop l’any perquè hi acompanyo els meus alumnes en un recorregut pel barri gòtic- se’m posa la pell de gallina i recordo la història que hi ha darrere de la façana de l’església i, estranyament, trobo en aquesta petita placeta, al costat de la seva font màgica, un racó de pau i tranquil·litat incomparable a cap altre indret del món. No sé si és la història dels nens de la guerra, el conjunt arquitectònic de l’església i la font, o el fet que la plaça estigui amagada entre carrerons, perduda en ple centre de Barcelona, el que em produeix aquesta sensació de benestar profund.

Potser va ser la poderosa atracció que la plaça exerceix sobre mi el que em va fer escollir el restaurant Neri per celebrar el dia 14 de febrer (no perquè fos Sant Valentí, sinó perquè casualment va ser en aquesta data quan l’Aleix em va demanar que ens caséssim), tot i que he de dir que també n’havia sentit bones crítiques. El cas és que vam tenir una vetllada molt agradable, vam menjar exquisidament i la màgia de l’entorn va aconseguir embruixar-nos un cop més.

compo

Tal com ens va dir l’Àlex, el punt feble del restaurant va ser el servei, però la calidesa de l’ambient i la magnífica degustació van compensar les mancances d’alguns cambrers poc adequats per a la categoria de l’establiment. A més, el maître va ser molt correcte i molt atent amb nosaltres, a més de proper i cordial.

Vam començar la degustació amb un aperitiu consistent en un xarrup de Bloody Mary fet amb xerès, uns bastonets de formatge i pa amb oli d’oliva i sal Maldon fumada. Tot estava de vici, sobretot el pa i l’oli!

IMG_2892

Vam continuar amb una tapa de patata brava ben curiosa, però amb tot el sabor de les patates braves tradicionals, i un bombó de foie micuit farcit de gelatina de Pedro Ximenes amb confitura de calçots i encenalls d’or. Els encenalls d’or ens van deixar una mica igual, però el bombó de foie estava diví!

compo 2

L’entrant van ser uns pèsols amb brou d’herbes aromàtiques, molt semblants als que havíem degustat al restaurant Coure. Sembla que els pèsols estan de moda, però no ens queixarem pas. Estaven deliciosos!

IMG_2904

El plat de peix van ser unes falses espardenyes de calamar amb vieira i trinxat de patata amb tòfona. El calamar estava realment aconseguit i tenia tota l’aparença de les espardenyes de mar; la vieira, el meu marisc preferit, estava feta a la planxa i portava a sobre un cruixent amb un sabor molt potent que, pel meu gust, desmereixia el gust de la vieira; el pastisset de trinxat de patata, cobert amb una mena de gelatina daurada que li donava aparença d’un lingot d’or, estava realment deliciós gràcies al punt de tòfona blanca. 

IMG_2905

El plat de carn va ser, sens dubte, el que més ens va captivar: un exquisit melós de vedella amb ceba confitada i salsa de mostassa. La carn estava realment tendre, que es desfeia a la boca. I la ceba confitada estava senzillament espectacular!

IMG_2907

Les postres, una de més fresca i la segona més contundent, van ser una neula farcida d’escuma de iogurt amb fruits vermells liofilitzats i el famós ti-ra-mi-sú que, tal i com indica el seu nom, conté tots els ingredients del tiramisú per separat.

IMG_2911

IMG_2912

Per acompanyar el sopar, vam demanar una ampolla de Cepas Viejas (Dominio de Tares, Bierzo) que ja s’ha convertit en el nostre vi predilecte, i vam acabar la vetllada amb uns petit fours i un cafè. Em van agradar especialment uns bastonets amb un intens gust anisat.

IMG_2913

La vetllada va ser molt agradable, per l’entorn, el menjar i la màgia de la plaça que acull el restaurant. De ben segur que hi tornarem!

22/2/11

Crema de xampinyons amb cruixent de pernil

Retallada

Aquesta és una de les meves cremes preferides d’hivern, junt amb la crema de carabassa i la de carbassó. Costa ben poc de fer i és d’allò més gustosa! 

Ingredients:

400 g de xampinyons laminats
2 cebes de Figueres
2 alls
1 l de brou de pollastre
200 ml de crema de llet
4 talls de pernil serrà
julivert
Oli i sal

Preparació:
Temps estimat:
1 hora

  • Primer de tot talleu la ceba en juliana ben fina, lamineu els alls i poseu-ho tot en una cassola amb un raig d’oli a foc baix.
  • Deixeu que la ceba es rosteixi durant uns 10 minuts amb la cassola tapada, procurant que no agafi massa color.
  • A continuació, afegiu-hi els xampinyons laminats passats per aigua. Remeneu i ofegueu-los durant 10 minuts més.
  • Seguidament, afegiu-hi el brou de pollastre. Millor si és fet a casa, però si no també podeu emprar brou de brick.
  • Deixeu-ho coure durant uns 30 minuts més a partir del moment en què arrenqui el bull.
  • Mentrestant, poseu els quatre talls de pernil durant tres minuts al microones a mitja potència. Retireu-los, deixeu-los refredar i esmicoleu-los amb els dits.
  • Passats els 30 minuts, afegiu a la cassola la crema de llet. Remeneu i deixeu-ho coure 5 minuts més.
  • Apagueu el foc, retireu la cassola i tritureu els xampinyons amb la batedora elèctrica fins que obtingueu una crema ben fina. Si voleu, podeu passar la crema pel colador xinès perquè quedi encara més fina.
  • Serviu la crema en plats o bols individuals i empolvoreu-la amb el cruixent de pernil. Podeu acabar de decorar el plat amb una branqueta de julivert.

Que vagi de gust!

18/2/11

Les “torrijas” de la Sara

IMG_4488

Feia temps que la Sara ens deia que havíem de quedar un dia per fer torrijas, un dolç molt típic de Valverde -el poble de Cuenca on viu part de la seva família- i que se sol preparar per Setmana Santa. La darrera vegada que havia anat a visitar els seus parents s’havia encarregat de comprar el pa de brioix que empren especialment per elaborar les torrijas i el tenia al congelador des de feia setmanes.

Finalment, ens vam posar d’acord per preparar les torrijas. La Raquel es va afegir a la festa i ens vam reunir totes tres a casa la Sara, disposades a seguir les seves instruccions fil per randa per fer les torrijas més bones de la història. A més, vaig descobrir ben aviat que les torrijas són ben similars al que la meva tia anomenava “coquetes de santa Teresa”, que ella elaborava amb pa sec i sucre enlloc de mel.

Ingredients:

pa de brioix
llet
ou
oli d’oliva
mel

Preparació:
Temps estimat:
30-45 minuts (segons la quantitat)

 

  • Poseu força oli en una paella i espereu que sigui ben calent.
  • Mentrestant, poseu la llet en un plat fondo i aneu-hi remullant les llesques del pa de brioix.
  • En un altre plat fondo bateu-hi un o dos ous (segons la quantitat).
  • Un cop ben sucades les llesques, passeu-les per l’ou batut i fregiu-les pels dos costats amb l’oli calent.
  • Un cop ben dauradetes, poseu-les a escórrer un un plat amb paper absorbent.
  • Repetiu el procediment les vegades que faci falta.
  • En acabat, poseu les torrijas en una safata i regueu-les amb una mica de mel. La Sara va fer servir una mel de taronger molt gustosa i jo em vaig entossudir a provar-ne unes quantes amb sucre, en record a les coquetes de santa Teresa que feia la meva tia.

No sé si van ser les torrijas més bones de la història, però vam esmorzar com tres reines i les vam trobar delicioses.