31/12/10

Alvocats amb tonyina i salmó

IMG_7454

Com us havia comentat al darrer post, no fa massa la Lupe ens va preparar uns alvocats farcits que em van encantar i que ja fa dies que volia provar de fer a casa. La recepta és tan senzilla que gairebé no necessita explicació, però el resultat és excel·lent i, a mi, que m’encanta l’alvocat, em sembla una autèntica delícia.

Ingredients per a 4 persones:

2 alvocats petits
2 llaunes de tonyina
2 ous
2 cullerades de maionesa
1-2 talls de salmó fumat

Preparació:
Temps estimat:
20 minuts

  • Comenceu bullint els ous durant 10 minuts perquè quedin durs.
  • Mentre els ous es refreden, partiu els alvocats per la meitat, retireu-ne el pinyol i buideu-los amb ajuda d’una cullera. Reserveu-ne la polpa amb els pinyols per tal que no s’oxidi.
  • Aixafeu la polpa dels alvocats amb una forquilla i afegiu-hi la tonyina, la maionesa i el salmó fumat tallat a quadrets petits.
  • Un cop freds, ralleu els ous durs i afegiu-los a la mescla reservant-ne una mica per decorar els alvocats.
  • Un cop barrejats tots els ingredients, farciu els alvocats. Decoreu amb una mica d’or rallat i unes tires de salmó.
  • Podeu acompanyar els alvocats d’una mica d’enciams variats.

Ja veieu que és una recepta fàcil, lleugera i molt resultona!

Aprofito per desitjar-vos a tots un FELIÇ 2011!!!

Trufes variades

IMG_7389

L’altre dia la Lupe ens va convidar a casa seva per fer un soparet íntim i ensenyar-nos el seu nou pis, una autèntica perleta plena d’encant situada a l’Eixample de Barcelona. A més de ser un lloc espaiós, lluminós i pràcticament nou, ens va despertar molt bones vibracions, amb la qual cosa estem segurs que aquesta serà una nova llar acollidora plena de bons auguris.

L’amfitriona ens va preparar un sopar deliciós a base de formatges i embotits i uns alvocats farcits de tonyina i salmó que em van semblar exquisits. Qualsevol dia li copiaré la idea perquè em va encantar…

La beguda i les postres les vam portar nosaltres i, com que l’endemà teníem dinar a casa i anàvem a visitar l’àvia de l’Aleix, vaig decidir fer trufes, que fan de bon repartir i tampoc donen massa feina. La recepta que vaig seguir per fer-ne la passa és la de Can Corbera, on vaig comprar els ingredients. Tot i que van tenir molt d’èxit entre els més llaminers, jo vaig trobar-les un pèl dolces i notava massa el crec-crec del sucre. Tot és qüestió de gustos…

Per a la guarnició, només cal fer servir la imaginació i buscar una mica pels calaixos de casa…

Ingredients per a la pasta:

200g de xocolata en pols
200g d’ametlles torrades
100g de mantega
100g de sucre
1/2 copa de conyac
1 rovell d’ou

Per a la coberetura:

Xocolata granulada, coco rallat, festucs picats, xocolata en pols, etc.

Preparació:
Temps estimat:
40 minuts

  • Primer de tot, piqueu les ametlles ben fines amb una picadora elèctrica.
  • Seguidament, desfeu la mantega al microones i afegiu-la al rovell d’ou batut, l’ametlla picada, la xocolata en pols, el sucre i el conyac. Jo, aquest cop, vaig fer servir sucre normal, però el proper cop empraré sucre llustre per evitar el crec-crec. Com que a casa no tenia conyac, vaig substituir-lo per Cointreau, que li va donar un toc ataronjat molt encertat.
  • Pasteu-ho tot bé i deixeu-ho reposar com a mínim tres hores o, si és possible, tota la nit.
  • Passat aquest temps, feu les boles amb la pasta i arrebosseu-les amb allò que més desitgeu. Jo vaig utilitzar la tradicional xocolata granulada, coco rallat, festucs picats i xocolata en pols; però aquí és qüestió de posar-hi imaginació…
  • Com que havíem de portar les trufes fins a casa la Lupe, jo les vaig tenir una estona al congelador, però penseu que per menjar han d’estar fredes però no gelades!

27/12/10

Argentina gastronòmica

En el penúltim post us comentava que l'Aleix i jo estàvem a punt de marxar a Argentina, el destí del nostre esperat viatge de noces. Ara que ja hem tornat puc dir que la Patagònia és una autèntica meravella: paisatges impressionants i diversos, les imponents glaceres, els simpàtics pingüins i les colossals balenes, llacs immensos de color turquesa... El que digui amb paraules no fa justícia, sens dubte, a tot el que hem vist i gaudit durant aquests dies esplèndids i inoblidables.

Pel que fa a la qüestió gastronòmica, no hi ha dubte que el plat estrella d'Argentina és la carn, tant de vedella com de xai. I, tot i que no sóc gaire carnívora, he d'admetre que enlloc hem menjat carn com la que hem assaborit a Argentina.

Tot i que m’encantaria explicar-vos tots els llocs que hem visitat, aquest és un blog de cuina i em centraré en els aspectes gastronòmics del país i de cada regió que hem visitat. El nostre primer destí va ser l’enorme i caòtica ciutat de Buenos Aires, on vam passar tres dies sencers. Si bé la ciutat no ha estat el lloc més idíl·lic del viatge, sí que és el lloc on potser hem gaudit de les millors carns.

argentina 032

Un dels llocs més recomanables per assaborir la carn buonarense és el modern barri de Puerto Madero, on hi ha les millors parrillas de la ciutat. És cert que també és el barri més car amb diferència, però si comparem els preus amb els d’aquí, encara resulta força assequible.

argentina 179

Fent cas de les recomanacions de la Sílvia, de l’agència Giramondo de Badalona, vam anar a sopar al restaurant Estilo Campo, l’únic de la ciutat amb un asador campestre. Aquí vaig menjar l’asado de tira més bo d’Argentina i que he menjat mai a la vida. L’Aleix va optar per un bife de chorizo (porc), que com sol passar a les braseries argentines, va resultar massa fet. A partir d’aleshores ja ens va quedar clar que el que per a nosaltres és “al punt”, allà és “muy jugoso” (molt poc fet).

Estilo Campo 2

Estilo Campo

El segon restaurant de Puerto Madero on vam sopar va ser la famosa Cabaña Las Lilas, una de les braseries més distingides de Buenos Aires que m’havien recomanat les perruqueres de Blau.

IMG_7250

La veritat és que el lloc no ens va decebre. Ens van portar uns aperitius deliciosos acompanyats de pans de tota mena, exquisits! La carn tampoc ens va decebre, tot i que el meu asado de tira no va superar el que havia menjat a Estilo Campo. L’Aleix va optar per un bife de ternera que, aquest cop sí, li van servir al punt (al nostre punt!).

Cabaña Las Lilas

En un dels barris més humils i moguts de la ciutat, el barri de San Telmo, vam descobrir un lloc fantàstic per menjar autèntics plats argentins a un preu més que assequible. Es tracta del bar-restaurant La Puñalada, inspirat en el popular tango del mateix nom: “Mentan los que saben que un malevo muy de agallas y de fama bien sentada por el barrio de Palermo cayó un día taconeando...”

argentina 170

Com a entrant, vam compartir una mousse de ave boníssima, però el plat estrella va ser el estofado de ternera que va demanar l’Aleix. Jo, com que no volia saturar-me de carn, vaig demanar una tortilla de jamón y queso que també va resultar deliciosa. I per acompanyar-ho tot, una Quilmes, la cervesa regional que ens ha acompanyat al llarg del viatge!

La Puñalada

Una altra bona opció per fugir de la carn omnipresent del país, són els múltiples restaurants italians que es troben per tot Argentina, especialment a la capital. A Buenos Aires, ben a prop del cementiri de La Recoleta, i seguint un altre cop les recomanacions de la Sílvia, vam dinar al restaurant San Babila, on vam compartir uns entremesos deliciosos (millors que els que he menjat a Itàlia!) i un plat de tagliatelle amb bolets que no ens vam poder ni acabar! El lloc és molt agradable, especialment si pots menjar a la terrassa, com vam fer nosaltres, i gaudir de l’acompanyament d’algun guitarrista nostàlgic. Això sí, en comparació amb altres restaurants, el preu va picar una mica, potser perquè era cap de setmana i no tenien el menú diari.

San Babila

Finalment, dues recomanacions gastronòmiques més de la ciutat de Buenos Aires: en primer lloc, és molt recomanable reservar un esmorzar o berenar al Cafè Tortoni, situat a la Calle de Mayo, i freqüentat per escriptors, pintors i artistes de l’antiga Agrupación de Gente de Artes y Letras.

Cafè Tortoni

En segon lloc, no podeu marxar de Buenos Aires sense haver provat el popular choripán, una mena de frankfurt o perrito caliente, que solen preparar en xiringuitos del carrer elaborat amb carn de porc i vedella i acompanyat de la també famosíssima salsa chimichurri. Un bon lloc per gaudir dels choris són els xiringuitos que hi ha davant de l’Aeroparque, amb vistes al Río de la Plata, una bona opció per fer temps mentre s’espera el vol freqüentment demorado.

argentina 237  

El nostre següent destí va ser Península Valdés, des d’on vam poder contemplar les colossals balenes franques i els graciosos pingüins de Punta Tombo.

Península Valdés

La ciutat que acull la majoria de turistes que es dirigeixen a aquests destins és Puerto Madryn. Només baixar de l’autocar, sorprèn gratament un intens aroma de marisc que fa pensar que la ciutat serà plena de marisqueries per a turistes. Res més allunyat de la realitat: per arribar a la marisqueria que ens havia aconsellat el guia, vam haver de travessar un inhòspit descampat dels afores de la ciutat, pujar una escaleta amagada que hi havia en un edifici poc il·luminat i, aleshores sí, vam arribar al popular restaurant Mariscos del Atlántico, dirigit per una família de pescadors que serveixen en aquest petit local d’ambientació pesquera el marisc que pesquen al Golfo de San José.

argentina 359

L’excursió per arribar-hi va valdre la pena. Vam compartir una mariscada, unes vieires amb llagostins i salsa de bolets i unes rabas (calamar a la romana), tot per 140 pesos (uns 28 euros). A més, el cambrer que ens atenia, en veure que jo guardava les closques de les vieires que havíem menjat, va sortir amb una bossa plena de vieires netes. Tot un detall!

Mariscos del Atlántico

Una altra recomanació, si visiteu el poble galès de Gaiman, és entrar en una de les teteries on serveixen el típic te gal·lès acompanyat de pastes, melmelades i pastissets. Nosaltres vam entrar al Ty Gwyn, que va obrir gairebé expressament per a nosaltres, ja que era dia del cens i pràcticament tots els establiments estaven tancats. A mi els dolços no m’entusiasmen però l’Aleix i altres llaminers del grup van gaudir com criatures!

Ty Gwyn

Ushuaia, el nostre tercer destí, és un indret incomparable situat pràcticament a la fi del món. Més enllà d’aquesta ciutat, la més austral del planeta, ja només queden els imponents blocs de gel de l’Antàrtida. Ningú queda indiferent en apropar-se a aquesta recòndita regió: he sentit opinions nefastes, però també hi ha qui s’enamora màgicament d’aquest paratge captivador. Com podeu imaginar, nosaltres estem en el segon grup.

argentina 600

argentina 666

Pel que fa a la gastronomia, Ushuaia és una ciutat costera i té fama pels seus mariscos, especialment la popular centolla, que serveixen a la majoria de marsiqueries locals. Nosaltres ens vam decidir a provar-la al lloc on ens havia recomanat la Sílvia i, un cop més, vam encertar de ple. Volver és un restaurant petit i acollidor amb un servei excel·lent i una carta prou àmplia per a aquells que no se sentin atrets per l’enorme crustaci que exhibeixen en les enormes peixeres de l’entrada. Nosaltres vam voler provar la centolla, però més aviat ens va decebre: i és que com els mariscos del Mediterrani no hi ha res… En canvi, ens va sorprendre gratament la merluza negra, deliciosa! Vam acabar el sopar amb unes magnífiques crêpes de dulce de leche, el dolç nacional per excel·lència que ens va acompanyar en quasi tots els esmorzars del viatge.

Volver

Per a àpats més lleugers i informals és molt aconsellable el Fast Lunch que es troba a l’avinguda principal. En un entorn càlid i ple de banderes, on no hi falta una estelada gegant, s’hi poden degustar des d’hamburgueses de vedella excel·lents, fins a especialitats patagòniques o regionals.

Fast Lunch

Després d’Ushuaia ens vam dirigir cap a Calafate, terra de glaceres i paisatges imponents. Sens dubte, el plat fort de la regió és el conegut Perito Moreno, per on vam fer un trekking de dues hores més que recomanable.

argentina 836

argentina 859

Durant els dies per Calafate ens vam allotjar al Galpón del Glaciar, una antiga estància on encara es conserva l’activitat ramadera i es practica l’arreo i l’esquila. El paisatge que envolta l’estància és meravellós, el personal increïblement amable, el menjar deliciós i l’experiència inoblidable. Molt aconsellable! A més, resulta un autèntic paradís per a ornitòlegs i amants de les aus.

El galpón del glaciar

A més del tradicional asado patagónico, a base de cordero i morcillas, val la pena provar els dolços de calafate, un arbust de flors grogues que ens va acompanyar durant totes les nostres excursions per la regió amb el fruit del qual elaboren melmelades i un gelat deliciós.

Calafate

El nostre darrer destí va ser Bariloche, regió de llacs i paisatges majestuosos. Bariloche, una de les ciutats més boniques del nostre recorregut, és la capital de la xocolata i els bombons.

argentina bis 148

És més que recomanable degustar la típica xocolata calenta o el tradicional chocoñac, ideal per entrar en calor un dia de fred. A més, les bomboneries que hi ha per tota la ciutat són un veritable esquer per als turistes i un delit per a la vista, el gust i l’olfacte. Nosaltres vam entrar a Rapa Nui, d’on vam sortir carregats de bombons i dolços per a tota la família. També vam comprar els tradicionals alfajores, una mena de polvorons farcits de xocolata, melmelada o dulce de leche. Ideals per mantenir la línia!

IMG_7111

A més de xocolata, Bariloche també té bones braseries, com el Boliche de Alberto, que també ens va recomanar la Sílvia, i on vam menjar a base de bé per un mòdic preu.

El boliche de Alberto

El propietari, que dirigeix diverses braseries i un restaurant de pasta a la ciutat de Bariloche, va ser guardonat a Espanya en un concurs internacional que li atorgà un premi per la qualitat de les seves carns.

IMG_7170

Ja veieu que Argentina, a més de ser un destí únic pels seus paisatges, la seva fauna i la seva gent, és un país ric gastronòmicament on és molt difícil passar gana. La saborosa carn, els peixos i mariscos de l’Atlàntic, el dulce de leche i els alfajores... Una autèntica temptació per preus que per aquí ja no es troben!

23/12/10

Tapa de sardines amb brie i melmelada de tomàquet

IMG_7402

Fa dies que tinc pendent un post explicant-vos el nostre meravellós viatge per Argentina i tots els plats i les carns que vam tenir el gust d’assaborir. Però com que aquest article demana temps i dedicació i aquests dies anem tots de bòlid, m’anticipo amb una recepta molt senzilla que pot ser una idea per a un aperitiu d’aquestes festes.

La combinació se’m va acudir agafant idees d’una tapa de l’Arzak i una tapa del Quimet & Quimet. Afegint-hi una mica d’imaginació, vaig obtenir un resultat que em va deixar més que satisfeta i que va impressionar a tots els comensals. El que més m’agrada és que, en un sol mos, es concentra el dolç de la melmelada de tomàquet, el salat de la sardina, la untuositat del brie, l’avinagrat dels cogombrets i el toc aromàtic de l’alfàbrega. A més, no hi ha cap sabor que eclipsi els altres i resulta una tapa molt lleugera i diferent.

Ingredients per a 4 persones:


2 oblees de farina (Bimbo)
1 quilo de tomàquets madurs
250g de sucre
oli d’oliva
una branca d’alfàbrega
200g de formatge Brie
3 sardines en conserva en oli
cogombrets en vinagre

Preparació:
Temps estimat:
20 min + 1h de cocció
  • Una de les coses interessants d’aquesta recepta és que la major part dels ingredients es poden deixar preparats el dia abans. El primer que podeu fer és picar l’alfàbrega i posar-la en un pot de vidre amb 200 ml d’oli d’oliva.
  • A continuació, escaldeu els tomàquets per tal de pelar-los millor. Jo vaig fer servir tomàquets de penjar, que són els més saborosos, però també s’ha de dir que són caríssims, així que podeu fer servir qualsevol tomàquet madur.
  • Un cop escaldats, peleu els tomàquets, partiu-los per la meitat, traieu-ne la part més blanquinosa, escorreu bé i talleu-los a trossos. Hi ha qui prefereix retirar-ne les llavors, però aquest cop, com que és per a una recepta salada, he preferit deixar-les perquè penso que li donen un toc més natural.
  • Poseu el tomàquet escorregut en una cassola amb el sucre a foc ben baix i deixeu-ho coure durant 50-60 minuts.
  • Un cop cuit, el tomàquet agafarà un color vermell intens. Deixeu que es refredi i poseu-lo dins d’un pot de vidre.
  • També el dia abans, us podeu deixar tallats els cogombrets. Jo els he partit per la meitat i n’he fet quadradets petits, tal com recordo haver-los menjat al Quimet & Quimet.
  • Per muntar la tapa, primer cal tallar dos rectangles de cada oblea i passar-los per la planxa amb un xic d’oli. Quan hagin agafat un color torradet, podeu retirar les oblees i veureu com, de seguida, queden rígides i torradetes.
  • Escampeu una mica de melmelada per sobre l’oblea. A sobre, col·loqueu-hi dues tires de formatge brie. Damunt del brie, hi posarem els dos lloms de sardina sense l’espina ni la tripa. Jo he comprat les sardines de la marca Cuca, que sempre dóna bon resultat. El que és important és que estiguin conservades amb oli i no en escabetx, que mataria el gust dels altres ingredients.
  • Per decorar el plat, hi posarem el cogombret escampat i ho perfumarem tot amb l’oli d’alfàbrega.
També hi podríem posar uns grans de raïm blanc pelat, que fan molt bon contrast amb les sardines, però com que aquest cop el toc de dolçor ja l’aporta la melmelada de tomàquet, he preferit no recarregar-ho.

Aprofito per desitjar-vos a tots MOLT BON NADAL!!!