29/9/14

Restaurant Cal Siscu

IMG_5800

El dia 11 de setembre va ser un dia especial. No només vam acudir a la gran “v” catalana per reclamar el dreta a decidir, sinó que també ens vam reunir amb els oncles i cosins de l’Aleix, amb qui feia un munt de temps que no ens trobàvem.

Per acabar-ho d’adobar, el meu sogre –que és una mica cap quadrat- es va entestar a anar a dinar a Cal Siscu, una tasca sense cap mena de pretensió i amb certa pàtina d’altres temps, on vam menjar un dels millors suquets de llamàntol que he provat mai. El local, regentat per en Toni i la Dolors, ofereix un tracte proper i amable, sense deixar de ser del tot professional, i la seva especialitat són el peix i els mariscos. Va valer la pena desplaçar-nos fins a l’Hospitalet del Llobregat i caminar gairebé una hora fins al tram 2 per conèixer un lloc tan singular.

IMG_5796

Per anar fent boca, vam demanar alguns plats per compartir, entre els quals jo destacaria el rap arrebossat i els cigrons amb ou escalfat i espardenyes. Una veritable delícia!

IMG_5802

IMG_5807

També vam compartir uns calamarsons guisats i unes cloïsses delicioses. I, després del pica-pica, va arribar el plat fort de la casa: el suquet de llamàntol. La meva sogra va preferir el rap, que també van cuinar amb el suquet, i els meus cunyats i l’Aleix van optar per altres plats de la carta com les mandonguilles, el calamar a la romana o la tonyina a la planxa.

IMG_5813

IMG_5815

Un cop acabat el llamàntol els nostres amfitrions ens van proposar aprofitar el suc de la cassola per fer-hi uns ous escalfats que haurien estat, sens dubte, irresistibles. Però havíem menjat molt, estàvem tips i ens esperava una tarda mogudeta amb el tema de la diada, així que vam renunciar a aquesta mítica tradició del Siscu, que algun dia haurem de provar. Això sí, demanant menys entrants, perquè el pica-pica ens va matar.

I després d’unes postres lleugeres i uns cafès, va començar la nostra peregrinació fins al tram 2 de la “V”, on ens vam trobar amb l’altra part de la família Gabarre i vam poder gaudir una estona de l’ambient d’eufòria i germanor.

IMG_5823.IMG_5850

IMG_5853

Visca Catalunya!!!

6/9/14

Koy Shunka, tot una revelació

Com alguns ja sabeu, el menjar oriental no és una de les meves debilitats, però em resisteixo a tancar les portes a una cuina que ha estat elogiada pels millors cuiners d’arreu del món. És per això que aquest estiu, amb l’Aleix, vam decidir anar al Koy Shunka. La idea va sorgir de l’entrevista que la revista Cuina feia a Hideki Matasuhisa, el xef del restaurant i dels mil elogis que n’havíem sentit. I la veritat és que l’experiència va superer amb escreix les nostres expectatives.

D’entrada, el local ja és molt acollidor i ofereix la possibilitat de menjar a la barra, des d’on pots veure un munt de cuiners japonesos preparant amb diligència i rapidesa tots els plats que es van encomanant. Nosaltres vam optar per menjar a taula, ja que feia temps que no sortíem tots dos sols a sopar i ens venia de gust una mica d’intimitat. Pèrò si repetim –que de ben segur ho farem- no descarto seure a la barra per poder gaudir de l’espectacle de la preparació dels plats.

El primer dilema que vam tenir només seure va ser: “quin menú escollim?”, “demanem a la carta?”. Tenint en compte que a mi no m’agrada gens el peix cru i que l’Aleix és celíac (ho sabem des de fa uns mesos) no semblava gaire fàcil trobar una fórmula que ens satisfés a tots dos. Doncs cap problema: en preguntar-ho al cambrer, ens va aconsellar que demanéssim el Menu Koy, a mi me l’adaptarien sense res cru i a l’Aleix sense res de gluten. Fantàstic!

El menú va començar amb un aperitiu amb la tradicional sopa de miso que mai havia provat i que vaig trobar excel·lent, acompanyada d’uns cruiixents d’arròs de gust intens i textura molt agradable. L’àpat no podia començar millor!

IMG_20140805_215205

A continuació tocava la famosa vieira amb cogombre i tòfona d’estiu, un plat que pot semblar senzill però que porta la seva feina, ja que s’ha de tallar el cogombre per fer-ne anelles que encaixin amb les vieires.

IMG_20140805_220109

Com que a mi el peix cru no m’agrada, aquest plat me¡l van substituir per unes anxoves que també estaven molt bones. Però em vaig atrevir a provar una vieira de l’Aleix i em vaig penedir d’haver demanat un menú alternatiu. Estaven exquisides!

IMG_20140805_220019

A continuació, tocava el plat que han batejat com a “qué bonito”, i ho escric en castellà perquè si no perd tota la gràcia del joc de paraules. Com podeu imaginar l’ingredient principal del plat era el bonítol, que a mi em van portar molt més cuit, decorat amb flor de carbassó i acompanyat amb gelatina de tomàquet. El més curiós és que el plat estava pintat de color vermell i donava la sensació que havia de ser una salsa. Em va semblar un gran encert perquè, mentre els ulls percebien el vermell del tomàquet, el paladar en degustava el sabor.

IMG_20140805_221055

El següent plat van ser les ries de koy, amb una presentació molt espectacular que fan incrustant el marisc en una massa feta amb sal i algues que li dóna un sabor molt intens. El més sorprenent del plat és que el marisc tenia gust de marisc, no com en molts restaurants japonesos on el marisc no té gust de res. Un escamarlà, tres percebes i dos cargols de mar. La recepta d’aquest plat surt a la revista Cuina que dedica una entrevista al xef del restaurant,

IMG_20140805_221947

El següent plat era el sashimi, un dels plats japonesos més típics consistent en peix cru, normalment acompanyat d’alguna salsa. Com que a mi el peix cru no m’agrada gens, em van preparar un altrre plat totalment diferent. Però em vaig atrevir a tastar una mica del plat de l’Aleix i la veritat és que no ho vaig trobar tan desagradable com imaginava.

IMG_20140805_223512

El meu plat, doncs, va ser un bacallà amb bolets, cuit al punt i molt saborós.

IMG_20140805_223449

El següent plat, molt vistós, van ser les gambes d’estrella, presentades com una gran gamba prenyada de gambetes petites arrebossades amb una mena de tempura. Una altra vegada ens va sorprendre el sabor intens del marisc, poc comú en restaurants orientals.

IMG_20140805_224926

El següent, del qual parlava Hideki Matasuhisa a la revista cuina, va ser el llamàntol nyàmara. Deliciós. El xef explicava que el secret del plat i la part més difícil d’elaborar era el puré de nyàmares i ique, per justificar el preu del plat, l’acompanyava amb llamàntol.

IMG_20140805_230238

A continuació va arribar el torn al sushi, amb una presentació espectacular. A l’Aleix li van servir tot cru, tal com toca, i a mi em van adaptar el plat amb el peix cuit al punt. Tot un detall perquè aquest plat sí que no hagués estat capaç de menjar-me’l cru. Entre els peixos que ens van servir hi havia tonyina, salmó, calamar, anguila del Delta, etc.

compo sushi

Per acabar, tot i que no constava en els plats del menú koy, ens van portar uns cucurutxos d’alga farcits de peix. El de l’aleix era de tonyina i el meu d’anguila del Delta cuita. Vaig estar molt contenta perquè en el plat anterior jo no vaig poder degustar la famosa anguila del Delta i en aquest darrer plat en vaig tenir l’oportunitat.

compo cucurutxos

Les postres, més aviat lleugeres, eren una composició de fruits vermells amb crema, gelat i petits bescuits de xociolata. Una delícia! I unes postres molt adequades per concloure amb un àpat més que complert.

IMG_20140805_233717

Com que l’Aleix no podia menjar alguns dels ingredients del plat, li van portar unes postres molt típiques del Japó, i totalment aptes per a celíacs, ja que estan fetes a base d’arròs. Es tracta dels famosos mochis, que en aquest cas estava farcit de maduixa.

IMG_20140805_233808

Vam acabar la degustació amb un xarrup de sake, cortesia de la casa, que em va semblar molt menys fort del que pensava.

IMG_20140806_000542

L’experiència va ser de 10. Servei correctíssim, productes de primera qualitat i elaboració i presentació immillorables. Vam sortir del restaurant pensant en quan hi podríem tornar. És d’aquells llocs que no et sap greu repetir i, tenint en compte que té una estrella Michelin i que els productes són frescos i de primeríssima qualitat, el preu (82 euros el menú Koy) no em sembla excessiu. Us el recomano a tots aquells aficionats a la cuina japonesa, però també als més escèptics, no us en penedireu.

La Taula d’en Bernat a la tele de Badalona

Aquest estiu la Gina de Tera, companya de facultat i directora del magazine L’hora del vermut, em  va proposar col·laborar-hi amb una secció de cuina que tenia per objectiu mostrar plats molt fàcils de fer, frescos, ideals per a aquests dies d’estiu en què no ens volem tancar gaire temps a la cuina i preferim gaudir de menges més lleugeres.

D’entrada em va fer una mica de respecte posar-me en un terreny que no domino com a professional, però em va semblar que ens ho podíem passar molt bé i que valia la pena viure l’experiència. A més, com que la secció de cuina no és en directe, no hi ha tant de risc que et traeixin els nervis.

I la veritat és que ens ho vam passar molt bé. Vam rodar els cinc programes a l’espai gastronòmic que el Cullerot ens va cedir i, durant els mesos de juliol i setembre s’han anat emetent els programes amb les diferents receptes, que espero que més d’algú s’hagi atrevit a provar perquè són realment senzilles i molt resultones.

A continuació us deixo els vídeos de les receptes, tal i com han sortit per la tele de la nostra ciutat.

Cuscús de verduretes i panses

 

Carbassó farcit de tonyina i formatge

 

Pinxo de llenguado amb bacó

 

Sopa de meló amb pernil i gaspatxo de síndria

 

Espàrrecs blancs amb maionesa d’espàrrecs bladers