Sant Jordi. Tradició o oportunisme?

El dia 23 d’abril, a Catalunya, celebrem la diada de Sant Jordi, una festa que en els últims anys ha tingut una gran acceptació popular. El dia de Sant Jordi es coneix també com el dia dels enamorats, ja que és costum que els enamorats regalin una rosa a la seva estimada i elles els ofereixin un llibre.La tradició de la rosa vermella es remunta, segons sembla, a l’època dels romans i té els seus orígens en la mítica llegenda de Sant Jordi i el Drac. La tradició del llibre és més moderna i està vinculada a la commemoració de la mort de dues grans plomes de la literatura universal: Miguel de Cervantes i William Shakespeare.

Aquesta diada, però, té també un caire reivindicatiu de la cultura catalana i molts balcons s'engalanen amb la senyera. A Badalona, la meva ciutat, la diada de Sant Jordi es respira pels carrers del centre, plens de paradetes de roses, i a la Plaça de l’Ajuntament, on diferents llibreters exposen els seus llibres a preus més assequibles. Cada cop costa més, però, que la gent jove tregui les senyeres als balcons, i el caràcter reivindicatiu de la diada va deixat pas al consumisme indiscriminat, sovint desvinculat de qualsevol tradició.

Des de fa alguns anys, el gremi de pastissers i forners s’han apuntat a la festa i han aprofitat l’ocasió per vendre’ns els seus pans i pastissos de la diada. L’especialitat pastissera és un pastís rectangular de capes fines de pa de pessic. A sobre s'hi posa sucre cremat i es grava un Sant Jordi, complementant-lo amb una rosa vermella. A les fleques s’hi poden trobar roses de pa i, fins si tot , el pretesament tradicional pa de Sant Jordi, un pa elaborat amb sobrassada, formatge i nous que imita el disseny de la senyera catalana. Aquests productes, però, de tradicional no en tenen res per molt que s’hi encaparri el gremi de pastissers.

Imatge extreta de La cuina d'Ara, on podeu
trobar també la recepta del pastís.

Si teniu l’ocasió de provar el pastís de Sant Jordi, ja em direu el què. La veritat és que jo no l’he provat mai (ni tinc intencions de fer-ho) i sembla que n’hi ha moltes versions diferents. Aquesta diversitat, segurament, es deu al fet que es tracta d’un invent modern, que algun pastisser amb vista per als negocis es va treure de la butxaca i que altres pastissers han seguit a la seva manera. El pa de la diada el vaig provar ja fa uns quants anys a casa els meus pares –que com molts altres consumidors van caure de quatre grapes al parany- i la veritat és que no val res: no són unes postres, ni tampoc un pa per acompanyar un àpat, a més resulta atapeït i una mica embafador.