Magdalenes

Després del desengany que em vaig endur amb els muffins del post anterior, no vaig tenir més remei que posar-me a fer unes bones magdalenes, que sempre triomfen i queden flongetes i dolces.

Tot i que he vist moltes altres receptes diverses, m’he decidit per elaborar les magdalenes com sempre les hem fet a casa, seguint la mateixa recepta de la tradicional coca de iogurt. L’única diferència que hi ha respecta la coca són els motlles que fem servir. Aquest cop he utilitzat els mateixos motlles de silicona que vaig emprar per fer els muffins, però a dins hi he ficat a priori les càpsules de paper estriades que, com podeu veure a les imatges, han quedat ben enganxadetes a les magdalenes.

També he fet algunes magdalenes amb motlles allargats de cartró que m’havien sobrat d’un dels preparats per a brownie del Xavier Mor, però per a mi la magdalena tradicional és la rodoneta i, a més, els motlles de cartró s’han enganxat una mica malgrat que els vaig untar amb mantega i farina.

Aquí teniu la recepta que us pot servir tant per a les magdalenes com per a la coca de iogurt:

Ingredients:

1 iogurt natural o de llimona
4 ous
4 iogurts de farina
3 iogurts de sucre
1-1/2 d’oli d’oliva
1 sobre de llevat Royal
1 llimona
sucre per decorar

Preparació:
Temps estimat: 15 minuts + 30 min de cocció

• Primer de tot, preescalfeu el forn a 200º
  
• Seguidament, aboqueu el iogurt en un bol i renteu-ne bé el recipient que fareu servir com a unitat de mesura i eixugueu-lo que quedi ben sec.
  
• Afegiu al bol els quatre ous prèviament batuts, els quatre iogurts de farina, els tres de sucre i mescleu bé els ingredients amb ajuda d’unes varilles manuals.
  
• A continuació, ratlleu bé la pell d’una llimona procurant que no hi vagi gens de suc i el mínim de pell blanca possible. Només ens interessa la part més groga.
  
• Incorporeu la ratlladura de llimona, el llevat i l’oli al bol i mescleu bé tots els ingredients. Com podeu veure al vídeo, jo he fet servir les varilles elèctriques, però si no en teniu podeu emprar les manuals.
  
• Un cop la mescla hagi quedat ben homogènia, podem començar a muntar els motlles: poseu les càpsules de paper dins dels motlles de silicona i ompliu-los amb la massa deixant un dit de marge. Si empreu motlles de cartró, penseu a untar-los abans amb mantega i farina per tal que no s’enganxin.
  
• Poseu un polsim de sucre damunt de cada magdalena per tal que la part de dalt quedi cruixent i dolceta.
  
• Introduïu les magdalenes al forn i deixeu-les coure fins que hagin pujat i estiguin rossetes. Jo les vaig deixar una mica més de mitja hora, però cada forn és diferent i el meu és més aviat lent, així que el millor és fer el truc de l’escuradents per comprovar que la cocció ha arribat al seu punt.

I ara que ja coneixeu els secrets dels muffins i les magdalenes, ja podeu opinar sobre quins us captiven més. Jo, sens dubte, em quedo amb les magdalenes, tot i que estic segura que més endavant m’animaré a provar els suggerents muffins de banana i iogurt o els més populars de xocolata.

Muffins o magdalenes?

Feia temps que em sentia intrigada per indagar les diferències entre els més recents i omnipresents muffins i les tradicionals magdalenes de tota la vida; així que he estat uns dies tafanejant per algunes webs i alguns blogs fins a treure’n algunes conclusions.

En primer lloc he descobert que, mentre que les magdalenes tenen els seus orígens en territori francès, els muffins –tot i que actualment es relacionen més amb els EEUU- comencen la seva història al Regne Unit.

Segons explica la història el mot madelaine prové del nom d’una camperola francesa de la regió de la Lorraine que, cap a l’any 1750, va deixar tastar els seus dolços casolans al monarca polac Stanislas Leszczynski. El monarca va quedar tan satisfet amb el pastís que havia provat que va posar-li el nom de la noia. Aviat les madeleines van arribar a la cort de Versalles i van captivar el país sencer.

Però aquestes maidelaines clàssiques disten molt de les que coneixem avui dia. Antigament es coïen en uns motlles en forma de petxina allargada i no tenien l’actual forma arrodonida, sinó forma de mol·lusc.

Els muffins són encara més antics que les tradicionals magdalenes, ja que tenen els seus orígens a Anglaterra, cap els voltants de l’any 1703. Inicialment eren una mena de pastissos dolços i arrodonits que se servien calents per acompanyar el te. Mica en mica, es van anar fent populars a altres països de l’anomenada Commonwealth i s’hi van anar incorporant ingredients com els fruits secs o la xocolata.

Des del punt de vista gastronòmic, les magdalenes i els muffins són molt similars tant en el procés d’elaboració com en els ingredients. Les principals diferències resideixen en el punt de dolçor i en la textura. Els ingredients bàsics són la farina, els ous, el sucre, la mantega i el llevat. Però mentre que la magdalena porta més sucre i més llevat, els muffins porten més mantega. Això fa que la textura de la magdalena sigui més esponjosa i el seu sabor sigui més dolç, mentre que els muffins són més atapeïts i menys dolços, potser per això se’ls solen incorporar altres ingredients com la xocolata o la banana i el iogurt, com ens proposa l’Eliana de Directo al Paladar.

El procés d’elaboració és molt similar, però mentre que per a realitzar la massa de les magdalenes mesclem enèrgicament els ingredients fins que queda una pasta llisa i homogènia, quan elaborem la massa per als muffins mesclem els ingredients més lleugerament sense evitar la formació de grumolls.

Després de la investigació, havia de posar en pràctica els coneixements adquirits i, com que de magdalenes ja n’havia fet més d’un cop, vaig decidir-me a provar per primer cop els muffins. Vaig seguir la recepta tradicional de la Dolly Irigoyen i el resultat –la veritat- és que va ser més vistós que agradable al paladar. Pel meu gust van quedar molt atapeïts i bastant insípids, potser si hi hagués afegit unes panses a la massa o una mica de xocolata haurien estat més passables. La meva àvia, que sempre rep algun regalet quan faig pastissos o dolços, se’n va menjar tres o quatre, això sí, sucats en el cafè amb llet, perquè si no no hi havia manera que anessin avall.

Us en dono la recepta, però us aconsello que afegiu xocolata o fruits secs a la massa.

Ingredients:
255g de farina
3 cullerades de postres de llevat
1 cullerada de postres de sal
110g de sucre
240cc de llet
1 ou
85g de mantega fosa
Canyella en pols
Minilacasitos de colors

Preparació:
Temps estimat: 10 min + 25 de cocció

Tot i que m'agrada emprar músiques sense lletra per als meus vídeos, aquest cop no me'n vaig poder estar a l'hora d'escollir la música, i és que l'Aleix i jo ens vam passar el dia canviant la lletra de la cançó per adaptar-la a la nostra recepta. Us imagineu el canvi de lletra?

• Primer de tot, preescalfem el forn a 180º.
  
• Seguidament, tamisem la farina en un bol i hi incorporem el llevat i el sucre mesclant bé els ingredients sòlids.
  
• En un bol a part mesclem els ingredients líquids: batem l’ou i hi incorporem la llet, la mantega fosa i una mica de canyella en pols.
  
• Afegim els ingredients sòlids als líquids barrejant la mescla amb una forquilla fins que no es vegi la farina. Aquesta operació no ha de durar més d’un minut i la massa resultant ha de tenir una aparença grumollosa.
  
• Amb la massa que hem preparat, omplim els motlles deixant un dit de marge per quan pugin els muffins. Jo he fet servir motlles de silicona, que són els més pràctics i són força econòmics. Jo els vaig comprar a l’Hàbitat del triangle.
  
• Decorem els muffins amb els Lacasitos de colors. Si no en trobeu de tan petits, ho podeu fer amb perles de xocolata o amb qualsevol altre ingredient que us sembli decoratiu.
  
• Posem els muffins al forn durant 25 minuts o fins que estiguin daurats. Sempre va bé comprovar la cocció interior amb un escuradents, de manera que si punxem fins el centre de la massa i surt net, els muffins ja estan llestos.

Samsara

L’altre dia vam quedar amb el Pansu i la Lupe per anar a sopar per Gràcia. Feia temps que no hi anàvem i trobava a faltar l’ambientet tan genuí d’aquest barri barceloní. La nostra idea era anar a menjar a un restaurant libanès -feia dies que tenia el desig de menjar un bon shawarma- però no vam tenir sort i vam enganxar el dia de descans del personal...

Així que vam decidir donar un tomb i entrar a menjar alguna cosa allà on ens fes gràcia. I caminant, caminant ens vam trobar davant del Samsara, un lloc desconegut per a nosaltres però força suggerent, situat al número 6 del carrer Terol, prop de Torrent de l'olla. A fora, una pissarra on constaven les diferents tapes del dia ens convidava a entrar i deixar-se caure en la temptació.

La decoració del local també resulta suggerent i acollidora. Les taules petites envoltades de sofàs vermells i butaques i la llum tènue de la sala creen un ambient íntim i bohemi alhora. Els quadres de les parets i la decoració més aviat austera ens traslladen a la sabana africana, amb tota la seva fauna i la seva exuberant vegetació.

Però el millor del Samsara són sens dubte les seves tapes, variades i elaborades, que es poden degustar per un preu prou raonable. A la carta proposen preus tancats segons el nombre de tapes que es volen degustar que inclouen també la beguda. Les tapes es trien dins de l’oferta del dia que consta en el taulell (a la pissarra de fora també hi són). Les tapes elaborades amb ingredients més cars, com el foie o el marisc, tenen un suplement sobre el preu fix, però tot plegat dividit entre quatre ens va sortir força bé de preu.

Per començar a obrir la gana, ens van servir uns espàrrecs en tempura i salsa de romesco molt ben presentats dins d’un got transparent.

Vam seguir amb unes mandonguilles al roquefort amb salsa de piquillos. Estaven delicioses però el roquefort, que era dins de la mandonguilla, gairebé no es notava. Millor per al David, que no li agrada gaire el formatge fort...

Un dels plats que em van agradar més van ser uns farcellets de pasta filo farcits de bolets. Una autèntica delícia en miniatura!

Com que el foie a la planxa no és el meu fort, vaig cedir la meva tapa als nois, que van agrair molt la meva indiferència vers el foie. El que no em vaig deixar perdre va ser el bacallà amb verduretes que duia una salseta estupenda que, si he de dir la veritat, ja no recordo de què era exactament.

I per acabar de fer-la gran: coulant de xocolata. Un pecat...


La vetllada va ser molt agradable, el servei molt discret i correcte i l’àpat francament bo. Repetirem segur!

Ciutat Comtal

Un dels descobriments que he fet aquest estiu ha estat el mític Ciutat Comtal, situat a Rambla Catalunya amb Gran Via. Tot i que havia sentit molt a parlar d’aquest establiment mai no hi havia arribat a entrar perquè, algunes vegades que ens hi havíem acostat, estava ple de gom a gom. A més, jo tenia la idea que es tractava d’un més d’aquests locals on els guiris s’amunteguen disposats a buidar el bitlleter per un parell de llesques de pa amb tomàquet i pernil i una copa de vi.

Us enganyaria si digués que no es tracta d’un lloc turístic, perquè potser la meitat de la clientela era estrangera, però vaig quedar molt gratament sorpresa de la vianda i les tapes variadíssimes que preparen en aquest singular restaurant.

Hi vam anar a parar un vespre del mes d’agost. No havíem pensat de sopar fora i la veritat és que encara era força d’hora però, com que teníem un cuquet a l’estómac i volíem prendre alguna cosa, vam decidir acostar-nos a la barra i provar sort. Al principi semblava que hagués de ser impossible trobar un forat a la barra i un parell de tamborets però, mica en mica, la gent va anar marxant i ens vam poder posicionar la mar de bé. El forat que vam trobar era just al costat de l’espai reservat per als cambrers, la qual cosa ens va permetre anar veient tots els plats que anaven servint.


Davant nostre es trobava el mostrador amb tot el peix i el marisc fresc. Feia una pinta estupenda! Cada cop que algú demanava una ració de peix o marisc, el treien del mostrador i el duien a la cuina per fregir-lo o fer-lo a la planxa al mateix moment.

Tenien gambes, llagostins, calamar, navalles...


Nosaltres vam optar per un plat de xanguet fregit i unes escopinyes fetes al vapor que estaven francament irresistibles.


També vam compartir un saltejat de bolets amb rossinyols i pernil ibèric que vam trobar deliciós i uns boquerons amb vinagre que, tot i que a l’Aleix no li van fer el pes –el vinagre no és el seu fort- jo vaig trobar exquisits.

El sortit de montaditos de la casa també és força extens. En tenen des dels més senzills fins els més sofisticats. Entre els més senzills, nosaltres vam optar per la trilogia més típica: la croqueta de jamón, els pebrots del piquillo farcits de brandada de bacallà i el pa amb tomàquet amb pernil ibèric.

Entre els montaditos més sofisticats el rei de la casa és el de filet de vedella amb pebrot verd, que l’Aleix va devorar en un obrir i tancar d’ulls.

El que havia de ser un parell de canyes i quatre picadetes es va convertir en un senyor sopar i dels ben complerts. Tot i que l’espai és reduït i bulliciós, vam estar prou còmodes i vam passar una estona ben agradable, observant com els cambrers, la majoria de procedència oriental, servien la clientela amb una professionalitat admirable. Encara no me n’avinc de com poden memoritzar tants i tants plats, un darrere l’altre i recordar perfectament qui els havia demanat.

Vam sortir del Ciutat Comtal ben satisfets i amb ganes de tornar-hi. A veure si la propera tenim la sort de trobar un foradet a la barra!

El Mont Bell

Quan penso en els records més feliços de la meva infància, no puc evitar traslladar la meva imaginació a Vallromanes, un poblet de muntanya situat entre Alella i Granollers que ha sofert un considerable procés d’urbanització al llarg de les dues darreres dècades.

Quan jo era petita i anàvem a passar les vacances a casa els meus tiets, Vallromanes era un poblet amb poques cases, on es conservaven encara algunes masies on es respirava la vida del camp i la muntanya. Recordo que la meva tieta anava a buscar la llet a la masia de can Trampis i la feia bullir a casa. A mi m’agradava acompanyar-la i m’impressionava veure aquelles vaques tan grans i serioses dins dels estables. Però el que m’agradava més era beure aquella llet de gust tan intens i assaborir-ne la nata amb una mica de sucre pel damunt.

El meu tiet -a qui jo sempre he dit padrí i que encara avui em regala la mona el dia de Pasqua- tenia un hort esplèndid amb tota mena d’hortalisses i arbres fruiters: tomaqueres, pebroteres, albergínies, mongeteres, l’enorme micaquer, la perera, el cirerer... Allà les fruites i les verdures tenien un gust diferent! Recordo que, de vegades, sense que em veiés ningú, arrencava una pastanaga, la rentava al safareig i me la menjava amb el plaer del qui està gaudint d’un gran banquet.

Cap a mig matí, gaudíem del sol i de l’ombreta de les moreres i ens banyàvem a la piscina fins just abans de dinar. M’encantava l’aigua, i em continua encantant ara que sóc més gran. A vegades, quan passo un mal dia o estic estressada i deprimida, ficar-me a l’aigua té com un poder sanador. I crec que és precisament perquè em trasllada al record de la infantesa, on els problemes eren invisibles i jo em sentia segura i feliç en el meu món inalterable.

Mentre nosaltres ens banyàvem, els homes de la família encenien el foc a la barraca i preparaven la carn a la brasa i les botifarres tot fent el vermut i empinant de tant en tant el porró de “txamarrusqui” (que no és res més que vi amb llimonada).

Els anys han passat. El meu tiet, que abans vivia amb nosaltres a Badalona, s’ha traslladat a viure definitivament a Vallromanes, on gaudeix a la seva manera de la soledat després que la meva tieta morís. L’hort que abans era l’enveja de tot el veïnat s’ha anat despoblant a mesura que el poble s’anava urbanitzant i omplint d’estiuejants de les ciutats veïnes. Ja no hi ha tomaqueres, ni pastanagues, ni pebroteres, però el padrí ha sabut mantenir el seu espai convertint-lo en un bonic jardí de flors i quatre arbres fruiters. La piscina on tantes hores havia gaudit de l’aigua, avui està buida, i les moreres s’han fet tan grans que les arrels han començat a esquerdar el terra.

Tot i així, de tant en tant, m’agrada pujar a Vallromanes per xerrar amb el meu padrí i recordar aquells moments feliços de la infància. Ara, quan l’anem a veure, ens porta a dinar al Mont Bell o a la Noguera, on el tracten com si fos de Vallromanes de tota la vida.

El darrer cop que hi vam pujar ens va dur al Mont Bell, un dels restaurants més ben considerats de Vallromanes on es pot gaudir des de la cuina tradicional a base de mongeta seca i carn a la brasa fins als plats més moderns i sofisticats.

Nosaltres vam optar per una solució intermèdia combinant alguns dels plats més tradicionals, com les favetes amb pernil, amb d’altres més elaborats com les vieires amb carxofes i moixernons. Aquests dos plats, juntament amb els ous ferrats amb patates i foie que va demanar l’Aleix van ser els nostres primers.

De segon plat, el padrí va demanar uns popets magnífics que va compartir amb nosaltres. L’Aleix i jo vam demanar jarret de vedella i confit d’ànec amb mongetes i poma respectivament. Tot plegat ho vam acompanyar d’un Vinya del Sió que ens va recomanar l’amo de la casa, però que per al nostre gust va resultar un pèl aspre...

Quan van arribar les postres ens vam haver de descordar un botó dels pantalons. El meu padrí, com ja és costum, es va demanar el gelat de crocant de la casa. L’Aleix i jo vam compartir un assortit de rebosteria i una deliciosa crema catalana amb maduixes.

En acabar de dinar, vam anar una estoneta a casa el padrí i vam passar la tarda veient fotografies que ha anat fent durant els darrers anys. Com que té molt temps lliure, s’ha muntat com un estudi fotogràfic a l’habitació on abans hi havia les nostres lliteres. Allà s’hi passa hores muntant vídeos dels viatges o escapades que fa de tant en tant i retocant fotografies que va fent en la seva vida quotidiana. Té fotografies dels racons més bonics de Vallromanes i de moments d’increïble bellesa. Aquestes festes de Nadal va fer un seguit de fotografies nocturnes durant una forta nevada que li van quedar professionals.

Després del tiberi i de l’entretinguda sessió fotogràfica vam tornar cap a Badalona un altre cop a seguir la rutina del dia a dia a la ciutat.

Pastís d’estiu de la Rosalia

El pastís que us presento avui és una de les receptes de la Rosalia per al programa Sortida Nord de TVB. El llibret on apareixen recopilades algunes de les receptes de la nostra cuinera televisiva me’l va aconseguir la iaia de l’Aleix fa algun temps quan es va repartir pels mercats municipals de Badalona.

D’aquest llibret n’he tret un munt de receptes i totes han tingut molt d’èxit. Algunes d’elles ja les podeu consultar al blog, com per exemple els vol-au-vents farcits de bolets o el rap amb llagostins.

Avui us presento una recepta molt més estiuenca que fa temps tenia ganes de preparar. A casa ha tingut molt d’èxit i la meva àvia, que en va provar un trosset, ja em demana que en torni a fer.

Ingredients:

1 pa de motlle sense crosta
3 ous
2 ous durs
150g de formatge danès
100g de pernil dolç
3 barretes de cranc
100g d’olives verdes sense pinyol
Tomàquet madur per sucar
Enciams variats
Pebrot vermell escalivat
Olives negres
Maionesa, sal i oli

Per a la crema de tonyina:

2 llaunes de tonyina
30g de mantega
1 llimona
1 pot de crema de llet

Preparació:
Temps estimat: 30 minuts

• Primer de tot, prepareu la crema de tonyina mesclant en un bol la tonyina, la llimona i la mantega. Aixafeu bé la mescla i aneu afegint-hi la crema de llet fins que quedi una pasta de consistència semblant a una mousse. Jo aquest cop, enlloc de posar-hi crema de llet hi vaig posar maionesa lleugera amb un rajolí de llet i també va quedar bé.
• Per muntar el pastís necessitem un motlle allargat i fondo. Folreu el motlle amb pa de motlle sense sucar, tant la base com els laterals.
• A sobre la base escampeu-hi una mica de crema de tonyina i ho tapeu amb més llesques de pa de motlle, però en aquest cas sucades amb tomàquet, perquè quedi més amorosit. Penseu que les llesques les podeu tallar perquè quedin a mida i podeu aprofitar els retallons per als extrems.
• A continuació prepareu els ous remenats en una paella amb un rajolí d’oli procurant que quedin ben melosos. Escampeu el remenat a sobre la segona capa i cobriu-lo amb més llesques sucades amb tomàquet.
• Seguidament poseu al damunt les olives tallades en rodanxes, el formatge, el pernil dolç i les barretes de cranc que li donen un toc molt estiuenc. Torneu a cobrir-ho amb més llesques sucades.
• Una vegada elaborat el pastís, l’aboquem en una safata allargada i passem a decorar-lo de forma ben vistosa. Escampem una bona capa de maionesa per sobre el pastís i el cobrim amb ou dur ratllat. Al damunt hi podeu posar unes olives negres i unes tires de pebrot escalivat, tal com he fet jo, o si no teniu els ingredients i un ve una altra idea al cap, també serà bona. Jo algunes vegades i he posat pastanaga ratllada o palet de cranc ratllat. Al voltant de la safata, poseu-hi les fulles d’enciam.

Com podeu veure és un plat molt fàcil de fer i, a més accepta moltes variacions, jo us n'he donat la versió oficial de la Rosalia, però em sembla que jo no l'he fet mai exactament igual. Aquest cop, per exemple, ho hi vaig posar els ous remenat, he posat la crema de tonyina a diversos pisos i he repartit els ingredients del darrer pis en dos pisos. Aquí teniu una proposta, però si teniu inventiva, podreu crear mil pastissos d'estiu diferents!

Amanida de llenties amb panses i menta

Recepta cedida per David Casulleras

Karlos Arguiñano, en més d’una ocasió, ens ha donat molt sàviament un bon consell que sempre tinc present: quan tingueu convidats a casa, prepareu allò que sapigueu del cert que us sortirà bé. No cal impressionar els comensals amb productes exòtics i desconeguts ni aventurar-se a elaboracions de les quals no estem segurs; és suficient preparar aquell plat que sempre surt bé. Aquesta és la clau de l’èxit.

En el cas dels nostres amics, el Pansu i la Lupe, el seu plat estrella que mai no falla és l’amanida fresca de llanties que a casa ja anomenem “l’amanida del Pansu”. I és que, tot i que el Pansu i la Lupe són molt bons cuiners i sempre ens tracten molt bé quan anem a sopar a casa seva, com l’amanida de llenties, no hi ha res.

En David (Pansu per als amics i no em pregunteu per què) em va explicar que per elaborar la famosa amanida s’havia inspirat en una amanida de llenties que preparen al Fidel, un modest restaurant del Raval on solem anar a sopar de tant en tant. Però la veritat és que l’amanida del Pansu dona mil voltes a la del Fidel i porta altres ingredients que li donen un toc fantàstic.

La imatge que veieu a l’inici del post és l’amanida que es van currar el Pansu i la Lupe per a la revetlla de Sant Joan. La que veieu aquí sota la vaig preparar jo la setmana passada seguint les instruccions del chef. Totes dues van resultar delicioses i molt refrescants. Això sí, el secret està en fer servir llenties pardines envasades en vidre. Algunes vegades, anteriorment, havia intentat imitar la recepta original amb altres classes de llenties i el resultat va ser una autèntica decepció.


Ingredients per a 4 persones:

500g de llenties pardines
Una ceba tendra
Tomàquets cherry
Un grapat de panses
Una branqueta de menta
Oli d’oliva verge extra

Preparació:
Temps estimat: 15 minuts

És imprescindible prepara l’amanida el dia abans de menjar-la per tal que les llenties es vagin impregnant de l’aroma de tots els ingredients i perquè estigui ben fresqueta.

• Primer de tot poseu dos dits d’oli en un bol gran.
• Peleu la ceba tendra, piqueu-la ben fineta i aboqueu-la dins el bol.
• Netegeu els tomàquets, talleu-los en quarts i afegiu-los amb la ceba.
• Piqueu la menta ben fineta –la quantitat depèn molt del gust de cadascú- i incorporeu-la amb els altres ingredients juntament amb les panses.
• Seguidament, passeu per aigua les llenties, escorreu-les bé i afegiu-les al bol.
• Remeneu bé perquè es barregin tots els ingredients i fiqueu el bol a la nevera. L’endemà ja podeu gaudir d’una amanida ben refrescant i aromàtica.

El Pansu ens va comentar que alguna vegada hi posava també un raig de llimona, però el darrer cop no en va posar i li va quedar tan bona que jo tampoc no n’hi vaig posar.

Animeu-vos a fer-la. Està tremeeeeeeenda!!!!

Ensaladilla russa

Un dels plats que trobem gairebé a totes les cases en aquests dies calorosos d’estiu és l’ensaladilla russa, coneguda també com a ensalada Olivier, ja que va ser inventada a mitjans del segle XIX per Lucien Olivier, chef de l’antic restaurant Hermitage, un dels restaurants més cèlebres de Moscú.

La recepta original de la mítica ensalada Olivier va ser un secret molt ben guardat tant per Olivier com per la família que regentava l’Hermitage i, en morir el chef, es va perdre per sempre. Tot i així, a Rússia i als països de l’est es va continuar preparant l’ensalada de forma molt semblant a l’original, que s’elaborava amb productes cars com ara la carn de cérvol. Mes tard, el cérvol es va substituir per pollastre i, a mesura que la famosa ensaladilla russa es popularitzava per tot Europa, el pollastre es va anar substituint per la tonyina i s’hi van anar incorporant altres verdures com els pèsols o la mongeta tendra, olives verdes, ou dur... de manera que l’ensaladilla russa que avui considerem pràcticament com un plat típic del nostre país, poc deu tenir a veure amb la que va inventar fa més d’un segle Olivier.

A casa nostra, l’ensaladilla russa sempre l’elaborem amb els següents ingredients:

Ingredients per a 4 persones

4 patates mitjanes
1 o 2 pastanagues
100g de pèsols
100g de mongeta tendra rodona
½ llauna petita de blat de moro

2 llaunes de tonyina
2 ous durs
1 pot d’olives verdes farcides
1 pot de maonesa lleugera

5-6 tires de pebrot vermell escalibat
5-6 olives negres

Preparació:
Temps estimat: 30 minuts + 15 de cocció

• Primer de tot, poseu una olla gran al foc amb aigua i sal.
• Seguidament, peleu bé les patates i les pastanagues i les talleu a quadrets petits. Netegeu les mongetes i talleu-les també a trossets.
• Quan l’aigua arrengui el bull, incorporeu-hi les patates, la pastanaga, les mongetes i els pèsols (jo normalment els poso congelats de la marca Findus). Deixeu coure les verdures durant uns 15 minuts procurant que no es desfaci la patata.
• Quan les verdures siguin cuites, retireu-les del foc, escorreu-les bé i poseu-les en una safata.
• Un cop fredes les verdures, afegiu-hi el blat de moro i la maonesa i mescleu-ho tot bé procurant no aixafar la patata. Incorporeu-hi la tonyina esmicolada i les olives verdes tallades a rodanxes fines.
• Finalment, empolvoreu l’ensaladilla amb l’ou dur ratllat i decoreu el plat amb unes tires de pebrot escalivat i unes olives negres tipus perla. Si no teniu pebrot escalivat a casa podeu fer servir unes tires de pebrot del piquillo en conserva.
• És molt convenient posar l’ensaladilla a la navera com a mínim durant un parell d’hores per tal que estigui ben fresqueta.

Tot i que darrerament hi ha mil marques que ofereixen ensaladilles congelades, precuinades o elaborades de forma “casolana”, com l’ensaladilla de casa no hi ha res...

Pollastre arrebossat amb salsa tzatziki

Un dels plats que vam descobrir a Grècia i que hem continuat preparant a casa és la salsa tzaztiki, elaborada a base de iogurt grec, menta i cogombre. És una salsa molt refrescant que ve molt de gust a l’estiu i que resulta ideal per acompanyar tota mena de carns.

Als restaurants grecs i, fins i tot, als libanesos, solen presentar la salsa tzatziki com a acompanyament del shawarma, un plat molt típic de l’Orient Mitjà consistent en tires de carn de xai, vedella o pollastre rostida d’una sola peça en un rostidor vertical. A nosaltres ens encanta, especialment el de xai, i el solem menjar acompanyat de tzatziki i verdures o embolcallat en el típic pa de pita.

Avui, però, ens haurem de conformar amb la salsa, perquè cuinar shawarma a casa seria tota una odissea i segur que no aconseguiríem que ens quedés tan bo com el que mengem al Dionisos, el nostre restaurant grec preferit de Barcelona (Torrent de l'Olla, 144).

Ingredients per a 4 persones
2 pits de pollastre
Farina de galeta
1 ou
Oli d’oliva verge extra

Per a la salsa tzatziki
2 iogurts grecs
1 cogombre
1 ceba tendra petita
3 cullerades de manta picada
1 rajolí de llimona
Sèsam negre
Oli, sal i pebre

Preparació:
Temps estimat: 30 minuts

• Primer de tot peleu la ceba tendra i el cogombre i piqueu-los ben finet. Si ho preferiu, podeu substituir la ceba per 3 o 4 alls, però a mi em sembla més refrescant amb la ceba.
• Aboqueu els iogurts grecs en un bol i remeneu-los bé. Afegiu-hi el cogombre i la ceba picats i remeneu la mescla. Si veieu que queda molt espès hi podeu afegir un rajolí d’aigua.
• Piqueu bé unes quantes fulles de menta. La quantitat depèn molt del vostre gust. Jo n’hi acostumo a posar un parell de cullerades soperes i queda amb força gust de menta i molt perfumat. Això sí, la menta ha de ser fresca i, si pot ser, recent collida. Aquest cop, com que jo no tinc gaire sort amb les plantes aromàtiques, la meva àvia me’n va donar unes fulles de la que té plantada al terrat.
• Afegiu la menta a la mescla i incorporeu-hi un rajolí de llimona i un rajolí d’oli. Salpebreu al vostre gust i reserveu la salsa.
• Seguidament, partiu els pits de pollastre per la meitat longitudinalment i feu-ne diferents trossos irregulars. Salpebreu al gust.
• Bateu un ou en un plat fondo, incorporeu-hi els trossos de pollastre i poseu un dit d’oli d’oliva en una paella.
• Quan l'oli sigui calent, aneu retirant els trossets de pollastre de l’ou batut, passeu-los per farina de galeta i poseu-los a fregir a la paella.
• A mesura que es vagin fent, poseu els trossets de pollastre damunt d’un plat sobre paper absorbent per eliminar l’excés d’oli.
• Col·loqueu uns quants trossets de pollastre a cada plat i acompanyeu-los de la salsa tzatziki decorada amb el sèsam negre. Si no teniu sèsam negre, podeu decorar el plat amb una fulla de menta sencera.

Amanida de salmó fumat i mango

L’altre dia, l’Anna de El kiwi blau em va donar un parell d’idees ben originals per elaborar algunes d’aquestes amanides d’estiu que tant ens agraden i que tant vénen de gust ara que ja comença a apretar la calor.

La que més em va agradar va ser la que us presento avui: l’amanida de salmó fumat i mango. Seguint el consell de l’Anna, hi vaig afegir uns trossets de formatge de cabra, que combinen la mar de bé amb el salmó, i, per iniciativa pròpia hi vaig incorporar unes olives negres que tenia per la nevera.

En comptes de la tradicional vinagreta d’oli i vinagre de Mòdena, vaig elaborar la vinagreta de mel de la qual ja us he parlat algun cop i que és invent de la meva germana petita. Per elaborar-la només cal barrejar dues cullerades de mel, un rajolí de vinagre de Mòdena, un rajolí d’oli i un polsim de sal. Jo normalment l’escalfava al microones perquè es desfés més, però aquest cop ho vaig provar sense escalfar-la i també va quedar bé.

Per acabar de decorar el plat, hi vaig disseminar unes llavors de sèsam negre, les mateixes que vaig fer servir per arrebossar els tomàquets cherry que us presentava la setmana passada.

Com podeu veure, les amanides són un plat magnífic per deixar anar la imaginació i innovar. Hi ha milers de combinacions originals i apetitoses que fan que menjar quatre fulles verdes sigui més variat i divertit. El proper dia provaré la segona proposta que ens fa l’Anna, que consisteix a emprar poma enlloc de mango i ou dur o parmesà enlloc del formatge de cabra.