Aquesta Setmana Santa, gràcies a les diligències de la meva estimada amiga Raquel, vam tenir la sort de poder estar quatre dies a Venècia per un preu de somni. Com que els vols ens van sortir molt econòmics –gràcies Raquel!- vam poder allotjar-nos en un hotelet ben cèntric, situat a l’encantador barri del Dorsoduro: la locanda Ca San Vio, on malgrat les reduïdes dimensions de la nostra cambra, ens vam sentir com a casa.
El barri del Dorsoduro és un dels més tranquils de Venècia, amb racons pintorescos i plens d’encant. Entre ells, la gran plaça de Santa Margherita, un dels llocs preferits per a les reunions nocturnes dels joves venecians i on algunes paradetes exhibeixen els seus productes durant el dia.
Però el nostre racó preferit del Dorsoduro va ser el Campo San Bárnaba, una placeta de dimensions més reduïdes travessada per un petit canal on, cada matí, una barcassa exposa les seves fruites i verdures als compradors i als turistes curiosos que no poden evitar amagar-se darrere les seves càmeres. Diuen que són les fruites més fotografiades del món! No sé si és veritat, però si més no és curiós veure aquesta parada tan singular.
A la mateixa plaça de San Bárnaba vam descobrir un dels millors restaurants on vam menjar durant la nostra estada a la ciutat dels dogos: el restaurant-enoteca Oniga, on a més d’atendre’ns amb molta amabilitat, ens van servir alguns dels millors plats que hem menjat en tota Itàlia.
De primer jo vaig demanar les sarde fritte (sardines fregides), un plat molt típic de la zona i que em va sorprendre molt positivament, i de segon, un plat que ja coneixia i que és típic de totes les zones costeres d’Itàlia: els spaghetti alle vongole (espaguetis amb cloïsses), que van resultar uns dels millors que he menjat mai, amb la pasta feta al dente, però sense arribar a ser crua. L’Aleix, de primer, va demanar un prosciutto con ruca e parmiggiano, i de segon, va escollir la seppie in nero alla veneziana con polenta, un plat que no coneixíem i que ens va agradar força, tot i que a l’Aleix, això de la polenta, no sé si el va convèncer massa… Tot plegat ho vam amanir amb un vi blanc que ens va recomanar el cambrer que ens va atendre, però la carta de vins era un autèntic paradís per als enòfils i algunes varietats es podien demanar a copes. De postres, com que s’havia acabat la panna cotta, vam compartir un tiramisú que estava deliciós! Totalment recomanable.
Una altra zona on no havia estat mai de Venècia, és el passeig de les Záttere, al sud del Dorsoduro. Es tracta d’un llarg passeig que voreja el gran canal della Giudecca i des d’on es pot contemplar l’illa homònima i la més petita de San Giorgio Magiore. Val la pena aprofitar la posta de sol per contemplar les vistes i arribar-se fins a la duana marítima prop de la qual s’alça una de les esglésies més espectaculars de la ciutat, Santa Maria della Salute.
Les Záttere també són un bon lloc per menjar. Al llarg del passeig hi ha diferents establiments i terrasses que ofereixen menús de diferents preus i categories. Nosaltres, el primer dia vam dinar a la terrassa del Bar-Caffé La Piscina, un lloc agradable tot i que una mica car pel que vam menjar. El millor de tot va ser el gelat que vam menjar tot acabant de fer el passeig!
Però el rei dels gelats venecians no es troba a les Záttere sinó a una altra de les places amb més encant de Venècia, el Campo Santo Stéfano, just a l’altre banda del Pont de l’Accademia. La plaça, plena de restaurants i terrasses, és una de les més freqüentades per turistes i Venecians i val la pena arribar-s’hi només per degustar un dels famosos gelats de la gelateria Paolin, un dels establiments més cèlebres de la ciutat. Però vigileu, els gelats per emportar estan molt bé de preu (em sembla recordar 2 € per dues boles més que generoses), però si us asseieu a la terrassa no hi ha l’opció de demanar un cornetto, i les copes estan totes per sobre dels 10 €.
Just al darrere del Campo di Santo Stéfano, al Campo Sant Angelo, s’hi troba un altre dels restaurants on vam sopar durant la nostra estada al paradís de les góndoles. Es tracta del Ristorante Aqua Pazza, un dels restaurants més “posadets” del barri on a més d’un servei bastant estirat vam haver d’escollir a cegues perquè no enteníem gairebé res de la carta, únicament en italià. De primer jo vaig demanar unes fiore di zucca alla ricotta, un plat molt típic d’Itàlia i que aquí costa trobar tant al restaurants com als mercats; de segon vaig demanar uns taglioloni amb llagosta, amb un sabor de marisc esplèndid però tan al dente que no me’n vaig poder menjar ni la meitat per por de tenir una indigestió i per mal de barres. Quan el cambrer va retirar-nos els plats i va preguntar si ens havia agradat, li vaig comentar que la pasta l’havia trobat poc feta i em va contestar sense cap mena d’amabilitat que “així” és com tenen costum de fer-la a casa seva. l’Aleix, de primer, va demanar uns gamberi con salsa di frutti di mare, que estaven força correctes i, de segon els spaghetti alle vongole que, ni de bon tros, van superar els que havia menjat jo al restaurant Oniga. Tenint en compte que no vam demanar postres i només vam prendre dues copes de vi, la factura de 112 € ens va semblar francament excessiva, malgrat que ens servissin uns petit-fours acompanyats de dos tipus de licors (de llimona i castanya) per finalitzar la vetllada.
Però, afortunadament, Itàlia és un país fantàstic per menjar bé i bé de preu i, per compensar els excessos d’alguns àpats, d’altres els vam fer en algunes de les múltiples paradetes de menjar ràpid: involtini, focaccie, pizze, calzone… El dia que vam recórrer tota la zona de San Marco, per exemple, vam fer un aperitiu en un dels cafès més emblemàtics de la Piazza San Marco, el cafè Quadri, digne competidor del més conegut cafè Florian, freqüentat per Lord Byron i Goethe.
Vam escollir el cafè Quadri perquè al matí la terrassa estava molt més assolellada i just al costat hi havia un quartet que ens va acompanyar amb una bona selecció de música clàssica i jazz. Jo vaig demanar un Spritz, una de les begudes venecianes per excel·lència, elaborada amb soda, vi blanc i aperol o campari; i l’Aleix va optar per una Coca-Cola. Els refrescos valien tots 9 €, els còctels sobre uns 12 € i el cafè 6 €. No es pot dir que sigui barat, però l’involtini que ens vam menjar per dinar per 4 euros va ajudar a compensar. A més, amb les begudes ens van servir uns fruits secs i unes patates fregides que ens van anar estupendament per anar obrint gana!
Un dels llocs que no puc deixar de visitar quan viatjo a una ciutat és el mercat, i el mercat més conegut i popular de Venècia és el mercat de Rialto, que convé visitar a primera hora del matí, quan les parades fa poc que han exposat les mercaderies i llueixen amb més esplendor.
El que més em fascina dels mercats és l’ambient que s’hi respira, especialment quan no es tracta de mercats estrictament turístics. I en el cas de Rialto l’ambient de les parades, tot i que no hi falten turistes tafanejant les atractives mercaderies, és un ambient venecià.
Una altra cosa que m’agrada observar són aquells productes que a casa nostra no són tan freqüents. En el cas del mercat de Rialto em van sorprendre especialment les carciofini sardi, unes carxofes menudes i morades que exhibien gairebé totes les parades, algunes vegades en remull.
Altres productes com el fonoll o la flor de carbassó també són difícils de veure a casa nostra, però no era la primera vagada que els veia en mercats europeus.
De la zona del peix, el que més em va sorprendre és que la majoria de peces s’exhibien ja pelades i filetejades, i el marisc, en moltes parades, el tenien sense cap. No vaig atrevir-me a preguntar si es tractava de frutti di mare congelati, però el marisc sense cap i el peix filetejat em van fer com mal efecte… Entre el marisc abundaven els crancs, les vieires i tota mena de crustacis. De peixos n’hi havia de tota mena, però molts no els vaig saber reconèixer. El salmó tenia una pinta especialment apetitosa i el més sorprenent és que els preus no em van semblar desorbitats.
A part del mercat, però, Venècia és el paradís de les botigues gourmet, amb tota mena de productes artesanals, des de pasta fresca o seca, passant per olis i vinagres balsàmics, herbes aromàtiques, formatges, licors… Nosaltres no vam poder evitar comprar un bon tros de Parmigiano Reggiano i alguns paquets de pasta. Això sí, eviteu les pastes de colors que venen en establiments turístics perquè, a més de no ser la que consumeixen els italians, no solen donar massa bon resultat i perden el color en bullir-se. El més recomanable és comprar en una tenda de delicatessen freqüentada per venecians o directament en un supermercat, com vam fer nosaltres.
Una excursió que val la pena fer des de Venècia, és a l’illa de Burano (que no s’ha de confondre amb la coneguda illa de Murano, famosa pels seus vidres de colors però més industrial i no tan pintoresca com Burano). L’illa és un bon lloc per degustar els dolços venecians i altres típics de l’illa. Nosaltres vam optar per uns deliciosos bussolai, una mena de rosquilles amb sabor anisat que ens van servir de postres per a un dinar lleuger en una de les moltes terrasses del carrer principal.
El millor lloc per degustar aquests dolços és el Panificio a. Garbo, no només per la varietat de dolços i pastes que es poden observar des de l’aparador, sinó per l’amabilitat i la simpatia del senyor que les despatxa.
Una altra especialitat veneciana que vam prendre a Burano va ser el famós còctel Bellini, elaboorat amb suc de préssec i cava.
Com podeu veure, van ser quatre dies molt ben aprofitats: museus, mercats, gastronomia, passejades en góndola… Una escapada ideal per recarregar piles i tornar a començar carregats d’energia positiva!
