La Fonda Europa

Aquest any, per celebrar l’aniversari de la meva sogra vam anar a dinar a La Fonda Europa, a Granollers. Vam sortir de casa cap a quarts de dotze, per tenir temps de fer una volteta pel centre de la ciutat i un vermutet a la plaça de la proxada.

En acabat ens vam dirigir cap a la Fonda Europa, una de les institucions més emblemàtiques de Granollers, on els meus sogres havien vingut sovint feia anys.

Des que va ser fundada l’any 1771, la Fonda Europa ha estat regentada per la família Parellada. Actualment, Ramon Parellada ha reformat l’interior del local i la carta ha estat posada al dia, però conservant els plats i l’estil de cuina de tota la vida.

El mític pica-pica que recordava el meu sogre havia desaparegut de la carta, però el cambrer que ens va atendre no va tenir cap problema per improvisar-nos-en un que va resultar exquisit i força abundant.

Per anar fent boca ens van portar unes patates fregides embolicades com ho feien antigament a les xurreries i un oli d’oliva extraordinari amb què vam untar alguna llesca de pa de pagès d’aquell atapeït i gustós.

El primer que ens van servir va ser un gaspatxo fresquet servit en una copa.


Seguidament van anar venint altres platets com l’escalivada i el pernil ibèric, les croquetes, el calamar, la llonganissa i les verduretes en tempura.

Tot va ser deliciós, l’única pega que hi vaig trobar va ser que alguns segons anaven acompanyats de les mateixes verduretes que ens havien servit d’aperitiu.

De segon plat, la meva sogra i la iaia de l’Aleix van demanar uns calamarsons amb ceba confitada que em van deixar tastar i estaven boníssims. La meva cunyada, la Gisela, va demanar un filet que encara no sé com es va poder acabar. L’Enric, el meu sogre, va demanar secret ibèric amb les verduretes en tempura; i, l’Aleix i jo vam compartir una fideuà amb tinta de sípia que estava deliciosa, tot i que a mi m’agraden més els fideus una mica més gruixuts.

Les postres van resultar igual d’apetitoses, tot i que estàvem tan tips que ja no vam pensar ni en les fotografies. El que més em va agradar va ser un sorbet d’anís que va demanar l’Aleix que, malgrat la meva desconfiança inicial, he de reconèixer que estava de vici.