L’altre dia, l’Anna de El kiwi blau em va donar un parell d’idees ben originals per elaborar algunes d’aquestes amanides d’estiu que tant ens agraden i que tant vénen de gust ara que ja comença a apretar la calor.La que més em va agradar va ser la que us presento avui: l’amanida de salmó fumat i mango. Seguint el consell de l’Anna, hi vaig afegir uns trossets de formatge de cabra, que combinen la mar de bé amb el salmó, i, per iniciativa pròpia hi vaig incorporar unes olives negres que tenia per la nevera.
En comptes de la tradicional vinagreta d’oli i vinagre de Mòdena, vaig elaborar la vinagreta de mel de la qual ja us he parlat algun cop i que és invent de la meva germana petita. Per elaborar-la només cal barrejar dues cullerades de mel, un rajolí de vinagre de Mòdena, un rajolí d’oli i un polsim de sal. Jo normalment l’escalfava al microones perquè es desfés més, però aquest cop ho vaig provar sense escalfar-la i també va quedar bé.
Per acabar de decorar el plat, hi vaig disseminar unes llavors de sèsam negre, les mateixes que vaig fer servir per arrebossar els tomàquets cherry que us presentava la setmana passada.
Com podeu veure, les amanides són un plat magnífic per deixar anar la imaginació i innovar. Hi ha milers de combinacions originals i apetitoses que fan que menjar quatre fulles verdes sigui més variat i divertit. El proper dia provaré la segona proposta que ens fa l’Anna, que consisteix a emprar poma enlloc de mango i ou dur o parmesà enlloc del formatge de cabra.
El mític pica-pica que recordava el meu sogre havia desaparegut de la carta, però el cambrer que ens va atendre no va tenir cap problema per improvisar-nos-en un que va resultar exquisit i força abundant.
El primer que ens van servir va ser un gaspatxo fresquet servit en una copa.
Tot va ser deliciós, l’única pega que hi vaig trobar va ser que alguns segons anaven acompanyats de les mateixes verduretes que ens havien servit d’aperitiu.
Les postres van resultar igual d’apetitoses, tot i que estàvem tan tips que ja no vam pensar ni en les fotografies. El que més em va agradar va ser un sorbet d’anís que va demanar l’Aleix que, malgrat la meva desconfiança inicial, he de reconèixer que estava de vici.
De totes les miniatures, la més innovadora és la tercera, inspirada en una recepta de Juan Mari Arzak que el chef titula “Queso de cabra con perejil”. Es tracta d’impregnar diferents porcions de formatge de cabra amb una capa gelatinosa de julivert. Jo, en lloc de julivert, vaig fer servir, un cop més, fulles d’alfàbrega. Com que no tinc liquadora, vaig haver de triturar les fulles amb una mica d’aigua i després colar-les amb un colador molt fi. A continuació, vaig mesclar-hi, tal com indica Arzak en el seu llibre Bocados, 4g de Kappa. Un cop ben barrejat, ho vaig posar al foc fins que va arrencar el bull i llestos. Després de deixar-ho reposar 5 minuts però abans que quallés, vaig anar-hi banyant els trossets de formatge de cabra, que en aquest cas eren de la marca President, que van molt bé perquè no són massa grans.
Un dels restaurants més populars de la ciutat és, com ja sabeu, la famosa 
De totes maneres la senyora que em va atendre per telèfon va ser molt amable i em va proposar trucar ella mateixa al 
El Viejo Madrid es troba just al davant de la famosa Casa Lucio, al número 32 del carrer Cava Baja. Els amos són els mateixos i els plats que elaboren són idèntics, així que no vam tenir problema per degustar els famosos “huevos de Lucio”. De primer vam demanar unes amanides, uns daus de formatge manxego i jo no vaig poder evitar demanar una sopa castellana deliciosa però excessivament contundent. De segon vam demanar els ous, el plat estrella de la casa, que vam poder sucar amb el pa rodó típic de l’establiment que veieu més avall. El plat no té cap secret, es tracta de patates fregides amb ous ferrats rebentats pel damunt. Estaven força bons, però potser no n’hi ha per tant i, a més, estaven molt oliosos. En una altra ocasió potser enlloc de demanar un plat sencer per a cadascú, en demanarem una ració per compartir, tal com vam veure que feien en moltes taules. 
El tracte del cambrer que ens va servir va ser molt amè i familiar i el local ens va semblar molt acollidor. L’únic defecte és que només hi havia un bany per a senyores i l’espera se’ns va fer una mica llargueta. Menys mal que després de dinar ens vam anar a estirar una estona al parc que hi havia més a prop, perquè us asseguro que els ous del Lucio i la sopa castellana costen de digerir!
El dissabte a la nit, vam anar a celebrar la rotunda victòria del Barça (2-6) amb alguns amics madridistes de la Raquel i la Mariona que van aguantar estoicament la derrota i ens van portar a degustar algunes de les especialitats madrilenyes en una tasca d’allò més acollidora. En una taula per a 12 persones hi vam acabar seient vint. Alguns ni ens coneixíem però ens vam anar trobant amb diferents amics i amics d’amics fins a ser una gran colla. 
Els nois es van encarregar de triar els plats que ens van anar servint amb inesperada diligència –més tenint en compte que es tractava d’una taula nombrosa- i la veritat és que van fer molt bona tria: vam menjar musclos a la marinera, pop a la gallega, pebrotets del Padrón, patates al caliu, carn de be a la brasa... tot amenitzat amb un vi blanc força correcte i una música celta que no va deixar de sonar.
Va ser una nit surrealista però molt divertida que vam acabar ficant-nos en plena “movida” madrilenya.
La darrera experiència gastronòmica a la capital va ser una encertada recomanació de la Mariona, que va insistir a que provéssim les delicioses croquetes de bacallà de la 
Estaven delicioses, tot i que les nostres panxes no en van poder acollir més de dues perquè encara estaven una mica ressentides per la ressaca del dia anterior. El local estava ple de gom a gom, com la majoria de bars i de llocs de picoteo. Madrid és una ciutat que no descansa, sempre hi ha gent al carrer, els bars sempre estan plens i a qualsevol hora es pot trobar un lloc per fer un mos o prendre una copa.
El viatge va sortir tan rodó que, quan va ser l’hora de tornar, ja estàvem planejant una propera escapada. I és que això de trencar amb la rutina i retrobar-nos totes un altre cop s’ha de fer sovint.