Restaurant Nomo

Una assignatura pendent que tinc en el món de la gastronomia és la cuina oriental. Xinesa, japonesa, vietnamita o thai són cuines que m’atrauen molt per la vista però que deceben, un cop rere l’altre, el meu paladar tan mediterrani.

La primera vegada que vaig anar a menjar a un restaurant oriental va ser quan començava a sortir amb l’Aleix, que em va portar al restaurant Hanoi de Barcelona, molt reputat aleshores per les seves especialitats vietnamites. La veritat és que l’experiència va ser força agradable i, a partir d’aleshores, em vaig obrir més a les cuines asiàtiques que, fins aleshores, havien estat per a mi un món poc atractiu. Però a partir d’aquí, cada intent ha estat un fracàs. La cuina xinesa em sembla massa picant i poc saborosa, la japonesa em planteja un problema crucial:  la meva intolerància al peix cru. Recordo que una vegada, amb uns amics, vam anar a un japonès del seu barri on ens van servir uns aperitius de sushi i sashimi espectaculars. Em van entrar tan per la vista que no vaig dubtar a posar-me a la boca una bona porció de salmó, d’aquell color intens i brillant que semblava demanar ser cruspit d’una mossegada. Però va ser posar-me el peix cru a la boca i començar a sentir unes nàusees irrefrenables. Sort que els amics no eren de compromís i m’ho vaig poder treure de la boca discretament amb un tovalló de paper.

Però ni aquesta mala experiència ni moltes d’altres m’han fet treure del cap la idea que he d’aprendre a preuar la cuina oriental. No pot ser que els que estan sent considerats els millors cuiners del món i un referent en la cuina sana i equilibrada estiguin tan equivocats. El problema és meu i hauria d’aprendre a educar el meu paladar que, d’altra banda, ha rebut encantat la gastronomia turca, libanesa, egípcia, síria i moltes d’altres de ben allunyades de la nostra.

Així que, després de molt insistir en el tema, vaig convèncer l’Aleix perquè el dia de Sant Jordi em portés a un japonès on ell havia menjat més d’una vegada amb gent de la feina i del qual tenia bones referències. Es tracta del restaurant Nomo, que es troba a dalt de tot del passeig de Gràcia, un lloc bastant car, però que presenta una carta bastant extensa amb força alternatives al peix cru.

El local és força agradable, tot i que vam haver de compartir taula amb una altra parella. És cert que la taula era prou gran i hi havia un centre de flors que separava una mica les dues bandes, però tenir una taula pròpia i a certa distància dels comensals del costat és una cosa que aprecio en un bon restaurant.

La noia que ens va atendre, ens va demanar que anotéssim els plats que volíem en una capseta i ens els van anar servint en l’ordre que els va semblar més adequat o convenient per a la marxa de la cuina. Vam començar amb uns ebi furai, llagostins arrebossats amb panko, acompanyats d’una salsa –suposo que a base de soja- que em va semblar més que acceptable. Us diré que aquest va ser el plat que més em va agradar de tot l’assortiment. Vam continuar amb uns ura-maki: rolls de salmó fumat, crema de formatge i nous; no estaven malament, però em van resultar massa embafadors, més tenint en compte que aquests rolls són de mal partir i han d’anar sencers a la boca… El següent plat –el que pensava que seria el plat estrella- va ser una tempura de cranc reial amb verdures i pebrots del padron. La veritat és que el cranc no tenia gust de res. Jo no sé com es pot arribar a comparar aquesta mena de mariscs amb un bon llamàntol del Mediterrani o un saborosíssim centollo del Cantàbric… Tot seguit ens van servir un plat de yakisoba, fideus a la planxa amb verduretes, que tampoc estaven malament però no poden competir de cap manera amb uns spaghetti carbonara o amb una bona fideuà valenciana. A més, si ho acompanyes de la salsa de soja, com acostumen a fer els orientals –i sospito que ho fan per donar alguna mena de sabor al que mengen- tot acaba tenint el mateix sabor de no res.

Però el pitjor de tot van ser les postres, un gelat de te verd que va resultar ser la cosa més insípida que he menjat mai. Fins i tot l’Aleix em va haver de reconèixer que era una presa de pèl. I el compte, com us podeu imaginar, no ens va endolcir pas les postres!

La meva conclusió final és que, tot i que encara no m’he rendit amb el tema de la cuina asiàtica, em costarà molt apreciar-la pels meus condicionants culturals. La cuina de casa meva no és una cuina que tingui tanta cura amb la presentació i els aspectes més formals del ritual dels àpats, però és una cuina on el que predomina és el sabor: el peix és peix, la carn és carn, les verdures són verdures. Potser algun dia aprendré a preuar aquests fideus tan sans amb gust de no res, o aquestes tempures que camuflen el sabor real de les verdures, o potser fins i tot la textura llefiscosa del salmó cru. Però em sembla difícil arribar a renunciar a una bona paella per l’arròs pastós del sushi!