11/10/09

Alkimia

Quan ja feia dies que havia passat el meu aniversari i ja no esperava cap més sorpresa, els meus companys de feina es van posar d’acord per fer-me’n una i de ben grossa.
Amb l’excusa que el director ens volia fer una xerrada sobre l’organització dels arxivadors, em van portar ben enganyada a la sala de professors. Només arribar ja vaig notar que hi havia alguna cosa estranya a l’ambient i, quan la Roser Petit, que és la nostra mestra de cerimònies, es va dirigir a mi amb unes boniques paraules sobre la trentena que m’ha caigut al damunt, ho vaig comprendre tot.
La veritat és que no m’ho esperava, perquè trenta anys no són com quaranta o cinquanta, però el cas és que em va caure un regal fabulós que deixa entreveure com em coneixen els meus companys.
La targeta d’invitació la va fer la Gemma, la nostra recepcionista, i hi constava un apetitós menú degustació al restaurant Alkimia, guardonat amb una estrella Michelin i dirigit pel jove chef Jordi Vilà, tot un referent de la cuina d'autor barcelonina. La targeta anava acompanyada d’un punt de llibre molt original amb forma de rallador.

Us ho vau currar colt ben currat, companys! Sobretot traient-me informació sense que me n’adonés, posant-vos d’acord amb l’Aleix i aconseguint que no sospités res de res.

I l’experiència a l’Alkimia va ser inoblidable. El lloc ens va encantar i el menjar va ser una delícia. Llàstima que ens vam deixar la càmera de fer fotos a casa i no podrem fer un reportatge fotogràfic com Déu mana.

El dijous 17 de setembre, sortint de les classes de reforç del cole, vaig agafar el tren cap a Barcelona per trobar-me amb l’Aleix. Un cop a Plaça Catalunya, em vaig adonar que havia comès un descuit imperdonable: m’havia deixat la càmera a casa. L’Aleix, que a vegades té algunes idees de bomber, em va suggerir comprar una càmera d’usar i tirar que vam comprar a corre-cuita al Corte Inglés. I no vegis el corte que vaig passar jo durant el sopar intentant fotografiar els plats amb aquella càmera que passava tan poc desapercebuda...

Quan vam arribar al restaurant hi havia molt poca gent i, en el reservat on ens van conduir, només hi érem nosaltres. Mica en mica, però, el local es va anar omplint i l’ambient es va anar relaxant i fent més amable.

El menjador és força acollidor, decorat sòbriament amb tons beixos i ocres, i amb jocs de taula blancs. La llum tènue però no a les fosques i els cambrers professionals i discrets. L’únic que no em va acabar de fer el pes són les cadires que, si bé tenen un disseny atractiu, no resulten gaire còmodes després de tota una jornada de treball.


D’entre els tres menús que ofereix l’Alkimia, ens vam decantar pel Menú Tradicions, que consta de dos aperitius, cinc plats i dues postres. A més d’aquest menú ofereixen un Menú Alkimia de set plats –alguns dels quals també consten al Menú Tradicions- i un Menú de Temporada de tres plats. Vam acompanyar el menú amb una copa de chardonnay francès que ens va recomanar el maître.

Vam començar la nostra degustació amb un aperitiu molt original: un xarrup de pa amb tomàquet líquid amb llonganissa de pagès. El sabor és sorprenent perquè és com estar-se menjant un bon pa amb tomàquet amb embotit, però la textura és totalment diferent. L’altre dia, que la Cristina i el seu marit van venir a sopar a casa, els vaig preparar aquesta tapa com aperitiu. I és ben fàcil de fer. Jo vaig aprofitar que el dia abans havia rallat tomàquets per acompanyar unes anxoves. Vaig colar el tomàquet rallat i el suc el vaig posar en un pot de vidre a la nevera. Al cap d’unes hores, la part de polpa vermella havia quedat al fons, i a la superfície hi havia quedat el sèrum transparant que és el que interessa per fer el “pa amb tomàquet líquid”. En un got de xarrup hi vaig posar una mica del sèrum de tomàquet i hi vaig esmicolar una mica de pa torrat, un polsim de sal i unes gotes del millor oli d’oliva que corria per casa –un oli d’oliva de Sóller que precisament m’havia portat la Cristina. Al damunt hi vaig posar un tall de llonganissa de pagès que vaig comprar a La Senalla i ho vaig servir ràpidament perquè el pa torrat no s’estovés. El resultat va ser similar al de l’Alkimia, amb l’inconvenient que jo no tinc gots de xarrup alts:

Després del segon aperitiu, que va ser un gazpacho d’alfàbrega amb musclos, vam començar la degustació dels cinc plats que componen el Menú Tradicions. En aquest moment els plats són els següents: una coca d’anxoves i escalivada, un caneló de pollastre de corral, un arròs de nyores i escamarlans, llobarro amb coliflor i olivada i jarret de vedella amb bolets.

Tots els plats van ser deliciosos i molt complerts, però de tots el que més em va agradar va ser el caneló de pollastre de corral. El mâitre, que ens va anar fent l’explicació de cada plat, ens va explicar que elaboraven els canelons rostint durant hores els pollastres, que provenen del Penedès. Un altre plat, senzill però exquisit, va ser la coca d’anxoves i escalivada. El pa de coca l’elaboren ells mateixos i puc dir que és el millor pa de coca que he provat; també el pa i els bastonets que ens van servir per acompanyar els plats és d’elaboració pròpia i ens va semblar excepcional.



L'arròs de nyores amb escamerlns i oli de julivert també va ser exquisit, però potser ho vam trobar una mica excessiu com a entrant, sobretot tenint en compte que ja portàvem dos aperitius, la coca d'escalivada i el caneló...

Així que, després de menjar l'arròs, vam haver d'agafar forces per poder fer front als dos plats principals. Tot i que a la carta el plat de peix era rap, el mâitre ens va avisar que el substituirien per llobarro, la qual cosa a mi ja em va anar bé perquè gairebé prefereixo el llobarro que el rap. La qüestió és que el peix va ser excel·lent, igual que el jarret de vedella que va venir a continuació, i que el mâitre ens va explicar que elaboren durant més de 16 hores de cocció. El problema és que estàvem tan tips que no ens ho vam poder acabar.

Fins i tot vam haver de demanar al mâitre que ens portés unes postres enlloc de dues, així que l’Aleix va provar el chucho de cafè amb gelat de vainilla i crema de llimona i jo el gelat de litxis amb crema d’eucaliptus i fruits vermells. El de l’Aleix no ho sé, perquè no el vaig tastar, però el meu gelat de litxis va ser extraordinari. La primera vegada que el vaig tastar va ser al Mirador de la Venta, però he de dir que el de l’Alkimia anava molt ben acompanyat.

Vam acabar la vetllada amb un cafè i una infusió acompanyats d’uns Petits Fours cortesia de la casa, que van aconseguir que ens haguéssim de descordar el botó.

Va ser una nit inoblidable i un àpat excel·lent i copiós. Hi tornarem segur, però potser el proper cop, si hi tornem a anar per sopar, en tindrem prou amb els tres plats del Menú de Temporada.

Moltes gràcies a tots els meus companys per fer realitat aquest somni!

NOTA: Com que les fotografies que fam fer nosaltres no il·lustren degudament l'experiència que vam tenir i la qualitat dels plats que ens van servir a l'Alkimia, hem incorporat al nostre article algunes fotografies d'altres webs que cito a continuació: Veal Cheeks, Yaokui, Observación gastronómica, Gatronomialternativa. Tots ells conetnen articles interessants, en espanyol o en anglès, sobre experiències gastronòmiques a l'Alkimia.

4 comentarios:

Mercè dijo...

Carai Anna, quin detallàs els teus companys de feina!!! :) Això sí que és un bon regal! I a més a més, inoblidable!! Fantàstic! :)
Petons!

starbase dijo...

Ostres, quin bon regal i sobretot quin bon menú.

Moltes felicitats.

Glòria dijo...

Felicitats pel teu aniversari i per tenir uns companys de feina excel·lents!. M'hauria agradat veure't per un forat fent les fotos amb la càmera "de usar y tirar", je, je.

Fins aviat

Dolça dijo...

Jo vull uns companys de feina com aquests!!! Me n'alegro per tu i veig que l'experiència va ser molt bona!
Felicitats i ptnts
Dolça