25/9/10

L’ou com balla

El dimarts passat, per celebrar els 34 anys de l’Aleix, vam anar a sopar al Born, a un restaurant al qual feia temps que teníem ganes d’anar: L’ou com balla. La meva germana ens n’havia parlat molt bé i és un d’aquells restaurants que sol aparèixer a totes les guies gastronòmiques de Barcelona. Així doncs, aquella era una bona ocasió per desvetllar el misteri.
El dia abans vaig trucar per fer la reserva, però no hi va haver manera de posar-me en contacte amb cap responsable de l’establiment. Finalment, unes hores abans del moment esperat, la mateixa mestressa, la Teresa, em va trucar i, molt amablement, em va confirmar la reserva. Menys mal, perquè li havia dit a l’Aleix que tenia una sorpresa per a l’hora de sopar i no se m’acudia una alternativa si finalment L’ou com balla fallava.
Només entrar al restaurant, l’ambient de llums tènues i el minorah de set braços de la taula principal, envaeix els comensals de cert aire de romanticisme màgic. Predominen els colors càlids, el vermell del canelobre i les flames de les espelmes, en un entorn ple de connotacions jueves, àrabs i mediterrànies. El cert, però, és que si, després d’una feixuga jornada laboral, t’asseus en una d’aquelles tauletes poc il·luminades enmig d’un silenci quasi absolut i amb una copeta de vi entre les mans, el risc de quedar-te literalment fregit es dispara. L’única cosa que desentonava en aquell ambient místic era la música alegre i excessivament forta de la rembétika grega que sonava a tot volum. Afortunadament, al cap d’una estona, va començar a sonar una música jazz més tranquil·la i integrada en el conjunt.
El cambrer que ens va atendre, força peculiar, es va dedicar a llegir-nos pràcticament tota la carta. Potser tenia por que amb tan poca llum no arribéssim a poder-ne copsar la lletra. La veritat és que em va semblar excessiu, avorrit i apegalós. Semblava que recités de memòria tot el que s’havia après i no pogués parar fins haver deixat anar tota la parrafada. Quan va acabar el recital, entre les llums tènues i aquella veu monòtona, jo ja tenia tanta nyonya que no sabia ni què escollir.
Finalment vam optar per compartir dos entrants: uns carpaccios d’hortalisses i fruites que estaven realment exquisits i uns timbals amb guarnició que tampoc estaven gens malament. Dels timbals no en tinc fotografia perquè l’única que vam fer va sortir molt borrosa, però la presentació era impecable i estaven tots força bons. El més curiós és que a mi que m’encanta l’albergínia no em va acabar de fer el pes el timbal d’aquesta hortalissa, en canvi, a l’Aleix, que detesta aquesta verdura, li va encantar. Els carpaccios eren una autèntica delícia: n’hi havia un de tomàquet de Montserrat amb formatge i ruca; un altre de mango amb formatge tipus Mascarpone, oliva negra i alfàbrega; i un tercer de xampinyons amb formatge Parmesà. Deliciosos!
compo
De segon, jo vaig seguir el consell de la meva germana i vaig demanar el bacallà a la mel amb formatge Brie i l’Aleix va optar per una tonyina a l’estil Manhatan que també feia molt bona pinta. Les postres potser van ser més justetes. Vam compartir un brownie que acabava de sortir del forn. Pel meu gust era massa calent i una mica matusser, però com que la xocolata em perd no li vam fer cap lleig.
El sopar va sortir per uns 90€ i vam quedar tips de veritat. Us aconsello aquest restaurant si teniu ganes de menjar bé en una atmosfera romàntica i exòtica i no us importa tenir una lampareta de taula tan baixa que us impedeix veure per complert la cara de l’altre. L’experiència val la pena!

5 comentarios:

mercè dijo...

M'agrada la recomanació i sobretot la sinceritat amb la que parles.T'expliques molt bé i ens fem una idea molt aproximada!.Una abraçada.

LA COCINERA DE BETULO dijo...

Feliç aniversari per l' Aleix, segur que va ser una gran sorpresa.
Petons.

Glòria dijo...

Felicitats a l'Aleix i prenem nota de la recomanació, amb tots els detalls que ens has donat.

Gemma dijo...

M'apunto la recomanació, segur que va ser una bona celebració de l'aniversari de l'Aleix. Felicitats!
Llàstima que les postres fossin fluixetes, crec que això els passa a molts restaurants, oi? Tenen uns bons primers i segons plats, però fallen a les postres :(

La Taula d'en Bernat dijo...

Gràcies a tots per les felicitacions. Les traslladaré a l'Aleix.
Gemma, precisament tenia entès que les postres de L'ou com balla les prepara la mateixa Mestressa i tenen bastanta fama. A nosaltres ens van decebre, la veritat, potser havíem posat el llistó massa alt...
Fins aviat!
Una abraçada a tots!!!!