9/12/09

Patagonia Beef&Wine

El dissabte passat, aprofitant els quatre dies de pont, vam decidir fer un dinar en família per celebrar que, per fi, la meva estimada cunyada ha acabat amb la dieta que l’ha portat de cap des d’abans de l’estiu, i l’ha acabat amb èxit rotund.
Per treure el ventre de penes, el meu sogre va escollir el restaurant Patagònia, un restaurant barceloní especialitzat en cuina de producte argentina.
Tot i que no vaig anar-hi gaire convençuda –el plat fort de la casa, com us podeu imaginar, és la carn de vedella i la carn no és el meu fort- l’àpat va ser d’allò més gratificant i vam passar una estona ben agradable en un menjador càlid i acollidor atès per uns cambrers més que professionals i amb mooooolta paciència.

El restaurant es troba a la mateixa gran via, per una zona de Barcelona que, ara que s’acosta el Nadal, és força agradable passejar. Només entrar, ens trobem en una zona tranquil·la on es pot prendre un aperitiu abans de seure a taula tot contemplant algunes de les ampolles de vi més reconegudes de la carta.
A dins, el menjador és senzill i acollidor, amb taules quadrades i rodones parades amb elegància i amb un clar predomini dels tons blancs i pedra.

La taula que ens va tocar estava just davant de la cuina i, a través d’una gran vidriera, vam poder contemplar el forn i els cuiners que anaven amunt i avall preparant els plats.

La carta, com ja em temia, tenia com a estrella absoluta la carn de vedella, fins i tot la majoria d’entrants i aperitius tenien la carn com a ingredient principal. Entre els plats principals hi havia un munt de plats de vedella diferents, segons la part de la bèstia o el tipus de cocció; gairebé no hi havia alternativa al beef que acompanya el nom del restaurant, només el pollastre a la planxa que va demanar l’àvia de l’Aleix i una brouchette mixta de pollastre i vedella que vaig demanar jo perquè no fos dit que no havia tastat la carn.

La veritat és que els plats que ens van servir van superar les nostres expectatives. I és que el restaurant Patagònia té ben merescudes les dues forquilles Michelin que li han estat otorgades.

De primer plat jo vaig demanar uns tagliatelle amb salsa de múrgoles que van resultar deliciosos i que van passar per més d’una forquilla.

Altres plats que van acudir a la nostra taula van ser l’empanada salteña, que és l’empanada criolla més emblemàtica farcida de carn, i un assortiment d’emanadilles tradicionals de l’Argentina (una de carn, una de pernil i formatge, una de blat i la darrera de ceba i formatge).

En vaig probar una punteta de l’Aleix i estava francament potent. El que no vaig provar van ser els ronyons de vedella que va demanar el meu sogre, que té una afició desmesurada pels menuts.

Els segons van ser encara més potents que els primers. El meu pinxo de pollastre i vedella i el pollastre a la graella de la iaia van quedar curts al costat dels filets que van demanar els comensals més carnívors. L’Aleix i el seu pare van demanar, com era de suposar, el plat més fort de la carta, el que els argentins anomenen “Ojo de bife”, que és la part més gustosa i més melosa del llom ample de la vedella. La meva sogra va demanar el medalló de vedella amb salsa de pebre verd i la meva cunyada, el tradicional filet de vedella, que els argentins anomenen “lomo” i consideren la carn més tendra i amb menys greix de la vedella. Tots els plats principals anaven acompanyats d’una guarnició a escollir entre amanida variada, assortiment de purés vegetals, patates rostides amb salsa de formatge, patates fregides o graellada de verdures. Evidentment, i com constata la carta, tota la carn de vedella és importada fresca directament des d’Argentina.

Vam acompanyar l’àpat un excel·lent malbec de procedència argentina, per fer honor als orígens del restaurant, que vam escollir entre una àmplia selecció que comptava amb vins de diferents procedències. També ens van servir uns pans exquisits acabats de fer, (de formatge, d’olivada o normals) que vam acompanyar de les salses que ens van oferir, entre les quals hi havia el famós chimichurri, un trinxat de verduretes crues i paté d’oliva negra. Molt bones totes i el chimichurri no excessivament picant!

Quan semblava que ja no esc cabia res més a l’estómac, va arribar el torn de les postres. La carta, que incloïa un nombre considerable de suggeriments, va ser prou àmplia per satisfer qualsevol paladar. L’Aleix i jo ens vam partir uns panqueques de dolç de llet i una mousse de tres xocolates. La mare de l’Aleix es va apuntar al panqueque i la seva germana al mousse, així que a la nostra taula no hi va haver gaire verietat. Totes les postres anaven acompanyades d’unes fulletes de menta i d’uns gerds que són, sene cap dubte, els més bons i més apetitosos que ha menjat mai. La mousse de xocolates estava deliciosa i els panqueques també, però pel meu gust estaven un pèl massa dolços, ja que a més del dolç de llet portaven sucre cremat per sobre...

Una experiència carnívora del tot aconsellable!