Restaurant Icho

No fa massa, aprofitant que l’afició futbolera havia escombrat tots els carrers i locals d’oci de Barcelona, l’Aleix i jo vam decidir donar-nos un petit capritx en un dels restaurants que teníem pendents d’entre la magnífica selecció del nostre estimat Restopas. Aquest cop va ser el torn d’un dels restaurants japonesos més cèlebres de la capital, el reputat restaurant Icho, sitauat ben a prop de l’Illa Diagonal.

Ja sabeu la meva lluita personal per introduir-me, sense massa èxit, a la cuina oriental i, tot i que m’he endut més d’una decepció, no perdo l’esperança d’acabar apreciant aquesta gastronomia tan admirada per tots els xefs i crítics gastronòmics actuals. Però us he de dir d’entrada que l’Icho i les seves sofisticades elaboracions no han fet canviar ni una mica la meva percepció de la cuina japonesa que continuo jutjant més bonica a la vista que no pas seductora per al meu humil paladar.

El local, força agradable tot i que una mica fred, era gairebé buit el dia que hi vam anar. Només tres taules, inclosa la nostra, van ser ocupades en tota la nit. El servei, molt atent i disposat a orientar uns comensals poc avesats a la gastronomia japonesa, no va dubtar a suggerir-nos diferents plats i les quantitats que van considerar adients. Vam decidir compartir tots els plats, per poder fer una degustació  més completa dels diferents tastets de l’Icho i, per beure, l’Aleix va demanar una cervesa japonesa i jo aigüeta fresca!

Vam començar amb l’escórpora amb verduretes que ens havia recomanat el cambrer i que no constava a la carta (19’44 €) i mitja ració d’onsen tamago (1’11 €), un cranc petit arrebossat en tempura acompanyat d’una sopa d’algues amb ou cuit a baixa temperatura. L’escórpora, sense massa gust de peix, ens va semblar una ració molt justa on predominaven més aviat les verdures. L’onsen tamago, un dels plats estrella del xef, no ens va agradar massa ni a mi ni a l’Aleix. D’entrada, el cranc està arrebossat en tempura amb closca i tot. És cert que la closca d’aquesta varietat de marisc és molt tova, però a mi em va fer una mica d’angúnia posar-m’ho tot a la boca; a més, sense ànim de fer-me repetitiva, he de reiterar que el cranc gairebé no tenia gust de marisc, res a veure amb els crancs del Mediterrani, vaja! La sopa d’algues i soja amb l’ou em va semblar molt particular (l’Aleix ni la va tastar), tot i que no puc dir que el sabor m’entusiasmés.

A continuació ens van servir mitja ració de tallarines de calamar amb papada de porc (10’19 €) i turbot amb bolets i mongetes de soja (20’37). Les tallarines van ser el plat que més ens va agradar de tot el sopar, tot i que la papada de porc ens la vam deixar perquè era íntegrament greix. El turbot no estava malament, però retirant-ne les espines el trosset que ens va quedar per cadascú era ridícul. Això sí, la presentació de tots els plats impecable.

Per acabar la degustació l’Aleix va demanar un rotllet de carn Wagyu (tipus kobe) (13’89 €) acompanyat de verduretes i salsa de sèsam que li van servir bastant cru i que jo no vaig tastar.

A aquestes alçades de la nostra degustació, jo només pensava en fotre el camp i anar a un libanès a menjar-me un bon shawarma que omplís el forat que tenia a l’estómac. Menys mal que les postres van ser delicioses i van ajudar a compensar l’escassetat de la resta de plats. Jo vaig demanar una amanida de fruites amb gelat de mango (9’26) que em va semblar excel·lent i amb una presentació molt acurada i l’Aleix va optar pel cruixent de pinya (9’26), amb una presentació espectacular i un contrast molt agradable de sabors i textures.

 

El sopar ens va sortir per 82 €, tenint en compte el 30% de descompte del Restopas, una passada tenint en compte les racions i la qualitat dels plats en general. No es pot negar que siguin plats creatius elaborats, alguns d’ells, amb productes exòtics i d’importació, però pel meu gust la degustació no compensa la factura final. En tot cas, el que tinc clar és que si dono alguna altra oportunitat a aquesta cuina que tant se’m resisteix no serà amb un menú de 50 euros per persona.