El Mont Bell

Quan penso en els records més feliços de la meva infància, no puc evitar traslladar la meva imaginació a Vallromanes, un poblet de muntanya situat entre Alella i Granollers que ha sofert un considerable procés d’urbanització al llarg de les dues darreres dècades.

Quan jo era petita i anàvem a passar les vacances a casa els meus tiets, Vallromanes era un poblet amb poques cases, on es conservaven encara algunes masies on es respirava la vida del camp i la muntanya. Recordo que la meva tieta anava a buscar la llet a la masia de can Trampis i la feia bullir a casa. A mi m’agradava acompanyar-la i m’impressionava veure aquelles vaques tan grans i serioses dins dels estables. Però el que m’agradava més era beure aquella llet de gust tan intens i assaborir-ne la nata amb una mica de sucre pel damunt.

El meu tiet -a qui jo sempre he dit padrí i que encara avui em regala la mona el dia de Pasqua- tenia un hort esplèndid amb tota mena d’hortalisses i arbres fruiters: tomaqueres, pebroteres, albergínies, mongeteres, l’enorme micaquer, la perera, el cirerer... Allà les fruites i les verdures tenien un gust diferent! Recordo que, de vegades, sense que em veiés ningú, arrencava una pastanaga, la rentava al safareig i me la menjava amb el plaer del qui està gaudint d’un gran banquet.

Cap a mig matí, gaudíem del sol i de l’ombreta de les moreres i ens banyàvem a la piscina fins just abans de dinar. M’encantava l’aigua, i em continua encantant ara que sóc més gran. A vegades, quan passo un mal dia o estic estressada i deprimida, ficar-me a l’aigua té com un poder sanador. I crec que és precisament perquè em trasllada al record de la infantesa, on els problemes eren invisibles i jo em sentia segura i feliç en el meu món inalterable.

Mentre nosaltres ens banyàvem, els homes de la família encenien el foc a la barraca i preparaven la carn a la brasa i les botifarres tot fent el vermut i empinant de tant en tant el porró de “txamarrusqui” (que no és res més que vi amb llimonada).

Els anys han passat. El meu tiet, que abans vivia amb nosaltres a Badalona, s’ha traslladat a viure definitivament a Vallromanes, on gaudeix a la seva manera de la soledat després que la meva tieta morís. L’hort que abans era l’enveja de tot el veïnat s’ha anat despoblant a mesura que el poble s’anava urbanitzant i omplint d’estiuejants de les ciutats veïnes. Ja no hi ha tomaqueres, ni pastanagues, ni pebroteres, però el padrí ha sabut mantenir el seu espai convertint-lo en un bonic jardí de flors i quatre arbres fruiters. La piscina on tantes hores havia gaudit de l’aigua, avui està buida, i les moreres s’han fet tan grans que les arrels han començat a esquerdar el terra.

Tot i així, de tant en tant, m’agrada pujar a Vallromanes per xerrar amb el meu padrí i recordar aquells moments feliços de la infància. Ara, quan l’anem a veure, ens porta a dinar al Mont Bell o a la Noguera, on el tracten com si fos de Vallromanes de tota la vida.

El darrer cop que hi vam pujar ens va dur al Mont Bell, un dels restaurants més ben considerats de Vallromanes on es pot gaudir des de la cuina tradicional a base de mongeta seca i carn a la brasa fins als plats més moderns i sofisticats.

Nosaltres vam optar per una solució intermèdia combinant alguns dels plats més tradicionals, com les favetes amb pernil, amb d’altres més elaborats com les vieires amb carxofes i moixernons. Aquests dos plats, juntament amb els ous ferrats amb patates i foie que va demanar l’Aleix van ser els nostres primers.

De segon plat, el padrí va demanar uns popets magnífics que va compartir amb nosaltres. L’Aleix i jo vam demanar jarret de vedella i confit d’ànec amb mongetes i poma respectivament. Tot plegat ho vam acompanyar d’un Vinya del Sió que ens va recomanar l’amo de la casa, però que per al nostre gust va resultar un pèl aspre...

Quan van arribar les postres ens vam haver de descordar un botó dels pantalons. El meu padrí, com ja és costum, es va demanar el gelat de crocant de la casa. L’Aleix i jo vam compartir un assortit de rebosteria i una deliciosa crema catalana amb maduixes.

En acabar de dinar, vam anar una estoneta a casa el padrí i vam passar la tarda veient fotografies que ha anat fent durant els darrers anys. Com que té molt temps lliure, s’ha muntat com un estudi fotogràfic a l’habitació on abans hi havia les nostres lliteres. Allà s’hi passa hores muntant vídeos dels viatges o escapades que fa de tant en tant i retocant fotografies que va fent en la seva vida quotidiana. Té fotografies dels racons més bonics de Vallromanes i de moments d’increïble bellesa. Aquestes festes de Nadal va fer un seguit de fotografies nocturnes durant una forta nevada que li van quedar professionals.

Després del tiberi i de l’entretinguda sessió fotogràfica vam tornar cap a Badalona un altre cop a seguir la rutina del dia a dia a la ciutat.