La Taula d'en Bernat

Salmó a la planxa amb maionesa d’escalivada i garum

2012-02-18T12:22:00.001+01:00

Avui, com molts divendres, sortint del cole he anat a buscar el peix a la Rosa Mari i m’he endut dues supremes de salmó que feien molt de goig. La meva intenció era preparar-les a la planxa acompanyades d’uns espàrrecs bladers, tal com faig moltes vegades. Però quan he arribat a casa he vist que tenia un tupper amb escalivada que s’havia de menjar i he canviat de plans. El garum també el tenia fet del cap de setmana passat (com que porta oli s’ha conservat perfectament) i la maionesa d’escalivada no sé ben bé com se m’ha acudit, però en un tres i no res ha estat enllestida. Així que amb el temps de fer el peix he tingut un plat ben diferent a la taula!

Ingredients per a 4 persones:

4 supremes de salmó
2 pebrots vermells
1 albergínia
4 cullerades de garum
cibulet
oli d’oliva suau

Preparació:
Temps estimat: 30 minuts + 45 minuts de forn

Primer de tot escaliveu els pebrots i l’albergínia al forn, a 200º durant 45 minuts. Jo, normalment, el pebrot el parteixo per la meitat i en retiro les llavors i la cueta.
Passats els 45 minuts, retireu els pebrots i l’albergínia del forn i deixeu-los temperar.
Mentrestant, poseu la planxa al foc i, quan estigui ben calenta hi poseu els talls de salmó que s’hauran de fer per les dues bandes a foc mig.
Mentre feu el salmó, podeu anar pelant els pebrots i l’albergínia i els feu a tires. Reserveu 3 tires de pebrot per a cada tall de salmó i la resta la passeu per la batedora amb l’albergínia afegint-hi oli d’oliva de mica en mica, com si féssiu una maionesa.
Poseu al fons de cada plat una cullerada de maionesa d’escalivada, escampant-la en forma de cercle amb el cul de la cullera.
A sobre de cada cercle, poseu-hi una suprema de salmó i la decoreu amb tres tires de pebrot vermell.
Amb ajuda de dues culleretes de cafè, feu quenelles de garum i les poseu entre tira i tira de pebrot. Si no us voleu complicar a fer el garum també podeu emprar paté d’olives negres o posar-hi les olives senceres sense pinyol.
Acabeu de decorar el plat amb una mica de cibulet picat i un raig d’oli d’oliva.

Jo no he posat gens de sal al salmó perquè el garum ja és molt salat, però si empreu paté d’olives podeu salpebrar el salmó abans o després de cuit.

Pa de llet amb pernil dolç i formatge & pa de llet amb encenalls de xocolata

2012-02-17T14:13:00.001+01:00

Des que els Reis Mags d’Orient em van portar la Thermomix –una joguina que feia anys que constava en la meva carta reial- que no he parat de fer provatures amb la meva nova joguina. He preparat algunes de les receptes que la Mariona Argemí em va ensenyar quan va venir a fer-me la demostració, com ara la lasanya o el sorbet de mandarina; he preparat algunes cremes i beixamels, he ratllat el formatge i he fet sucre llustre… Però aquesta és la primera recepta de la qual em sento realment satisfeta i, el més important de tot: és l’única en què realment he agraït tenir el robot de cuina. La veritat és que tenir la Thermomix no ha fet canviar massa els meus hàbits culinaris i segueixo pensant que no hi ha res com un bon ganivet i una cassola al foc. Digueu-me tradicional, però a mi embrutar la maquineta per fer coses que puc fer en una olla o en una paella amb el mateix temps, no em compensa. Així que podeu estar tranquils que la intenció d’aquest blog és seguir amb receptes senzilles explicades de la forma més tradicional. No crec que arribi a fer-me una veritable thermoadicta, tot i que s’ha de reconèixer que és un estri que va molt bé, sobretot per amassar i per fer pans i pastissos.

La recepta d’avui la vaig veure temps enrere al blog de la Isabel d’Aliter Dulcia, un dels meus blocs de referència. I em va captivar tant que vaig decidir que l’havia de fer. Així que, aprofitant que la meva germana i l’Edmon venien a sopar a casa, em vaig posar el davantal i vaig començar a seguir fil per randa les explicacions de la Isabel.

Ingredients:

500 g de farina
50 g de mantega
50 g de sucre
1 sobre de llevat de forner
un polsim de sal
150 g de formatge de fondre
100 g de pernil dolç
encenalls de xocolata
un rovell d’ou
250 ml de llet sencera

Preparació:
Temps estimat: 1 minuts + 20 minuts de cocció

Afegim dins del vas de la Thermomix la llet, la mantega, el sucre i la sal. Programem 2 minuts, 37º, velocitat 2.
Afegim el llevat i mesclem uns segons a velocitat 4 perquè els ingredients es mesclin bé. La Isabel emprava llevat fresc per elaborar els seus pans, però jo vaig emprar un sobre de llevat de forner en pols, que ve a ser més o menys el mateix.
Incorporem la farina i mesclem uns segona a velocitat 6. Seguidament, programem 3 minuts a velocitat espiga amb el vas trancat.
Passats els 3 minuts, retirem la massa del vas i la dividim en dues parts iguals.
Una de les meitats, la dividim en tres parts i en fem tres rulos allargats. Els pintem amb l’ou batut, les arrebossem amb els encenalls de xocolata i les trenem. La Isabel recomanava emprar llavoretes de xocolata, però jo tenia per casa encenalls i m¡han anat força bé, així que vosaltres mateixos.
L’altra meitat l’estireu bé amb l’ajuda d’un corró, donant-li forma quadrada. Poseu-hi per sobre una primera capa de formatge en làmines i al damunt el pernil dolç. Enrotlleu com si fos un braç de gitano i segelleu els extrems.
Deixeu els dos pans en un lloc sec durant una hora per tal que la massa llevi.
Preescalfeu el forn a 190º, pinteu el braç de gitano amb l’ou batut i introduïu-los al forn durant uns 15-20 minuts, fins que estiguin dauradets per fora.
Serviu el pa de pernil dolç i formatge a talls i, per postres, el pa d’encenalls de xocolata.

Si no teniu Thermomix, podeu consultar al blog de la Isabel com elaborar els pans a mà!

Croquetes de rap i gambes

2012-02-15T10:29:00.001+01:00

Amb la recepta d’avui participo a la Recepta del 15, que organitzen la Marina de Xocolata desfeta i la Sandra i el Xavier dels Fogons de la Bordeta. Aquest més la proposta és molt temptadora: croquetes!!!! Estan tan bones fetes a casa que val la pena dedicar-hi una estoneta preparant la massa, donant-los forma i arrebossant-les. A casa acostumo a fer-ne de pollastre i carn d’olla, però avui he volgut ser una mica més innovadora i m’he decidit per aquestes delicioses croquetes de rap i gambes.

Ingredients:

400 g de rap
300 g de gamba vermella amb closca
1 ceba de Figueres
4 cullerades de farina
3/4 de litre d’aigua
oli d’oliva, sal i nou moscada

Per arrebossar les croquetes:

farina blanca
farina de galeta
1-2 ous

Preparació:
Temps estimat: 1 hora

Primer de tot, peleu la ceba i piqueu-la ben menuda amb un ganivet o una picadora manual.
Poseu un bon raig d’oli en una cassola i sofregiu-hi les gambes a foc mig, dos minuts per cada banda.
Retireu les gambes de la cassola i deixeu que es refredin una mica.
Sofregiu la ceba a foc baix amb el mateix oli de les gambes fins que estigui transparent i toveta.
Mentrestant, peleu les gambes i talleu-les a rodanxes finetes.
Poseu els caps i les pells de les gambes a bullir amb l’aigua i un polsim de sal. Deixeu que bullin 10 minuts i afegiu-hi el rap. Jo he fet servir un tros de cua i tres talls macos i amb 5 minuts de cocció n’hi ha hagut prou.
Coleu el brou de peix i reserveu-lo.
Retireu l’espina i la pell del rap i esmicoleu-lo ben menut. Reserveu-lo amb les gambes.
Afegiu 4 cullerades generoses de farina a la cassola amb la ceba i deixeu que cogui durant un parell de minuts tot remenant amb una cullera de fusta.
Aneu-hi afegint, mica en mica, el brou de peix, remenant amb la cullera perquè no es formin grumolls, fins obtenir una beixamel espesseta. Incorporeu-hi un polsim de sal i ratlleu-hi una mica de nou moscada.
Afegiu a la beixamel les gambes tallades a rodanxes i el rap esmicolat, i seguiu remenant fins que es comenci a desenganxar de la cassola. Aleshores, apagueu el foc, retireu la cassola i deixeu que la pasta es refredi. Per aconseguir la consistència desitjada hi podeu afegir més brou o una mica de farina.
Amb la pasta ja freda, aneu-ne agafant porcions per donar-los la forma desitjada. Passeu-les primer per la farina, després per l’ou batut i, finalment, arrebosseu-les amb la farina de galeta. Molt millor si la farina de galeta la podeu comprar al forn: serà més rústica i gustosa. Jo sempre la compro al Forn Bertran de Badalona i es nota molt la diferència.
Poseu força oli en una paella i aneu fregint-hi les croquetes. Un cop rossetes, les poseu sobre un paper absorbent i ja les podreu servir. Jo les he acompanyat amb una mica d’amanida i reducció de vinagre de Mòdena.

Les croquetes que no us hagueu de menjar les podeu congelar i ja les tindreu a punt per a una altra ocasió!

Tagliolini trufats amb salsa de ceps

2012-02-13T20:26:00.001+01:00

L’altre dia vaig anar a La Senalla a buscar un potet d’oli de tòfona blanca que sempre tinc a casa per aromatitzar algunes de les meves elaboracions. La Lourdes, que coneix la meva passió per la trufa, em va mostrar diferents productes trufats de la botiga, entre ells uns tagliolini enriquits amb ou biològic i aromatitzats amb tuber aestivum als quals no em vaig poder resistir. L’aroma era tan intensa que se sentia només acostar el nas a la capsa. El paquet de 250 grams de pasta, de la casa San Pietro a Pettine, em va costar 11’20 €, força car si ho comparem amb les pastes que podem trobar al supermercat, però he de dir que la diferència també ha estat notòria.

Avui m’he decidit a preparar els tagliolini acompanyats d’una salsa de ceps que no m’ha costat gens de fer, ja que he emprat com a base la crema de ceps de la casa Ferrer, elaborada a base de ceps (boletus edulis). Aquesta crema, deliciosa com a primer plat i que jo acostumo a rebaixar amb una mica de llet, també es pot utilitzar per elaborar salses per acompanyar pasta, carns o arrossos. La qualitat, per a mi, és més que acceptable i ens estalvia molt temps a la cuina.

Ingredients per a 2 persones:

200 g de pasta trufada (tallarines)
200 g de crema de boletus Ferrer
un rajolí de llet
un grapat de ceps deshidratats
formatge parmesà ratllat
porradell picat
oli d’oliva i sal

Preparació:
Temps estimat: 20 minuts

Mitja hora abans de començar el plat posem els ceps en remull per tal que es rehidrati. Podeu emprar llet o aigua tèbia.
Posem un cossi amb aigua i un polsim de sal al foc.
Quan arrenqui el bull, hi afegim un raig d’oli d’oliva i la pasta. Deixem coure segons les instruccions del fabricant. Jo l’he deixat uns 10 minuts.
Mentrestant, posem la crema de boletus en una paella a foc mig i hi afegim un raig de llet i els ceps ben escorreguts. Deixem que faci xup-xup un parell de minuts i reservem.
Quan la pasta estigui al punt (a mi no m’agrada massa al dente), retirem l’olla del foc i colem les tallarines.
Emplatem les tallarines i hi repartim per sobre la salsa de bolets. Empolvorem amb el parmesà ratllat i decorem amb una mica de porradell picat. Jo aquest cop he emprat porradell sec, però també el podeu emprar fresc que és més aromàtic.

Un plat de luxe preparat en un obrir i tancar d’ulls. Què més podem demanar?

Vedella rostida amb garum, mel i panses

2012-02-11T16:57:00.001+01:00

El passat dimecres 8 de febrer, amb els alumnes de 3r d’ESO que fan Cultura Clàssica, vam organitzar un taller de cuina romana antiga a l’Aula Gastronòmica de la Boqueria. Ja fa cinc anys que organitzem aquesta sortida amb els alumnes de 3r i és una activitat molt ben rebuda per tots els nois i noies, però aquest any he de dir que estic especialment orgullosa de la seva actitud i el seu interès. Va ser un autèntic plaer veure’ls convertits en petits xefs diligents i aplicats, disposats a provar tot allò que vam anar cuinant.

A les 10h del matí, Eulàlia Fargas va obrir-nos les portes de l’Aula Gastronòmica de la Boqueria i ens va fer asseure per donar-nos algunes pinzellades sobre l’antiga cuina romana. Ens va explicar les diferències entre l’alimentació dels més rics, que incloïen carn i peix als seus banquets exuberants, i la població més humil, que seguia una dieta mediterrània basada especialment en hortalisses, fruites, llegums i cereals. Ens va explicar la importància que van tenir les oliveres i les vinyes per a la producció de l’oli i el vi, i com emmagatzemaven aquests productes en les àmfores. També ens va precisar que els romans dividien els aliments en tres grups:

Els aliments vius, aquells que poden ser replantats, com les llavors, i que pateixen una transformació, com el blat que dóna el pa, el raïm que dóna el vi, o la civada que dóna la cervesa.
Els aliments cuits, aquells que creixen gràcies a l’escalfor del sol, com ara les hortalisses.
Els aliments podrits, és a dir les viandes, aliments de procedència animal i que, per als romans, tenien ànima. L’ànima és el que feia que l’animal no es corrompés, si més no, en retardava el procés. Però a partir que l’animal moria i l’ànima abandonava el cos, aquest s’anava descomponent fins a podrir-se.

L’Eulàlia també es va referir als diferents àpats que feien els romans: el ientaculum (esmorzar), a base de pa, formatge fresc, llet, fruita, olives i fruits secs; el prandium (dinar), un àpat més aviat frugal que normalment feien a les popinae, una mena de tabernes on servien vi, formatges, olives i guisats, i on es mesclava gent de diferents classes socials; i la cena, l’àpat principal del dia, que moltes vegades tenia lloc en grans banquets celebrats al menjador principal de les domus (cases senyorials), anomenat triclinium, ja que enlloc de taules i cadires, els romans menjaven reclinats en una mena de chaises longues anomenades “triclinis”, que agrupaven de tres en tres. En aquests banquets, més freqüents entre la classe benestant, se servien diferents plats. Es començava amb la gustatio, a base de fruits secs, olives, verdures, dàtils, formatge i ous preparats de diferents maneres; se seguia amb la prima mensa, el plat principal, a base de carn i peix; i s’acabava amb la secunda mensa, les postres, a base de fruita i pastissos, on el dolç tenia un protagonisme molt marcat. Els banquets romans solien acabar amb la comissatio, una mena de tertúlia o sobretaula en què només participaven els homes i que podia anar acompanyada d’algun espectacle de dansa, música o malabars.

També vam poder conèixer els diferents càrrecs dins d’una cuina romana: el focarius era l’encarregat del foc; el coctor era pròpiament el cuiner, el que equivaldria als nostres xefs; el pistor era l’ajudant de cuina, l’equivalent als marmitons actuals (pinches); el progustator era l’encarregat de provar el menjar abans de servir-lo als senyors i comprovava no només que els aliments estiguessin al punt sinó també que no haguessin estat enverinats, una pràctica molt comuna entre la classe dirigent romana; el triclinarca era el cap de sala (mâitre), encarregat de vetllar perquè no faltés de res als convidats; el nomenclator era l’acomodador, l’encarregat d’acompanyar els convidats al lloc que se’ls havia assignat i de recordar-los que havien d’entrar a la sala amb el peu dret, ja que fer-ho amb l’esquerra era considerat un presagi de mala sort. Finalment, els romans també tenien la figura del postrilator, l’encarregat d’elaborar els vins, equivalent als sommeliers actuals.

De fet, els romans eren grans aficionats als vins, que solien mesclar amb aigua, amb mel o, fins i tot, amb garum. El garum era un altre plat estrella en la cuina romana, comparable al ketchup en la cuina americana. Era una salsa elaborada amb entranyes de peix blau assecat al sol amb sal i herbes aromàtiques que feien servir com a condiment de carns, peixos, llegums i hortalisses. És estrany trobar una recepta romana que no anés acompanyada amb garum. És per això que aquesta salsa mai no falta entre les elaboracions que fem a l’Aula de la Boqueria. De totes maneres, el garum que preparem nosaltres ja té molt poc a veure amb la salsa salada i pudenta que preparaven els romans, però és una adaptació que fa més de 200 anys que es fa a Tarragona.

Després d’explicar-nos alguns dels costums alimentaris dels romans, l’Eulàlia ens va explicar quin seria el menú del dia: garum, pèsols estofats, vedella amb garum, panses i mel, i coquetes de Santa Teresa, un dolç molt típic a casa nostra i que sembla que els romans ja coneixien.

Avui us presento la recepta de la vedella amb garum, panses i mel, que va ser una de les que va tenir més èxit entre els nois i noies de 3r d’ESO.

Ingredients per a 4-6 persones:

800 g de filet de vedella
4 tiges d’api
4 cebes
1 cullerada d’orenga
1 cullerada de comí
4 cullerades de mel
un grapat de panses
un grapat de pinyons
sal i pebre
oli d’oliva verge extra

Per al garum:

250 g d’olives negres
8 anxoves de l’Escala
un grapat de tàperes o cogombrets envinagrats
oli d’oliva i sal
orenga

Preparació:
Temps estimat: 1 hora

Primer de tot, prepararem el garum: traiem el pinyol de les olives i les posem en un vas americà amb les anxoves, les tàperes o els cogombrets trossejats, un polsim de sal i una cullerada d’orenga. Afegim una mica d’oli i triturem amb la batedora elèctrica afegint-hi més oli de mica en mica fins que quedi una salsa lligada, de la consistència d’un paté. Les olives, les anxoves i els cogombrets els he comprat aquest matí a la Judith de Salaons Lluís, davant del mercat Maignon de Badalona
Tot seguit, piquem les cebes ben finetes i tallem l’api en petites rodanxes rebutjant-ne les fulles. Sofregim les verdures en una paella amb un raig d’oli i un polsim de sal a foc mig fins que estiguin ben tovetes. Resrevem.
Tallem la carn a tires finetes i la salpebrem. Jo he fet servir filet de vedella que he comprat a Ca l’Albert, la carnisseria que tinc davant de casa i on compro habitualment. Però si no voleu emprar filet, podeu demanar al vostre carnisser que us aconselli una bona carn per estofar o guisar.
En una safata de forn hi col·loquem la ceba i l’api al fons, al damunt hi posem la carn salpebrada, i hi afegim per sobre una mica de garum i la mel, l’orenga i el comí, i un grapat de panses i pinyons. La recepta original de l’Eulàlia no portava pinyons, però m’he permès afegir-los, ja que els fruits secs, i en especial els pinyons, eren un dels aliments predilectes dels romans.

Posem la safata al forn prèviament escalfat a 200º i deixem coure durant uns 10 minuts o fins que veiem la carn ben cuita. La duració de la cocció dependrà del gruix dels talls de carn.

El garum que us sobrarà el podeu presentar com a aperitiu amb unes torradetes o amb pa de pita. És com un paté d’olives negres, però una mica més gustós, amb un punt salat i avinagrat més fort.

La veritat és que quan he començat a preparar la recepta no les tenia totes, però el resultat final m’ha semblat excepcional. Fins i tot l’Aleix, que no sent massa devoció per la cuina romana antiga, ha hagut de confessar que el plat estava excel·lent, i a més no és pas gaire complicat de fer. Us recomano, de veritat, que proveu de fer-lo, us sorprendreu!

Marmitako de tonyina

2012-02-10T21:58:00.001+01:00

Fa dies, al blog del Miquel, vaig veure una recepta de marmitako de salmó que em va fer venir salivera i em va recordar que feia massa temps que no preparava aquest plat que tant ens agrada a casa, sobretot en dies de fred hivernal. Així que avui, com molts divendres, sortint de classe he passat per la peixateria Puig-Patau amb la idea de comprar tonyina per fer la meva versió del marmitako.

El marmitako és una recepta típica dels pescadors del nord que deu el seu nom a les marmites, unes olles de metall amb tapa que solien emprar els cuiners dels vaixells pesquers per preparar el menjar dels mariners, que passaven llargues jornades a la intempèrie, sovint en condicions climàtiques extremes. Un plat de peix guisat amb patates ben calentó devia ser una bona recompensa per a dures jornades de treball.

En un inici, el marmitako es preparava amb qualsevol tipus de peix, però mica en mica, a Cantàbria, Astúries i el País Basc ha esdevingut un plat molt popular en què l’ingredient estrella és el bonítol o la tonyina. També hi ha qui prefereix, com el Miquel, elaborar-lo amb salmó. I ara que les tonyines semblen amenaçades per la desmesurada demanda del mercat oriental, potser el salmó sigui una bona alternativa…

Ingredients per a 4 persones:

250 g de tonyina tallada a daus
4 patates
1 pebrot verd
1 ceba
1 all
4 tomàquets
sal i oli d’oliva verge extra
1 l de brou de peix

Preparació:
Temps estimat: 40 minuts

Comenceu pelant la ceba i picant-la ben petita, passeu el pebrot per aigua i talleu-lo a anelles ben finetes retirant-ne les llavors (si ho preferiu també el podeu tallar a quadradets petits) i peleu l’all i el talleu a quadradets ben menuts.
Poseu un raig d’oli d’oliva en una cassola i, quan comenci a agafar temperatura, afegiu-hi les verdures i deixeu que coguin a foc mig durant uns minuts.
Quan la ceba comenci a estar toveta i transparent, afegiu-hi els quatre tomàquets ratllats i un polsim de sal. Els podeu ratllar directament a la cassola. Tapeu i deixeu que faci xup-xup uns minuts més, fins que el tomàquet estigui cuit.
Mentrestant, peleu les patates i talleu-les en trossos grans, tallant amb el ganivet fins la meitat i després partint en sec. A continuació adjunto un vídeo on podeu veure diferents maneres de tallar les patates, la millor per als guisats és la darrera.

Quan el tomàquet estigui cuit, afegiu a la cassola el brou de peix. Jo aquest cop he fet servir un brou que tenia congelat fet amb un cap de rap, caps i crostes de gambes i morralla. No cal que us digui que era un brou excepcional i s’ha notat, evidentment, en el resultat del plat. Però amb un brou més senzill en teniu més que suficient, això sí, procureu que sigui casolà.
Quan el brou arrenqui el bull, afegiu-hi les patates i deixeu coure 15-20 minuts.
Passat aquest temps, afegiu-hi la tonyina prèviament salpebrada i deixeu-la coure 2 minuts amb la cassola tapada.
Retireu la cassola del foc, sacsegeu-la una mica i deixeu-la tapada un parell de minuts més abans d’emplatar.

Un plat ben fàcil de fer i que segur que us dóna bon resultat!

Torrada de salmó amb taronja i fruits secs

2012-02-08T20:48:00.001+01:00

Dies enrere us presentava una crêpe de salmó inspirada en una recepta de Juan Mari Arzak. Avui us presento un altre plat on el protagonista és el salmó, però aquest cas la inspiració de la recepta ha estat un recull de receptes nadalenques que em va passar la meva amiga i col·lega Júlia Castillo, de la qual us he parlat en altres ocasions i amb qui comparteixo, entre d’altres coses, l’afició per la cuina.

Ingredients per a 4 torrades:

4 llesques de pa de motlle artesà
4 talls de salmó fumat
2 taronges
un grapat de nous
un grapat d’avellanes
reducció de vinagre balsàmic
un rajolí d’Oporto
oli, sal i pebre

Preparació:
Temps estimat: 20 minuts

Primer de tot preescalfeu el forn a 250º.
Mentrestant prepareu la vianagreta mesclant 4 cullerades soperes d’oli, el suc de mitja taronja, un rajolí d’Oporto, sal i pebre, i les nous i les avellanes trossejades. Les podeu picar amb l’ajuda d’una mà de morter, però vigileu que no quedin massa aixafades. Jo he emprat nous i avellanes, però podríeu emprar altres fruits secs com l’ametlla i el festuc, els que tingueu per casa. El vinagre no el posarem fins el darrer moment.
Quan el forn estigui calent, hi introduïm les quatre llesques de pa. Jo he fet servir pa de motlle rústic, comprat al supermercat, però també podeu fer servir pa de forn, com ara el pa gallec. La qüestió és que les torrades no quedin massa grans. Enlloc de forn, també podeu fer servir una torradora elèctrica.
Mentrestant talleu les taronges a rodanxes fines amb l’ajuda d’un ganivet o d’una mandolina. Retireu-ne la pell i la part blanca tallant el perímetre de cada rodanxa amb un ganivet ben afilat. Reserveu.
Quan les llesques de pa estiguin dauradetes, les retireu del forn i les emplateu, en plats individuals o en una safata.
Sobre de cada llesca hi poseu dues o tres rodanxes de taronja i, a sobre, hi col·loqueu un tall de salmó. Jo he fet servir salmó fumat, però també podríeu emprar salmó marinat.
Poseu per sobre el salmó la vinagreta de fruits secs i acabeu de decorar amb la reducció de vinagre balsàmic, que no és més que un vinagre balsàmic però més espès, ideal per a decorar plats i aportar-los un punt de sabor.

No vaig tenir l’ocasió de preparar aquestes torradetes per Nadal, però trobo que és un entrant que fa Festa i el tindré en compte per a altres ocasions especials.

Bon profit!

Semproniana, un restaurant singular

2012-02-06T21:18:00.001+01:00

Aquest cap de setmana l’Aleix m’ha fet un regal molt especial: dues entrades per anar a veure Els Miserables!!! Feia temps que insistia que no em volia perdre aquest musical que vaig veure representat per primer cop al Círcol Catòlic i, després de la representació d’aquest dissabte, puc dir que continua sent un dels meus musicals preferits. La posada en escena espectacular, la interpretació i les veus dels actors i les melodies sempre commovedores de Els Miserables justifiquen els 60 euros que van costar les entrades. Totalment recomanable!

I, aprofitant que estàvem per Barcelona i que dúiem el Restopass sota el braç, vam decidir-nos a finalitzar aquesta vetllada màgica a un restaurant tan màgic i singular com el Semproniana.

Com us dic, el Semproniana no és un restaurant qualsevol. Regentat per Ada Parellada des de 1993, el restaurant se situa al local que havia albergat l’antiga editorial Miquel, al bell mig de l’Eixample. El nom del restaurant també té una història ben curiosa que Ada Parellada ens explica així:

Uns vasos d’època romana, una mena de Michelin avant la lêtre, donen la pista de la via d’unió entre Cadis i Roma. En el llarg itinerari, una vil·la misteriosa no coincideix amb cap antic assentament romà. Aquesta vil·la és Semproniana, però en la zona del Vallès on geogràficament s’haurien d’haver trobat vestigis romans, no hi ha ni una mostra que l’Imperi hi hagués habitat. A mitjan segle XX, l’historiador granollerí Josep Estrada esbossa una teoria amb la qual intenta demostrar l’existència de l’antiga vil·la romana, de nom Semproniana. Gairebé tractant-lo de boig, tots els historiadors de la ciutat rebutgen la citada teoria. Cinquanta anys més tard del primer apunt de l’historiador Estrada i, gràcies a les obres per a l’adequació del pavelló olímpic de handbol, es troben les primeres i úniques restes romanes. Granollers ha de modificar la seva història escrita i demostrada fins la data. Triar SEMPRONIANA com a nom pel nostre flamant nou espai va ser un homenatge a la perseverança d’aquelles persones que creuen en les seves idees, en les seves teories, tot i que a la pràctica no trobin les eines que les corroborin als ulls dels més incrèduls.

Només entrar, el Santi, el marit de l’Ada -amb qui vam coincidir al taller de fotografia que vam fer a Ca l’Esteve- ens va rebre amablement i ens va conduir al menjador, que queda a la part de darrere del local. A la part de davant ja s’intueix que la decoració del restaurant és un dels punts forts de la casa. El rètol de l’antiga impremta, el banc amb coixinets, les taules amb espelmes, la catifa penjada a la paret… Tot plegat és com entrar a un món de fantasia.

El menjador torna a sorprendre per la seva decoració atrevida i suggerent, estrafolària però càlida. Làmpades originals i enormes penjant del sostre, algunes amb motius gastronòmics; un rellotge que funciona al revés; catifes, miralls i quadres, d’estils diferents, tots penjats per les parets pintades de diferents colors; cortines blanques creant una atmosfera arabesca al local; un forn antic enorme sobre un terra de ceràmica ataronjat de tocs modernistes…

Això sí, les taules ben parades, amb estovalles blanques i espelmetes totes elles. I les cadires, gairebé totes diferents però realment còmodes.

Amb la carta, també molt original, el Santi ens va portar una proposta de menut. I dic “menut” –que no menú- perquè era tan petit que ens van haver de portar una lupa per veure’l! Una tonteria, potser sí, però em va semblar d’allò més divertit.

Ens vam decantar per fer el menú, de 30 euros, tot i que vam canviar el magret d’ànec per filet de vedella. De totes maneres és recomanable llegir la carta, amb plats tan suggerents com “una llauna de salmó marinat amb humor de wasabi”, “braç d’un gitano moreno” o “k de truita de patates i altres futileses”. Clar que en alguns casos, si no preguntes, no saps ben bé què menges, però el factor sorpresa també és interessant en les degustacions culinàries…

El menú va constar de sis entrants que ens van servir en una sola safata, un plat de peix, un plat de carn i postres. Un àpat més que complet que vam acompanyar d’un Muga 2007 i uns panets calentons als quals no em vaig poder resistir. Molt interessant la possibilitat d’escollir bons vins en format de mig litre!

Per anar fent boca, ens van portar uns alls marinats amb herbes i vinagre que vam tastar, malgrat que l’all cru tendeix a posar-se’m força malament. Un aperitiu diferent que ja havíem provat al Restaurant Cinc Sentits com a farcit d’unes olives gegants.

Ben aviat va arribar la safata amb els entrants: arròs del Venere amb maó i sobrassada, macarró XL farcit de carn d’olla amb salsa de bolets, brick de brie amb dàtils i un pensament de taronja, pop a feira, amanida de cous-cous amb escarola i llagostí i bombó de foie amb reducció de Pedro Ximenez i xips de verdura. El plat de peix va ser un turbot a la planxa amb porros i salsa d’olivada. Exquisit, tot i que em va quedar el dubte de si era turbot perquè a la taula del costat els van dir que era corbina. Potser se’ls havia acabat…El plat de carn va ser el filet de vedella amb ceba dolça, mostassa i romaní, que vam demanar enlloc del magret del menú. Deliciós! I el meu filet, tot i que el vaig demanar molt fet, estava tendre, tendre. Per acabar vam degustar unes postres delicioses titulades “blanc o negre?”. El pastisset de xocolata amb xocolata fosa estava de pecat! I la mousse de xocolata blanca presentada amb una piruleta enlloc de cullera em va semblar genial. El gustet de la cirera de la piruleta amb la mousse estava de vici. I acabar l’àpat llepant la piruleta em va semblar molt divertit, més tenint en compte que al vespre mai prenem cafè.

Però, malgrat no haver demanat cafès, el Santi no va voler que marxéssim sense provar la deliciosa coca de vidre que serveixen per acompanyar-los. Servida en una mena de faristol i amb mel i sèsam, enlloc de sucre i pinyons, és una coca llamenca de veritat!

Va ser un dia rodó: teatre, bon menjar i bona companyia. Què més puc demanar? I l’experiència del Semproniana segur que la repetirem.

Aprofito per recomanar-vos, a més del restaurant, el blog de l’Ada, el Semproniana, que forma part dels blogs gastronòmics de la revista Cuina.

Pollastre amb salsa de iogurt i fruits secs

2012-02-05T12:49:00.001+01:00

Aquesta recepta és una de les diverses i interessantíssimes propostes que Mireia Carbó ens fa en el seu llibre La Cuina que no amoïna, un llibre molt recomanable per a tots aquells que disposem de poc temps per cuinar però no volem renunciar a una cuina variada, sana i –tal com diria la Carbó- bonissíssima.

A més, tinc l’orgull de mostrar-vos la dedicatòria que la Mireia em va posar al llibre quan ens vam conèixer personalment a Com Ràdio, gràcies a una intervenció que vaig fer el mes passat per parlar del meu llibre.

Si us fa gràcia sentir el programa, podeu clicar aquí i accedireu directament a La Cuina de Carbó del dia 18 de gener. La primera part del programa està dedicada als greixos trans (molt interessant) i la segona part és on intervé una servidora per parlar del llibre La Taula d’en Bernat.

Ingredients per a 2 persones:

400 g de filets de pollastre
1 ceba de Figueres
una cullerada de postres de farina
1 iogurt natural
un grapat de panses
un grapat de nous
sal, pebre i oli d’oliva verge extra

Preparació:
Temps estimat: 20 minuts

Primer de tot, talleu els filets de pollastre a tires i salpebreu-los.
Fregiu-los en una paella amb una mica d’oli fins que estiguin rossets. Reserveu sobre paper absorbent.
Peleu la ceba i talleu-la en juliana ben fineta. Fregiu-la en una paella amb oli d’oliva a foc mig fins que es comenci a enrossir. Per tal que no es cremi hi podeu afegir una culleradeta d’aigua.
Quan la ceba estigui toveta i transparent, afegiu-hi la cullerada de farina i remeneu. Aneu afegint aigua fins que es formi una salseta espessa.
Afegiu-hi el iogurt, les panses i les nous trossejades i deixeu coure un minut més tot remenant. Jo he fet servir panses de Califòrnia i no m’ha calgut remullar-les abans. Les sultana tampoc necessiten hidratació, però si feu servir panses de Corint és millor tenir-les una estoneta amb aigua per tal que es rehidratin.
Afegiu el pollastre a la salsa, barregeu bé tots els ingredients i deixeu coure 3 minuts més a foc mig.
Retireu i ja podeu emplatar.

Ja veieu que és un plat ben senzill i amb un resultat exquisit.
A veure si us animeu a preparar-lo!

I aprofito per recomanar-vos el programa de la Mireia Carbó, que s’emet cada dia (de dilluns a divendres) de 12 a 13h a Com Ràdio. I els que a aquesta hora esteu currant, com una servidora, podeu seguir el programa a través del blog de la Cuina de Carbó. Jo ja m’hi he enganxat i a la meva cuina sovint s’hi sent la veu de la Carbó!

Els ous de la iaia Roser

2012-02-02T21:57:00.001+01:00

Avui començo una nova secció del blog que vull dedicar a la meva àvia paterna, la iaia Roser, una gran cuinera que ens ha deixat un bon llegat culinari i un munt de receptes que no voldria que caiguessin en l’oblit. És per això que m’he proposat, amb l’ajuda dels meus pares i dels meus tiets, posar al dia totes les receptes de l’àvia, algunes de les quals la meva tieta es va anar anotant en una llibreta. El principal inconvenient d’aquestes receptes és que gairebé mai hi consten les quantitats. La meva àvia, com moltes dones d’abans, ho calculava tot a ull, i la meva tieta segueix fent alguns dels seus plats sense saber-ne exactament les proporcions.

Algunes són receptes tradicionals, de les de tota la vida, però la meva àvia va aprendre molts plats d’una cuinera molt especial, la Petra. La Petra era una cuinera barcelonina que, després d’alguns anys de servir a casa d’uns senyors francesos, va passar a formar part del servei personal de Margarida Xirgu, reputada actriu catalana i tieta de la meva àvia. Quan la Xirgu venia a Badalona, per passar llargues temporades amb la família, s’instal·lava a casa el seu germà, el pare de la meva àvia, i amb ella sempre portava la Petra, que s’encarregava de cuinar per a la família i en ocasions especials que la Xirgu tenia convidats a casa. La meva besàvia, la iaia Pepeta, va aprendre molts plats de la Petra, alguns amb clares reminiscències franceses, i després els va ensenyar a la meva àvia, que els va seguir cuinant anys i anys per a tota la família.

La recepta d’avui és una recepta molt especial perquè era el plat predilecte de tots els néts quan la iaia encara cuinava per nosaltres. A més, he elaborat els ous de la iaia amb l’ajuda de la meva germana que, quan la meva àvia encara vivia, va anar un dia a casa seva perquè li ensenyés la recepta. Així que avui, a més de desvetllar un dels secrets culinaris més ben guardats de la família, podreu veure alguns flashos de les dues germanes tocant a quatre mans a la cuina.

Ingredients per a 8 persones:

16 ous
16 llesques de pa finetes
tres plats fondos de pastanaga tallada a rodanxes
4 cebes mitjanes
9 tomàquets
un final de pernil tallat a trossets

Preparació:
Temps estimat: tot un matí

Primer de tot, talleu les llesques de pa ben fines (podeu emprar pa sec) i fregiu-les en una cassola amb oli abundant fins que estiguin rosses pels dos costats. Disposeu les llesques sobre paper absorvent i reserveu-les.
A continuació, peleu les pastanagues i talleu-les a rodanxes no massa gruixudes fins omplir tres plats fondos.

Tot seguit, peleu les cebes i piqueu-les ben finetes. Sofregiu-les amb una mica d’oli a foc mig i, quan estiguin transparents, afegiu-hi el pernil tallat a daus. Nosaltres, aquest cop, vam emprar uns talls de pernil que la meva germana tenia per casa. Deixeu que cogui 2 o 3 minuts i afegiu-hi la pastanaga.
Deixeu coure la pastanaga uns 10 minuts i, mentrestant, netegeu bé els tomàquets i talleu-los a llunes.
Passats els 10 minuts, incorporeu el tomàquet a la cassola i afegiu-hi un polsim de sal, sense passar-vos, que sempre estem a temps de rectificar i el pernil ja és prou salat.
Deixeu coure les verdures 10 minuts més i, aleshores, cobriu la cassola amb aigua calenta.
Abaixeu el foc i deixeu que faci xup-xup ben bé durant dues hores. Durant aquest temps, aneu controlant la cassola perquè no s’aferrin les verdures i afegiu-hi més aigua, de mica en mica, si és necessari.
Per comprovar que les verdures estan prou cuites, punxeu una rodanxa de pastanaga amb un ganivet. Si està al punt, ha d’estar ben toveta.
Retireu la cassola del foc i coleu la bresa amb ajuda d’un colador xinès i una mà de morter. Es tracta de treure tot el suc possible de les verdures i rebutjar-ne les fibres i la pell i les llavors del tomàquet.
Poseu el suc altre cop a la cassola, escalfeu-lo bé, i coeu-hi a dins els ous. No els poseu tots de cop perquè s’enganxarien, com a molt poseu-los de quatre en quatre.
Disposeu dues llesques de pa fregit a cada plat, col·loqueu-hi els ous a sobre i acabeu de regar el plat amb la salseta.

Ja veieu que és un plat una mica laboriós, però el resultat és per llepar-se’n els dits. Ah! I, si feu els ous de la iaia Roser, penseu que a casa no hi pot faltar pa!!!

Espàrrecs blancs amb maionesa d’espàrrecs bladers

2012-01-28T19:15:00.001+01:00

El plat d’avui torna a estar inspirat en una proposta de Juan Mari Arkak, i dic “inspirat” perquè els meus plats gairebé sempre tenen un toc personal, alguna mena d’adaptació, o pel fet de no disposar d’algun ingredient de la recepta original, o pel desig d’escurçar el temps d’elaboració, o per simples ganes d’incorporar algun element de “collita pròpia” a la recepta.

En aquest cas, la principal diferència respecte la recepta original és que he emprat espàrrecs de llauna, enlloc d’espàrrecs frescos de Navarra, i enlloc de preparar el paté d’oliva negra casolanament, he comprat l’olivada ja feta. D’aquesta manera, he tingut el plat llest en menys de 20 minuts.

Ingredients per a 4 persones:

2 llaunes d’espàrrecs blancs (5 per persona)
Un manat d’espàrrecs bladers
250 ml de brou de pollastre
un ou
250 ml d’oli d’oliva suau
un polsim de sal
unes gotetes de llimona
un pot petit d’olivada
porradell

Preparació:
Temps estimat: 20 minuts

Primer de tot, netegem els espàrrecs bladers a raig d’aixeta, els tallem a trossos i els saltegem en una paella amb una mica d’oli d’oliva.
Afegim el brou a la paella i deixem que cogui 10 minuts a partir del moment que arrenqui el bull.
Retirem del foc, posem els espàrrecs i el seu suc en un vas americà i triturem amb la batedora elèctrica. Reservem.
Mentre la crema d’espàrrecs es va temperant, preparem una maionesa: casquem l’ou, afegim la sal, unes gotetes de llimona (o un rajolí de vinagre) i la meitat de l’oli. Posem la batedora en marxa i la deixem a baix del vas durant uns segons sense moure. Seguidament, anirem afegint la resta de l’oli mica en mica fent moviments verticals amb la batedora.
Quan la crema d’espàrrecs estigui a temperatura ambient, hi afegim la maionesa cullerada a cullerada tot remenant. Només n’hi hem de posar la quantitat que necessitem per fer una maionesa lleugera de color verd pàl·lid. La resta la reservem per a una altra elaboració.
Untem els plats disposant un cullerot de maionesa al centre del plat. Amb el cul del cullerot ens ajudem per donar forma de circumferència a la crema. Hi col·loquem a sobre els espàrrecs blancs ben escorreguts.
Acabem de decorar el plat amb el paté d’oliva negra, que podeu diluir amb una mica d’oli d’oliva, i el porradell picat.

Un plat lleuger, fàcil de fer i que fa força goig a taula! Què, us hi animeu?

Crêpes de salmó fumat amb formatge fresc i salsa de iogurt ataronjat

2012-01-27T14:55:00.001+01:00

La recepta que us presento avui està inspirada en una de les propostes del meu xef preferit, Juan Mari Arkak, un dels cuiners de casa nostra que més admiro no només per la seva tasca en el món de la recerca gastronòmica sinó especialment per la passió que m’ha sabut transmetre per tot el que fa.

Evidentment, aquesta és només una adaptació d’un dels seus plats, però em sembla una recepta molt fàcil de fer i amb un resultat fantàstic, així que no vull deixar de compartir-la amb tots vosaltres.

Ingredients per a 4 crêpes:
125 g de farina blanca
3 ous
1/4 de litre de llet sencera
un polsim de sal

Ingredients per al farcit:
4 talls de salmó gruixuts
80 g de formatge fresc
4 cullerades de nata
unes gotes de suc de llimona
una cullerada de porradell picat
pebre negre

Ingredients per a la salsa:
Un iogurt grec
el suc de mitja taronja
una culleradeta de sucre
un polsim de sal

Per decorar:
reducció de vinagre balsàmic
porradell picat

Preparació:
Temps estimat: 30 minuts + 30 minuts d’espera

Comenceu preparant la massa de les crêpes barrejant tots els ingredients amb una batedora elèctrica. Deixeu reposar la massa durant mitja hora.
Mentrestant, preàreu la salsa mesclant tots els ingredients en un bol i remenant bé amb una cullera. Si en teniu, podeu posar la salsa en un biberó de cuina per disposar-la millor sobre el plat. Els biberons els podeu comprar en llocs especialitzats o en la majoria de comerços orientals a un preu més econòmic.
Seguidament, aixafeu el formatge fresc amb una forquilla i afegiu-hi la nata tot remenant. Finalment, incorporeu-hi unes gotes de limona (amb el suc de mitja llimona n’hi ha suficient), el porradell picat i una mica de pebre negre, si pot ser mòlt al mateix moment perquè conservi tota l’aroma. Reserveu.
Passada mitja hora de repòs, podeu començar a fer les crêpes. Poseu una paella amb un raig d’oli al foc i, quan estigui calent, afegiu-hi un cullerot de massa. Feu que corri per tota la paella, deixeu coure uns segons per un costat i gireu-la amb ajuda d’una espàtula, deixeu-la uns segons més per l’altra banda i, quan estigui rosseta, ja la podeu treure. Repetiu la mateixa operació amb la resta de la massa. Amb les quantitats que us dono, segurament us sortiran més de quatre crêpes. Les podeu fer i reservar-les per a un altre moment o guardar la massa restant a la nevera durant un o dos dies.
Farciu les crêpes posant un tall de salmó al centre i per sobre el formatge fresc amb porradell, cargoleu i reserveu. Feu el mateix amb les quatre crêpes.
Talleu les puntes de les crêpes i talleu-les per la meitat abans d’emplatar-les.
Decoreu el plat amb la salsa de iogurt i afegiu per sobre les crêpes el vinagre balsàmic (espès) i el porradell picat.

Una recepta molt fàcil de fer i que segur que us farà quedar bé amb els convidats… o amb els de casa!

Crema de pèsols amb pernil

2012-01-25T23:00:00.001+01:00

La protagonista del plat d’avui torna a ser la verdura, en aquest cas els pèsols, que hem emprat per fer una deliciosa crema acompanyada amb uns entrebancs de pernil.

Ingredients:

500 g de pèsols
1 patata gran
1 porro
100 g de pernil salat tallat a daus
oli d’oliva verge extra
sal

Preparació:
Temps estimat: 30 minuts

Primer de tot peleu les patates i talleu-les a quadrets petits.
Netegeu bé el porro a raig d’aixeta, retirant-ne les primeres capes. Per tal que no quedi gens de terra a les capes interiors, talleu en creu longitudinalment el porro per la part verda i passeu-lo cap per avall per l’aigua.
Talleu el porro a rodanxes fines, poseu totes les verdures en una olla i cobriu-les amb aigua. Afegiu-hi un polsim de sal i deixeu coure a foc mig durant uns 15 minuts, a partir del moment en què arrenqui el bull.
Retireu del foc i passeu les verdures per la batedora elèctrica. Si veieu que hi ha molta aigua és aconsellable treure’n una mica abans de triturar. Si ens quedés massa espès sempre estaríem a temps d’afegir-ne una mica.
Tasteu la crema i, si veieu que està prou fina, podeu emplatar-la en un plat fondo o en un bol. Si es noten les pells dels pèsols o veieu la crema massa grumollosa, passeu-la abans pel colador xinès.
Tot seguit, poseu un raig d’oli d’oliva en una paella i, quan estigui calent, saltegeu-hi els dauets de pernil.
Decoreu el plat amb unes gotetes de l’oli de fregir el pernil i afegiu-hi els dauets per sobre.

Si voleu fer el plat més lleuger, podeu emprar pernil dolç enlloc de salat i no passar-lo per la paella. Els pèsols que he fet servir aquest cop són congelats i la veritat és que donen molt bon resultat, però si en trobeu de Llavaneres, millor que millor. Com la verdura fresca i de casa nostra no hi ha res!

Taller fotogràfic a ca l’Esteve

2012-01-24T21:08:00.001+01:00

Aquest dissabte, una bona colla de blocaires ens vam trobar a Castellbisbal, al restaurant ca l’Esteve, per participar en un taller de fotografia impartit per Martí Sans. La trobada, organitzada per Gastrobloc@aires, no només va comptar amb les explicacions gastrofotogràfiques del Martí, una jove promesa amb molt de talent, sinó que va acabar amb un menú degustació que el Xesco Bueno, xef del restaurant, va preparar per a tots nosaltres.

No cal que us digui que va ser una trobada molt profitosa i amena, i ens va servir per posar cara a alguns blocaires que encara no coneixíem, com la Maragda de La quinta de Luculus o la Sílvia i el seu marit de Cuinetes.

La jornada va començar una mica abans de les 11h al bar de Ca l’Esteve, on ens vam anar trobant per prendre alguna cosa abans de començar la masterclass que va durar, aproximadament, dues hores.

Foto de grup cedida per Starbasse

En Martí, molt agradable i professional, ens va donar algunes pinzellades sobre el món de la fotografia gastronòmica, i va compartir amb nosaltres alguns bons consells sobre com il·luminar correctament els plats. També ens va informar sobre el material imprescindible per tenir un bon equip fotogràfic i ens va quedar a tots molt clar que a les botigues xineses s’hi troba de tot i més! I que les marques xineses, no estan tan malament per començar!

En Martí explicant-nos els seus truquets
(fotos cedides per Massitet)

Després del curs, vam sortir una estoneta fora, a gaudir del sol i la bona temperatura que vam tenir tot el matí tot assaborint una cerveseta o una copeta de vi. I, cap a quarts de dues, tots cap al reservat per començar la degustació que el nostre xef preferit ens va estar preparant. Vam començar amb un xarrup de sopa de farigola, el següent plat va ser una amanida de favetes de l’hort i menta, el plat de peix va ser una corbina amb cendra d’albergínia i ruca, el plat de carn va ser un garró amb salsa de Roquefort i, finalment, les postres: un pastisset de xocolata molt llaminer i ben presentat.

Va ser un àpat més que complert amb una sobretaula molt agradable que va acabar amb un deliciós gintònic personalitzat. Jo el vaig escollir un punt afruitat, amb una tònica amb aroma de jessamí que em va semblar molt interessant.

En Francesc, en Xesco i la Margot

L’Anna de Lovefood, una servidora, la Margot i el seu company

Si voleu més informació o consultar els apunt del Martí, podeu clicar aquí. També us recomano la crònica de l’Óscar de Decuina.net.

Gratinat de cols de Brussel·les

2012-01-22T12:08:00.001+01:00

A casa –i quan dic “a casa” em refereixo bàsicament a l’Aleix- he d’empescar-me-les totes per tal que un plat de verdura no suposi una mena de càstig diví. Les coses verdes no ens motiven gaire i l’única manera que siguin ben acceptades és disfressar-les una mica.

Fa uns dies, vaig comprar unes cols de Brussel·les que em van fer molt de goig. La veritat és que a casa no n’havia cuinat mai i vaig pensar de fer-les al vapor, per no complicar-me massa i fer un plat lleugeret, que sempre va bé després de Festes. Però sabia que si l’Aleix es trobava el plat de verdures sense més ni més m’arrufaria el nas, així que a última hora he decidit preparar una mica de beixamel que dissimulés una mica la verdor del plat.

L’elaboració és ben senzilla…

Ingredients per a 4 persones:

800 g de cols de Brussel·les
1/2 litre de llet
2 cullerades de farina
una nou de mantega
un polsim de sal
un polsim de pebre
un polsim de nou moscada
200 g de formatge Emmental ratllat

Preparació:
Temps estimat: 20 minuts

Primer de tot, poseu a bullir un cassó amb aigua i un polsim de sal i preescalfeu el forn a 250º.
Mentrestant, netegeu bé les cols de Brussel·les a raig d’aixeta i talleu-ne les cuetes.
Quan l’aigua arrenqui el bull, afegiu-hi les cols i deixeu-les 7 minuts a foc viu.
Si voleu que les cols mantinguin el color verd intens, quan les tragueu del foc, coleu-les i poseu-les en una safata amb gel. D’aquesta manera les verdures no perden el seu color natural.
Mentrestant prepareu la beixamel: poseu la llet i la mantega en un cassó al foc i desfeu, a part, les dues cullerades de farina amb una miqueta de llet no massa freda. Afegiu la farina ben desfeta al cassó amb la llet i la mantega, afegiu-hi un polsim de sal, una mica de pebre negre mòlt i una mica de nou moscada ratllada. Aneu remenant amb el foc no massa alt amb una cullera de fusta i apagueu el foc quan comenci a espessir. És important que la beixamel no arribi a bullir.
Col·loqueu les cols ben escorregudes en una safata de forn
Poseu les cols ben escorregudes en una safata de forn i cobriu-les amb la beixamel.
Poseu el formatge ratllat per sobre i introduïu la safata a gratinar al forn durant 10 minuts.

Aquest blog també és…

2012-01-20T18:52:00.001+01:00

Vull dedicar el post d’avui a donar suport a la campanya “Jo també sóc Rcb, Tvb, Bétulo” en defensa dels mitjans de comunicació públics de Badalona: TV Badalona, Ràdio Ciutat i la revista Bétulo.

Sí senyors, la crisi ens afecta a tots, i sembla que que ara ha arribat el torn dels mitjans locals. Des d’aquest Nadal, els treballadors dels mitjans de comunicació badalonins viuen moments d’incertesa sota l’amenaça de retallades de personal i, fins i tot, de clausura dels mitjans on fa anys que, dia rere dia, dediquen els seus esforços i mostren la seva professionalitat.

La campanya “Jo també sóc Rcb, Tvb, Bétulo” pretén donar a conèixer la situació d’aquests treballadors i demana la vostra col·laboració. Només cal que premeu aquest link i signeu donant suport a la campanya.

Volem seguir gaudint de les tardes del “Sortida Nord” amb les entranyables col·laboracions de la Rosalia. No volem perdre’ns els matins de “Ciutat Oberta” amb l’Anna Rovira, la Cristina Pitarque i la Tutti Garcia. I volem seguir descobrint la nostra ciutat a través de les pàgines de la revista Bétulo!

Badalonins i no badalonins, us agrairem que col·laboreu en la causa!

Apfelstrudel made in Braunschweig

2012-01-12T21:00:00.001+01:00

Vull començar l’entrada d’avui desitjant-vos a tots un feliç 2012. Com heu vist, aquestes vacances nadalenques han estat molt intenses i m’han deixat poc temps per publicar algunes entrades que encara tinc pendents. Avui, però, us vull parlar del nostre viatge a Alemanya on hem passat alguns dies amb l’objectiu principal de veure la meva amiga Cristina que, des de l’agost passat es va traslladar a Braunschwig, on viu amb el seu marit i els seus dos fills, l’Ignasi i el Lucas.

Aprofitant el viatge i que Braunschweig està força a prop de Berlín, vam decidir passar els primers quatre dies a la capital. La veritat és que Berlín no estava entre els nostres destins predilectes, però ens va semblar que valia la pena passar-hi uns dies.

Malauradament, el temps no ens ha acompanyat gaire. Tot i que les temperatures han estat força agradables, des del primer minut fins el darrer no ha deixat de ploure i hem hagut de resistir un vendaval força empipador. Berlín és una ciutat estupenda, sí, però això de no veure el sol en una setmana sencera s’acaba fent molt dur per als qui estem acostumats a la més benèvola climatologia mediterrània.

Aquest cop, l’encarregat d’organitzar el viatge ha estat l’Aleix, i s’ha de dir que no ha estat una feina fàcil, perquè Berlín és una ciutat enorme i a l’hivern a les quatre de la tarda ja és fosc. Si a això hi afegim que els museus tanquen entre les cinc i les sis de la tarda, concentrar totes les visites en hores de sol no resulta gens fàcil.

Per si algun cop us decidiu a visitar Berlín, us aconsello que us mireu bé el transport públic: metro, autobús i tramvia. La línia 100 del bus és fantàstica perquè dóna la volta a la ciutat i para a la majoria de punts d’interès, mentre que les línies de metro són sovint insuficients. I, alerta, les distàncies són més grans del que sembla a primera vista!!!

Dels múltiples museus que hi ha a la capital germànica, vam decidir visitar-ne dos: l’Aleix va escollir l’Alte National Galerie, on ens vam centrar en la pintura romàntica –l’Aleix és un apassionat de Friederich- i a la sala impressionista; i jo vaig escollir el Museu de Pèrgam, que ens va impressionar amb el seu gegantesc altar de Pèrgam i altres imponents edificis de l’Antiguitat.

Però la major part de temps la vam dedicar a veure Berlín per fora. El primer dia vam recórrer Unter Den Linden fins arribar a la porta de Branderburg i vam acabar la passejada a Potsdamer Platz, el barri més modern de la ciutat i que més ens ha captivat, amb els seus enormes edificis enllumenats, entre els quals destaca el de la Sony.

El segon dia vam visitar el zoo i la zona de Tiergarten, on vam poder contemplar edificis tan emblemàtics com la Columna del Triomf, la Haus der Kulturen (coneguda com l’ostra prenyada), la Filarmònica o el Reichstag, el parlament alemany.

El tercer dia vam fer un intensiu d’història alemanya. Vam començar amb un agradable passeig al llarg del tram de mur més gran que s’ha conservat (1’3 km); vam seguir amb el Museu dels Terrors, on vam poder contemplar algunes imatges que recordaven la supremacia nazi i l’holocaust jueu; vam fer-nos la típica fotografia al Checkpoint Charlie; i vam dedicar una estona a tafanejar per les galeries Lafayette i altres centres comercials de la transitada i popular Friedrichstrase.

El darrer dia vam començar amb una vista panoràmica des de la torre de TV de Berlín, cosa que us aconsello que feu el primer dia perquè us ajudarà a tenir una idea més global de la ciutat que heu de visitar. Seguidament, vam agafar el tramvia per visitar el barri jueu amb la seva majestuosa sinagoga i, vam acabar el matí a l’enorme Aquari que hi ha a prop d’Alexanderplatz, on es trobava l’hotel Park Inn, on ens vam allotjar i que, per cert, no us recomano. L’Aquari sí que és del tot recomanable, sobretot si hi ha menuts a casa.

Pel que fa a la gastronomia, cada cop que anem de viatge torno amb la mateixa certesa: com a casa, res! Però en aquest viatge ha estat potser més evident que en altres. A part de les omnipresents salsitxes, les mandonguilles, les kartofen (patates) i el chucrut (col), poca cosa més hi ha. Per això no és d’estranyar que la majoria de restaurants de certa categoria tinguin cartes molt italianitzades o afrancesades. Entre els que vam anar, us recomano el Bocca di Bacco, un restaurant molt ben posat que permet trencar amb la monotonia de la gastronomia germànica: salsitxen, salsitxen i més salsitxen!

El darrer recorregut per Berlín ens va pemetre veure algunes petites joies com l’ajuntament, l’església de Marienkirche, l’interior dels tribunals de justícia i l’encantador barri de Nikolaiviertel.

Cap al vespre vam agafar el tren direcció Braunschweig i, en un trajecte de dues hores que ens van passar volant, ja estàvem a l’estació esperant la Cristina, que ens va venir a buscar de seguida amb una rialla immensa als llavis. Feia gairebé cinc mesos que no ens vèiem i la trobada va ser molt emotiva.

Vaig estar molt contenta de poder conèixer el lloc on viu la Cristina. Braunschweig és una ciutat preciosa, amb molt d’encant, i la casa de la Cristina és espectacular. Els pocs dies que vam poder gaudir juntes vam dedicar-los a passejar pel centre de la ciutat, veure el mercat, tafanejar pels centres comercials i supermercats i, com no podia ser d’altra manera, també vam dedicar una tarda a la cuina. Vaig quedar meravellada de la quantitat de productes de pastisseria que es poden trobar als supermercats alemanys, i per uns preus molt més econòmics que els de casa nostra! Colorants, aromatitzadors, farines de mil tipus per fer pa, fruites confitades de tota mena, diferents varietats de sucres, gelatines, almívars, masses per fer pastissos… Un autèntic paradís per als més llaminers! No cal que us digui que vaig tornar amb la maleta ben plena…

La nostra tarda de cuinetes la vam dedicar a preparar un apfelstrudel que vam improvisar a partir de la recepta que tenia de la Raquel (una altra amiga meva que va viure uns anys a Munich), una recepta que tenia la Cristina i alguns vídeos que vam veure per Internet i que ens van orientar sobre com doblegar la pasta filo. A continuació us en dono la recepta:

Ingredients:

3-4 làmines de pasta filo
1 kg de pomes
125 g de sucre
unes gotes de concentrat de vainilla
un grapat de panses
un grapat de pinyons
un polsim de canyella en pols
dues nous de mantega
sucre llustre

Preparació:
Temps estimat: 2 hores

Primer de tot, peleu les pomes i talleu-les en làmines fines.
Poseu les pomes en una paella, juntament amb el sucre i el concentrat de vainilla, i deixeu-les coure a foc mig fins que estiguin tovetes i hagin agafat un color marronós. A mitja cocció, afegiu-hi els pinyons, les panses i la canyella en pols.
Mentre es couen les pomes, poseu una primera làmina de pasta filo sobre un drap de cuina humit i unteu-la amb la mantega fosa al microones. Si teniu un pinzell de silicona us serà molt fàcil.
Poseu sobre la primera làmina una altra planxa de pasta filo i repetiu l’operació fins arribar a tres o quatre capes. Nosaltres vam fer servir quatre làmines i ens va semblar que hi havia un excés de pasta, així que la propera vegada ho farem amb tres. També ho podeu fer amb una base de pasta de full (en aquest cas només en necessiteu una, no s’han de superposar capes).
Quan la poma estigui al punt, retireu la paella del foc i l’escampeu sobre la pasta filo deixant marges d’uns dos dits.
Doblegueu les marges i enrotlleu la pasta filo amb ajuda del drap de cuina, com si fos un braç de gitano.
Poseu l’apfelstrudel al forn, prèviament escalfat a 180º, sobre un paper de forn i deixeu coure uns 20-25 minuts.
Retireu del forn i empolvoreu l’apfelstrudel amb una mica de sucre llustre. Us anirà millor si empreu un colador fi.
Serviu l’apfelstrudel com a postres o berenar, sempre un punt calent. Per acompanyar-lo podeu utilitzar una bola de gelat de vainilla desfeta. Nosaltres vam utilitzar un preparat de crema de vainilla que vam trobar al súper.

Ja veieu que la nostra estada a Alemanya ha estat ben profitosa. Hem fet turisme, hem fet i degustat dolços deliciosos i, sobretot, he pogut passar uns dies amb la meva amiga a qui ja torno a enyorar… Ànims Cristina, que 10 setmanes passen volant!!!

Tres aperitius de Festa

2011-12-21T22:03:00.001+01:00

Avui us presento tres aperitius que vaig preparar fa poc per a un sopar amb la família i que em semblen ideals per a un àpat d’aquestes Festes. De fet, algun d’aquests aperitius caurà la nit del 24, però de moment no direm quin…

TAPA D’ANXOVES I CEBA

anxoves de l’Escala
tàperes
melmelada de tomàquet
ceba de Ikea
tortas de blat (jo faig servir les de la Bimbo)
oli d’oliva

Primer de tot talleu les tortas amb un ganivet donant-los forma rectangular. De cada oblea us en poden sortir tres.
Seguidament escalfeu una planxa i torreu-hi les bases durant uns segons per cada banda.
Disposeu per sobre de cada base una mica de melmelada de tomàquet. Si la voleu casolana, aquí us explico com elaborar-la, però també podeu fer servir una melmelada de tomàquet de qualitat.
Poseu sobre el tomàquet l’anxova, les tàperes i la ceba de Ikea, i amaniu amb un rajolinet d’oli.

MOUSSE DE FOIE AMB PERES TRUFADES

Aquesta tapa ens la va ensenyar el Xesco Bueno al darrer taller de cuina que vam fer a Sabores, una de les meves escoles de cuina preferides. I va tenir tant d’èxit que la majoria d’assistents vam sortir convençuts que la repetiríem a casa, és per això que potser la veieu o l’heu vist en algun altre blog. Jo us en presento aquí la meva versió.

Ingredients per a 6 persones:

500 ml de nata per muntar
150 g de foie micuit
2 sobres de quallada Royal
Un rajolí de llet
Oli de tòfona blanca (tuber magnatum o estivum)
1 tòfona
3 peres
sal

Poseu la nata líquida en un cassó a foc mig i deixeu que es vagi escalfant.
Mentrestant, dissoleu la quallada en pols amb una mica de llet i coleu-la al cassó amb la crema de llet.
Afegiu-hi el foie micuit tallat a daus i deixeu que bulli un parell de minuts tot remenant amb una cullera de fusta.
Tritureu la mescla amb una batedora elèctrica i disposeu-la en recipients transparents. Una copa de còctel és ideal, jo vaig fer-les servir de plàstic.
Mentre la mousse va temperant-se, peleu les peres i talleu-les, cada meitat, en quatre grills.
Poseu les peres tallades en un plat fondo i condimenteu-les amb una mica de sal i l’oli de tòfona.
Cobriu el plat amb un film transparent i coeu les pomes durant 5 minuts al microones (màxima potència).
Un cop cuits, poseu els trossos de pera sobre les mousses i afegiu-hi unes làmines de tòfona.
Poseu les copes a la nevera fins uns minuts abans de servir i acabeu de condimentar amb unes gotes de tòfona.

La tòfona, com ja sabreu, és un producte car, però també s’ha de dir que n’hi ha per a totes les butxaques. Les que podeu trobar al súper i que estan molt bé de preu no tenen sabor de res, però en aquest cas ens aniran perfecte per decorar les copes. L’oli de tòfona serà el que aportarà el sabor al plat i, com us podeu imaginar, resulta molt més econòmic que comprar una trufa. Jo sempre compro l’oli de tòfona blanca que venen a La Senalla, de la casa Urbani Truffles. L’ampolleta ronda els 8 €, però és d’autèntica trufa blanca italiana (tuber magnatum) i només amb unes gotes aromatitza cremes de verdura, ous, risottos, pasta… És una passada!

També podeu comprar làmines de tòfona blanca (aestivium o magnatum) que, normalment, ja vénen amb l’oli que necessitareu per aromatitzar les peres. Però les làmines de trufa us resultaran molt més cares. Les de la casa Toscobosco són excel·lents, però aquí costa trobar-ne si no és per encàrrec.

POP A LA GALLEGA

unes potes de pop congelades
pebre vermell dolç o picant
sal i oli d’oliva verge extra

El dia abans, traieu el pop de la nevera i deixeu que es vagi descongelant de manera natural.
Poseu un cassó amb aigua al foc i, quan arrenqui el bull, coeu-hi el pop durant uns 15-20 minuts. És recomanable, abans d’introduir-lo definitivament a l’olla, enganyar el pop, és a dir, escaldar-lo tres vegades, posant-lo i traient-lo de l’aigua. D’aquesta manera s’aconsegueix que les potes no es cargolin i la pell no es desprengui. Hi ha, també, qui posa un tap de suro a l’olla perquè la carn del pop quedi més tova, però jo no ho he fet mai.
Un cop cuit, escorreu bé el pop i talleu-lo a rodanxes que anireu disposant sobre un plat o una base de fusta.
Amaniu-lo amb oli d’oliva i sal i empolvoreu-lo amb pebre vermell. Podeu fer servir pebre dolç o picant, o una mescla de les dues espècies.

Ja veieu que us presento tres propostes moooooolt fàcils de fer i que llueixen molt a taula. A veure si us animeu a preparar-ne alguna!

Ous quadrats amb rossinyols

2011-12-20T15:24:00.001+01:00

Aprofito el post d’avui per presentar-vos una proposta d’aperitiu molt fàcil de fer i original i per donar-vos una bona idea per a un detallet o amic invisible d’aquestes Festes. Per elaborar aquest plat només necessitareu els ingredients de la recepta i un motlle per a fer ous quadrats de la casa Lékué. Jo el vaig comprar fa unes setmanes al Cullerot de Badalona, un autèntic paradís per als amants dels estris de cuina, on trobareu altres productes de la marca Lékué i un munt d’idees de tots els preus per regalar a qualsevol amant de la cuina. El motlle que he fet servir jo crec que rondava els 9 euros.

Ingredients per a 4 persones:

4 ous grans
400 g de rossinyols
3 talls de pernil serrà
porradell o julivert picat
oli d’oliva i sal

Preparació:
Temps estimat: 15 minuts

Primer de tot, netegeu els bolets amb un drap o un pinzell i saltegeu-los en una paella amb una mica d’oli i un polsim de sal.
Unteu el motlle amb una mica d’oli d’oliva (també podríeu fer servir oli trufat per aromatitzar l’ou), introduïu-hi l’ou i poseu-hi per sobre alguns bolets.
Tapeu bé el motlle amb la seva tapa i introduïu-lo al microones el temps desitjat. Al manual d’instruccions hi ha algunes indicacions del temps de cocció, segons si es vol obtenir un ou més o menys sucós, o si es vol fer un ou dur. A mi, amb el microones de casa, les indicacions del manual no em van funcionar i per fer aquest ou, que va quedar una mica cru per dins, el vaig tenir gairebé un minut a màxima potència. El més recomanable, és que el primer el deixeu 30-35 segons i, a partir d’aquí, aneu controlant cada 10 segons fins obtenir el punt desitjat.
Un cop cuit, desmotllem l’ou sobre el plat on el servirem i repetim l’operació amb la resta d’ous.
Posem els tres talls de pernil ben plans i separats durant 3 minuts al microones. Mentrestant, acabem de guarnir els ous amb uns quants bolets més i el porradell o el julivert picats.
Passats els 3 minuts, traiem el pernil del microones, el piquem amb la mà de morter i el posem per sobre de l’ou i pel voltant del plat.

Ja veureu com és un plat molt gustós i sorprenent! I si ho preferiu, podeu fer la vostra versió de l’ou quadrat posant-hi verduretes o el que us digui la inspiració del moment.

Torró cremós de xocolata amb blat de moro i Cointreau

2011-12-18T16:46:00.001+01:00

Una mica tard, ja ho sé, però si hi sóc a temps m’agradaria participar en la Recepta del 15 que, una vegada més organitzen Xocalata desfeta i Els Fogons de la Bordeta, aquesta vegada amb una proposta molt nadalenca: els torrons.

La veritat és que fer torrons a casa ni se m’havia passat pel cap, però les propostes que he anat veient aquests dies pels blocs que segueixo m’han engrescat a provar-ho.

He volgut començar pel torró de xocolata, que és el que m’ha semblat menys complicat i, per afegir-hi una mica de creativitat, m’he decidit per donar-li un toc salat que em sembla que queda fantàstic amb la xocolata. A més, he procurat que el resultat fos un torró cremós, apte per a tota la família, incloses les iaies!

Ingredients:

300 g de xocolata per fondre
200 ml de nata (30% mg)
40 g de sucre
40 g de mantega
un grapat de quicos
un polsim de sal
4 cullerades soperes de Cointreau
1 motlle per a torrons de xocolata

Preparació:
Temps estimat: 15 minuts

Primer de tot poseu un grapat generós de quicos a la picadora elèctrica i piqueu-los fins fer-ne una pols no massa fina.
A continuació, poseu en un cossi la nata, la mantega, el sucre, el Cointreau i la xocolata trossejada. Jo he fet servir la xocolata per a postres de la marca Nestlé i, realment, és ideal per fondre.
Escalfeu els ingredients a foc mig sense deixar de remenar amb una cullera de fusta.
Quan els ingredients estiguin fosos i ben amalgamats, afegiu-hi el granulat de quicos reservant-ne una mica per decorar.
Remeneu bé la mescla i disposeu-la dins d’un motlle per a torrons de xocolata prèviament empolvorat amb una mica del granulat de quico. De motlles en trobareu de fusta, silicona i plàstic. Jo he fet servir els que tenen al Cullerot de Badalona i m’ha anat molt bé. A més, a la mateixa tenda tenen fundes per als torrons que són molt semblants a les de pastisseria o torroneria. Fixeu-vos també en el model de motlle que elegiu, perquè n’hi ha de diferents tipus segons la mena de torró que es vol elaborar. Els motlles per a torrons de xocolata solen ser ondulats, mentre que els que s’empren per al tradicional torró de Xixona o de rovell són llisos.
Empolvoreu amb una mica de sal i deixeu refredar la xocolata. Quan estigui a temperatura ambient, introduïu el motlle a la nevera, si pot ser durant 24 hores.
Per desmotllar el torró, us aconsello que resseguiu el contorn amb un ganivet mullat amb aigua calenta i que introduïu el cul del motlle durant uns segons en aigua calenta. No us passeu perquè si no la xocolata es desfaria.
Poseu el motlle cap per avall sobre una safata i premeu amb els dits per fer sortir el torró.
Podeu acabar de decorar el torró amb una mica més de granulat de blat de moro.

He de dir que estic molt satisfeta del resultat del meu primer torró, però també he de confessar que pensava que quedaria més cruixent. El granulat de quico, barrejat amb la xocolata, queda una mica estovat i s’enganxa una mica a les dents. La propera vegada, que segurament serà abans del dia 24, provaré la mateixa recepta amb granulat de festucs!

Bacallà al vapor amb romesco i porradell

2011-12-15T18:31:00.006+01:00

La recepta que us presento avui és fruit d’una improvisació d’última hora. Eren les deu tocades i encara no tenia fet el sopar. Darrerament vaig tan atrafegada que sovint arriba l’hora de sopar i no tinc esma ni ganes de posar-me a fer res que exigeixi massa esforç. Avui només tenia a la nevera uns trossos de bacallà en remull que havia comprat a La Islandesa (Salaons Lluís de Badalona) i que pensava fer demà per dinar, però m’ha semblat que estaven al punt de sal i he decidit avançar l’hora de la seva fi. L’Aleix no és un apassionat del bacallà i, sempre que en faig, he de pensar a disfressar-lo d’alguna manera. Aquest vespre m’he inspirat amb un pot de romesco que tenia fet de la setmana passada i unes tiges de porradell que tenia a la safata de les verdures. Amb aquests tres ingredients i menys de 10 minuts de temps he preparat un sopar que ens ha deixat a tots dos enamorats.

Ingredients per a 4 persones:
8 talls de morro de bacallà
salsa romesco
porradell

Preparació:
Temps estimat: 5 minuts (si tenim fet el romesco)

Escorrem bé el bacallà prèviament dessalat. Com he dit en altres ocasions, el bacallà acostumo a comprar-lo a La Islandesa, prop de la plaça Maignon de Badalona. Aquest cop vaig agafar un parell de tires del morro per dessalar a casa que feien molt de goig. Tot i que hi ha diferents mètodes per dessalar el bacallà, jo normalment el rento bé a raig d’aixeta i el deixo en remull un parell o tres de dies, el tercer dia canvio l’aigua i giro els trossos de bacallà i, el dia abans de menjar-lo (cap al cinquè dia de remull) torno a canviar l’aigua un o dos cops. El procés de dessalació, però, depèn molt del gruix de la peça i del gust del consumidor. A mi el bacallà m’agrada un xic salat.
Posem el bacallà en un estoig de silicona estil Lekué i el coem al vapor durant 4 minuts al microones (a mitja potència). El bacallà sempre és millor que quedi un pèl cru, si no tendeix a quedar ressec i no val res.
Retirem els trossos de bacallà de l’estoig i, ben escorreguts, els disposem en un plat.
Napem les porcions de bacallà amb la salsa romesco i decorem el plat amb una mica de porradell (cibulet, cebollino) picat.

Ja veieu que el plat no té cap complicació i us prometo que el teniu llest en 5 minuts. Només cal tenir el romesco fet i tenir un bon bacallà dessalat. El romesco el podeu comprar fet però us aconsello que el prepareu vosaltres mateixos. No costa gens de fer i es conserva durant setmanes. Jo aquesta vegada hi he posat un xic menys de picada (ametlla i avellana) i només mig all cru. Podeu veure el procediment d’elaboració al link que teniu més amunt, tot i que les quantitats i proporcions les podeu variar segons els vostres gustos.

La Sargantana restaurant

2011-12-07T11:34:00.001+01:00

Ja fa temps, massa temps, que tinc pendent de parlar-vos del que per a mi és el millor restaurant de Badalona: La Sargantana. La nostra història amb La Sargantana es remunta a l’època de la nostra adolescència, quan La Sargantana estava situada al Carrer Sant Francesc de Badalona i era poc més que un bar de copes i torrades amb embotits que, això sí, comptava amb l’entranyable presència del Jose.

L’any 1996 l’Anna Abellán i l’Ignasi Niubó van agafar les regnes del negoci que, mica en mica, va anar afegint actes culturals a la seva agenda i va anar ampliant la seva oferta gastronòmica, fins convertir-se en un punt de referència per a tots els badalonins amants de les tertúlies, el bon ambient i la bona menja.

A finals del 2008, La Sargantana es va traslladar a la seva actual ubicació, al barri de Dalt La Vila, en una pintoresca cantonada entre el carrer Sant Sebastià i el Carrer de la Costa, el carrer amb més pendent de Dalt de la Vila i un dels racons més dibuixats, fotografiats i admirats de tot el barri.

Des que són a Dalt la Vila, l’equip de La Sargantana s’ha implicat de ple amb el barri defensant-ne els valors patrimonials i culturals i fomentant el desenvolupament de l’entorn. Un dels darrers projectes de La Sargantana va ser impulsar la rehabilitació de “Cal Fideuer”, antiga masia del segle XVI, situada al carrer Barcelona entre Quintana Alta i la plaça Constitució, una de les edificacions més antigues del barri de Dalt la Vila, on va funcionar durant molts anys una popular botiga d’ultramarins. L’objectiu de “Cal Fideuer”, que actualment ja funciona com una cooperativa independent de La Sargantana, és oferir als badalonins una selecció de productes escollits sota criteris de qualitat i proximitat: “El contacte directe amb els productors és un dels nostres objectius, així com una atenció especial a l’agricultura ecològica i a la de conreus de producció integrada. A més es fa un seguiment del producte, des del seu origen fins al consumidor, garantint un preu cooperatiu durant tot l’any”.

La Sargantana restaurant, però, és un lloc peculiar. No espereu trobar-hi una carta massa extensa ni taules vestides de gala. L’ambient de La Sargantana és un ambient distès i informal que contrasta amb una oferta gastronòmica que, per a mi, és del millor que es pot trobar avui en dia, i més tenint en compte la relació qualitat-preu. La carta, on podem trobar alguns dels tastets de tota la vida, és força escueta, però es complementa amb els suggeriments que cada nit anoten a la pissarra segons el peix subhastat a la llotja i els productes de mercat i temporada, que són els que marquen les directrius de la cuina de L’Ignasi Niubó, un xef excel·lent que ha sabut oferir als comensals plats de primera amb honestedat, sí, però també amb molt d’estil.

La cap de sala, Anna Abellán, és a més una bona sommelier amb bons coneixements sobre els vins de la terra, començant pels DO Alella i passant per altres regions vinícoles de casa nostra com el Montsant, el Priorat, la Terra Alta o el Penedès. Són, a més, molt aconsellables les cerveses d’elaboració artesanal.

Hem anat tantes vegades a La Sargantana, que crec que ja no ens queden massa plats de la carta per tastar. Si hi tornem és perquè no ens cansem mai de les seves esplèndides amanides, els seus tastets llaminers i les noves propostes de l’Ignasi, que mica en mica va creant plats amb arrels molt nostrades i alhora creatives.

La darrera vegada que vam ser-hi, hi vam anar amb els meus pares per celebrar que ja havien sortit a la llum Les receptes de la Taula d’en Bernat. Vam decidir, com fem habitualment, compartir una sèrie de tastets, i ens va sorprendre veure que la carta havia estat considerablement ampliada.

Per començar, vam demanar la clàssica amanida de bolets que tantes vegades hem demanat, tot i que a mi també m’encanta la de formatge de cabra amb fruits secs. Les amanides de La Sargantana no són unes amanides qualsevol, a més de ser racions més que generoses, la presentació és sempre exquisida i el contrast de textures i colors és espectacular.

Vam seguir amb el confit d’albergínia, un altre clàssic que mai em puc resistir a demanar, i una innovació: el paté de formatge fresc d’ovella a l’alfàbrega. Els dos plats, acompanyats amb pa de pita acabat de fer, van tenir un èxit espectacular i la presentació em va semblar exquisida.

Un altre clàssic que no falta mai quan anem a La Sargantana, i que he fet a casa més d’una vegada, són les torradetes de sobrassada amb mel, un contrast de dolç i salat que no sé què té però fa les delícies de tots els comensals. Abans acompanyaven el plat amb tàperes gegants, però darrerament he vist que les han retirat i les han substituït per ruca i altres vegetals que, no n’estic segura, però tenen pinta de ser algues.

Vam seguir la degustació amb un altre clàssic més recent però que crec que costarà que desaparegui de la carta de La Sargantana: el pop a la badalonina, una versió que l’Ignasi ha creat a partir d’un plat tradicional dels pescadors badalonins. Antigament, els pescadors de les costes catalanes solien preparar el pop trossejat, bullit amb patates i afegint-hi al darrer moment un bon allioli. La meva tieta, la Teresa, encara prepara el pop amb patates a l’estil tradicional i abans de servir-lo mareja l’olla amunt i avall del passadís perquè tots els ingredients quedin ben mesclats. L’Ignasi ens proposa una versió molt més acurada d’aquest clàssic badaloní, on l’estètica i el bon sabor conjuguen a la perfecció. A casa l’hem elaborat un munt de vegades, sempre amb èxit, i és una de les receptes que podeu trobar a Les receptes de la Taula d’en Bernat.

El descobriment de la nit va ser, sense dubte, la llaminera de porc amb salsa de figues. Crec que l’havíem demanat alguna altra vegada, però aquest cop es van superar amb la presentació, amb flors comestibles que abellien notablement el plat i una disposició que gairebé feia pena menjar-s’ho!

Dos plats estrella que no vam menjar aquesta nit però que no vull deixar de recomanar-vos són el bacallà a la badalonina i el llobarro amb ceba, panses i pinyons. Dues autèntiques meravelles!!!

De postres, aquest cop ens vam decidir pel pa de pessic de xocolata i xutnei de prunes i el xutnei de prunes amb formatge d’ovella, que vam acabar compartint entre tots quatre i van posar punt i final a una degustació de primera.

Aprofito aquest post per dir-vos que el proper dimarts 13 de desembre La Sargantana organitza una presentació-degustació de Les receptes de la Taula d’en Bernat, on podrem parlar de menjar i degustar alguns dels plats del llibre que l’Ignasi s’ha ofert a elaborar especialment per a l’ocasió. El preu del sopar serà de 20 euros i es farà una oferta especial de sopar+llibre per 33 euros. A més, us anticipo que hi haurà alguna sorpreseta que no revelarem fins el final…

Restaurant Mareny

2011-12-05T22:50:00.001+01:00

Aquest cap de setmana, després de molt de temps de no baixar per terres de l’Ebre, ens vam decidir a passar un cap de setmana amb els meus pares i la meva germana i l’Edmon a Les Cases d’Alcanar. L’excusa era perfecte: les XVIII Jornades Gastronòmiques dels cítrics i la galera. La veritat és que vam escollir unes dates perfectes per baixar a Les Cases, no només pels menús gastronòmics de què vam gaudir, sinó perquè és l’època de màxim esplendor dels tarongers i els terrenys que envolten els prats fan un goig especial. A més, vam tenir ocasió d’anar a collir mandarines al terreny d’uns bons amics de l’Edmon i ens en vam emportar una bona caixa cap a casa!

Avui, però, us vull parlar del menú degustació que vam fer a casa l’Elena, al restaurant Mareny, del qual ja us havia parlat en una altra ocasió. El cap de setmana passat els meus pares ja havien provat un dels plats que l’Elena havia dissenyat per al menú de les Jornades i en van quedar tan entusiasmats que no volien que ens el perdéssim.

Vam començar la degustació amb uns calamars a la planxa amb filet de llimona, un plat senzill on el protagonista va ser el calamar fresquíssim i saborós del Mediterrani amb el toc àcid de les llimones de la terra.

Per seguir obrint boca, l’Elena ens va preparar unes delicioses croquetes de galera, però no ens vam poder resistir a demanar els bunyols de bacallà, una de les especialitats de la casa que sempre demanem quan anem al Mareny.

El següent plat va ser, sens dubte, el protagonista del menú degustació: les angules amb mongetes i carxofes amb crema de galeres. L’Elena ens va explicar que el plat li havia ensenyat un senyor del poble, el Jaume, que va mostrar-li com es cuinava algunes setmanes abans. El més curiós és que, una cop va haver cuinat el plat, l’Elena va veure que el senyor es posava de genolls davant la cassola i començava a deixar anar, mig remugant, una oració al nen Jesús. De tots els ingredients del plat, aquesta oració va ser l’única cosa que el senyor Jaume va voler guardar en secret. Però, amb oració o sense oració, a l’Elena li va quedar un plat exquisit, amb un punt picant molt típic de les angules i una salseta estupenda que ens va fer sucar pa a tots els comensals.

El darrer plat de la degustació va ser un arròs caldós amb galeres i llagosta que –ja us ho aviso amb antelació- no seré capaç de descriure amb paraules. Si bé les galeres no són el meu marisc preferit, el gustet que van donar a l’arròs va ser exquisit. Vam deixar el plat ben escurat!

Vam acabar el dinar amb unes postres molt cítriques: un coc de taronja amb mousse de coco.

Mentre acabàvem de prendre el cafè, l’Elena em va avisar perquè entrés a la cuina, la qual cosa –no cal que us ho digui- em va fer molta il·lusió. No sé què deu tenir això d’entrar a les cuines dels restaurants que em fa una alegria tremenda… L’Elena em convidava a veure com acabava de donar el darrer toc de gràcia a una cassola de suquet de llagostins, una de les especialitats de la casa que també sembla guardar algun secret que la mestressa no acaba de desvetllar. Aquest cop vaig descobrir un dels ingredients que ja sospitava: el llorer. Però sembla que l’ingredient màgic encara està per desvetllar… Serà qüestió de tornar-hi ben aviat a veure si aquest cop el descobrim!

Ja veieu que al restaurant Mareny hi estem com a casa i hi mengem com uns reis. Les Jornades Gastronòmiques no acaben fins el dia 11 de desembre, així que encara esteu a temps de fer una escapada i provar aquest menú degustació que, de ben segur, no us deixarà indiferents. A més, menjar angules i llagosta per 33 euros és quelcom impensable per aquí Bracelona! Val la pena acostar-s’hi, de veritat!

XVIII Jornades Gastronòmiques dels cítrics i la galera

2011-12-01T19:11:00.001+01:00

El cap de setmana passat, els meus pares van estar a Les Cases d’Alcanar, on passen molts caps de setmana i estius, gaudint de la tranquil·litat i la bona gastronomia del poble. Aquest cop, només arribar a casa, la meva mare em va trucar per convidar-nos a passar uns dies a Les Cases coincidint amb les Jornades Gastronòmiques que Alcanar i Les Cases d’Alcanar dediquen a dos productes autòctons de gran qualitat: els cítrics i les galeres. La finalitat d’aquestes jornades, com us podeu imaginar, és promocionar aquests productes locals de gran qualitat però, a més, és una ocasió excel·lent per conèixer alguns dels restaurants canareus i casarencs que, amb motiu de les Jornades Gastronòmiques, ofereixen menús degustació creatius amb els cítrics i les galeres com a protagonistes.

L’any 2008, en companyia de l’Àlex i l’Eli, vam tenir la sort de poder ser a Les Cases durant les Jornades i vam gaudir d’un menú fantàstic al Taller de Cuina Carme Guillemot d’Alcanar. Però aquest any, no ens volem perdre de cap manera el menú que ofereix l’Helena del Mareny, un dels nostres restaurants preferits de Les Cases del qual ja us vaig parlar aquí.

Els meus pares em van explicar que l’Helena els havia avançat un dels plats del menú, les angules amb carxofes i mongetes amb crema de galeres, i van quedar-ne tan enamorats que ja van demanar taula per no perdre’s la degustació sencera que, com podeu veure més avall, promet ser tot un delit per als paladars més exigents.

Podeu donar un tomb a la web d’Alcanar, on trobareu més informació sobre les Jornades Gastronòmiques, així com els menús de tots els restaurants que hi participen. L’escapada val la pena i, si esteu per Les Cases d’Alcanar entre l’1 i l11 de desembre no dubteu a entrar al restaurant Mareny, segur que no us decebrà!

Sabores & bloggers

2011-11-29T00:59:00.001+01:00

El dijous de la setmana passada, juntament amb una bona colla de bloggers, vaig tenir l’honor de poder participar en un altre curs de Sabores impartit per un dels millors cuiners i professors de cuina que he conegut, el Xesco Bueno. Crec que el Dani, propietari de Sabores, va encertar plenament a dir que en Xesco és un gran cuiner, un cuiner excel·lent, però és encara millor comunicador, d’aquí l’èxit de les seves classes.

El taller que vam realitzar va consistir en l’elaboració d’una sèrie de tapes totes força sofisticades però gens difícils de fer que, a més d’un, ens van donar magnífiques idees per a les taules d’aquestes Festes. Com és costum a Sabores, va ser una classe totalment participativa en què el Xesco no es va estar de fer-nos repetir el que no havia quedat prou bé i explicar-nos detalladament les diferents tècniques i procediments emprats. Nosaltres vam aprofitar per prendre nota i fer fotografies de tot el que ens anava explicant el mestre.

El menú del dia va ser un sandvitx de poma i foie micuit, que vam elaborar amb pasta de full i una compota de poma que es va encarregar d’elaborar el Manel de Cuinar és Generós.

Uns espàrrecs amb escuma de maonesa que va preparar el Massitet d’Olleta de verdures.

Un capuccino de bolets, potser la tapa més original, en què vam servir en una tassa típica de cafè un brou fosc de carn amb escuma de trompetes i camasecs.

Una tapa que ja vam preparar en una altra ocasió amb el Xesco, que ell ha titulat “De la tierra” i que consisteix a crear un joc visual i sensorial que ens recordi les sensacions de la Terra. La Sara-Maria de Delícies del rebost va demostrar la seva habilitat tallant a pols els cucs de remolatxa que lliscarien sobre la terra.

Un dels snaks que ens va cridar més l’atenció va ser la pasta i l’arròs inflats, una cosa molt fàcil de fer i que també ens havia ensenyat el Xesco en una ocasió anterior. Per tal d’elaborar aquests cruixents, només cal bullir la pasta o l’arròs fins que passin del punt òptim de cocció, deixar-ho assecar a temperatura ambient i fregir-ho en oli abundant. Si, a més, bulliu l’arròs amb colorant aconseguireu el to groguenc que crida tant l’atenció. El Xesco ja va portar la pasta i l’arròs bullit i assecat i van ser la Margarida del Món de la Cuina i l’Assumpció de Fem un mos les que es van encarregar de fregir-ho amb molta cura perquè l’arròs salvatge de seguida quedava torrat.

Però la tapa estrella de la nit, afegida al darrer moment, va ser una quallada de foie amb peres trufades, que ja tinc pensada per fer la nit de Nadal. Avui no us en dono la recepta detallada, potser més endavant…

Un cop elaborats els plats entre tots, vam procedir a la degustació, que no cal que us digui que va ser fantàstica, no només perquè totes les tapes estaven exquisides sinó pel plaer de menjar-les amb tan bona companyia.

Si voleu més informació sobre les receptes que vam elaborar, podeu consultar el blog del Miquel, on les trobareu ben explicades amb tot detall. Però el millor que podeu fer és apuntar-vos al taller de tapes de Sabores i viure l’experiència per vosaltres mateixos. Avui en dia és difícil trobar una escola de cuina amb aquest nivell i amb preus tan competitius. Cal aprofitar-ho! I és un regal de Nadal fantàstic per a qualsevol amant de la cuina.

Presentació de Les Receptes de la Taula d’en Bernat

2011-11-26T17:58:00.001+01:00

Ahir va ser un dia especial. Tal com us deia al darrer post, el divendres 25 de novembre a les 20h tindria lloc la presentació del meu primer llibre de cuina a la Llibreria Saltamartí de Badalona. No cal ni que us digui que va ser un dia ple de nervis i emocions, però mai hagués imaginat la satisfacció que vaig sentir un cop finalitzat el dia.

No escric aquest post per parlar de mi ni del llibre, sinó per donar les gràcies a tots els que heu fet possible aquest somni, des de la Sílvia i el Gerard de la Llibreria Saltamartí, fins el Jordi Castelló, responsable de l’editorial Stonberg.

Però especialment vull mostrar el meu agraïment a totes les persones que m’heu ajudat a donar aquest pas: companys de feina i amics, família, bloggers amb qui comparteixo la passió per la cuina, cunyats que et “tiren un cable” amb el disseny gràfic del llibre (gràcies, Edmon!), cuiners que s’ofereixen a prologar-te el llibre i a sobre et donen bons consells (gràcies, Xesco!) i marits que t’aguanten i t’animen i et fan costat en totes les teves il·lusions (d’aquests només n’hi ha un, eh!).

Moltes gràcies a tots els que vau poder acompanyar-me durant l’acte. No sabeu com s’agraeix veure cares conegudes en aquests moments de nervis i sentiments a flor de pell!

Vull donar també les gràcies a la Rosalia Pons, una cuinera estupenda i una persona excepcional, que des del primer moment es va mostrar disposada a col·laborar en la presentació i m’ha sabut transmetre seguretat i entusiasme. Moltes gràcies Rosalia, ets la millor!

Com us deia va ser un dia de nervis, però amb un final molt dolç. Això de signar i dedicar llibres va ser com un somni, tot i que em va saber greu no poder dedicar més temps per parlar amb tots els que vau venir, molts més dels que esperava, sens dubte.

Dono també les gràcies a tots aquells que no vau poder assistir a la presentació però m’heu estat animant a través del bloc o d’altres mitjans, en especial a la Cristina Gual, amiga meva de l’ànima, que des de fa alguns mesos va emprendre l’aventura d’anar a viure a Alemanya amb el seu marit i el seus nens i que, tot i que no va poder ser a l’acte, em va fer arribar un ram de flors preciós que em va tocar el cor fins el fons. Cristina, amigues com tu n’hi ha ben poques!!!! (espero que t’arribi el petonet!)

I, per a aquells que vulgueu comprar el llibre i encara no l’hagueu adquirit, us recomano que el compreu a les botigues badalonines i tallers que teniu indicats al marge del blog.

Una abraçada a tots!

La taula d’en Bernat surt al mercat

2011-11-19T15:37:00.001+01:00

Avui és un dia especial. Ahir, per primera vegada, vaig poder tenir entre les mans el llibre de Les receptes de la Taula d’en Bernat, un projecte que fa mesos que tenim entre mans i que sortirà a la llum a partir de la setmana vinent. Cap a les 6h de la tarda, en Jordi Castelló, director de Stonberg Editorial, va venir a casa amb un paquet vermell entre les mans. Vaig obrir-lo tremolosa i amb el cor a cent, i no vaig poder evitar emocionar-me quan vaig veure el meu llibre. Fullejar-lo, veure’n les fotografies i tocar-lo va ser una experiència indescriptible. Diuen que hi ha tres coses que no es poden deixar de fer en aquesta vida: plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill. Les dues primeres ja les he fet i la satisfacció ha estat enorme. La tercera, suposo que no trigarà gaire a arribar, però he de reconèixer que costa força posar-s’hi…

La reunió d’ahir va ser fantàstica, perquè a més de gaudir de la sempre grata companyia de Jordi Castelló, vam comptar també amb la visita de la Rosalia Pons, la cuinera més mediàtica de Badalona de qui us he parlat en altres ocasions. La Rosalia s’ha ofert a participar en la presentació del llibre, que tindrà lloc el divendres 25 de novembre les 20h a la Llibreria Saltamartí de Badalona (Canonge Baranera 78). Alguns de vosaltres ja heu rebut les invitacions, però no cal que us digui que tots els blocaires i lectors de La Taula d’en Bernat hi esteu convidats.

Si voleu comprar el llibre, ho podreu fer a partir de la setmana que ve a través de la pàgina web de Stonberg (també teniu un link al marge superior del bloc) o en alguns comerços de Badalona que s’han avingut a participar en la distribució del llibre, o en les meves escoles de cuina preferides de Barcelona: Sabores i Aula gastronòmica.

També podreu trobar-lo en algunes llibreries, com el Saltamartí de Badalona i d’altres de Barcelona que, de moment, encara hem de confirmar.

Si voleu fullejar les primeres pàgines del llibre, ho podeu fer des de la web de Stonberg. Veureu que, en general, són receptes senzilles i tradicionals, explicades pas a pas en un to que no he volgut allunyar gaire del del bloc. Hi ha receptes de xefs que admiro, com el Xesco Bueno, cap de cuina del restaurant Ca l’esteve, que a més es va oferir a escriure el pròleg del llibre (moltes gràcies, Xesco!); receptes d’origen italià i francès, dues cuines que sempre m’han apassionat; receptes d’amics com la Teresa Carrión, la Lupe o l’àvia Montserrat, a qui vull agrair que hagin compartit les seves receptes amb mi; algunes postres que vaig descobrir a través del blog de la Gemma Clofent; i tampoc no hi podien faltar algunes receptes nadalenques com l’escudella de galets, els canelons de pollastre o els llagostins al cava.

No es tracta de cap projecte ambiciós, sinó d’un petit recull de receptes –algunes de La Taula d’en Bernat i d’altres d’inèdites- amb què pretenem animar la gent a posar-se davant dels fogons i gaudir dels camins inexorables de la cuina, un món que, com ja sabeu, s’ha convertit en la meva passió.

Pedro Subijana: Restaurant Akelare

2011-11-16T22:07:00.001+01:00

Ara fa deu anys, en un viatge que vaig fer amb els meus pares al País Basc, vaig fer el meu primer menú degustació al restaurant de Pedro Subijana. Aleshores la gastronomia no estava entre les meves principals aficions, però l’experiència no em va deixar indiferent. Encara recordo perfectament la navalla amb “petazetas” que ens van servir d’aperitiu i les postres de pastanaga que vaig demanar que crec que són les millors postres que he menjat mai a la vida.

El cas és que, deu anys més tard, l’Aleix i jo hem tornat a Donosti, on ja havíem estat per celebrar els meus 30 anys al restaurant de l’Arzak, una de les millors experiències gastronòmiques que he tingut i un dels millors regals que m’han fet els meus pares, juntament amb el piano que ens van regalar a la meva germana i a mi de més jovenetes. L’objectiu d’aquesta escapada a Donosti era, a més de passar uns dies de relax i desconnexió, aprofitar per anar a dinar al restaurant de Karlos Arguiñano, cosa que feia temps que tenia ganes de fer.

Però un cop a Donosti, i sabent la meva admiració per Pedro Subijana, l’Aleix em va fer una sorpresa que no m’esperava: va trucar a l’Akelare i, miraculosament, va trobar una taula per poder-hi anar a sopar aquell mateix dia. No us podeu imaginar la il·lusió que em va fer! En un primer moment em va saber greu perquè menjar a aquesta mena de restaurants és car, però no sabem quan podrem tornar a Donosti i no vaig voler deixar escapar l’ocasió. El mes de novembre ja ens posarem el cinturó!

El restaurant Akelare (que s’escriu amb la “r” accentuada tal com es feia en basc antic) està situat a dalt de tot del Monte Igueldo, al qual s’accedeix a través d’una carretereta plena de corbes i poc il·luminada. De dia, les vistes de San Sebastián han de ser espectaculars, però de nit ens vam veure embolcallats en una foscor alhora inquietant, alhora captivadora, tant de camí al restaurant com a dins de la sala.

Curiosament, la taula que ens havien reservat era la mateixa on vam seure amb els meus pares. El menjador era tal i com el recordava: senzill, elegant i amb un gran finestral a través del qual només vam poder contemplar la negror de la nit i algunes paparoles que volaven atretes per la llum de la sala.

El servei em va semblar excel·lent: proper i professional alhora, gens estirat ni pretensiós, però molt correcte en tot moment. Per a un total de sis taules hi havia set persones atenent. El maître, que es va encarregar d’acomodar-nos molt amablement, ens va explicar els menús que podíem escollir. A més dels plats de la carta, el restaurant proposa dos menús degustació: l’Aranori (aranyó) o el Bekarki (ruca). El millor de tot és que no s’ha de demanar el mateix menú per a tota la taula, de manera que l’Aleix i jo vam optar per fer-ne un cadascun i així poder provar més plats.

En línies generals, diria que l’Aranori –que és el que va escollir l’Aleix- és més sofisticat. La presentació dels plats és més espectacular i el nivell de deconstrucció és més elevat, tot i que en ambdós menús veus en tot moment el que menges i les explicacions dels cambrers són més que exhaustives. El menú Bekarki –el que vaig escollir jo- és més tradicional i les presentacions no són tan espectaculars, però jo em quedo amb la meva elecció.

Un cop escollits els menús, el somelier ens va ajudar a escollir un vi que maridés bé amb els dos menús. Ens vam decantar per un Rioja, el Vicalanda (reserva 2005), que ens va servir un altre cambrer molt jove però molt professional que ens va fer tota una explicació sobre el vi i tot el procés d’elaboració. D’entrada, el primer tast em va semblar un pèl aspre, però després d’airejar-se uns minuts estava deliciós.

Potser la part més divertida de la degustació van ser els aperitius, un autèntic kit d’higiène personal presentat de forma molt acurada i suggerent. El gel, que recordava inevitablement als d’algunes marques tipus Body Shop, amb difusor i tot, contenia una emulsió de tomàquet i alfàbrega que s’havia d’aplicar amb una petita espongeta feta de ceba; per completar el bany i fer-lo més relaxant, unes sals marines que vam posar-nos directament a la boca amb embolcall i tot; després d’aquest bany depurador i refrescant, vam passar a hidratar-nos amb el contingut d’una capseta, calcadeta a les de la casa Nivea, que contenia una crema d’Idiazábal deliciosa; i, finalment, la higiene bucal, amb un cocktail de cava i grosella envasat en un pot que no cal que us pregunti a què us recorda. A quina casa no s’ha fet servir mai el mític Visolbon. Em va agradar tant la presentació que l’Aleix va demanar si ens podíem emportar algun dels envasos de record. Els cambrers van dir-nos que ho consultarien a cuina, però finalment vam marxar sense resposta i no hi vam voler insistir…

Després d’aquest aperitiu tan original, vam prosseguir cadascun amb el seu menú. El primer plat va ser, per a l’Aleix, les Gambas con Vainas al Fuego de Orujo. El més espectacular d’aquest plat és que la cocció de les gambes, que ja vénen pelades de cuina, es fa a la mateixa sala flamejant aiguardent de vi. El cambrer ens va aconsellar xuclar el cap de les gambes i acompanyar les cues amb les verdures i la crema. El meu plat va ser menys espectacular, però us asseguro que va ser deliciós: el Xangurro en Esencia sobre Blini de su Coral y Gurullos. El xangurro, fet a la planxa, conservava tot el gust del mar intensificat pel blini de coral, una mena de pastillet fet amb el coral del xangurro. L’acompanyament, que a simple vista podia semblar arròs, era en realitat una pasta molt típica de Múrcia i algunes regions d’Andalusia, anomenada “gurullos”. Quan el cambrer ens ho va explicar, em va semblar que es tractava del búlgur, un altre aliment elaborat a partir del blat molt típic de la cuina oriental. Però els “gurullos” no són ben bé el mateix: és una mena de sèmola feta amb blat de gra dur, aigua i safrà que es treballa a mà, agafant petits pessics de massa i treballant-los amb les palmes de les mans per donar-los la forma d’un gra d’arròs. Us podeu imaginar la feinada!

El segon plat de l’Aleix, un dels més bonics i poètics, va ser els Moluscos en la Red del Pescador, un conjunt de mol·luscs oberts al foc de carbó (escopinyes, cloïsses, percebes) acompanyats d’una crema d’arròs i borraines i coberts per una xarxa feta amb algues. El plat tenia un sabor intens de mar i va ser potser l’impacte visual més bonic de la nit: semblava realment que anés arrencant els mol·luscs de la xarxa del pescador. El meu segon plat tampoc va ser tan poètic com el de l’Aleix, però he de tornar a dir que a mi em va agradar més que el seu. La Navaja con Pata de Ternera, amb un nom menys delicat que “la red del pescador”, és una mostra exquisida dels tradicionals marimuntanyes tan típics de la cuina catalana. És un plat de contrastos, tan pel que fa a les textures com als sabors, mai hauríeu dit que la navalla i la vedella combinessin tan bé.

El següent plat de la degustació ens el vam intercanviar, ja que el menú Bekarki inclou Foie fresco a la sartén con Escamas de Sal y Pimienta en Grano i a mi el foie no m’apassiona. L’Aleix va estar encantat del canvi i em va cedir a mi el Carpaccio de Pasta, Piquillo e Ibérico con Setas al Parmesano. El foie és un plat amb poc misteri, però l’Aleix va observar que el punt de cocció era perfecte. El carpaccio de pasta és un plat curiós, ja que tens la sensació d’estar menjant un carpaccio de bou però, en realitat, és pasta tallada molt fina i colorada amb essència de pebrots del piquillo. Els bolets, la ruca, el parmesà i les delicioses chips de remolatxa aportaven al plat sabors i textures molt intensos i sorprenents.

El primer plat de peix de l’Aleix va tornar a ser força espectacular, sobretot pel que fa a la presentació. La Caja de Bacalao “Desalao” con Virutas es presenta així, en una caixa de fusta, plena d’encenalls comestibles que intenten recrear l’antiga presentació del bacallà salat. En aquest cas, no cal dir que el bacallà estava al punt de sal! El meu primer plat de peix també va ser força creatiu: un Caldo de Txipiron, mini txipiron y Pan Frito. La gràcia del plat és que al costat del txipiron de veritat, cuinat a baixa temperatura i súper tendre, hi havia un mini txipiron fet amb la tinta del calamar i farcit amb els tentacles cruixents del mateix.

El segon plat de peix de l’Aleix va ser el Salmonete Integral con “Fusili” de Salsas, un altre peix que a mi sempre m’ha costat molt, no sé per què. Va ser, juntament amb el foie, l’únic plat de l’Aleix que no vaig tastar. Bé, el que sí que vaig tastar van ser les espirals de julivert, soja i “ajo blanco”. Els molls són “integrals” perquè, tal com ens va explicar el cambrer, se n’aprofita tot: els caps i les espines per elaborar un praliné i el fetge per fer-lo amb ceba d’acompanyament. El meu segon plat de peix va ser el Rodaballo con su “Kokotxa”, que puc dir que és el meu peix preferit. El més original del plat és que està fet íntegrament amb turbó, fins i tot la kokotza. Les espines, per cert, estaven tremendes!

El plat de carn per a l’Aleix va ser el Cordero a la Brasa con los Posos del Vino, un altre plat que a més de saborós em va semblar molt estètic, gairebé poètic. El cambrer va servir a taula una emulsió de vi que acompanyava els cristalls del “poso del vino”. Són d’aquelles coses que només s’acudeixen a un geni i, a més, puc dir, que estaven deliciosos! El meu plat de carn, altre cop en una línia més tradicional, va ser el Cochinillo Asado con “Bolao” de Tomate y Emulsión de Ibérico. Només escriure-ho ja se’m fa la boca aigua! El cambrer ens va explicar que per aconseguir que el garrí tingui una textura cruixent i sucosa es cuina amb brou ibèric i s’acaba de daurar al forn. L’acompanyament, a més, era exquisit: alls tendres, una emulsió de pernil ibèric i els “boalos de tomate” que no he acabat d’entendre com es fan però estaven de mort!

Acabat el plat de carn, tocava passar a les postres. La veritat és que, tot i haver menjat molt més del que estem acostumats i més per sopar, en cap moment vam tenir la sensació d’estar excessivament plens i crec que la clau de l’èxit va ser el temps que van deixar entre plat i plat, cosa que costa trobar en molts restaurants. És freqüent que en alguns restaurants, fins i tot restaurants amb certa reputació i categoria, serveixin els plats un darrere l’altre sense deixar ni dos minuts per acabar de pair mentalment el que s’acaba de degustar. En altres establiments, sembla que entre plat i plat hagin d’anar a engreixar la vaca per guisar el plat de vedella o a comprar a la llotja el peix del dia. En el cas de l’Akelare, l’espai que ens van deixar entre plat i plat semblava realment cronometrat, ideal. I sabeu com ho vaig notar? Perquè en cap moment del sopar vaig pensar en el temps que deixaven entre plat i plat. Va ser un fluir tan amè que només després, en analitzar-ho, ho vaig trobar tot un encert.

Les postres van començar amb un “Xaxu” con Helado Espumoso de Coco que, tot i pertànyer al menú de l’Aleix em van servir a mi i una degustació de formatges de títol suggerent: Leche y Uva, Queso y Vino en evolución Paralela. La veritat és que l’espumós de coco no em va semblar gran cosa. Es tracta d’una especialitat de la confiteria tolosana feta a base d’ametlla i ou que Subijana ha recreat incorporant-li aquests enormes quadrats d’escuma de coco que, de fer, eren pràcticament tot aire. La degustació de formatges em va agradar molt més. Les combinacions em van semblar ideals i els formatges estaven de vici. El cambrer ens va indicar l’ordre amb què els havíem de degustar: llet d’ovella quallada amb parra i nou; mató amb porradell i raïm; formatge “quark” aromatitzat amb nou moscada, pebre rosa, most i tomàquet; Idiazábal semi-curat amb codonyat i pols de vi; Torta del Casar amb raïm al Pedro Ximénez; gelat de Gorgonzaola amb Brandy. Una passada!

Les darreres postres van ser Otra tarta de manzana per a l’Aleix i la Flor de Melocotón per a mi. Ambdues postres em van semblar més boniques que agradables al paladar. La flor de préssec no era més que préssecs rostits amb gelat de préssec i orxata de xufla. La flor, feta amb els pètals del préssec, em va semblar gairebé incomestible. La tarta de poma de l’Aleix era també força vistosa, però les làmines de poma comestibles amb el nom del restaurant ens van semblar massa embafadores, d’aquelles coses que s’enganxen als queixals i empastifen tota la boca. Potser és que no ho vam saber apreciar o, simplement, no va ser tant del nostre gust com la resta de la degustació.

En acabar les postres havíem quedat com dos reis, satisfets contents però sense haver hagut de fer cap esforç per acabar-nos els darrers plats. Vam acabar la degustació amb un cafè –d’una carta extensíssima de cafès, tes i infusions- i una maria lluïsa feta amb fulles senceres molt aromàtiques. No cal dir que, ens van acabar oferint els típics petit-fours on va tornar a aparèxier la “r” accentuada de l’Akelare i que –em fa molta ràbia- però no he sabut trobar al meu teclat.

Les postres no van superar les que vaig menjar quan hi vaig anar amb els meus pares, però la resta de la degustació va superar amb escreix les meves expectatives. Va ser una vetllada agradable, tranquil·la, amena, plena de contrastos visuals, gustatius i olfactius, on tampoc va faltar un toc d’humor, com el dels aperitius, que ens van arrencar una bona rialla. L’única cosa que canviaria és el sopar per un dinar, per poder contemplar les vistes de la ciutat i poder pair l’àpat amb un bon passeig per la Concha.

Karlos Arguiñano: el restaurant

2011-11-14T21:00:00.001+01:00

Sempre he dit que, si he tingut un mestre en l’art dels fogons, ha estat, sens dubte, Karlos Arguiñano. Va ser ell qui, fa anys, va despertar en mi les ganes d’experimentar a la cuina, i del seu programa són les primeres receptes que vaig elaborar un cop emancipada de casa els meus pares. Encara recordo la seva antiga web, d’on vaig treure un munt de receptes que encara guardo impreses enganxades en un antic receptari. Va ser ell qui em va ensenyar com agafar un ganivet de cuina, com picar el julivert o tallar les verdures en juliana, com treure els filets d’una orada i com n’és d’important cuinar amb un bon oli d’oliva verge. Gràcies a ell vaig conèixer alguns peixos que ni sabia que existien i vaig aprendre a cuinar algunes viandes que mai havia vist a casa els meus pares. I encara penso en el meu mestre cada vegada que decoro un plat amb una branqueta de julivert.

Doncs bé, aquest pont de Tots Sants, l’Aleix i jo vam fer una escapada fantàstica a Donosti, una ciutat que mai no em canso de visitar, i aquest cop vam aprofitar per fer una visita a Zarauz i dinar al restaurant de Karlos Arguiñano, on encara no havíem menjat mai.

Només arribar-hi em va emocionar veure l’esplèndida platja de Zarauz, on s’han rodat tants i tants programes d’estiu del cuiner més televisiu de la Península. Vam passar una bona estona passejant per la platja, fent-nos fotografies a les mítiques glorietes que tantes vegades han fet de plató, contemplant els surfistes entusiasmats amb les onades i gaudint d’un dels dies més assolellats de la tardor.

Una mica abans de dinar vam acudir a la terrassa del restaurant, on es pot prendre un aperitiu amb vistes al mar i, fins i tot, picar alguna coseta per obrir la gana. Aquesta era la nostra intenció, però al cap de 25 minuts de seure encara no ens havien atès i vam haver de deixar la terrassa perquè ja teníem taula reservada al restaurant.

La casa que alberga el restaurant, feta de pedra i amb un aire senyorial, és un antic palauet conegut amb el nom de Villa Aiala. El restaurant es troba a la planta baixa i té vistes al mar, mentre que la resta de l’edifici s’ha convertit en un hotel de 4 estrelles.

El menjador, amb una decoració més aviat clàssica, no és res de l’altre món, però resulta prou agradable per fer un dinar de família o amb els amics. Em van fer gràcia els plats que hi havia penjats a la paret, amb el pardalet típic dels programes de l’Arguiñano.

El restaurant ofereix la possibilitat de menjar a la carta o de fer un menú degustació per 33 euros que ens va semblar perfecte i força bé de preu, tenint en compte la fama de l’Arguiñano i les vistes immillorables a la platja de Zarauz.

Vam començar amb un aperitiu de crema de carabassa i croquetes de pebrot. La crema de carabassa era això: una crema de carabassa, i les croquetes semblaven fetes de feia estona i reescalfades, però la veritat és que va ser prou correcte.

Vam seguir amb una amanida d’escarola –poc amanida com és costum en l’Arguiñano- acompanyada d’ànec confitat. Una amanida correcta, res més.

El següent plat va ser un puré de mongetes negres amb botifarra negra, molt a “lo Arguiñano” que ens va encantar.

El plat de peix va ser un bacallà que combinava dues salses: pil-pil i vizcaína. És cert que el bacallà estava al punt de sal i eren dos trossets prou macos, però jo tinc la sensació que no s’havien cuit amb les salses, sinó que el bacallà s’havia fet al forn o al vapor i a sobre hi havien posat una cullerada de cada salsa. He de dir que el plat em va entrar més per la vista que pel gust.

El plat de carn van ser unes carrillaras (galtes) al vi negre i puré de patata que em van semblar el més fluix del menú. Bé… sense comptar les postres.

Les postres, com heu pogut deduir, és el que ens va semblar més fluix de tot el menú. La copa de Eva va resultar ser una copa de natilles amb kiwi i gerds i una capa de xocolata blanca que, la veritat, a mi em va semblar d’aprovat justet. Tant justet que jo me’n vaig deixar més de la meitat…

Els petit-fours que ens van treure amb els cafès van compensar una mica la decepció de les postres, tot i que tampoc es pot dir que fossin res de l’altre món.

He fet una crítica una mica dura, ho sé, perquè penso que és la que es mereix un mestre com l’Arguiñano que, a més, s’ha convertit en referent de la gastronomia peninsular de moltes llars. Ser més benèvola m’hagués semblat injust i he de confessar que em vaig sentir una mica decebuda. Quan vam anar a l’Arguiñano, no esperava cap menú degustació de l’alta cuina creativa, però esperava una cuina més acurada. Esperava poder sortir dient “què ve que hem menjat!” i només puc dir que vam menjar correctament. El que sí que és de lloar és que el mestre Arguiñano no hagi caigut en la temptació de fer una cuina elitista i sofisticada, tot el contrari del que sempre ha predicat. En aquest sentit, puc dir que el restaurant d’Arguiñano segueix fidel a les seves conviccions: una cuina casolana sense pretensions i assequible per a totes les butxaques. Clar que aquesta fórmula li permet tenir el menjador ple cada cap de setmana, mentre altres chefs més agosarats com Pedro Subijana, no omplen el menjador ni en dies de Pont. Però això, serà una altra història…

Taller de xocolata per a nens

2011-11-12T12:24:00.001+01:00

Com podíeu sospitar pel darrer post, aquests dies he estat pensant en idees divertides per fer un taller de xocolata per a nens. El taller el farem el proper dissabte 19 de novembre al Cullerot de Badalona (més avall teniu el telèfon i la direcció) de 11-13h. La idea és elaborar diferents tipus de piruletes utilitzant xocolata negra, blanca i marró combinades amb fruits secs; preparar bombons de diferents formes amb motlles de silicona; i descobrir els rocs de xocolata, molt fàcils de fer, bons i decoratius.

La idea és que hi puguin participar nens de 6-12 anys. Els més menuts poden anar acompanyats dels pares.
I tot el que preparem ens ho endurem a casa per berenar!

Piruletes de xocolata

2011-11-08T23:49:00.001+01:00

Aquesta setmana, per un projecte que tinc entre mans, he estat pensant en llaminadures de xocolata que es puguin fer amb nens. De seguida em van venir al cap les piruletes de xocolata que ens van ensenyar a fer al Museu de la Xocolata de Barcelona, unes piruletes molt fàcils de fer, divertides i molt resultones. Només cal que tingueu una màniga pastissera i mooooolta inaginació!

Ingredients:

xocolata negra (70% de cacau)
xocolata blanca
fruits secs o fruits vermells liofilitzats per decorar
2 mànigues pastisseres d’un sol ús
paper sulfuritzat
pals de pinxo

Preparació:
Temps estimat: 40 minuts

Primer de tot foneu la xocolata negra al microones o al bany Maria. Jo sempre prefereixo fer-ho al bany Maria per evitar que la xocolata es cremi.
Poseu una màniga pastissera d’un sol ús dins d’un got i arremangueu-la. Introduïu-hi la xocolata negra temperada i lligueu la màniga amb un nus abans de fer-hi un petit forat a l’extrem amb unes tisores. Per temperar la xocolata n’hi ha prou que la remeneu durant uns minuts després de treure-la del foc. Si voleu fer-ho més professional podeu temperar-la estenent-la sobre el marbre amb una espàtula, la treballeu una mica i la torneu a ficar al recipient on l’heu escalfat. Si tempereu bé la xocolata abans de fer les piruletes veureu que prendran més ràpid, si no la tempereu prou l’únic inconvenient és que trigaran una mica més a prendre, la qual cosa es pot solucionar fàcilment amb un cop de nevera.
Dibuixeu les piruletes sobre un paper sulfuritzat deixant anar la imaginació, però procureu que la part central –on posarem el pal- sigui prou sòlida. Jo us aconsello començar amb una esfera prou compacta i, a partir d’aquí anar dibuixant diferents figures: una estrella, una floreta, un espiral…
A continuació repetiu el mateix procediment amb la xocolata blanca. Acabeu de decorar les piruletes de base negra i feu-ne d’altres de base blanca. Tingueu en compte, però, que la xocolata blanca triga més a prendre que la negra.
Abans que la xocolata prengui, col·loqueu-hi els pals a la part central fent-los rodar una mica per tal que quedin ben coberts de xocolata.
Podeu acabar de decorar les piruletes amb fruits secs o fruits vermells liofilitzats. En aquesta ocasió, jo he fet servir festuc granulat, ametlla granulada, panses i una perleta de xocolata amb llet. També podeu emprar fruits vermells liofilitzats que donen un toc de color molt bonic, quicos sencers o trossejats, espècies, pipes de gira-sol o de carabassa. Tot és qüestió d’imaginació… Al taller del Museu de la Xocolata també vam fer servir fruits vermells frescos, però aquests acaben deixant anar suc que malmet la xocolata i, a més, es fan malbé de seguida. També podeu experimentar amb xocolates de colors que trobareu fàcilment en tendes especialitzades.
Per fer que la xocolata prengui més de pressa, podeu posar les piruletes a la nevera. En 10 minuts les tindreu llestes. Traieu-les del paper sulfuritzat amb molta cura i claveu els pals dins d’un got ple de sucre. Ja veureu com fan molt de goig!

Ja veieu que es tracta d’una recepta moooolt llaminera i ideal per fer amb els més petits de casa. Segur que s’ho passen pipa decorant les piruletes i, evidentment, degustant-les.

Hummus i babaganuj

2011-11-02T19:02:00.001+01:00

Feia dies que tenia ganes d’explicar-vos aquestes dues receptes libaneses que vaig aprendre a fer a l’Aula Gastronòmica amb l’Alejandra Ellenberg, especialista en cuina àrab i oriental. Es tracta de plats molt fàcils de preparar i que són ideals per a un sopar de pica-pica o uns aperitius per compartir. El truc és encertar la quantitat exacta de cada ingredient.

Ingredients per a l’hummus:

1/2 kg de cigrons cuits
1-2 alls
el suc d’una llimona
2-3 cullerades de tahina (pasta de sèsam)
2-3 cullerades de salsa de soja
1/2 tassa d’oli d’oliva verge extra
1 cullerada de comí en pols

Preparació de l’hummus:

Poseu en un cossi prou gran els cigrons, un all, la meitat de l’oli d’oliva i la meitat de la resta d’ingredients.
Tritureu bé tots els ingredients amb la batedora elèctrica i proveu una mica de pasta.
Afegiu els ingredients que facin falta segons el vostre gust. L’Alejandra ens va dir que en la cuina libanesa sempre hi predomina molt el gust de llimona i que, per tant, s’ha de ser generós amb el cítric. A mi, com que m’agrada una mica més suau, no hi vaig acabar de posar tota la llimona. D’all, amb un de grosset en vaig tenir prou; l’oli el vaig posar tot i, de tahine i soja en vaig posar dues cullerades generoses.
Guardeu l’hummus en un tupper a la nevera fins el moment de servir. Pot aguantar perfectament una setmana.
Al moment de servir, poseu l’hummus en un bol o un plat fondo, amaniu amb una mica d’oli d’oliva i doneu-li un toc de pebre vermell dolç.
Recordeu que la textura de l’hummus ha de ser el d’una pasta suau per untar i que és ideal acompanyar-lo amb pa de pita.

Ingredients per al babaganouj:

4 albergínies
1-2 alls
1 cullerada de suc de llimona
2 cullerades de tahina (pasta de sèsam)
1 cullerada de comí en pols
sal i oli d’oliva verge extra

Preparació del babaganouj:

Primer de tot cal escalivar les albergínies. L’Alejandra ens va explicar que, per tal que el babaganouj tingui el gust autèntic libanès, cal escalivar les albergínies directament al foc, punxant-les abans amb una forquilla i retirant-les un cop estiguin tovetes i cremades per fora. De totes maneres, jo ho he provat escalivant-les al forn o a la planxa i queda força bé… És el problema de tenir vitroceràmica!
Un cop tèbies, retireu la pell i les tritureu juntament amb la tahina, el suc de llimona, l’oli d’oliva i un punt de sal.
Proveu la pasta i rectifiqueu di cal, segons els vostres gustos.
Serviu en un bol o un plat fondo amanit amb oli d’oliva per sobre i el comí en pols.
Igual que l’humus convé acompanyar-lo amb pa de pita i el que sobri el podeu guardar a la nevera en un tupper durant uns dies (es fa malbé abans que l’hummus)

La tahina o pasta de sèsam és un ingredient molt utilitzat en la cuina libanesa i que podeu trobar fàcilment en tendes de dietètica. La darrera vegada, jo el vaig comprar a la tenda gourmet de El Corte Inglés. El que em costa més de trobar és el pa de pita. Abans a La Senalla en tenien un d’artesanal molt bo, però l’han deixat de portar, i el que trobo al súper no és res de l’altre món…

A veure si us animeu a preparar aquests dos plats, són ideals per a un sopar de colla! I, per si us animeu a participar en alguns dels cursos de l’Aula Gastronòmica, aquí us deixo les propostes per a aquest més de novembre.

“Ja fa 5 anys que fem bullir l’olla”

2011-10-26T21:34:00.001+02:00

Aquest dilluns 24 d’octubre, l’Aleix i jo, juntament amb altres blocaires gastronòmics, vam tenir l’honor de ser convidats al restaurant Can Piqué per celebrar el 5è aniversari de l’associació Cuina Vallès que, sota el lema “Ja fa cinc anys que fem bullir l’olla”, donava a conèixer la tasca que, durant aquest darrers cinc anys, han dut a terme els onze restaurants que integren l’associació: 9 de la borriana, Can Feu, Can Piqué, Can Vinyers, Capritx, El cel de les oques, Forrellat, Garbí, La terrassa del museu, Lossum i Ristol Viladecavalls.

L’acte va començar amb un pica-pica on es van exhibir alguns dels productes més genuïns de les comarques vallesanes, com la mongeta del ganxet, la rutabaga ecològica de Can Pelacs o el cigró menut. De tots els aperitius, el que menys ens va agradar va ser l’snak de figues amb parmesà i pernil ibèric i ens van sorprendre molt gratament la crema de carabassa amb saltejat de bolets i castanyes i la terrina de foie amb pets de monja i reducció de mistela de SQV.

Durant l’aperitiu, alguns dels bloggers més tecnòfils no van deixar passar ocasió per compartir tot el que passava a la sala a través de Twiter i Facebook…

Després de l’aperitiu vam passar al menjador principal i vam seure a la taula que ens havia estat assignada, en companyia dels nostres amics blocaires d’Olleta de Verdures, DeCuina.net, Gastromimix i Mis restaurantes para recordar y olvidar. No cal que us digui que, amb una companyia tan grata, el sopar va estar ben amenitzat i vam aprofitar per posar-nos al dia sobre activitats gastronòmiques i noves propostes.

Abans de començar a sopar, els cuiners de Cuina Vallès van donar-nos la benvinguda explicant els orígens i reptes de l’associació, que malda perquè la cuina vallesana tingui una digna representació dins del panorama gastronòmic català.

El menú, més que complet, va començar amb una carxofa confitada amb rovell d’ou ecològic de La Roca, que vam acompanyar amb un cava rosat Codorniu Pinot Noir.

Vam seguir amb una deliciosa terrina de botifarra terregada i bolets maridada amb vi blanc Idoia.

El plat principal de peix va ser un morro de bacallà al pil-pil de bolets de Sant Llorenç de Munt, un pèl salat pel meu gust, però molt ben maridat amb el vi blanc Martialis, que va ser molt ben rebut per molts dels comensals de la nostra taula.

El plat de carn va ser la perdiu guisada amb verduretes i fetge d’ànec, acompanyada de vi negre Prior Scala Dei.

Les postres no van ser menys abundants que la resta de la degustació: vam començar amb una selecció de formatges (formatge cendrat i recuit d’Ullastrell) acompanyada amb codony; vam seguir amb una crema de iogurt amb maduixes cru i gelat de xocolata blanca.

I, per acompanyar els cafès, encara ens van treure un assortiment de pastes entre les quals van tenir força èxit la coca de vidre i els carquinyols.

Va ser una vetllada molt agradable i crec que tots vam percebre la il·lusió amb què els cuiners de Cuina Vallès havien organitzat l’esdeveniment. Els protagonistes indiscutibles van ser els productes vallesans i van predominar les elaboracions tradicionals d’arrel catalana amb lleugers tocs creatius.

Al final de la vetllada, l’Albert Oltra, l’actual propietari de Can Piqué i fill de dues generacions de restauradors, ens va convidar a visitar la cuina del restaurant i de seguida vam comprendre per què s’havia escollit Can Piqué entre tots els restaurants que formen part de l’associació. La cuina era immensa i molt nova i comptava amb algunes màquines que van captar la nostra atenció de blocaires curiosos.

La que més ens va entusiasmar va ser una màquina de tallar embotits que l’Albert ens va dir que tenia més de vint anys i que havien de conservar molt bé perquè si se’ls espatllava alguna peça ja no trobarien recanvis al mercat.

També ens va estar explicant els seus projectes per al restaurant: primer de tot, reformar el menjador i, mica en mica, aconseguir el seu somni: “tenir el restaurant on a mi m’agradaria anar a menjar”. D’altra banda, l’Albert també està pensant en inaugurar un parc d’esports d’aventura, a prop del camp de tir que hi ha al costat del restaurant. Un noi jove amb un munt de projectes i il·lusions que, de moment, no s’ha deixat temptar per l’ambició de l’estrella. Esperem que tot li vagi molt bé!

Per acabar, només dir-vos que, fins el 10 de gener de 1012, teniu temps per participar al sorteig de 11 sopars, un a cadascun dels restaurants que integren l’associació, que organitza Cuina Vallès. Per participar-hi heu d’anar a menjar a un dels restaurants que teniu més amunt i sol·licitar la butlleta de dades per al sorteig. Els resultats es faran saber personalment i es publicaran a través del Facebook.

Ous amb boletus estil Arzak

2011-10-25T19:17:00.001+02:00

La darrera edició de Caçadors de bolets va tenir un convidat molt especial: Juan Mari Arzak, un dels meus cuiners preferits i un gran coneixedor dels productes de la seva terra, Euskadi. Tot i que el cistell de bolets no es va acabar d’omplir, Arzak va anar revelant els noms bascos de diferents espècies de bolets i va acabar cuinant alguns plats exquisits entre els quals em va cridar l’atenció aquest ou rebentat amb bolets.

La meva mare, el cap de setmana passat, va fer la prova amb uns rovellons i em va comentar que els havia encantat i jo no em vaig poder estar de fer la mateixa provatura, aquest cop emprant uns boletus de cultiu que em va semblar que anirien prou bé amb l’ou. El sabor no és igual que el d’un cep de debò, però aquest any, com podem constatar als mercats i les fires especialitzades, no és any de bolets, i els bolets de cultiu com el xampinyó són una bona alternativa als més saborosos rovellons que, enguany, sembla que no volen sortir més avall del Pirineu francès.

Ingredients per a 4 persones:

500 g de bolets de cultiu
4 ous de gallina grans
1 all
julivert
oli d’oliva verge extra
sal

Preparació:
Temps estimat: 20 minuts

Netegeu bé els bolets i talleu-los a quadradets petits.
Fregiu-los en una paella amb una mica d’oli d’oliva. A mitja cocció afegiu-hi l’all i el julivert picat. Retireu del foc i reserveu dins la mateixa paella perquè no perdin massa temperatura.
Fregiu a part els ous en oli abundant, d’un en un perquè no s’amalgamin les clares.
Emplateu els ous, un a cada plat, i disposeu per sobre els bolets de manera que el rovell quedi a la vista.
Abans de servir, rebenteu els rovells amb ajuda d’un ganivet.

I no oblideu tenir pa a la taula, perquè no sucar un ou ferrat és un pecat!

Tiramisú

2011-10-17T20:12:00.002+02:00

Aquesta és una recepta que tenia pendent posar al blog des de fa molt de temps. El tiramisú clàssic, el de xocolata i cafè, a casa sempre ha tingut molt d’èxit. No són les meves postres preferides, però a l’Aleix li encanten i la veritat és que ara feia molt temps que no en preparava.

Aquest cap de setmana, aprofitant que van venir a sopar a casa uns amics molt especials, em vaig animar a preparar-lo i tothom va quedar força satisfet. La prova és que després d’un sopar més que contundent tothom va fer un foradet per a un trosset de tiramisú. El secret, com sempre, és en gran part la qualitat dels ingredients utilitzats. En aquest cas, uns melindros deliciosos de la botiga-cafeteria K-nonge-50 i la xocolata en pols de la casa Cluizel que vaig comprar a La Senalla. Perquè el tiramisú quedi perfecte és molt important que la xocolata sigui de qualitat i que sigui amarga, és a dir, sense sucre. La de la casa Cluizel, a més, és l’única que està elaborada amb sucre moreno de canya.

Ingredients per a 6 racions:

300 g de melindros
250 g de Mascarpone
3 ous
50 g de sucre
3-4 tasses de cafè ensucrat al gust
un rajolí d’amaretto o whisky (opcional)
cacau amarg en pols

Preparació:
Temps estimat: 25 minuts

Comenceu separant els rovells de les clares d’ou.
Bateu els rovells amb la meitat del sucre i afegiu-hi el mascarpone tot remenant amb unes varetes de cuina. Aneu removent fins que quedi una mescla totalment homogènia i sense grumolls.
A part, bateu les clares a punt de neu amb la resta del sucre. Si teniu unes varetes elèctriques el vostre braç dret us ho agrairà.
Afegiu les clares a la mescla dels rovells amb suavitat. Ajudeu-vos d’una espàtula de silicona i procureu que la mescla no perdi consistència. Reserveu.
Prepareu una cafetera o quatre cafès individuals (jo he fet servir el descafeïnat intens de la Nespresso) i afegiu-hi sucre al vostre gust i un rajolí d’amaretto. El sabor ametllat de l’amaretto és ideal per a aquesta recepta, però si no en teniu podeu fer servir un altre licor o una mica de whisky. Jo, aquest cop, vaig pensar de posar-hi mistela per donar-li un toc més nostrat, però després em vaig fer enrere perquè no veia clara la combinació de la mistela i el cafè, així que, com que no tenia amaretto per casa, hi vaig acabar posant whisky, que sempre queda bé.
Aneu remullant els melindros en el cafè i disposeu-los verticalment en una safata de vidre.
Escampeu per sobre els melindros la meitat de la crema de mascarpone i repartiu-la per tota la superfície amb ajuda de l’espàtula.
Empolvoreu tota la superfície amb la pols de cacau i repetiu la mateixa operació, aquest cop disposant els melindros en sentit horitzontal.
Un cop disposada la segona capa de crema de mascarpone, torneu a empolvorar la superfície amb ajuda d’un tamís o colador, de manera que quedi tota recoberta de xocolata.
Deixeu refredar el tiramisú a la nevera durant, almenys 3 hores. L’ideal és preparar el tiramisú al matí per menjar al vespre o el dia abans si és per dinar. D’un dia per l’altre, aquestes postres milloren!

Podeu servir les porcions de tiramisú decorades amb una fulleta de menta i una cirera confitada i tornar a empolvorar lleugerament amb el cacau en pols just abans de servir.

Taller de panellets

2011-10-15T21:00:00.001+02:00

Alguns de vosaltres ja coneixeu la meva afició pels panellets. Des que era petita, a casa meva cap castanyada han faltat els panellets casolans, que vaig aprendre a fer amb la meva mare i alguns truquets indispensables del meu pare. Doncs bé, aquest any, juntament amb el Tatos del Cullerot, hem decidit fer un taller de panellets per a tots aquells que tingueu ganes d’aprendre a fer-los o millorar les tècniques per donar-los formes diferents i decorar-los de maneres variades.

El taller, totalment participatiu, tindrà lloc el proper divendres 21 d’octubre a les 19h al Cullerot, al Carrer Canonge Baranera num. 75 de Badalona. Començarem amb una explicació teòrica per aprendre a elaborar la massa i explicarem diferents truquets per decorar sense problemes els panellets: com aconseguir que els pinyons s’enganxin amb poc esforç, com donar-los la forma de bolet, idees per a fer decoracions originals… Seguidament, elaborarem la massa entre tots i procedirem a fer els diferents tipus de panellets en petits grups. En farem de pinyons, d’ametlles, de festucs, de cirera vermella, de coco, de moka i el bolet enxocolatat.

Un cop cuits els panellets, farem una petita degustació amb cava i tothom s’emportarà a casa uns quants panellets i una mica de massa per poder practicar abans de la castanyada.

Què, us hi animeu?

Risotto de bolets i llagostins

2011-10-13T19:46:00.001+02:00

A casa, hi ha alguns plats que són garantia d’èxit i un d’ells són els arrossos. Faci com el faci, té bona rebuda, i l’Aleix n’és un fan incondicional. Així que, quan tinc un dia de baixa moral, no hi ha res millor que preparar un bon arròs per guanyar-me algunes floretes del meu marit que m’alegrin el dia!

El d’avui és un risotto improvisat que vaig preparar el diumenge per aprofitar un brou de peix que m’havia sobrat d’un altre plat. Pel congelador hi tenia els bolets i algunes cues de llagostins i aquests van ser els ingredients principals d’aquest arròs.

Ingredients per a 2 persones:

200 g d’arròs
750 ml de fumet de peix
1 copeta de vi blanc sec
1 ceba de Figueres petita
100 g de bolets variats
6 cues de llagostins pelades
1 all
sal, oli d’oliva i julivert

Preparació:
Temps estimat: 1 hora

Primer de tot, sofregiu les cues de llagostí pelades en una cassola amb una mica d’oli d’oliva. Jo vaig fer servir cues de llagostí congelades de La Sirena. També podríeu utilitzar llagostins frescos o gambetes petites congelades. Si feu servir marisc fresc, aprofiteu els caps i les closques per fer el fumet.
Retireu els llagostins i afegiu la ceba ben picada. Deixeu que es rosteixi a foc mig fins que comenci a agafar coloret.
Quan la ceba estigui al punt indicat, afegiu-hi els bolets i un all ben trinxat. Jo aquest cop he fet servir bolets congelats, sembla que aquest any els bolets frescos trigaran a sortir, si és que surten. Fins i tot els televisius “caçadors de bolets” se n’han hagut d’anar al País Basc!
Deixeu coure els bolets a foc mig fins que estiguin gairebé cuits i afegiu a la cassola l’arròs. Deixeu-ho coure tot en sec durant un parell de minuts, tot remenant amb una cullera de fusta. A mi, l’arròs que més m’agrada és el bomba de tota la vida, si pot ser comprat al Delta. Aquest cop, però, he fet servir un arròs carnaroli, també de terres de l’Ebre, que diuen que és el millor per elaborar risottos, perquè absorbeix més els sabors i té el gra més ferm.
Afegiu-hi aleshores la copeta de vi blanc i deixeu que s’evapori.
Seguidament, aneu afegint a la cassola el fumet de peix, de mica en mica, esperant que l’arròs es begui tot el suc abans d’abocar-hi un altre cullerot. Aneu remenant de tant en tant. El fumet de peix el podeu fer molt fàcilment demanant a la peixateria una mica de peix de roca per al fumet. Si el fumet porta cranc i una mica de marisc quedarà més gustós. Aquesta vegada, jo vaig fer servir un fumet de rap i closques de marisc molt gustós que crec que va ser la clau perquè el risotto sortís tan gustós.
A mitja cocció, afegiu-hi les cues de llagostí.
Si quan s’ha begut tot el suc veieu que l’arròs encara és cru, hi podeu afegir una mica d’aigua.
Finalment, apagueu el foc i deixeu reposar l’arròs durant un parell de minuts. Passat aquest temps, ja podeu emplatar i decorar el plat amb una branqueta de julivert.

Si us fixeu en la foto, veureu que vaig deixar el risotto un pèl caldós i molt al dente, perquè el que va sobrar de dinar ha anat a la carmanyola i se l’ha menjat avui l’Aleix per dinar. Si deixem l’arròs una mica caldós, aconseguim que l’endemà no estigui tan sec i, si deixem el gra un pèl cru, el dia següent no s’ha covat tant.

Restaurant Cinc Sentits

2011-10-11T15:10:00.001+02:00

Ja feia temps que tenia ganes de provar aquest restaurant, però havíem d’esperar una ocasió especial per decidir-nos. L’aniversari de l’Aleix va ser l’ocasió perfecte i, aprofitant el restopass que em va regalar per al meu aniversari, vam decidir-nos a donar el pas a aquesta experiència que ens va fer gaudir amb els cinc sentits.

Amb Jordi Artal a la cuina i Amèlia Artal com a cap de sala, el restaurant Cinc Sentits s’ha convertit en un dels restaurants de moda de Barcelona. Guardonat amb una estrella Michelin, Artal aposta per una cuina creativa amb productes de la terra, plena de contrastos i sabors mediterranis.

A la sala, decorada de manera sòbria i elegant, hi predomina el color beix de les parets, el marró de les cadires i els sofàs i el blanc de les estovalles. La il·luminació, ni massa cridanera ni massa tènue, és ideal per a una degustació romàntica però no impedeix gaudir dels plats també a través de la vista. Amèlia Artal ens va rebre amb molta amabilitat i ens va acompanyar durant tot el sopar amb professionalitat i simpatia. Puc dir que costa trobar a casa nostra caps de sala que sàpiguen conjugar tan bé la professionalitat i el tracte proper amb el client.

El restaurant proposa dos menús degustació que van canviant a cada temporada. El menú Essència és una mostra de la cuina més tradicional posada al dia i consta de quatre plats. El menú Sensacions, el que vam escollir nosaltres, és una mostra dels vuit plats estrella de cada temporada. Hi ha també la possibilitat de fer un maridatge especial amb cada menú, però nosaltres ho vam haver de deixar per una altra ocasió perquè l’Aleix havia de conduir la moto, així que vam compartir mitja ampolla de Cepas Viejas, un vi del Bierzo que s’ha convertit ja en un clàssic a casa nostra.

La degustació va començar amb uns aperitius consistents en uns bastonets de pasta filo amb sobrassada, unes olives farcides d’all en escabetx i unes ametlles fregides amb pebre vermell. Em van semblar especialment sorprenents les olives, tot i que d’entrada no em va fer massa gràcia això de posar-me un all sencer a la boca…

Vam continuar amb uns xarrups de xarop d’auró (jarabe de arce), nata, sabayon de cava i escates de sal. Un sabor molt sorprenent que s’ha de prendre d’un sol glop!

El primer plat de la degustació va ser una deconstrucció del pa amb tomàquet amb llonganissa de tota la vida, un tòpic que ha arrelat en molts dels restaurants creatius de moda. El més original de la proposta del Cinc Sentits és que el tomàquet ens el van presentar en forma de sorbet.

Vam seguir amb l’especialitat de la casa: la coca de foie gras amb porros caramel·litzats, sucre cremat i cibulet. L’Aleix, que és molt amant del foie, va gaudir com un nen petit d’aquest platet tan saborós i ben presentat. La veritat és que feia una pinta tremenda, però a mi em va agafar una mica de mania perquè en la primera mossegada hi vaig trobar molts nervis. El que va resultar excepcional va ser el pa de nous que ens van oferir amb els dos olis que ens van servir, un de més suau i color groc intens i l’altre més àcid i molt llaminer de color completament verd.

La següent degustació va ser una llauneta de sardina fumada amb escalivada, on el pebrot també el presentaven en forma de sorbet. La sardina estava exquisida, el sorbet sorprenent i molt gustós i la presentació dins de la llauna em va semblar molt acurada i original.

El plat de peix que incloïa el menú Sensacions era un moll amb cítrics, puré de carabassa i sal d’hibisc, però vam demanar si ens el podien canviar per la vieira amb puré de topinambur, salsa de ceba escalivada i cruixent de pernil serrà, que aquesta temporada està inclosa dins del menú Essència. La maître no va posar cap problema per fer el canvi quan vam dir que els molls no ens agradaven massa i ella mateixa ens va proposar aquesta vieira que, per la pinta que fa, us podeu imaginar que va ser tot un èxit. Em va sorprendre molt positivament el puré de topinambur, finíssim i molt gustós.

El plat principal del menú es podia escollir entre garrí ibèric farcit de botifarra negra o filet de bou amb salsa de foie i pastisset de patata (suplement de 9 €). Tots dos plats van ser exquisits, però jo em quedo amb la meva elecció, el garrí ibèric: cruixent per per fora i súper melós per dins i amb un acompanyament sensacional. Per repetir!

He de reconèixer que quan va arribar l’hora de les postres, el meu estómac encara tenia ganes de gresca i no estava tan tipa com acostuma a passar amb els sopars degustació. Les racions, en efecte, no són massa grans, però un cop acabat el sopar vaig comprendre que la quantitat de cada plat és la justa i adequada per poder gaudir de tot l’àpat fins el final.

Les primeres postres que ens van servir va ser una selecció de formatges catalans, un de vaca, un d’ovella i un de cabra, combinats cadascun amb un acompanyament sàviament escollit per crear un efecte de contrast. El “maridatge” entre els formatges i els seus acompanyaments em va semblar un dels punts més forts de la degustació.

El primer formatge, el de vaca anava acompanyat d’un pastisset d’ametlla; el d’ovella, d’una melmelada de taronja amarga; i el de cabra, d’una gelatina de mel ensucrada. No cal que us digui que la degustació va ser sensacional.

Per compensar l’untuositat dels formatges, les següents postres van ser més fresques i lleugeres: un sorbet de gerds amb pa de pessic de festucs. El pa de pessic verd donava un toc de color al plat molt interessant, però al paladar em va agradar més la salsa de festucs que es veu a l’esquerra, a sota del gerd, amb un sabor de festuc intens i molt cremós, perfecte per acompanyar el sorbet.

A aquestes alçades de la vetllada va ser quan vaig comprendre que les racions dels plats anteriors eren les adequades, ja que si haguessin estat plats més complets no hagués arribat a poder assaborir la darrera de les postres, una altra versió posada al dia del tradicional pa amb xocolata calenta i oli d’oliva. En aquest cas, ens van servir un soufflé de xocolata presentat dins d’un got, acompanyat de gelat d’oli d’oliva, pols de coca de vidre i nou de macadàmia.

Vam acabar la degustació amb un cafè sol acompanyat d’uns petit-fours, cortesia de la casa, que van posar punt i final a la nostra vetllada. L’últim toc d’originalitat va ser el sucre, servit en diferents tubs d’assaig.

L’experiència va ser molt positiva, tot i que, quan va arribar l’hora del compte, vam agrair el descompte del restopass (50 €). El millor del restaurant, sens dubte, el tracte amè de la cap de sala i les matèries primes emprades en tots els plats. Com a punt més negatiu senyalaria certa repetició en algunes presentacions del menú, per exemple la presència en molts plats de sorbets o gelats de gustos poc habituals (sorbet de tomàquet, sorbet de pebrot, sorbet de gerds, gelat d’oli d’oliva). Tot i així, l’experiència és del tot aconsellable!

Filet de porc al pebre negre

2011-10-09T17:48:00.001+02:00

La recepta que us presento avui, la vaig preparar fa temps per a un dinar de cap de setmana i va tenir força èxit. Com que a mi la carn de vedella no m’entusiasma, vaig decidir preparar aquest clàssic de la cuina occidental amb filet de porc, que vaig comprar a Ca l’Albert, la carnisseria de confiança que tinc davant de casa.

Ingredients per a 4 persones:

2 filets de porc
2 cullerades de pebre negre
1/2 tassa de vi blanc
1/2 tassa de brou de carn
un rajolí de conyac
un rajolí de salsa de soja
1 nou de mantega
sal i oli d’oliva

Preparació:
Temps estimat: 1 hora

Primer de tot, rostiu els filets de porc sencers en una paella amb un rajolí d’oli d’oliva. Heu de pensar que de dins han de quedar rosadets, perquè encara s’hauran d’acabar de coure amb la salsa.
Mentre es van fent els filets, tritureu una mica els grans de pebre amb la mà de morter. Quan més triturats estiguin més picant serà la salsa, així que si no voleu que quedi massa forta no els piqueu massa.
Seguidament, poseu en un cassó el vi blanc, el brou de carn, el pebre triturat i un rajolí de conyac. El brou, si no en teniu de casolà, el podeu preparar amb una mica d’aigua i un cup de brou concentrat.
Deixeu coure la salsa a foc mig fins que hagi reduït a la meitat i, aleshores, hi afegiu la mantega i la salsa de soja.
Deixeu coure uns minuts més i apagueu el foc.
Finalment, talleu els filets a talls d’1’5 cm i col·loqueu-los a la mateixa paella on els heu rostit. Afegiu per sobre la salsa i deixeu que faci xup-xup un minutet més.
Podeu acompanyar la carn amb una mica d’arròs blanc o amb una patata bullida, tal com he fet jo.

I això sí, penseu de comprar pa, perquè seria un pecat no sucar en aquesta salseta tan bona!

Fira medieval de Peratallada

2011-10-07T19:52:00.001+02:00

El cap de setmana passat, vam anar a celebrar l’aniversari de l’Aleix a Fontanilles, on els meus sogres passaven les vacances allotjats al Mas vermell, una casa rural espectacular situada molt a prop de Pals i Peratallada.

El diumenge, aprofitant la fira medieval que se celebrava aquell cap de setmana, vam decidir passar el dia a Peratallada on, a més de gaudir d’un bon dinar “medieval”, vam poder passejar pels carrers guarnits amb motius medieval i plens de paradetes amb productes variats, alguns més medievals que altres.

Les paradetes, on predominaven productes cosmètics i alimentaris, estaven molt ben decorades i els venedors i venedores anaven vestits amb disfresses medievals. No es pot dir que els productes que estaven a la venda fossin rigorosament propis de l’Edat Mitjana, però sí que predominaven els elements naturals típics de la cosmètica antiga: cremes, ungüents, perfums de tota mena lluïen captivant tots els sentits dels visitants. Potets amb olis essencials, espècies, bossetes amb plantes aromàtiques… Hi havia paradetes que feien realment goig!

La meva sogra va quedar enamorada d’una paradeta dedicada a la lavanda on, a més d’exhibir diferents ramets d’aquesta bonica planta de color violeta, hi havia un munt de bossetes d’olor per a decorar i aromatitzar l’armari o la llar.

Els restaurants del poble també s’havien vestit de gala i oferien menús “medievals” especials per a aquell cap de setmana. Alguns d’ells, a més, tenien una paradeta a fora on es podia fer un tast d’algunes especialitats culinàries de l’establiment.

Entre els productes alimentaris destacaven els productes de la terra, especialment embotits i dolços, productes molt típics en totes les fires populars com ara la fira de l’arrop. També hi havia algunes paradetes que venien vins i vinagres catalans o el típic arròs de Pals, que pugna per fer la competència al més conegut arròs de l’Ebre. Jo en vaig comprar un paquet d’integral envasat al buit amb el qual tinc ganes de preparar un arròs a la cassola que tinc pendent de fa temps.

Els bunyols de l’Empordà i altres dolços com el pa de figues, els panellets, les coques o les galetes casolanes també feien venir salivera als qui passejàvem pels carrerons guarnits de Peratallada. Va costar resistir-se a la temptació, però al final només vam comprar una coca de vidre que ens vam menjar el dilluns per esmorzar. Deliciosa!

La mel i els fruits secs també van ser presents en les paradetes de la fira, així com el codonyat, el pol·len i la bresca.

Les parades d’embotits també feien aturar els visitants més golosos. El cert és que la flaire de llonganissa o formatge obligava a aturar-se, de tant en tant, a contemplar els productes ben col·locats sobre els taulells de fusta. Al final, no ens hi vam poder resistir i vam acabar comprant una secallona que –us ho podeu imaginar- estava boníssima!

També hi havia algunes paradetes dedicades als més petits. Em van cridar especialment l’atenció les joguines de guerrer medieval, força ben imitades i molt autèntiques, ideals per fer despertar la imaginació dels nens: elms, espases i escuts de fusta, les armes indispensables de qualsevol guerrer en busca de dracs i princeses encantades.

El nostre recorregut pels carrers de Peratallada va acabar a la Casa Fonda La Riera, situada a la plaça principal del poble. A la plaça, guarnida amb escuts i estendards medievals, s’hi respirava un aire de festa gairebé estiuenca. Clar que amb el dia de sol i calor que vam tenir, qualsevol hagués dit que estàvem en ple mes d’agost.

El menú medieval que oferia la La Riera ens va semblar perfecte a tota la taula i, tot i que de medieval només tenia el nom, la veritat és que vam menjar molt bé. El menú, de 25 €, incloïa primer plat, segon, postres, pa, beguda i postres.

De primer, l’Aleix i jo vam compartir uns espàrrecs amb romesco i uns canelons de bolets que van estar prou bé. La meva sogra va preferir les verdures a la graella, igual que la meva cunyada. De segon, jo vaig demanar l’ànec amb peres i l’Aleix el filet de porc amb salsa de ceps, mentre que el meu sogre i la meva cunyada van preferir l’entrecot a la brasa. Tot va resultar molt correcte i les racions força generoses, sobretot l’entrecot, que gairebé no cabia al plat!

Vam acabar el dinar amb una crema catalana i un cafè, que vam prendre tranquil·lament a la terrassa del restaurant, i al final del dia encara vam poder gaudir de la música alegre d’un grup de joglars que anaven animant els carrers amb la seva xerinola.

Va ser un cap de setmana fantàstic: piscina, relax, naturalesa i animalons, carn a la brasa en família, passejades nocturnes per Pals…

I el millor de tot, l’oportunitat de veure la fira medieval de Peratallada i passejar pels seus pintorescos carrerons. Quina pena que tot això s’acabés quan va sonar el despertador del dilluns al matí…

Seitons en tempura vs seitons amb vinagre

2011-10-05T10:23:00.001+02:00

El divendres passat, sortint d’escola, vaig passar a veure la Rosa Mari i la Maria Neus de la peixateria Puig-Patau de Badalona, amb la intenció de comprar una suprema de salmó per fer a la planxa. Només arribar, però, vaig veure que la Rosa Mari acabava de preparar una safata de seitons oberts per la meitat i sense espina i se’m va ocórrer de fer-los en tempura per dinar. Així que vaig canviar de pla i em vaig inclinar pels seitons. Però com que a la safata n’hi havia massa per a tots dos, la Rosa Mari em va suggerir que els que sobressin els preparés envinagrats per al vermut de diumenge. La idea em va semblar excel·lent, a més ella mateixa em va explicar com preparar els seitons amb vinagre.

Els seitons en tempura van tenir molt d’èxit i són molt fàcils de preparar. Només cal barrejar la tempura amb aigua seguint les instruccions del fabricant, passar-hi els seitons oberts per la meitat i sense espines, escórrer bé i fregir en oli abundant. Jo, perquè no quedessin massa oliosos, els vaig escórrer durant un parell de minuts en paper absorbent. Però no trigueu massa a menjar-los perquè si no l’arrebossat s’estova i no queda tan cruixent.

Els seitons amb vinagre també són molt fàcils de preparar. Primer s’han de netejar ben nets a raig d’aigua, seguidament s’eixuguen amb un drap i se salen; es deixen salats durant 20 minuts i seguidament s’escorren i s’hi afegeix vinagre blanc, que quedin ben xopats. Es deixen així 3-4 hores i ja hauran quedat blanquets i gairebé a punt per menjar. S’escorre el vinagre, es cobreixen els seitons amb oli i, al darrer moment, s’hi trinxa per sobre una picada d’all i julivert. La Rosa Mari em va dir que a casa seva hi afegeixen salsa Espinaler, però a casa ens agraden més al natural. Tot és qüestió de gustos!

Els seitons amb vinagre els vaig portar per fer el vermut el cap de setmana amb els meus sogres i també van agradar molt, fins i tot a l’Aleix que no és gaire amant del vinagre. Amb els dos que van quedar vaig fer un “montadito” per sopar: torrada a sota, tomàquet madur tallat a rodanxes, seitó i formatge de Burgos. Deliciosa!

Restaurant Bestiari: una grata sorpresa

2011-09-26T20:37:00.001+02:00

Aquest any, el regal d’aniversari que m’ha fet l’Aleix ha estat genial! Com que el 14 d’agost estàvem en plena sabana africana va pensar en alguna cosa que es pogués endur i no ocupés massa espai. Així que, després de donar-hi moltes voltes i demostrant conèixer-me força bé, la seva sorpresa ha estat el restopass, una guia de 30 restaurants de Barcelona escollits pels mateixos barcelonins que inclou un 30% de descompte en els establiments inclosos. El llibret val 45 € i, en cada restaurant, hi ha un límit de 50 € de descompte. Però, de fet, és una ganga! Nosaltres, de moment, hem anat a dos dels restaurants proposats i ja hem amortitzat el preu del llibret.

Avui us parlaré del restaurant Bestiari, situat al cor del Born, un dels meus barris preferits de Barcelona. La veritat és que, tot i ser força assidus de la zona, mai havíem caigut en aquest petit establiment situat just al costat del Mercat del Born, entre el carrer Comerç i el carrer Fusina, que la guia de restopass classifica com a “trendy”.

D’atmosfera sòbria i elegant, el restaurant Bestiari, presenta una decoració d’acord amb el seu nom. Els tovallons recorden les diferents accepcions de la paraula “bestiari” i els posa-vasos contenen imatges curioses de diferents animals, com un cavall amb ulleres o una cigonya amb barret. Però a banda d’aquesta decoració temàtica, la carta del restaurant ens va semblar excel·lent i els plats que vam degustar ens van sorprendre molt gratament. Potser és perquè hi vam acudir sense massa expectatives, però puc dir que la relació qualitat-preu d’aquest restaurant és de les millors que hem constatat darrerament.

Com a entrant vam demanar l’especialitat de la casa: uns encenalls de foie amb reducció de Pedro Ximenez acompanyats amb unes torradetes de panses i unes galetes d’ametlla (tipus Jules Destroper) que feien un contrast amb el foie que em va semblar excel·lent. Potser el millor foie que he menjat en la vida… Com a primer plat, jo vaig demanar el gaspatxo de síndria i alfàbrega amb ravioli de txangurro i crema de iogurt al sèsam. Increïble! L’Aleix va optar per un risotto al nero di sepia amb oli de julivert picant. Sensacional! Jo vaig seguir amb l’hamburguesa Bestiari com a plat principal: una hamburguesa de vedella feta al punt amb salsa de pebre, ceba confitada i pa torrat. L’Aleix va preferir la tagliata d’entrecôte de bou amb patates saltejades, shitake i oli de tres pebres. Tots dos plats ens van semblar de 10 i unes racions més que generoses, tant que les postres les vam haver de compartir i vam optar per una de les propostes més refrescants de la carta: la degustació de gelats, que inclou mango, pomada menorquina, kulfi, sèsam i aigua de roses. Una selecció sorprenent i molt agradable al paladar. Em van sobtar especialment el gelat de sèsam i el de kulfi, un gelat típic de la Índia elaborat amb llet i unes herbes que no sabria dir exactament què eren però que em van resultar molt familiars.

Com que anàvem amb moto, per beure vam demanar una ampolla d’aigua i una copa de vi blanc, així que el vi no va encarir massa la factura, que va ser més que raonable. Uns 70 € menys el 30% de descompte del restopass, un preu més que competitiu per a una vetllada molt agradable i una degustació exquisida. Segur que hi tornarem!

A més, el retsaurant Bestiari ofereix un menú diari, de dilluns a divendres, per 14 euros que sembla molt interessant. Es tracta d’elegir un entrant, una beguda i unes postres de la carta i, cada dia, la casa proposa un plat principal diferent. Llàstima que entre setmana mai tinc massa temps per dinar…

Memorias de África

2011-08-29T15:35:00.001+02:00

Acaba el mes d’agost i amb l’entrada del fatídic setembre tots comencem a reemprendre les nostres rutines, alguns amb entusiasme pel nou any laboral que ens espera, altres amb la nostàlgia que ens provoquen els mil records de les vacances d’estiu. Aquest any, per a nosaltres, les vacances han estat inoblidables, plenes de màgia i de somnis complerts.

Com podeu endevinar pel títol del post, el nostre destí ha estat al continent africà, a Kenia i Tanzania, on feia anys que somiàvem poder anar. Aquest estiu, doncs, el somni esperat s’ha complert i hem de dir que ha superat les nostres expectatives. Hem gaudit dels millors safaris contemplant la vida quotidiana de lleons, lleopards, guepards, búfals i rinoceronts.

Hem observat les grans migracions de zebres i nyus a través de l’encisadora sabana del Masai Mara.

Ens hem deixat seduir per les mirades penetrants de les tribus masai.

Ens hem meravellat davant dels flamencs que tenyeixen de rosa el llac Nakuru.

Hem nedat amb dofins i taurons en les aigües turquesa de Zanzíbar…

Però el millor de tot és que ho hem fet amb una companyia immillorable: el grup Memorias de Africa Confort 31 de Kananga, a qui vull dedicar aquest post.

He de dir, per altra banda, que el tema gastronòmic per terres africanes ha estat bastant fluix. Al llarg del nostre recorregut ens han acompanyat el Christopher i el Gotzon, cuiners professionals que s’han encarregat de la nostra intendència durant el viatge. Els esmorzars, força complets, consistien en pa de motlle torrat amb melmelada o crema de cacau i, en algunes ocasions, bacó fregit i ous remenats. Els dinars, l’àpat més lleuger, solia ser un sandwich –gairebé sempre de CHEDDAR-, una mica de fruita i, alguns dies una amanida de pasta o d’arròs. L’àpat fort del dia era el sopar: després de la posta de sol, els nostres cuiners solien encendre un foc de camp on rostien carn, pollastre, peix… Un dia fins i tot vam tenir truites de patates! I per a l’aniversari de l’Amelia van elaborar un pastís espectacular enmig de la sabana! Uns nois molt apanyats!

De cuina regional l’única cosa que ens van preparar és l’ugali, una mena de farinetes molt espesses fetes amb blat de moro que ells fan servir com a substitut del pa per acompanyar la carn o els guisats que sempre mengen amb les mans.

D’altra banda, quan vam visitar un dels poblats masai propers al Masai Mara, ens van explicar que l’alimentació bàsica de la tribu masai era la sang de vaca barrejada amb llet del mateix animal. Per als masai, igual que en altres cultures com la índia, les vaques són animals sagrats. Segons la llegenda, quan Déu va crear la terra va encarregar als masais que tinguessin cura de les vaques i és per a aquest motiu matar-ne una es considera un sacrilegi. Per obtenir-ne la sang, els homes els perforen la jugular amb una llança, de manera que l’animal pateixi el menys possible. Les dones són les encarregades de munyir-les per obtenir-ne la llet, i els nens són els responsables de pasturar els animals per les immenses praderes que es troben al voltant del Masai Mara.

A banda dels plats elaborats pels nostres cuiners, vam tenir poques ocasions per degustar la cuina local. La primera va ser a Nairobi, la primera nit que vam passar a l’África amb el nostre grup de viatge. El restaurant escollit –no podia ser un altre- va ser el Carnivore, mític local de la capital keniata famós per l’abundància i varietat de carn que serveixen. Només entrar al restaurant, ens acullen les enormes brases on es couen diferents carns d’animals: pollastre, gall dindi, porc, vedella, bou, xai… I altres de més exòtiques com el camell, el cocodril o l’estruç.

Asseguts en una taula allargada i ben parada ens van servir la sopa del dia i, seguidament, ens van treure unes salseres enormes amb diferents tipus d’acompanyaments per a les carns i unes banderetes grogues amb el nom del restaurant que servirien per indicar als cambrers que ja estàvem prou tips. Mentre les banderes van estar a la vista, ens van anar servint diligentment diferents tipus de carn, fetes al punt i molt gustoses que vam anar acompanyant de les salses. La que ens va sorprendre més gratament va ser la carn de cocodril i la que ens va semblar, definitivament, menys comestible va ser la de camell. Però en general l’àpat va ser molt agradable i divertit.

Va ser també al Carnivore on vam descobrir la cervesa que ens acompanyaria durant bona part del nostre viatge: la inoblidable Tusker, que trobem a faltar des que hem arribat a Badalona.

La segona ocasió de descobrir la gastronomia local pel nostre compte no va arribar fins al final del nostre recorregut, a Stone Town. Seguint les recomanacions del recepcionista de l’hotel, vam decidir anar a dinar plegats a The Africa House, una de les marisqueries més populars de la capital de Zanzíbar. El local va resultar ser molt agradable. Vam dinar en una terrassa amb vistes al mar i als vells edificis de la ciutat de pedra. Gairebé tothom va decidir compartir una mariscada a base de llagosta, gambes, calamar i peix de costa, acompanyats d’arròs de coco i patates fregides, i la popular Kilimanjaro que, juntament amb la Tusker i la Serengeti, van ajudar a amanir els àpats del viatge . La veritat és que, després de tants dies de dieta carnívora, un plat de peix ens va venir a tots molt de gust però, un cop més, he de dir que com el marisc de casa nostra no n’hi ha enlloc del món. El sabor del peix del Mediterrani o del Cantàbric és incomparable!

La nostra darrera experiència gastronòmica per terres tanzanes va ser la visita del mercat de Stone Town. Visitar els mercats dels llocs on viatjo és, per a mi, condició sine qua non per a poder dir que coneixo el país que visito i la seva gent.

El bulliciós mercat de la capital de Zanzíbar, ens va rebre a primera hora del matí amb les seves aromes i els seus colors llampants. A les portes del mercat, un munt d’autobusos esperaven a ser plens a rebentar per emprendre el seu rumb. Jovenets amb bicicletes traginaven mercaderies en enormes cistelles de palma. Les parades de l’exterior relluïen fruites i llegums de tota mena mentre els venedors miraven amb desconfiança les nostres càmeres fotogràfiques.

Entrar a l’interior del mercat no va resultar tan idíl·lic com contemplar les acolorides parades de l’exterior, però va resultar força més suportable del que esperàvem. Com que era primera hora del matí, les mercaderies es mantenien encara prou fresques i la fortor de la carn i el peix no va resultar tan ofensiva com ens temíem. Vam poder contemplar diferents espècies de peixos poc conegudes per a nosaltres i d’altres de ben quotidianes com el pop, que els zanzibarenys pesquen a les costes freqüentades per turistes i amassen amb la sorra de la platja per trencar-ne les fibres.

L’ala dedicada a la carn em va resultar una mica menys agradable, però va ser curiós veure com exhibien els caps de búfal i els esquarteraven amb una enorme destral. Un autèntic espectacle gore que val la pena no perdre’s!

La zona més amable del mercat va ser la dedicada a les espècies, on vaig poder desplegar les meves dots innates per al regateig. Canyella, vainilla, clau, pebre negre i nou moscada són les espècies més abundants i més preuades de l’illa, amb les quals elaboren sabons i bosses aromàtiques. A més de comprar diferents espècies per cuinar, vaig firar-me amb unes bossetes aromàtiques elaborades amb palma trenada que em van semblar molt originals i decoratives.

A part de les espècies citades, a Zanzíbar s’hi pot trobar coriandre, comí, gingebre, cúrcuma, cardamom… A més de les plantacions de cafè, abundants tant a Kenia com a Tanzània.

La gastronomia, però, no ha estat el plat fort d’aquest viatge. Ens quedem amb el paisatge aclaparador del Ngorongoro, amb els diferents espectacles que ens ha ofert la naturalesa, amb el cel ple d’estrelles de la sabana, amb les meravelloses postes de sol des de l’illa Lukuba, amb un munt d’anècdotes que no oblidarem mai…

Però -sobretot, sobretot- ens quedem amb la grata companyia del Carmelo i la Mari Carmen, les agradables converses amb l’Amelia i el Matias, la diligència i les entremaliadures de la Lucía i el Pedro, l’entusiasme i la passió de l’Albert i la Sílvia, el sentit de l’humor de l’Alonso i la Juani, la dolçor de la Batirtze, la paciència inesgotable de la Maria, la sensibilitat de la Paloma, les ganes de conèixer món de l’Alicia i el Toni, i les històries inacabables de l’Alberto i la Isabel. Moltes gràcies per haver-nos acompanyat en aquest viatge que mai oblidarem!

Montadito d’anxova sobre Brie

2011-07-31T10:51:00.001+02:00

Aquest montadito el vaig fer dies enrere com a aperitiu per a un sopar que vam fer a casa amb la meva cosina, la Núria. Va tenir tant d’èxit que l’endemà l’Aleix em va demanar que en fes una quants més per aprofitar el Brie i les anxoves que havien sobrat.

El millor de tot és que gairebé no necessita preparatius i pràcticament no necessita explicació. Només necessiteu un bon formatge Brie, un pot d’anxoves de l’Escala, un potet de melmelada de ceba i una branqueta de julivert. Les torrades les vaig comprar fetes a Can Bertran, el forn més popular del centre de Badalona, i van resultar molt cruixents i saboroses. A més, amb la bossa ben tancada, han durat més d’una setmana sense remollir-se ni una gota! La melmelada de ceba que he utilitzat me la va portar la meva mare d’Itàlia, però en podeu trobar a qualsevol tenda de delicatessen. Aquí a Badalona, jo acostumo a comprar les confitures i melmelades a La Senalla.

Si us animeu a preparar aquest montadito no us en penedireu. Veureu que és ben fàcil d’enllestir i el contrast entre el dolç de la ceba, el salat de l’anxova i la untuositat del Brie no us deixarà indiferents.

Patates farcides d’estiu

2011-07-27T12:59:00.001+02:00

És ben veritat que, quan arriba la calor, ve poc de gust posar-se a la cuina a guisar, però aquest estiu la veritat és que m’he escapat poc dels fogons i, per una cosa o per l’altre, el forn i els focs de casa han estat força encesos. Avui, però, he decidit fer un dinar fresquet i que pogués tenir enllestit sense a penes encendre el foc i el resultat han estat aquests patates fredes que he farcit amb alguns ingredients que tenia per la nevera i que hem d’anar gastant abans d’agafar les vacances.

Ingredients per a 4 persones:

4 patates grans ovalades
2 ous durs
un paquet de surimi ratllat
un pot d’olives verdes farcides
una llauna de blat de moro
4 cullerades soperes de maionesa de pot
enciams variats i germinats per decorar

Preparació:
Temps estimat: 20 minuts

Primer de tot coeu les patates amb pell al microones a mitja potència. Us aconsello posar-les en un plat fondo amb una miqueta d’aigua. Per comprovar el punt de cocció punxeu la patata amb un escuradents o un ganivet.
Quan les patates estiguin temperades, peleu-les curosament i buideu-les amb una cullera o amb un estri de fer boles de fruita.
Prepareu el farcit mesclant els ous durs ratllats, el surimi, les olives tallades a rodanxes, el blat de moro i quatre cullerades de maionesa.
Farciu generosament les patates i decoreu-les amb uns brots de germinats de soja.
Deixeu les patates a la nevera fins que estiguin ben fredes i serviu-les acompanyades d’unes fulles verdes i morades, per donar un toc de color al plat.

Bon profit!

Trobada gastronòmica a casa el Xesco

2011-07-24T17:56:00.001+02:00

Aquest dimecres, després d’algunes setmanes d’intercanvis de mails, receptes i deures, alguns amics blocaires ens vam trobar a casa del Xesco Bueno per gaudir d’una tarda de cuina i una vetllada de degustació gastronòmica d’alt nivell. L’organitzador de la trobada, el Xesco, va tenir l’amabilitat d’acollir-nos a casa seva, prestar-nos la seva equipadíssima i àmplia cuina i dissenyar tots els plats de la nit, que crec que no m’equivoco si dic que van superar les expectatives de tots els presents.

Els convidats d’honor vam ser el Massitet i la Sussana d’Olleta de Verdures, l’Òscar de Decuina, en Manel de Cuinar és generós i una servidora que va tenir el plaer de compartir cuina i taula amb alguns dels blocaires que més admira.

Després de fer un volt per l’hort immens de Ca l’Esteve -el restaurant que regenten el Xesco i la família Esteve- vam organitzar-nos per elaborar els plats que el Xesco havia adjudicat a cadascú. El Manel, com no podia ser d’altra manera, va ser l’encarregat d’elaborar un deliciós arròs verd cremós amb gambes; el Massitet va preparar el rap amb rossinyols perfumat amb vainilla; l’Óscar, més conegut per la gastroesfera com a Starbase, va encarregar-se de la sopa de tomàquet amb llamàntol; i a mi em van tocar les postres: un deliciós coulant de xocolata amb gelat de vainilla i móres. A més, la Sussana i el Xesco van elaborar diferents aperitius, tots ells sorprenents i creatius: un xupa-xups de foie amb regalèssia, arròs inflat amb brou de gamba, gelatina de mariscos amb puré de pèsols, cava gelificat amb móra i la creació més original, que el mateix Xesco ha titulat “Terra”, consistent en una base de carquinyoli i ceba cruixent amb germinats i una esferificació tubular que talment semblava un cuc de terra!

Mentre estàvem tots treballant a la cuina, el que més em va sorprendre i admirar va ser la paciència i la concentració del Xesco, controlant més de cinc plats alhora i sense que se li escapés cap detall. De fet, feia dies que ho havia estat organitzant perquè tot sortís rodó i no cal ni dir que va ser així. En aquest punt es va fer evident que a més de ser un bon chef, el Xesco és un gran educador que sap transmetre el seu entusiasme i els seus coneixements, i és que haver estat professor de la Hoffmann és un grau que no aconsegueix qualsevol!

Si cuinar amb tan bona companyia ja va ser una experiència inoblidable, degustar els plats que havíem elaborat va ser un autèntic plaer. No sé per quin plat m’inclinaria perquè tots estaven deliciosos i tenien un toc personal i creatiu. L’arròs verd em va encantar, però ja l’havia tastat en un curs que vaig fer a Sabores amb el Xesco, així que no em va sorprendre tant com als altres comensals. Potser em decantaria per la sopa freda de tomàquet i llamàntol, amb aquell toc d’alfàbrega tan refrescant i aromàtic. Només pensar-hi ja m’agafa salivera… També em va sorprendre gratament l’arròs inflat que el Xesco ens va explicar que elaborava fent bullir l’arròs amb colorant, deixant-lo assecar en una superfície plana i fregint-lo amb oli d’oliva.

Però com s’ho fa aquest home per empescar-se un menú on cada plat aporta un punt de sofisticació i creativitat? La resposta ens la va revelar la Maria, la seva dona, quan ens va mostrar el racó més màgic de la casa: el racó de pensar! Sembla ser que a més d’en Marc i la Júlia, en Xesco també s’hi passa llargues estones…

El coulant de xocolata va resultar deliciós tot i que li va faltar un punt de consistència, potser perquè el farcit era massa gros per als motlles que vam fer servir… Us en dono la recepta:

Ingredients:
200 g de xocolata Guanaja 70 %
70 g de crema d’arròs (preparat per fer farinetes)
70 g de pols d’ametlla
4 ous
160 g de sucre
80 g de mantega

Per al bombó:
100 g de nata
25 g de mantega
60 g de cobertura Guanaja 70 %
25 g d’aigua

Preparació:
Temps estimat:

El dia abans prepareu el bombó que servirà de farcit del coulant: feu bullir la nata amb l’aigua i la mantega, aboqueu la mescla sobre la xocolata trossejada, mescleu bé i poseu-ho en una glaçonera de 3 cm de diàmetre. Introduïu-ho al congelador fins l’endemà.
Abans de començar a elaborar el bescuit, folreu anelles de 6 cm amb paper sulfuritzat.
Per elaborar el bescuit feu fondre la xocolata al bany Maria amb la mantega. Reserveu.
A continuació, separeu les clares dels rovells i munteu les primeres a punt de neu.
Afegiu-hi el sucre, els rovells, el preparat per farinetes d’arròs i l’ametlla tot remenant amb suavitat fent moviments de baix a dalt per tal que la massa no perdi esponjositat.
Finalment incorporeu-hi la xocolata fosa fent els mateixos moviments amb l’espàtula.
Empleneu els motlles amb una mica de bescuit, més o menys un terç del seu volum, poseu al centre el bombó congelat i acabeu de cobrir amb més bescuit.
Guardeu els coulants al congelador fins un moment abans de servir-los.
Al moment de servir-los, traieu els coulants del congelador mentre aneu escalfant el forn. Un cop calent, poseu-hi els coulants durant 20 minuts a 180º.

La sobretaula va ser molt entretinguda, tant que la Júlia –la filla del Xesco i la Maria- va aguantar desperta fins el darrer moment. Vam xerrar sobre cuina, educació i vam aprofitar per conèixer una mica més de les nostres vides. A més, arran d’aquesta trobada he descobert dos vins dolços que m’han encantat: el Par, un vi de taronja amb D.O de Huelva que em va aconsellar Massitet, i el Mataró, un vi dolç però gens embafador de l’Alta Alella que em van recomanar a la Cristina Guillén, on sempre compro el vi per a ocasions especials.

Espero, de veritat, poder repetir una experiència com aquesta perquè ha estat fantàstica. Moltíssimes gràcies Xesco, a tu i a la teva família, per rebre’ns amb tanta amabilitat i generositat!

Musclos amb picadeta de verdures

2011-07-13T15:19:00.001+02:00

Aquest matí, aprofitant una hora lliure que tenia a la feina, he aprofitat per anar a plaça i he passat per la peixateria Puig-Patau per encarregar unes escórpores per al cap de setmana. No tenia pensat comprar res per avui, però no m’he pogut resistir a emportar-me un bon grapat de musclos de roca que la Maria Neus m’ha assegurat que sortien boníssims.

En arribar a casa la meva primera intenció ha estat coure’ls al vapor, com acostumem a fer a casa, però aquest cop m’he acabat animant a preparar-los amb una picadeta de verdures que trobo que els fan molt refrescants i estiuencs.

Ingredients:

1 kg de musclos
1/2 pebrot vermell
1 pebrot verd
1 tomàquet madur
1/2 ceba tendra
2 fulles de llorer
un raig de llimona
oli d’oliva i sal

Preparació:
Temps estimat: 30 minuts

Primer de tot netegeu els musclos retirant-ne les barbes. Jo sempre els havia rascat amb la punta del ganivet sota l’aigua de l’aixeta, però la meva amiga Cristina em va donar un gran consell: fregar-los amb un fregall tipus “nana”! D’aquesta manera la feina és més àgil i més ràpida. Preveu-ho i ho agraireu!
Un cop nets els musclos, els poseu en una olla amb un dit d’aigua, un raig de llimona i les fulles de llorer. Poseu l’olla tapada al foc i deixeu coure uns minuts, fins que els musclos estiguin oberts. Retireu i deixeu que es refredin.
Mentrestant prepareu la picadeta. Peleu els pebrots i el tomàquet per tal que siguin més digestius i talleu-los a quadrets ben menuts. Piqueu la ceba tendra i afegiu-la a la picada. Amaniu amb un raig d’oli i un polsim de sal.
Un cop freds els musclos, obriu-los bé separant la closca buida de les plenes i cobriu les closques plenes amb la picadeta de verdures.
Disposeu els musclos en una safata i deixeu-los a la nevera fins el moment de menjar-los.

Croquetes de formatge blau de la Carme Ruscalleda

2011-07-10T14:00:00.001+02:00

Aquesta recepta de la Carme Ruscalleda va sortir publicada a la revista Cuina del mes de juliol i, només veure-la, me’n vaig enamorar. A casa, les croquetes artesanes ens encanten, però fins ara només n’havia fet de pollastre, de pernil i de carn d’olla. Quan vaig veure aquestes apetitoses croquetes de formatge blau vaig pensar que seria una bona manera d’innovar i, a més, em va semblar molt pràctic el procediment d’elaboració.

Ingredients per a unes 25 croquetes:

50 g de porro picat
50 g de ceba de Figueres picada
1 l de llet
100 g de farina de blat
50 g de farina de blat de moro (Maizena)
100 g de formatge blau
2 clares d’ou
100 g de pa ratllat
julivert picat
oli d’oliva, sal i pebre negre
pebre blanc i nou moscada

Preparació:
Temps estimat: 40 minuts + 2 hores d’espera

Sofregiu el porro i la ceba picats ben fins amb un rajolí d’oli d’oliva fins que estiguin una mica rossets. Salpebreu i reserveu.
En un bol gran, barregeu la llet, les dues farines i el formatge blau esmicolat amb ajuda d’unes varetes. Afegiu-hi un xic de sal, el pebre blanc, la nou moscada i el julivert picat, i aboqueu la mescla a la cassola amb la ceba i el porro.
Poseu la cassola al foc i aneu remenant fins que la massa es comenci a desenganxar de la cassola. Retireu-la del foc i deixeu-la refredar en un bol gran tapada amb un film transparent per evitar que faci crosta. Un cop fred, guardeu-ho a la nevera durant un parell d’hores.
Doneu la forma desitjada a les croquetes, passeu-les per un bany de clara batuda i arrebosseu-les amb el pa ratllat.
Finalment, fregiu les croquetes amb oli abundant i deixeu-les escórrer en paper absorbent. Serviu-les ben calentes.

L’única variació que he fet respecte la recepta original ha estat substituir el porradell (cibulet) per julivert, ja que aquests dies per Badalona centre m’ha estat impossible trobar-ne. Potser no n’és temporada?

Llagostins amb pa de romesco

2011-07-08T13:17:00.004+02:00

La recepta que us presento avui està inspirada en una de les propostes de la revista Cuina del mes passat. Quan la vaig veure vaig saber que la provaria, només faltava trobar l’ocasió idònia. El dimarts passat la Núria, la meva cosina petita, va venir a sopar i em va demanar que la sorprengués amb alguna cosa especial. De seguida em van venir al cap les gambes amb romesco que havia vist a la revista. Vaig anar a la peixateria però la Rosa Mari em va aconsellar que m’endugués llagostins, que eren més grossets. Així que la meva recepta es va transformar en uns llagostins amb pa de romesco que van quedar boníssims i molt vistosos.

Ingredients per a 4 persones:

12 llagostins
1/2 l d’oli d’oliva verge extra per fregir
100 g de romesco

Per al pa de romesco:

20 g de pebre vermell dolç
120 g de pa ratllat
30 g d’avellanes mòltes
10 g d’all sec en pols
10 g de julivert picat
un polsim de sal

Preparació:
Temps estimat: 30 minuts

Primer de tot prepareu el pa de romesco barrejant bé tots els ingredients. Veureu que us en surt força quantitat i no tota la fareu servir per a aquesta preparació: podeu guardar-lo en un pot hermètic per a un altre plat. Si no voleu que us en sobri, podeu posar la meitat de les quantitats indicades.

Tot seguit, peleu els llagostins retirant-ne els caps i els budells.

Punxeu cada llagostí amb una broqueta posats cap per avall.

Arrebosseu els llagostins amb el pa de romesco procurant que no s’embrutin les broquetes i fregiu-los amb oli abundant procurant que les briquetes no toquin l’oli.

Presenteu les broquetes clavades en un got ple de sal. Si talleu les broquetes a diferents mides els llagostins faran més goig. Per tallar-les jo he fet servir unes tisores de podar i han quedat perfectes!

Per acompanyar els llagostins serviu una mica de romesco en una salsera a part.

Ja veieu que és un plat molt fàcil de fer i que, un cop muntat, fa molta patxoca. La meva cosina va quedar encantada amb el sopar de dimarts i els llagostins van aconseguir sorprendre-la, tant que diu que si ha de ser així vindrà a sopar cada setmana!

Spaghetti amb olives negres i feta

2011-07-05T15:04:00.001+02:00

Aquesta recepta ha estat una invenció d’última hora que se m’ha acudit per poder aprofitar els tomàquets de l’hort que ens estan envaint! Darrerament, gairebé cada dia toca amanida de cirerols, ja que amb tanta tomaquera cada dia en collim un bon grapat. Em sembla que ens hem passat i tot. L’any que ve amb 4 o 5 tomaqueres anirem més que servits!

El cas és que per no fer tanta verdura i complaure al meu maridet que és un apassionat de la pasta, se m’ha acudit aquesta recepta en què els ingredients que havien d’acompanyar la clàssica amanida han acabat acompanyant uns deliciosos spaghetti que he de dir que han assolit amb escreix la seva missió.

Ingredients per a 4 persones:

400 g de spaghetti
20 olives negres sense pinyol
12 filets d’anxova
20 tomàquets cirerols
16 daus de formatge feta
1 fulla de llorer
orenga
oli d’oliva verge i sal

Preparació:
Temps estimat: 20 minuts

Poseu un cassó amb aigua, un polsim de sal i la fulla de llorer al foc ben alt. Quan arrenqui el bull afegiu-hi els spaghetti i coeu-los segons les instruccions del fabricant o el vostre gust. Jo faig servir els de la marca Barilla del num. 5 i els deixo uns 12 minuts.
Mentre bullen els spaghetti, poseu un raig d’oli en una paella a foc mig i incorporeu-hi els tomàquets cirerols i les olives negres partits per la meitat. Jo aquest cop he emprat olives perla amb pinyols i els he hagut de treure un a un!
Quan el tomàquet estigui pràcticament fet, afegiu-hi els filets d’anxova trossejats, excepte quatre que els reservarem per decorar el plat. A continuació afegiu-hi els daus de feta i retireu la paella del foc. Han de quedar calents però no desfets!
Quan els spaghetti estiguin al vostre gust, retireu el cassó del foc i escorreu-los bé. Un cop ben escorreguts afegiu-los a la paella i barregeu-los amb la resta d’ingredients i una mica d’orenga al gust.
Munteu el plat procurant que l’acompanyament faci goig i afegiu-hi a sobre el filet d’anxova.

Veureu que és un plat molt fàcil de fer i que permet menjar un plat de pasta diferent i saludable. A veure si us animeu a provar-lo!

Farcellets de carbassó i tonyina

2011-07-02T11:37:00.001+02:00

El plat que us presento avui està inspirat en una recepta de la revista Comer bien, que he descobert fa poc i que us recomano a tots aquells que us agraden les revistes de cuina, especialment de receptes. Quan la vaig veure la vaig trobar un primer plat molt vistós, ideal per a l’estiu. A més, no és gens complicada de preparar. A veure què us sembla…

Ingredients per a 4 persones:

2 carbassons grans
1/2 pebrot vermell escalivat
2-3 llaunetes de tonyina
300 g de formatge per untar
sal i pebre

Preparació:
Temps estimat: 20 minuts

Primer de tot, poseu una cassola gran amb aigua i un polsim de sal a foc fort.
Renteu bé els carbassons, retireu-ne les puntes i feu-ne làmines fines amb l’ajut d’una mandolina. Us recomano que gradueu la mandolina entre l’1 i el 2 però no us passeu de prim perquè si no les tires de carbassó es trencaran.
Quan l’aigua estigui bullint, escaldeu-hi les làmines de carbassó durant un minut. Retireu-les amb compte de no trencar-les, refresqueu-les en aigua amb gel i escorreu-les bé. Reserveu-les esteses sobre una superfície plana.
Barregeu en un bol la tonyina, el pebrot vermell escalivat tallat a daus petits, el formatge per untar (jo he fet servir Philadelphia) i un polsim de sal i pebre. Si voleu que el plat sigui més refrescant, deixeu-ho una estoneta a la nevera.
Farciu les làmines de carbassó col·locant una cullerada sopera del farcit en un extrem de la làmina i cargolant sense prémer massa. Podeu lligar els farcellets amb una tira de cibulet que farà més bonic. Jo no he pogut lligar-los perquè no he trobat cibulet en tot Badalona…

La revista Comer bien recomana aquest plat a persones que segueixen una dieta hipocalòrica ja que només conté 105 calories per ració. A més em sembla un plat ideal per deixar-lo preparat una estona abans, poder gaudir d’un dia de platja i arribar a casa i trobar un plat ben fresquet i saludable!

Escalivada de pebrot i albergínia

2011-06-30T22:21:00.001+02:00

Quina és la millor manera de preparar una bona escalivada? La resposta no és tan senzilla perquè tot depèn de què entenguem per “millor”. Sens dubte, per a mi, l’escalivada més autèntica i més gustosa és la feta a la brasa. Però si el que volem és ser pràctics, s’ha de dir que no hi ha res com el forn. A casa hi ha hagut moltes discussions sobre el tema, ja que l’àvia de l’Aleix és una acèrrima defensora del procediment tradicional. Fins no fa massa, sempre que feia escalivada sortia a la terrassa amb un fogonet i rostia amb paciència les verdures fins que quedaven gairebé cremades per fora. Jo, en canvi, gairebé sempre faig l’escalivada al forn perquè em resulta més pràctic.

Ingredients:

2 pebrots vermells
1 albergínia
oli d’oliva verge extra

Preparació:
Temps estimat: 5 minuts + 45 minuts de cocció

Primer de tot, preescalfeu el forn a 250º.
Netegeu les verdures passant-les per aigua.
Moltes persones couen les verdures senceres i després les netegen, però jo amb el pebrot segueixo un procediment diferent: un cop net, el parteixo per la meitat longitudinalment, en retiro la cueta i les llavors i, amb un ganivet retiro també les parts blanques de la polpa.
Quan el forn sigui ben calent, introduïu-hi les verdures sobre un paper de plata i deixeu-les coure durant 45 minuts a 200º.
Retireu les verdures del forn i deixeu que refredin.
Un cop temperades, peleu les verdures i fe-les a tires amb ajuda dels dits o d’unes tisores.
Podeu guardar l’escalivada en un tuper ben amanida amb oli d’oliva, que la conservarà durant 4-5 dies perfectament.

Podeu emprar l’escalivada com acompanyament, com a primer plat acompanyada d’uns dauets de formatge feta o formatge de cabra o damunt d’una torradeta amb una mica de tonyina, un filet d’anxova i olives negres, tal com he fet jo aquest cop.

Coca de Sant Joan

2011-06-24T12:53:00.001+02:00

Per fi he aconseguit superar el meu repte! Fa anys que, per Sant Joan, m’encarrego de preparar les coques de la revetlla: la coca de crema, la coca de cabell d’àngel i la de de llardons, totes a base de pasta de full fresca o congelada. El que encara no havia aconseguit era elaborar la tradicional coca de brioix i fruites confitades. L’any passat vaig fer un parell d’intents fallits, però no ha estat fins aquest any que, després d’alguns intents no massa exitosos, he aconseguit la fórmula ideal per a preparar una coca de brioix prou acceptable.

El problema d’aquesta coca és que, sense ajuda d’un robot de cuina, no és massa fàcil de preparar. S’ha de treballar molt bé la massa i s’ha de deixar fermentar prou temps perquè el llevat la faci esponjosa. El resultat final, si tot surt bé, és una coca preciosa i enorme, una mica més atapeïda que les que podem comprar a les pastisseries o als forns.

Ingredients per a la massa:
330 g de farina de força per començar
70 g de farina de força per amassar
125 ml de llet
70 g de mantega
125 g de sucre
2 sobres de llevat de forner en pols
20 ml d’anís
1 llimona
1 ou

Ingredients per decorar:
1 rovell d’ou
2 grapats de pinyons
fruita confitada
crema pastissera
sucre al gust

Preparació:
Temps estimat: 40 minuts + 4 hores d’espera

Mescleu primer els ingredients secs en una olla: els 330 g de farina de força, el sucre i el llevat. La farina de força la trobareu fàcilment en qualsevol forn de pa i el llevat de forner el solen vendre en molts supermercats. Jo l’he comprat al Condis.
Ratlleu la pell d’una llimona, procurant evitar la part blanca, i afegiu la raspadura a l’olla.
Afegiu-hi un ou i l’anís i aneu mesclant els ingredients amb una espàtula. Jo he emprat Anís del Mono per fer honor a la meva ciutat, Badalona. Però podeu emprar anís dolç de qualsevol altra marca o una culleradeta d’anís en pols.
Aneu afegint la llet mica en mica, sense deixar de mesclar els ingredients amb l’espàtula.
Quan els ingredients estiguin ben mesclats, aboqueu la massa en una superfície plana una mica enfarinada. Tireu una mica de farina per sobre i aneu amassant amb les mans, doblegant la massa sobre si mateixa. Si veieu que s’enganxa, afegiu-hi la farina que sigui necessària.
Quan més treballada estigui la massa més flonja sortirà la coca. Un cop ben amassada, feu una pilota amb la pasta i poseu-la en un bol gran tapada amb un drap humit però ben escorregut. Deixeu que fermenti durant dues hores.
Passat aquest temps, torneu a treballar la massa. Estireu-la bé damunt d’un paper de forn amb ajuda d’un corró. És normal que costi una mica, ja que si la massa està ben feta tendeix a contraure’s.
Col·loqueu el paper amb la massa en una safata de forn i torneu a tapar amb el drap humit. Deixeu fermentar, altre cop, durant dues hores més.
Passat aquest temps, pinteu la massa amb rovell d’ou batut. Els pinzells de silicona van molt bé i són molt fàcils d’aconseguir. Jo el vaig comprar al Cullerot de Badalona.
Poseu la crema en una màniga pastissera i feu algunes tires en forma de reixa damunt la coca. Distribuïu la fruita confitada: jo he emprat cireres vermelles, rodanxes de taronja i meló. Afegiu-hi els pinyons i empolvoreu amb una mica de sucre. La fruita confitada i els pinyons, com cada any, els he comprat a Can Corbera.
Col·loqueu la safata al forn prèviament escalfat i deixeu coure 10 minuts a 200º i 10 minuts més a 180º. Passat aquest temps comproveu el punt de cocció amb un escuradents. Si el claveu al mig de la coca i surt net, vol dir que ja està llesta. Si no, deixeu-la uns minuts més.
Retireu del forn, deixeu refredar i a gaudir de la revetlla!

Aprofito aquesta recepta per participar en la proposta de Memòries d'una cuinera que, aquest cop, ha estat en honor a les coques de Sant Joan:

Cous-cous amb verduretes i pollastre

2011-06-19T11:28:00.001+02:00

Ingredients per a 2 persones:

1 got de cous-cous
1 got d’aigua
1 pit de pollastre
1/2 ceba tendra
1 pastanaga petita
1/4 de pebrot
una rodanxa d’albergínia
1/2 carbassó petit
2 grapats de xampinyons laminats
2 rodanxes de pinya natural
1 llima
1 branqueta de menta
salsa de soja
oli d’oliva i sal

Preparació:
Temps estimat: 30 minuts

Comenceu preparant el cous-cous: poseu en un bol gran un got de cous-cous i afegiu-hi un got d’aigua bullint (la podeu escalfar al microones). Tapeu-ho amb un drap de cuina i deixeu que es vagi coent amb el mateix vapor durant uns deu minuts.
Mentrestant, talleu la ceba i el pebrot en quadradets petits i poseu-los a coure en una paella amb un raig d’oli a foc ben suau.
Tot seguit, peleu la pastanaga, talleu-la també a quadradets i afegiu-la amb el pebrot i la ceba.
Feu el mateix amb l’albergínia i el carbassó i apugeu un xic el foc.
Quan les verdures siguin a mitja cocció, afegiu-hi els xampinyons tallats ben menuts i la pinya també tallada a quadrets.
Deixeu que es coguin totes les verdures cinc minuts més i afegiu-hi un bon raig de salsa de soja i el suc de mitja llima.
Tasteu i afegiu la sal que sigui necessària al vostre gust. Jo, tot i que la soja és força salada, hi vaig afegir un polsim de sal. Si creieu que les verdures ja tenen el punt de salat correcte, no cal que hi afegiu sal.
Un cop cuites les verdures, afegiu a la paella el cous-cous que haureu remenat prèviament per desgranar-lo.
Mescleu bé les verdures amb el cous-cous i reserveu-ho a la paella.
Finalment, feu el pollastre a la planxa i talleu-lo a daus mitjanets. També hauríeu pogut fregir el pollastre a la mateixa paella abans d’incorporar-hi les verdures, però jo el vaig fer a la planxa per evitar l’excés d’oli.
Munteu el plat posant el cous-cous en un motlle d’anella, premeu bé i aixequeu l’anella amb cura. Poseu sobre el timbal de cous-cous els daus de pollastre i decoreu amb una fulleta de menta i un raig d’oli d’oliva cru.

La veritat és que és una recepta molt fàcil i que ens va agradar molt. Tot i que no és tan refrescant com l’anterior amanida de cous-cous, segur que la repetirem, i crec que serà una bona alternativa per als tupers del dimarts!

Pinya colada amb gelatina de marialluïsa

2011-06-17T14:19:00.001+02:00

De la passejada per l’hort de Ca l’Esteve també ens vam emportar una branqueta de marialluïsa. La meva primera intenció va ser fer-ne una infusió. Les infusions de marialluïsa m’encanten, però amb la calor que comença a fer aquests dies ve més de gust una cosa fresqueta que una beguda calenta. Així que vaig començar a empescar-me què en podia fer d’aquella branqueta de marialluïsa tan aromàtica. Tafanejant per blogs, vaig veure una recepta de Visc a la cuina d’una crema de marialluïsa que feia molt bona pinta. El problema és que era diumenge i per casa no tenia ni midó ni farina de blat de moro… Després de donar-hi algunes voltes, se’m va ocórrer aquesta combinació que va resultar molt refrescant i aromàtica.

Ingredients per a 2 copes:

400 ml d’aigua
una branqueta de marialluïsa fresca
2 cullerades soperes de sucre
4 fulles petites de gelatina (cua de peix)
1 pot petit de pinya en almívar
4 cullerades generoses de gelat de coco
un rajolí de rom blanc
1 llima

Preparació:
Temps estimat: 15 minuts + 2 hores d’espera

Primer de tot prepareu una infusió de marialluïsa: poseu l’aigua al foc i, quan arrenqui el bull, afegiu-hi les fulles de marialluïsa i el sucre. Reserveu la flor de la marialluïsa per decorar la copa.
Deixeu bullir durant un minut, retireu del foc, tapeu el cossi amb un plat i deixeu que infusioni 10 minuts.
Mentrestant, poseu les làmines de gelatina en remull amb aigua freda.
Passats els deu minuts, coleu la infusió amb un colador fi i afegiu-hi les fulles de gelatina. Remeneu i poseu-ho en un motlle de manera que no pugi més d’un dit.
Deixeu refredar i, un cop fred, deixeu-ho a la nevera com a mínim dues hores. Jo ho vaig deixar tota la nit, de fet és l’ideal perquè la gelatina acabi de prendre.
Prepareu la pinya colada triturant la pinya amb el seu suc, el gelat de coco i un rajolí de rom blanc. La quantitat de rom depèn del gust de cadascú. Jo no en vaig posar massa per no eclipsar el gust de la pinya i el coco.
Per muntar la copa, trossegeu la gelatina i poseu-ne un parell de cullerades al fons. Afegiu la pinya colada i acabeu de posar una cullerada més de gelatina.
Per decorar, podeu fer unes tires finetes de llima, que tenen un aroma molt intens i refrescant, i aprofitar la flor de la marialluïsa. Si us sobra també hi podeu posar una fulla, tot i que això ja donarà pistes sobre l’enigmàtica gelatina.

Si la proveu, veureu que són unes postres molt refrescants o un còctel diferent ideal per a l’estiu. Us la recomano especialment després d’un àpat copiés perquè passa que ni te n’adones!

Una amanida especial

2011-06-15T19:40:00.001+02:00

L’amanida que us presento avui és una amanida especial, ja que està elaborada amb tomàquets cirerols de l’hort de casa i enciam de l’hort de Ca l’Esteve, del qual us parlava en el post anterior.

Tot i que darrerament ens hem acostumat a les amanides de bossa -molt pràctiques, variades i ràpides de preparar- com l’enciam de veritat recent collit de l’hort no hi ha res. Avui fins i tot m’he amanit l’amanida amb vinagre de vi negre del de tota la vida que m’ha recordat les amanides que menjàvem a Vallromanes quan jo era petita, que la meva tieta preparava amb l’enciam, la ceba i els tomàquets de l’hort del padrí.

Per acompanyar l’enciam i els tomàquets, autèntics protagonistes del plat d’avui, he fet servir alguns ingredients que tenia per casa: una mica de formatge de cabra, unes anxoves de l’escala, uns ous de guatlla i una mica de ceba de Figueres que sempre dóna a les amanides un toc intens que a mi m’encanta. Tot plegat ha resultat quelcom ben proper a la coneguda salade niçoise que tant adoren els francesos, només hi faltaria una mica de pebrot, olives negres i, en alguns casos, patata bullida.

Ingredients:

1/2 enciam
8-10 tomàquets cirerols
un pot petit d’anxoves de l’Escala
5 ous de guatlla
1/2 ceba de figueres
formatge de cabra
oli, sal i vinagre

Preparació:
Temps estimat: 15 minuts

Primer de tot bulliu els ous de guatlla durant una 7 minuts. Refredeu-los amb aigua freda i peleu-los. Reserveu.
Seguidament renteu bé l’enciam i talleu-lo al vostre gust. Jo he fet trossos bastant grans perquè és com ho fèiem a casa quan era petita.
Poseu l’enciam ben escorregut en una safata i poseu-hi per sobre els tomàquets i els ous de guatlla freds partits per la meitat, el formatge de cabra tallat a daus, la ceba tallada en juliana i les anxoves cargoladetes.
Amaniu al vostre gust amb un bon oli d’oliva, si pot ser verge extra millor, un polsim de sal i un rajolí de vinagre.

Aprofito aquesta recepta per participar en la “Recepta del 15” que aquest mes han organitzat Els fogons de la Bordeta i Xocolata desfeta.

Restaurant Ca l’Esteve

2011-06-13T14:17:00.003+02:00

Ahir l’Aleix i jo vam passar el dia amb el Xesco Bueno, autor del blog Gastromimix i chef del restaurant Ca l’Esteve, a qui vaig conèixer no fa massa a través d’un curs de cuina que imparteix al Taller de cuina Sabores. Va ser un dia rodó en què vam poder gaudir d’un àpat esplèndid, d’un entorn incomparable i de l’agradable companyia del Xesco i la seva família.

El restaurant, situat a la carretera que va de Terrassa a Martorell, és una antiga masia restaurada envoltada de vinyes i terres de conreu. Fa cinc generacions que la família Esteve regenta aquest negoci amb amor i dedicació i, encara avui, l’avi Esteve s’ocupa de l’hort que serveix per abastir la major part d’hortalisses que s’empren en el restaurant: pèsols, faves, cogombres, enciams, ruca, carbassons… Altres productes, com la carn, procedeixen de masies properes que pertanyen a altres parents de la família Esteve, així que es pot dir que pràcticament tots els productes emprats al restaurant són productes de proximitat en tots els sentits.

La masia és un edifici enorme però càlid, que compta amb diferents menjadors privats i un gran menjador situat a la planta superior, envoltat de grans finestrals amb vistes als camps del voltant i a les moreres que envolten la casa. Nosaltres vam seure en una taula molt agradable situada al costat d’una finestra i decorada amb una rosa natural que després vam descobrir que era de l’hort de casa.

Vam començar l’àpat amb unes delicioses olives arbequines i amb un entrant, cortesia de la casa, de seitons amb una base de poma i una melmelada de pebrot que em va semblar deliciosa. Les olives –collides de les oliveres de l’avi Esteve- estaven tan bones que fins i tot l’Aleix, que no n’és massa apassionat, se’n va menjar un bon grapat.

De primer plat, tot i que jo em sentia més inclinada per unes verduretes o la crema de carbassó amb gelat de mascarpone, vam acabar demanant un arròs de bolets i botifarra que va resultar exquisit, tant que no vam deixar ni un gra d’arròs a la cassola!

Com a plat principal, jo vaig escollir el turbot a la brasa amb ruca i cendra d’albergínia, mentre que l’Aleix es va decantar per l’entrecot de vedella amb salsa de mostassa i parmesà. Els dos plats van resultar exquisits i més que generosos. La ruca, tot i que una mica rosegada pels cargols que passegen per l’hort, tenia el gust intens de les herbes acabades de collir, i la salsa que acompanyava el peix tenia tot el sabor de l’albergínia feta a la brasa. Després, el Xesco ens va explicar que per donar-li el color tan fosc utilitzen tinta de calamar.

Per acompanyar la nostra degustació vam demanar un vi negre criança elaborat també per la família Esteve. Es tracta del Tresnadons, batejat amb aquest nom perquè l’any en què es va elaborar va coincidir amb el naixement dels tres primers néts de l’avi Esteve.

Quan va arribar l’hora de les postres estàvem tan tips que només ens vam atrevir a demanar un sorbet de llimona amb sucre de menta per compartir, tot i que a la carta hi havia alguns plats realment temptadors. Està clar que hi haurem de tornar!

A l’hora dels cafès, el Xesco va seure una estona amb nosaltres a taula i ens va estar explicant la història del restaurant i de la seva família. Tot seguit, ens va ensenyar totes les instal·lacions del restaurant, des de la cuina fins el celler, passant per les enormes neveres i congeladors on guarden les hortalisses i les viandes. Em va encantar veure els fogons on es couen els plats de Ca l’Esteve i les diferents maquinàries que empren tant per cuinar com per a l’elaboració del vi.

El celler em va resultar impressionant. Sembla mentida que aquell munt d’ampolles i bidons serveixi per abastir un sol restaurant. Vi negre, rosat i blanc de diferents varietats i de diferents anyades. També em va fer gràcia veure la màquina que empren per envasar i etiquetar les ampolles de vi.

Però el que més il·lusió em va fer va ser el passeig que vam fer per l’hort en companyia del Xesco, la seva dona i el seu fill. Tot i que n’havia vist algunes fotografies, no m’imaginava que l’hort de ca l’Esteve fos tan gran!

Primer vam passejar entre les vinyes ja plenes de gotims de raïm. La dona del Xesco ens va explicar que antigament, el mes de setembre, la gent es reunia per tallar el raïm i fer la verema i acabaven fent un dinar plegats a l’aire lliure. D’un temps ençà, però, la tradició ha anat desapareixent… És una llàstima, perquè passar un dia en un entorn tan bonic i acabar menjant una bona carn a la brasa és un luxe que molts no ens podem permetre ni volent-ho.

A més de les vinyes vam veure vàries oliveres, diferents herbes aromàtiques i un munt d’hortalisses. També vam poder gaudir de la presència d’algunes de les roses que acabaran decorant les taules del restaurant.

A més, el Xesco ens va tallar un enciam que ens vam endur a casa i una branqueta de Maria Lluisa que deixaré assecar per fer-ne una infusió.

Va ser un dia fantàstic en què vam gaudir d’un àpat excel·lent i d’una companyia molt agradable. Segur que repetirem!

Xocolating!

2011-06-10T15:21:00.002+02:00

El mes passat, l’Aleix i jo vam participar en un curs organitzat pel Museu de la Xocolata de Barcelona. Es tracta del taller Xocolating!, en què s’explica l’elaboració de diferents dolços elaborats amb xocolata.

Només arribar al Museu, al cor del barri del Born, vam gaudir d’un bon esmorzar a la cafeteria, mentre esperàvem que la nostra monitora ens vingués a buscar per començar el taller. Va anar bé agafar forces, perquè la veritat és que va ser un matí força intens… El que més em va sorprendre de tot és que l’Aleix estigués disposat a acompanyar-me, cosa que em va fer molta il·lusió.

El curs va començar en una sala molt ben condicionada i amb vistes a un pati interior des del qual, alguns grups de nens i turistes ens miraven encuriosits. El menú del dia serien uns bombons de roca, uns bombons trufats, unes tauletes de xocolata amb fruits secs i fruits vermells i unes piruletes de xocolata blanca. El més elaborat de tot van ser els bombons trufats, que van quedar realment deliciosos! Però el més divertit, evidentment, van ser les piruletes, que vam decorar amb cacauets i gerds, i que ens van permetre treure tot el nostre geni creatiu.

Mentre la xocolata es temperava, vam tenir temps de passejar per l’exposició del museu, on vam veure diferents tipus de maquinària que es feien servir antigament per a l’elaboració de la xocolata.

També vam veure un munt de mones premiades en diferents anys i vam comprendre tot el procés que es du a terme des que es recol·ecten les baines de cacau fins que s’elaboren els dolços més llaminers.

Entre els plafons on consten els socis fundadors del Museu de la Xocolata, em va cridar l’atenció veure dos dels pastissers més reconeguts del centre de Badalona: Miquel Comas, de la Pastisseria Comas; i Ramón Cabané, que ha tancat les portes de la seva pastisseria recentment.

Després de veure tranquil·lament l’exposició vam tornar a l’aula de cuina, on les nostres creacions ens esperaven ja gairebé a punt. Vam carregar-ho tot en bosses que ens va proporcionar la nostra monitora i, després d’una bona passejada pel barri del Born, vam anar cap a casa amb ganes de provar les nostres llaminadures. La xocolata emprada en cadascuna de les elaboracions era excel·lent, la llàstima és que tot el que havíem decorat amb fruits vermells va quedar malmès en menys d’una setmana i, tot i que a casa som força xocoadictes, no vam poder consumir tot el que havíem preparat.

Us recomano l’experiència!

La Rambla està per menjar-se-la!

2011-06-03T15:02:00.002+02:00

Sota el lema “La Rambla està per menjar-se-la”, l’Associació d’Amics, veïns i comerciants de La Rambla de Barcelona organitza, des del 6 al 19 de juny, una quinzena gastronòmica per donar a conèixer l’oferta, rica i variada, de diferents cafeteries, restaurants, gelateries i bars de tapes de La Rambla.

Dins de les activitats proposades hi podrem trobar des de tasts de vins i caves, passant per diferents tallers de cuina impartits a l’Aula de Cuina de la Boqueria (alguns d’ells gratuïts), fins a diferents menús degustació en restaurants tan coneguts com Le Brut, Mikel Etxea o el CentOnze. Les ofertes concretes de cada establiment les podeu consultar aquí.

Un tast de xocolata, classes de cuina de la mà dels xefs d’alguns dels restaurants participants, tallers per aprendre a fer sushi, tasts de cafè... Aquestes són algunes de les propostes de què podrem gaudir a partir del 6 de juny.

Us aconsello que doneu un tomb per la seva web i us apunteu aviat a les activitats en què vulgueu participar!

Amanida fresca de cous-cous

2011-05-29T11:56:00.002+02:00

Els dies de sol i de calor conviden més a sortir a passejar a prop del mar que a tancar-se a la cuina. És per això que avui he decidit preparar un dinar senzill i ràpid, per poder gaudir d’un vermutet a la Rambla i prendre el sol a la terrassa de casa.

L’amanida fresca de cous-cous és un plat ideal per a aquests dies que no volem dedicar massa temps a cuinar. En tan sols 10 minuts he tingut l’amanida llesta i només ha calgut posar-la una estoneta a la nevera perquè quedés ben fresqueta.

Ingredients per a 4 persones:

un got de cous-cous
un got d’aigua
un grapat de panses
un grapat de pinyons
un alvocat
12 tomàquets cirerols
una branqueta d’alfàbrega
oli i sal

Preparació:
Temps estimat: 10 minuts

Poseu el cous-cous en un bol fondo i aboqueu-hi un got d’aigua bullint. Tapeu bé el bol amb un drap de cuina o un paper film i deixeu que s’hidrati durant 5 minuts.
Retireu el drap o el paper film, remeneu el cous-cous amb una cullera i deixeu-lo a la nevera fins que estigui fresquet.
Un cop fred, afegiu-hi els pinyons i les panses, l’alvocat tallat a daus petits i els cirerols partits en quarts.
Piqueu l’alfàbrega i incorporeu-la a l’amanida. Li donarà un toc aromàtic i refrescant molt interessant.
Barregeu bé tots els ingredients i afegiu un bon raig d’oli d’oliva i un polsim de sal.
Podeu servir l’amanida com a entrant o com acompanyament d’un plat principal i la podeu servir de maneres diferents. Jo avui l’he presentat en forma de timbal amb ajuda d’un motlle d’alumini i trobo que fa goig i tot.

L’hort de casa

2011-05-25T22:14:00.002+02:00

Ja fa dies que tinc ganes d’ensenyar-vos el meu petit tresor. Aquesta primavera, com l’anterior, m’he animat ha plantar algunes hortalisses i herbes aromàtiques al terrat de casa. Com que el meu somni de tenir un petit hortet dels de debò no crec que es pugui fer realitat, m’he de conformar amb algunes jardineres i alguns testos. Però la veritat és que aquest any sembla que les plantetes s’hi senten a gust. Les tomaqueres s’han fet precioses en poques setmanes i les maduixeres comencen a donar el seu fruit.

Cada cop que surto al terrat m’emociona trobar un nou fruit i veure com van creixent les plantes. La menta i el julivert ja comencen a treure el cap i les petúnies i els clavells fan més goig que mai.

La veritat és que mai havia tingut un terrat tan verd i florit. Les tomaqueres s’han fet tan grans que hem hagut d’anar a buscar testos més grans per trasplantar-les. Les pobres demanen més terra a crits…

I el truc per tenir un terrat tan productiu no és altre que la constància: cada dia, quan es comença a pondre el sol, surto a mimar les meves plantetes. Retiro les flors seques de les petúnies, arrenco algunes males herbes que volen prendre terreny al julivert, comprovo que les tomaqueres creixen ben rectes i cullo les maduixetes que ja estan a punt. No cal que us digui que la majoria de vegades no arriben a taula. Entro al safareig per esbandir-les un mica de la terra i me les menjo acabadetes de collir.

El més important, però, és no oblidar-se ni un dia de regar. Els clavells i les maduixeres encara perdonen un oblit, però les tomaqueres i les petúnies s’han de regar cada dia perquè, amb tan poca terra, necessiten, almenys, la seva dosi d’aigua diària. Aquest any he descobert un fertilitzant que potser és en part responsable de tanta exuberància. Es tracta del fertilitzant universal Campo, un fertilitzant a base d’algues marines que vaig comprar al garden de Mataró on també vaig adquirir el planter d’aquest any. La veritat és que mai havia fet servir aquesta mena de productes per a les plantes, però he de reconèixer que he notat la diferència.

Us deixo amb algunes fotografies més del meu hortet, que em té el cor robat!