30/4/12

Venècia gastronòmica

IMG_9243

Aquesta Setmana Santa, gràcies a les diligències de la meva estimada amiga Raquel, vam tenir la sort de poder estar quatre dies a Venècia per un preu de somni. Com que els vols ens van sortir molt econòmics –gràcies Raquel!- vam poder allotjar-nos en un hotelet ben cèntric, situat a l’encantador barri del Dorsoduro: la locanda Ca San Vio, on malgrat les reduïdes dimensions de la nostra cambra, ens vam sentir com a casa.

El barri del Dorsoduro és un dels més tranquils de Venècia, amb racons pintorescos i plens d’encant. Entre ells, la gran plaça de Santa Margherita, un dels llocs preferits per a les reunions nocturnes dels joves venecians i on algunes paradetes exhibeixen els seus productes durant el dia.

IMG_9984

IMG_9991

Però el nostre racó preferit del Dorsoduro va ser el Campo San Bárnaba, una placeta de dimensions més reduïdes travessada per un petit canal on, cada matí, una barcassa exposa les seves fruites i verdures als compradors i als turistes curiosos que no poden evitar amagar-se darrere les seves càmeres. Diuen que són les fruites més fotografiades del món! No sé si és veritat, però si més no és curiós veure aquesta parada tan singular.

IMG_9994

IMG_0011
A la mateixa plaça de San Bárnaba vam descobrir un dels millors restaurants on vam menjar durant la nostra estada a la ciutat dels dogos: el restaurant-enoteca Oniga, on a més d’atendre’ns amb molta amabilitat, ens van servir alguns dels millors plats que hem menjat en tota Itàlia.

compo oniga

De primer jo vaig demanar les sarde fritte (sardines fregides), un plat molt típic de la zona i que em va sorprendre molt positivament, i de segon, un plat que ja coneixia i que és típic de totes les zones costeres d’Itàlia: els spaghetti alle vongole (espaguetis amb cloïsses), que van resultar uns dels millors que he menjat mai, amb la pasta feta al dente, però sense arribar a ser crua. L’Aleix, de primer, va demanar un prosciutto con ruca e parmiggiano, i de segon, va escollir la seppie in nero alla veneziana con polenta, un plat que no coneixíem i que ens va agradar força, tot i que a l’Aleix, això de la polenta, no sé si el va convèncer massa… Tot plegat ho vam amanir amb un vi blanc que ens va recomanar el cambrer que ens va atendre, però la carta de vins era un autèntic paradís per als enòfils i algunes varietats es podien demanar a copes. De postres, com que s’havia acabat la panna cotta, vam compartir un tiramisú que estava deliciós! Totalment recomanable.

Una altra zona on no havia estat mai de Venècia, és el passeig de les Záttere, al sud del Dorsoduro. Es tracta d’un llarg passeig que voreja el gran canal della Giudecca i des d’on es pot contemplar l’illa homònima i la més petita de San Giorgio Magiore. Val la pena aprofitar la posta de sol per contemplar les vistes i arribar-se fins a la duana marítima prop de la qual s’alça una de les esglésies més espectaculars de la ciutat, Santa Maria della Salute.

IMG_9149

Les Záttere també són un bon lloc per menjar. Al llarg del passeig hi ha diferents establiments i terrasses que ofereixen menús de diferents preus i categories. Nosaltres, el primer dia vam dinar a la terrassa del Bar-Caffé La Piscina, un lloc agradable tot i que una mica car pel que vam menjar. El millor de tot va ser el gelat que vam menjar tot acabant de fer el passeig!

compo piscina

Però el rei dels gelats venecians no es troba a les Záttere sinó a una altra de les places amb més encant de Venècia, el Campo Santo Stéfano, just a l’altre banda del Pont de l’Accademia. La plaça, plena de restaurants i terrasses, és una de les més freqüentades per turistes i Venecians i val la pena arribar-s’hi només per degustar un dels famosos gelats de la gelateria Paolin, un dels establiments més cèlebres de la ciutat. Però vigileu, els gelats per emportar estan molt bé de preu (em sembla recordar 2 € per dues boles més que generoses), però si us asseieu a la terrassa no hi ha l’opció de demanar un cornetto, i les copes estan totes per sobre dels 10 €.

IMG_9100

IMG_0037

Just al darrere del Campo di Santo Stéfano, al Campo Sant Angelo, s’hi troba un altre dels restaurants on vam sopar durant la nostra estada al paradís de les góndoles. Es tracta del Ristorante Aqua Pazza, un dels restaurants més “posadets” del barri on a més d’un servei bastant estirat vam haver d’escollir a cegues perquè no enteníem gairebé res de la carta, únicament en italià. De primer jo vaig demanar unes fiore di zucca alla ricotta, un plat molt típic d’Itàlia i que aquí costa trobar tant al restaurants com als mercats; de segon vaig demanar uns taglioloni amb llagosta, amb un sabor de marisc esplèndid però tan al dente que no me’n vaig poder menjar ni la meitat per por de tenir una indigestió i per mal de barres. Quan el cambrer va retirar-nos els plats i va preguntar si ens havia agradat, li vaig comentar que la pasta l’havia trobat poc feta i em va contestar sense cap mena d’amabilitat que “així” és com tenen costum de fer-la a casa seva. l’Aleix, de primer, va demanar uns  gamberi con salsa di frutti di mare, que estaven força correctes i, de segon els spaghetti alle vongole que, ni de bon tros, van superar els que havia menjat jo al restaurant Oniga. Tenint en compte que no vam demanar postres i només vam prendre dues copes de vi, la factura de 112 € ens va semblar francament excessiva, malgrat que ens servissin uns petit-fours acompanyats de dos tipus de licors (de llimona i castanya) per finalitzar la vetllada.

aqua retallat

Però, afortunadament, Itàlia és un país fantàstic per menjar bé i bé de preu i, per compensar els excessos d’alguns àpats, d’altres els vam fer en algunes de les múltiples paradetes de menjar ràpid: involtini, focaccie, pizze, calzone… El dia que vam recórrer tota la zona de San Marco, per exemple, vam fer un aperitiu en un dels cafès més emblemàtics de la Piazza San Marco, el cafè Quadri, digne competidor del més conegut cafè Florian, freqüentat per Lord Byron i Goethe.

IMG_9462

IMG_9266

Vam escollir el cafè Quadri perquè al matí la terrassa estava molt més assolellada i just al costat hi havia un quartet que ens va acompanyar amb una bona selecció de música clàssica i jazz. Jo vaig demanar un Spritz, una de les begudes venecianes per excel·lència, elaborada amb soda, vi blanc i aperol o campari; i l’Aleix va optar per una Coca-Cola. Els refrescos valien tots 9 €, els còctels sobre uns 12 € i el cafè 6 €. No es pot dir que sigui barat, però l’involtini que ens vam menjar per dinar per 4 euros va ajudar a compensar. A més, amb les begudes ens van servir uns fruits secs i unes patates fregides que ens van anar estupendament per anar obrint gana!

IMG_9448

IMG_9464

Un dels llocs que no puc deixar de visitar quan viatjo a una ciutat és el mercat, i el mercat més conegut i popular de Venècia és el mercat de Rialto, que convé visitar a primera hora del matí, quan les parades fa poc que han exposat les mercaderies i llueixen amb més esplendor.

IMG_9705

compo mercat

El que més em fascina dels mercats és l’ambient que s’hi respira, especialment quan no es tracta de mercats estrictament turístics. I en el cas de Rialto l’ambient de les parades, tot i que no hi falten turistes tafanejant les atractives mercaderies, és un ambient venecià.

IMG_9672

IMG_9675

Una altra cosa que m’agrada observar són aquells productes que a casa nostra no són tan freqüents. En el cas del mercat de Rialto em van sorprendre especialment les carciofini sardi, unes carxofes menudes i morades que exhibien gairebé totes les parades, algunes vegades en remull.

IMG_9665

IMG_9661

Altres productes com el fonoll o la flor de carbassó també són difícils de veure a casa nostra, però no era la primera vagada que els veia en mercats europeus.

IMG_9655

De la zona del peix, el que més em va sorprendre és que la majoria de peces s’exhibien ja pelades i filetejades, i el marisc, en moltes parades, el tenien sense cap. No vaig atrevir-me a preguntar si es tractava de frutti di mare congelati, però el marisc sense cap i el peix filetejat em van fer com mal efecte… Entre el marisc abundaven els crancs, les vieires i tota mena de crustacis. De peixos n’hi havia de tota mena, però molts no els vaig saber reconèixer. El salmó tenia una pinta especialment apetitosa i el més sorprenent és que els preus no em van semblar desorbitats.

IMG_9695

compo peix

A part del mercat, però, Venècia és el paradís de les botigues gourmet, amb tota mena de productes artesanals, des de pasta fresca o seca, passant per olis i vinagres balsàmics, herbes aromàtiques, formatges, licors… Nosaltres no vam poder evitar comprar un bon tros de Parmigiano Reggiano i alguns paquets de pasta. Això sí, eviteu les pastes de colors que venen en establiments turístics perquè, a més de no ser la que consumeixen els italians, no solen donar massa bon resultat i perden el color en bullir-se. El més recomanable és comprar en una tenda de delicatessen freqüentada per venecians o directament en un supermercat, com vam fer nosaltres.

compo pasta

Una excursió que val la pena fer des de Venècia, és a l’illa de Burano (que no s’ha de confondre amb la coneguda illa de Murano, famosa pels seus vidres de colors però més industrial i no tan pintoresca com Burano). L’illa és un bon lloc per degustar els dolços venecians i altres típics de l’illa. Nosaltres vam optar per uns deliciosos bussolai, una mena de rosquilles amb sabor anisat que ens van servir de postres per a un dinar lleuger en una de les moltes terrasses del carrer principal.

IMG_9773

El millor lloc per degustar aquests dolços és el Panificio a. Garbo, no només per la varietat de dolços i pastes que es poden observar des de l’aparador, sinó per l’amabilitat i la simpatia del senyor que les despatxa.

IMG_9807

compo dolços

Una altra especialitat veneciana que vam prendre a Burano va ser el famós còctel Bellini, elaboorat amb suc de préssec i cava.

IMG_9769

Com podeu veure, van ser quatre dies molt ben aprofitats: museus, mercats, gastronomia, passejades en góndola… Una escapada ideal per recarregar piles i tornar a començar carregats d’energia positiva!

20/4/12

Rondalles de Beneixama, de Francesc Gascó

No és costum en aquest blog la publicació d’articles extragastronòmics. Però la d’avui és una ocasió especial: no fa massa, Francesc Gascó, autor del blog A la taula i al llit i  “caçador de paraules” insaciable, va publicar aquest recull de quaranta rondalles de Beneixama.

Enamorada com sóc dels contes populars i els relats curts, no vaig dubtar ni mig segon a adquirir aquesta petita joia de la llengua valenciana, esquitxada, com ens té acostumats l’autor del llibre, d’una bona colla de paraules i expressions dialectals i de caràcter popular que donen a la prosa d’en Francesc aquest estil tan personal i entranyable.

Rondalles meravelloses, com la princesa del cigró; rondalles de fer por, com Peret, marieta i la freixureta; rondalles d’animals, com la serp que mamava; costumistes, com unes figues d’anada i tornada; humorístiques, com els estudiants de medicina; de la vellesa i relacionades amb la religió… Totes elles han estat recopilades gràcies a la col·laboració de persones del poble de Beneixama que, com diu el Francesc, “s’han prestat generosament a contar-me’ls”. Una obra, per tant, que recull la tradició popular i les històries i rondalles de tot un poble, mantenint-se fidel a l’estil propi de la tradició oral, això sí, depurada de “barbarismes innecessaris”.

Us recomano aquest llibre no només pel plaer que suposa redescobrir les rondalles de tota la vida i aprendre’n de noves, sinó per la seva riquesa lingüística i el seu estil proper i amè. Sens dubte, un regal de Sant Jordi ideal per a tots aquests que estimen la nostra llengua i les nostres tradicions!

Podeu adquirir el llibre a través de la llibreria virtual Germania.  

14/4/12

Fideus d’arròs amb verduretes i soja

IMG_0040

Aquest matí, mentre comprava algunes coses al Santiveri del carrer de Mar de Badalona (un d’aquells llocs on és difícil no trobar alguna cosa), he vist uns fideus d’arròs xinesos que m’han recordat una recepta que havia vist al blog de la Marina, Tapa’t de tapes i que feia temps tenia ganes de provar. Alguns de vosaltres ja coneixeu el meu repte personal amb la cuina oriental que, tot i que he de reconèixer que encara em costa una mica, poc a poc em va conquistant. Aquests fideus els havia provat algun cop en restaurants, però a casa és la primera vegada que els feia. I ha estat ideal perquè tenia algunes verduretes a la nevera i gambes roges congelades, els ingredients necessaris per elaborar un plat saludable i ben apetitós.

Ingredients per a 4 persones:

1 paquet de fideus d’arròs
1 carbassó petit
2 pastanagues
1 manat d’espàrrecs
un bròquil petit
16 gambes roges
un polsim de sal
salsa de soja

Preparació:
Temps estimat:
30 minuts

  • Primer de tot, peleu les pastanagues i el carbassó i talleu-los a bastonets prims.
  • Retireu la cua dels espàrrecs, partint per on es trenqui de forma natural, i talleu-los longitudinalment i partiu-los per la meitat.
  • Renteu bé el bròquil i talleu-lo en floretes.
  • Abans de començar a coure les verdures, poseu una olla amb aigua al foc per escaldar els fideus.
  • Poseu un wok o una paella fonda al foc amb un rajolí d’oli i, quan hagi agafat temperatura, sofregiu-hi les gambes. Jo he fet servir gambes roges congelades amb closca, però també podeu emprar gambetes pelades. En aquest cas no caldrà que les fregiu abans.
  • Retireu les gambes del wok i afegiu, en el mateix oli, la pastanaga.
  • Al cap de 3 minuts, hi afegiu la resta de verdures i aneu sacsejant el wok perquè es vagin fent totes.
  • Mentrestant, peleu les gambes i en retireu el nervi. Reserveu.
  • Quan l’aigua de l’olla arrenqui el bull, hi afegim els fideus i els escaldem durant un minut. Seguidament, els escorrem i els passem per aigua freda perquè perdin l’excés de midó.
  • Quan les verduretes estiguin pràcticament al punt, hi afegiu un rajolí de soja. Tasteu i, segons el vostre gust, hi afegiu un polsim de sal. Cal anar amb compte perquè la salsa de soja ja és molt salada!
  • Afegiu els fideus ben escorreguts al wok juntament amb les gambetes, deixeu coure un parell de minuts i apagueu el foc.

Podeu servir els fideus en un plat fondo, com he fet jo, o en un bol, com fan en molts establiments orientals. I, si voleu donar un toc més exòtic i divertit podeu servir el plat amb palets xinesos.

11/4/12

Arròs cremós de ceps i oli de tòfona blanca

IMG_5267

Aquest mes, la Sandra i la Marina de la Recepta del 15 ens proposen un ingredient estrella a casa nostra i crec que pràcticament en tot el món mundial: l’arròs. No fa massa, precisament, vaig assistir a un taller d’arrossos amb el Xesco Bueno, on vam tenir ocasió de parlar de diferents tipus d’arròs i diferents procediments d’elaboració. A casa, com més ens agrada és a l’estil risotto, un arròs cremós amb abundància de matèria greixosa que avui us presento amb un toc de ceps i oli de tòfona blanca. Ja veureu que és per llepar-se’n els dits!

 

Ingredients per a 4 persones:

400 g d’arròs
1 ceba tendra
40 g de ceps deshidratats
1 gotet de llet
1 copeta de vi blanc sec
3/4 l de brou de pollastre
100 g de parmesà en pols
oli d’oliva verge extra
mantega
sal i pebre
oli de tòfona blanca (tuber magnatum)
una branca de julivert per decorar

Preparació:
Temps estimat:
45 minuts

  • Abans de començar, deixem rehidratar els ceps en un bol amb una mica de llet, com a mínim durant 20 minuts.
  • Posem el brou en un cossi al foc perquè estigui ben calent, però sense arribar a bullir.
  • Seguidament, piquem la ceba i la sofregim en una paella amb un raig d’oli d’oliva a foc baix, fins que estigui transparent i toveta, però procurant que no agafi massa color.
  • Hi afegim els ceps escorreguts i l’arròs. Jo, en aquest cas, he fet servir un arròs bomba que vaig comprar a la fira medieval de Pals. Però el més idoni per a un bon risotto seria un arròs arbori o un carnaroli, que tenen més midó i absorbeixen més els sabors.
  • Deixem coure un parell de minuts tot remenant amb una cullera de fusta i hi afegim la copa de vi blanc. Jo he fet servir un Riesling Sumarroca que és el que hem begut després per dinar. La idea és que el vi que fem servir per cuinar l’arròs sigui d’una mínima qualitat.
  • Quan el vi s’hagi evaporat, hi anem incorporant el brou mica en mica, deixant que l’arròs es begui tot el suc abans d’afegir-n’hi un altre cullerot. En lloc de brou de pollastre (jo he fet servir un brick de Gallina Blanca) podeu emprar un brou vegetal. Hi podeu incorporar també la llet on heu rehidratat els ceps.
  • Depenent de l’arròs que empreu i de la temperatura de cocció, necessitareu més o menys brou. Si cal, afegiu-ne més del que s’indica al ingredients. La quantitat de brou sempre és orientativa.
  • Quan l’arròs estigui al punt, retireu del foc, hi afegiu una nou de mantega, un rajolí d’oli de tòfona i empolvoreu amb el parmesà. Remeneu una mica amb suavitat, deixeu reposar dos minuts i ja podeu emplatar.
  • Decoreu amb una branqueta de julivert i serviu ben calent i al moment.

Ja tinc ganes de començar a  veure la gastroesfera plena d’arrossets bons!

5/4/12

Ous farcits de gambes amb puré de pèsols

IMG_7792

Com ja sabeu, des de fa alguns mesos vaig començar una nova secció al blog dedicada a les receptes de la meva àvia, la iaia Roser. La recepta que us presento avui no és de les que més recordo de la meva àvia, però quan vaig revisar el recull de receptes que em van donar els meus tiets, em va cridar de seguida l’atenció i em va semblar que podia ser un aperitiu perfecte. A més, l’ingredient principal, que són els ous, són un producte que sempre em fa pensar molt en la meva iaia.

Ingredients per a 8 mitjos ous:

IMG_7733

4 ous
24 gambes roges
1 ceba de Figueres
un rajolí de llet

Per a la maionesa:

1 ou
250 ml d’oli d’oliva suau
un rajolí de vinagre
un polsim de sal

Per al puré de verdures:

150 g de pèsols
150 g de patata
250 ml d’aigua
un polsim de sal

Preparació:
Temps estimat:
1 hora

 IMG_7804

  • Primer de tot, posem aigua a bullir en un cassó i, quan arrenqui el bull, hi introduïm els quatre ous i els deixem coure 10 minuts, fins que quedin durs.
  • Mentrestant, pelem les patates, les fem a quadrets petits i les posem en un cassó amb els pèsols congelats, un gotet d’aigua i un polsim de sal. Deixem coure a foc mig durant uns 15 minuts.
  • Quan els ous estiguin cuits, els passem per aigua freda i els pelem. Reservem.
  • Quan la patata i els pèsols estiguin cuits, els passem per la batedora elèctrica procurant que quedi un puré força espès. Si cal, podeu treure una mica d’aigua de la cocció. Jo aquest cop he deixat gairebé tota l’aigua de cocció i el puré m’ha quedat poc dens. La meva àvia feia un puré molt dens que disposava amb ajuda de la màniga pastissera, com si fos nata.  
  • Posem en una paella un rajolí d’oli i, quan estigui calent, hi sofregim les gambes senceres, un minut per cada banda. Reservem.
  • En el mateix oli hi sofregim una ceba ratllada a foc baixet, fins que comenci a agafar un punt de color.
  • Mentrestant, pelem les gambes i en reservem vuit de senceres per decorar. La resta les tallem a rodanxes.
  • Per altra banda, tallem els ous durs per la meitat i separem les clares dels rovells.
  • Quan la ceba estigui al punt, hi afegim les gambes trossejades, la meitat dels rovells d’ou, un rajolí de llet sencera i un polsim de sal.
  • Deixem coure un minut i retirem la paella del foc.
  • Muntem els ous farcint-los amb les gambes.  Posem per sobre la maionesa amb ajuda d’una màniga pastissera i, finalment, decorem amb la gamba sencera que havíem reservat.
  • Acabem de decorar el plat amb el puré de pèsols que aportarà al plat un toc de color molt abellidor. Si us ha quedat prou espès, també el podeu disposar amb ajuda de la màniga pastissera imitant la forma d’una nata muntada. Així és com ho feia la meva àvia, però a mi aquest cop el puré m’ha quedat un pèl massa lleuger.

Ja veureu com el plat fa molt de goig i vesteix molt la taula! I no cal que us digui que els ous estan per llepar-se els dits…

IMG_7806
Bon profit!!!!