25/3/11

Bacallà de Quaresma de la iaia Roser

IMG_8033

El plat que us presento avui és una recepta de la iaia Roser, la meva àvia paterna, de qui ja us he parlat vàries vegades perquè era una gran cuinera. Des que va morir, el dia de Reis sempre elaborem alguna de les seves receptes, que els meus tiets s’han dedicat a passar a net i hem recopilat en un llibret.

Avui, fullejant aquest llibret he vist una recepta que m’ha semblat genial per a aquestes dates. Es tracta del bacallà de Quaresma, que a cada casa es prepara d’una manera diferent però sol tenir en comú l’ingredient principal, el bacallà, i l’ou dur, molt típic d’aquests dies en què era comú l’abstinència de la carn. La meva àvia el preparava amb pèsols, carxofes i rovellons, com si es tractés d’una jardinera, i així és com l’he preparat jo.

Ingredients:

8 talls del morro de bacallà
4 ous
2 carxofes
12 rovellons (en aquesta època, en conserva)
4 grapats de pèsols congelats
1 ceba
2 tomàquets madurs
oli d’oliva i sal

Preparació:
Temps estimat:
40 minuts

IMG_8031

  • Primer de tot bullim els ous durant 10 minuts per fer-los durs.
  • Mentrestant, enfarinem el bacallà i el fregim en una cassola amb una mica d’oli d’oliva. Reservem.
  • En el mateix oli on hem fregit el bacallà, hi fregim les carxofes tallades a trossets mitjans i també enfarinades. Un cop cuites les reservem.
  • Tot seguit, rallem la ceba i el tomàquet i ho sofregim a la mateixa cassola.
  • Posem els pèsols 4 minuts al microones a mitja potència per tal que es descongelin.
  • Afegim els pèsols, les carxofes i els bolets ben esbandits a la cassola i ho deixem coure 5 minuts amb mig gotet d’aigua.
  • Finalment, afegim el bacallà i els ous durs pelats i partits per la meitat. Deixem que faci xup-xup uns minuts més i llestos!

Estic contenta perquè preparar els plats que feia la meva àvia em fa venir a la memòria bons moments. La veritat és que jo no recordo haver menjat aquest plat en concret, però recordo perfectament els diumenges que anàvem a dinar a casa els meus avis i, només entrar, ja preguntàvem quin plat havia preparat la iaia. A mi m’encantava anar-la a veure a la cuina –tot i que sé que a ella no li feia gaire gràcia i l’atabalàvem una mica- i quedava embadalida davant dels fogons. També recordo que, quan no se n’adonava, agafava una cullerada de sal del saler de fusta que tenia i me la menjava d’amagat. Quines coses!

16/3/11

Calçotada a Vallgorguina

IMG_7705

Fa alguns caps de setmana vam anar a Vallgorguina a fer una calçotada de les autèntiques, de les que et prepares tu mateix a les brases i et cruspeixes enmig de la natura. Quan el dissabte al matí ens vam llevar, el cel totalment ennuvolat i el terra mullat després de tota una nit de pluja no convidaven massa a sortir de casa i menys per fer una calçotada a l’aire lliure. La Sara, però, ens va animar a sortir igualment i va proposar que, si plovia, anéssim a menjar els calçots a casa els seus pares que és molt a prop del lloc on anàvem.

Així doncs, la Raquel i jo vam quedar per fer el romesco (veure recepta més avall) que ens havíem compromès a portar i cap a quarts de dotze vam agafar el cotxe sense gaires esperances de poder passar el dia a l’aire lliure. El cas és que, a mesura que ens acostàvem a Vallgorguina, el cel es va anar aclarint, la pluja va parar en sec i va començar a sortir un sol que semblava que estigués esperant la nostra arribada.

Quan vam arribar, la Sara la Cristina i el Rori ja havien reservat taula i havien començat a organitzar-ho tot. Els nois es van posar a les brases i van passar una bona estona coent els calçots, la carn de be, les botifarres i les carxofes. Les noies ens vam encarregar de preparar les verdures, preparar el pica-pica i omplir el porró amb txamarrusqui, un nom que ens vam inventar a casa meva per referir-nos al vi negre amb llimonada.

compo 1

La pencada va valdre la pena, perquè vam gaudir com nens menjant els calçots i la carn, especialment les botifarres que van quedar delicioses. Vam acabar tots amb les mans negres i les cares brutes de romesco, però ens ho vam passar pipa i vam menjar com uns reis.

IMG_7755
A més, l’Albert va posar la guinda al pastís portant unes postres de pasta de full de la pastisseria dels seus pares, situada al carrer Pere Grau del Masnou. Un autèntic luxe!

IMG_7766

Després de dinar, i després d’haver empinat el colze vàries vegades, l’Aitor, un bon amic de la Sara, ens va proposar passar una estona dalt d’unes xanques, que duia a la furgoneta perquè té un negoci a França relacionat amb el tema. Com podeu veure a les imatges, va ser una experiència molt divertida i, per a alguns, una mica temerària i tot!

compo 2

Va ser un dia rodó: bon ambient, bon menjar, molt bon temps i, fins i tot, una mica d’esport d’aventura! Qui hauria dit que amb el cel que ens vam llevar acabaríem tenint un dia tan esplèndid!

Ingredients per al romesco:
1 cabeça d’alls
100 g d’ametlles torrades
30 g d’avellanes torrades
4 tomàquets madurs
una galeta Maria
1 nyora
oli, sal i vinagre

Preparació:
Temps estimat: 20 min + 30 de cocció
  • Primer de tot, si voleu el dia abans, escaliveu els tomàquets i la cabeça d’alls excepte un que el reservarem cru. Podeu escalivar les verdures a la planxa, però és més còmode fer-ho al forn.
  • A continuació, poseu les nyores en remull amb una mica d’aigua tèbia.
  • Tot seguit, piqueu bé les ametlles i les avellanes amb l’all cru. Ho podeu fer amb la mà de morter, però serà menys feixuc si teniu una picadora elèctrica.
  • En un vas americà, poseu-hi els tomàquets escalivats pelats i sense llavors, els alls escalivats pelats, la nyora i la galeta Maria. Hi ha gent que només aprofita la polpa de la nyora rascant-la amb un ganivet, però per a aquesta recepta la podeu posar amb la pell. Només n’heu de retirar les llavors i la cueta.
  • Afegiu-hi un polsim de sal i un bon raig de vinagre (eviteu els balsàmics) i passeu-ho per la batedora elèctrica tot afegint-hi l’oli mica en mica.
  • Incorporeu la picada i seguiu afegint oli fins que tingui la textura desitjada, tot depèn de gustos. Per menjar amb calçots va bé que la salsa no sigui molt espessa, perquè es pugui sucar bé, però tampoc massa clara, per tal que no regalimi. Es tracta de trobar el punt!
  • Acabeu de batre la mescla per barrejar bé els ingredients i tasteu la salsa per poder rectificar de sal i vinagre.
  • El més tradicional és servir el romesco en un recipient de terrissa o en un morter, però podeu fer servir qualsevol recipient prou ample per poder-hi sucar còmodament.
El truc de la galeta el dec, un cop més, a la meva amiga Lupe que cada vegada està demostrant tenir més habilitats darrere els fogons!

12/3/11

Faves a la catalana

IMG_7946

L’altra dia, anant amb la Lupe a buscar algunes verdures per fer el dinar, vaig veure una terrina de faves desgranades i no vaig poder evitar la temptació de comprar-les. Tot i que les faves no han estat un plat gaire habitual a casa meva, recordo que de tant en tant la meva àvia en feia i en portava una cassoleta a casa, perquè a la meva mare li agradaven molt. Confesso que no era el meu plat preferit perquè el sabor de les faves el trobava massa fort, però amb el temps i l’edat el paladar es va acostumant als sabors més difícils.

El cas és que avui m’he decidit a preparar unes faves a la catalana, seguint la recepta tradicional i emprant els ingredients que feia servir la meva àvia. Han sortit boníssimes i fins i tot l’Aleix –que pensava que m’arrufaria el nas- se n’ha menjat un bon plat!

Ingredients:


400 g de faves desgranades
2 grapats de pèsols congelats
200 g de botifarra negra
200 g de cansalada viada
3 cebes tendres
4 alls
1/2 copeta d’anís
1/2 litre de brou de verdures
2 branquetes de menta
2 fulles de llorer
sal i oli d’oliva

Preparació:

Temps estimat: 45 minuts
IMG_7964
  • Primer de tot sofregiu la botifarra tallada a rodanxes en una cassola. Aquest cop, la carnissera me l’ha tallat massa prima i s’ha desfet tota. És millor fer-ne rodanxes una mica més amples, d’1’5 cm. A més, per evitar que la botifarra es desfaci, podeu passar els talls per farina abans de fregir-los.
  • Retireu la botifarra de la cassola i fregiu-hi la cansalada viada tallada a tiretes.
  • Piqueu la ceba no massa fina i afegiu-la a la cassola amb la cansalada. Afegiu-hi les faves, els alls sencers amb pell una mica aixafats, la menta i les fulles de llorer.
  • Deixeu que es coguin les verdures durant uns minuts i afegiu-hi mitja copeta d’anís. Jo he fet servir l'Anís del Mono, per fer honor a la meva ciutat, Badalona.
  • Quan l’anís s’hagi evaporat, cobriu les verdures amb el brou de verdures. Jo he fet servir un brou casolà que tenia congelat i que havia fet la setmana passada amb 2 porros, dues pastanagues, una xirivia, 2 naps, unes fulles d’api i 3 carxofes. Si no teniu brou fet, podeu emprar aigua o un brou suau de brick.
  • Deixeu que les faves es coguin amb la cassola tapada durant uns 20 minuts, a foc mig.
  • Afegiu-hi la botifarra i els pèsols congelats i deixeu-ho coure 10 minuts més. Els pèsols ajuden a contrarrestar el sabor més amarg de les faves i aporten un punt de dolçor al guisat. De totes maneres, si no els hi voleu posar, no passa res, tindreu un plat amb un sabor més intens i, en aquest cas, podeu afegir-hi un polsim de sucre.
  • Un cop cuites les faves, retireu-les del foc, deixeu-les reposar uns minuts i emplateu-retirant els alls i les herbes. Podeu decorar el plat amb una branqueta de menta.
És molt aconsellable preparar les faves el dia abans perquè, com passa amb molts guisats, d’un dia per l’altre, quan han reposat una mica, són molt més bones!

10/3/11

Restaurant Hoffman

restaurant exterior gran

Aquesta setmana, aprofitant que jo estic de setmana blanca i tinc els migdies força tranquils, hem decidit complir un dels meus somnis gastronòmics: una degustació al restaurant de Mey Hoffman, un dels clàssics barcelonins indispensables. Hem aprofitat aquesta setmana perquè als migdies hi ha un menú de 45 € que permet fer-se una bona idea de les elaboracions del restaurant i, evidentment, surt més bé de preu que menjar a la carta.

El restaurant, situat al carrer La Granada del Penedés, té un aspecte clàssic, sobri i acollidor, molt en consonant amb les elaboracions que es fan a la seva cuina, visible des del menjador a través d’un finestral curosament cobert amb una cortina molt fina que permet veure feinejar els més de deu cuiners esmerats a fer el més agradable possible la nostra degustació. El servei de sala, molt atent, també ha contribuït a fer agradable la nostra estada i ens ha orientat, en tot moment, sobre les possibles opcions que permetia el menú, consistent en tres plats més unes generoses postres.

compo

Abans de començar amb la degustació, ens han portat uns aperitius molt apetitosos consistents en uns bunyolets de bacallà, unes chips de patata violeta, carabassa i nap, un xarrup de sopa de ceba amb cruixent de pernil i uns bastonets de pasta filo amb herbes aromàtiques i sobrassada que he trobat exquisits. Tampoc podia faltar l’assortiment de pans amb oli d’oliva, mantega i sal que ara sembla indispensable en qualsevol restaurant de categoria (o en els que pretenen se-ho sense aconseguir-ho del tot).

IMG_2927

IMG_2937

Com a aperitiu ens han servit un platet amb tataki de tonyina i un caneló de verdures. Feia tan bon pinta que fins i tot m’he menjat el tataki, malgrat que no m’agradi el peix cru.

IMG_2930

Com a entrant, l’Aleix ha pres un plat de carn d'olla en terrina amb la seva escudella i jo he optat per una deliciosa amanida niçoise presentada amb una delicadesa que m’ha semblat excepcional. Tots els elements típics de la niçoise hi eren presents, però els productes eren excel·lents i la disposició molt original i curosa: l’ou de guatlla, la tonyina al natural, la patata tallada arrodonida, una punta d’espàrrec i una oliva negra sense el pinyol, tampoc faltava l’anxoveta i el pebrot vermell que feia de coixí a l’ou amb el rovell un pèl cru. Una autèntica delicatessen

IMG_2943

IMG_2940

El plat de peix ha estat per a mi una porrusalda de bacallà amb patates i una crema fina d’allioli i, per a l’Aleix, un rap a la planxa amb verduretes. Els dos peixos estaven exquisits i fets al punt, la qual cosa amb el bacallà s’agraeix molt.

IMG_2946

IMG_2947

El plat de carn ha estat, per a tots dos, llata de vedella amb cebetes i pastanaga. Realment exquisida, tendre i melosa, i amb un suquet que ens ha fet sucar més d’un tros de pa. Tot i així, quan ja l’he tingut a taula, m’he penedit de no haver demanat els peus de porc amb bolets per poder provar els dos plats de carn que proposava el menú d’avui. Llàstima!

IMG_2951

Curiosament, les postres han estat, pel meu gust, el més fluix de tot el menú. Potser per les expectatives que hi tenia posades, però no m’han semblat tan espectaculars com m’havia imaginat. Hem compartit un fondant de xocolata Palmira i un tiramisú cruixent amb gelat al Marsala. El més divertit és que el fondant l’han servit amb una bosseta de caramel plena d’aranyons vermells. Es tracta d’una especialitat de Mey Hoffman que una vegada li vaig veure fer per la tele. D’altra banda, el fondant l’he trobat una mica atapeït i massa gran, tenint en compte que ja portàvem tres plats més el pica-pica, i la xocolata de fora m’ha semblat un pèl massa torrada. El tiramisú era correcte, amb unes textures molt atractives al paladar, tot i que he de confessar que no són les meves postres preferides. Potser hauria preferit provar alguna cosa de fruites, però l’Aleix ha preferit el tiramisú i no li he volgut discutir.

IMG_2956

IMG_2958

L’experiència ha estat de 10 i el preu final, tenint en compte el que corre pel món, tampoc m’ha semblat excessiu. Les racions han estat més que generoses, sense arribar a ser excessives, i l’ambient i el tracte molt agradable. Llàstima que hem hagut de marxar a corre-cuita, deixant els petit fours a mitges, perquè l’Aleix feia tard a la feina… De ben segur que repetirem! Ara, de moment, toca anar fent guardiola!

9/3/11

Restaurant Con Gràcia


El dissabte passat, seguint les recomanacions de la meva companya i amiga Cristina, vam anar a sopar al restaurant Con Gracia que, com us podeu imaginar, es troba situat al cor del barri barceloní de Gràcia, concretament al carrer Martínez de la Rosa num. 8.
Com podeu veure en les imatges, es tracta d’un restaurant petit i acollidor, amb un menjador amb no més de 10 taules ateses per un mâitre molt cordial i molt professional que ens va anar orientant i aconsellant durant tot el sopar. El que més ens va sorprendre és que la nostra taula va ser l’única del restaurant en què els comensals érem autòctons. Totes les altres taules estaven ocupades per turistes anglesos que havien reservat les seves millors gales per al sopar: vestits de nit, joies cridaneres, sabates de taló, corbates, pentinats de perruqueria… Tot plegat força surrealista tenint en compte que estàvem al barri de Gràcia! Només una altra taula es va omplir a última hora amb una parella catalana i una altra de brasilera. L’explicació que vam donar a aquest fenomen tan inusual és que el chef del restaurant és d’origen anglès i l’establiment, de ben segur, que deu sortir en alguna guia turística anglosaxona. El cas és que vam sopar en ple barri de Gràcia sentint-nos guiris a casa nostra!

Com que vam arribar bastant d’hora, vam demanar uns aperitius: L’Aleix va prendre una cervesa Moritz i jo vaig demanar un Martini blanc, però em van servir un Izaguirre que, pel que sembla, està de moda i és una mica més refinat i aromàtic que el Martini. Mentre preníem l’aperitiu ens van treure unes croquetes de botifarró petitones i molt gustoses que van anar la mar de bé per obrir la gana. Vam seguir -tal com és habitual en tots aquests restaurants bistronòmics que ofereixen menús degustació- amb un deliciós pa d’olives negres que vam sucar en oli d’oliva, un oli preparat pel chef amb herbes aromàtiques i una mescla de sal, pebre i altres espècies que ens van dir que havíem d’endevinar però que, finalment, no ens van corroborar. A mi em va semblar que hi podia haver coriandre i potser una mica de safrà, perquè es veien uns puntets vermells, però ens quedarem amb la incògnita.
Com que aquesta tarda anàvem atrafegats i no vam pensar a agafar la càmera, no vam poder fer la foto de rigor a tots els plats i les imatges que veieu en aquest article les hem tret de la web, però penso que són suficients per fer-se una idea de la mena de local i la mena de plats que serveixen.
compo
Dels dos menús que proposa el restaurant, ens vam inclinar pel “Menú sorpresa”, consistent en una selecció de 7 plats escollits pel chef, amb la petició especial que no ens servissin ni carn ni peix crus, ni fetge ni ostres. El mâitre ens va recomanar un vi blanc procedent de Nova Zelanda que ens va acompanyar al llarg de tot el sopar. De totes maneres, també hi ha la possibilitat de fer un maridatge i tastar diferents vins al llarg de la degustació, una opció que va ser molt ben rebuda per tots els turistes de les taules veïnes que assaborien entusiasmats vins catalans i d’altres regions de la Península.
El primer plat que ens van portar era una tapeta de foie micuit amb reducció de Pedro Ximenes i una melmelada de ceba que estava francament deliciosa. Vam continuar amb un original risotto de fabes i xoriço que estava sensacional, tot i que el sabor era molt intens i es notava força el punt de fumat del xoriço. El plat de peix van ser uns molls envinagrats amb patates violeta i espàrrecs que, a mi personalment, no em van entusiasmar gaire. El moll –o roger, com és conegut a Barcelona i altres regions de Catalunya- no és un peix que m’agradi massa i les vitelottes o patates violetes  són molt vistoses però, pel meu gust, són pràcticament incomestibles. Com que tenen una alta concentració de midó, tenen una textura molt densa i un sabor no massa agradable al paladar. Tallades primes i fregidetes encara, però com ens les van servir feien molta patxoca però només com a decoració del plat. El plat de carn va ser un magret d’ànec que, tal com vaig demanar, em van portar molt fet. El problema és que el magret és una carn que s’ha de menjar crua, perquè feta no val res i és molt eixarreïda. Penso que, si un comensal indica que no li agrada la carn crua, se li hauria de poder oferir una carn adequada per menjar més feta, una carn guisada, per exemple, com un jarret de vedella. L’Aleix, que se’l va menjar al punt tal com toca, tampoc va semblar massa entusiasmat amb el plat.
Les pre-postres van ser un mini granissat de llimona natural acompanyat d’una flor oriental molt exòtica i peculiar. El mâitre ens va aconsellar que ens la mengéssim abans del gelat per notar el seu sabor metàl·lic i el seu efecte anestèsic que es va aturar quan vam assaborir la primera cullerada de granissat. Una experiència més curiosa que agradable. Les postres van ser una panacota amb escuma de gerds i regalèssia molt aconseguida. Juntament amb el risotto, va ser el plat que més em va sorprendre. El toc de regalèssia el vaig trobar exquisit.
Vam acabar la vetllada amb un cafè i una infusió acompanyats d’uns petit fours una mica raquítics, en consonància amb tot el sopar que, pel nostre gust, va ser una mica escàs. A més, dels 7 plats que constava la degustació, només ens en surten 6, a no ser que el pa amb oli o les croquetes ja es considerin un plat del menú... La veritat és que, a diferència del que ens sol passar quan anem a fer un menú degustació, quan van arribar les postres, jo tenia la sensació que encara havien d’arribar els plats principals. Fins i tot em va passar pel cap d’anar a fer un shawarma a alguns dels libanesos que hi ha pel barri! Tot plegat, a més, va resultar bastant més car del que pensàvem i vam acabar pagant més de 70€ per cap. Una bona garrotada!!!

6/3/11

Pasta de full amb fruites i crema

IMG_7912

La pasta de full és una de les meves bases preferides per a elaboracions tant dolces com salades. Es tracta d’una pasta molt lleugera i versàtil que podem comprar al supermercat fresca o congelada i que dóna sempre molt bon resultat. Admiro molt els més atrevits que elaboren la pasta de full a casa, però jo de moment encara no m’hi veig en cor i, tenint marques tan bones com La Cocinera –que acostumo a fer servir quan compro la base fresca- , la veritat és que em fa una mica de mandra posar-m’hi…

La recepta que us proposo avui és tot un clàssic i, a casa, sempre té molt bona acceptació. Avui l’he preparat per portar-li a la iaia Maria, que fa un temps que està bastant “patxutxa” i tenia ganes de fer un brindis amb cava i tenir-nos a tots a prop. Aquesta tarda l’anirem a veure a la residència i espero que tingui una bona sorpresa en veure que, a més de cava, tindrem un bon dolç per llepar-nos els dits!

Ingredients:

1 base de pasta de full
1/2 litre de llet
1 branqueta de canyella
la pell de 1/2 llimona
120 g de sucre
4 rovells d’ou
50g de Maizena
2 kiwis
3 mandarines
4 maduixes

Preparació:
Temps estimat:
1 hora

IMG_7901
  • Primer de tot comencem a preparar la crema pastissera: posem la llet en un cossi amb les pells de llimona i la branqueta de canyella i ho posem al foc fins que bulli. Quan arrenqui el bull, retirem el cossi, colem la llet per treure’n les pells de llimona i la canyella, i ho deixem infusionar durant uns 10 minuts amb la tapa posada.
  • Mentrestant, mesclem en un bol els rovells d’ou i el sucre fins que ens quedi una pasta homogènia i cremosa.
  • Seguidament, dissolem la Maizena amb una mica de llet tèbia, fins que no quedi cap grumoll.
  • Tornem a posar el cossi al foc i, quan estigui a punt d’arrencar el bull, hi afegim primer la Maizena. Abaixem una mica el foc i  anem remenant, sense parar, fins que comenci a espessir una mica.
  • Aleshores hi afegim els rovells amb el sucre i seguim remenant sense parar, fins que hagi acabat d’espessir.
  • Retirem la crema del foc, la posem en un bol i la tapem amb un tros de film transparent que ha de tocar directament la crema per tal que no faci crosta. Deixem que refredi.
  • A continuació, despleguem la base de pasta de full, la tallem per donar-li forma quadrada i amb els trossos sobrants fem tires d’1’5 cm que posarem al voltant de la base, com si fos un marc. Perquè les tires s’enganxin millor a la base podeu fer servir una miqueta d’aigua.
  • Punxem la base amb una forquilla perquè no pugi massa, i l’introduïm al forn prèviament escalfat a 210º. La cocció depèn molt del forn i de la massa que feu servir, així que és millor anar controlant i treure la pasta de full quan comenci a estar dauradeta. Per tal que els contorns quedin més daurats i brillants els podeu pintar amb una mica de rovell d’ou. Jo aquesta vegada no ho he fet i també ha quedat força bé…
  • Si la part del centre de la base s’ha inflat una mica –sempre passa encara que la punxis- premeu amb cura amb la mà plana i llestos. Tot seguit, farciu la màniga pastissera amb la crema i ompliu la base de pasta de full.
  • El darrer pas serà cobrir la crema amb les fruites tallades a làmines finetes. Les mandarines les he tallat seguint una tècnica que vaig aprendre al darrer curs de l’Aula Gastronòmica, on la Mireia Anglada ens va ensenyar un munt de tècniques de tall i ens va donar molt bons consells sobre com agafar els ganivets, com pelar les verdures, quins són els estris indispensables en una cuina, com tenir-ne cura… La tècnica que he seguit per presentar les mandarines consisteix a pelar les fruites “al viu”, fent moviments de serra amb el ganivet, per trobar la polpa de la fruita. Després, per tal de treure’n els grills, es fan dues incisions, procurant que les pells quedin fora.
  • Per acabar, preparem un almívar amb 4 cullerades de sucre, un rajolí d’aigua, un rajolí de suc de llimona i 2 cues de peix de gelatina.
  • Finalment, reguem les fruites amb l’almívar amb ajuda d’una cullera. Deixem que es refredi i ho posem a la nevera fins que sigui l’hora de menjar.
Ara mateix tinc la pasta de full a la nevera i fa una pinta que ja li clavaria mossegada. D’aquí una estoneta ja us podré dir com està i si ha passat la prova de la iaia Maria, que és una gran cuinera però, afortunadament, sempre ho troba tot bo! I és que no hi ha res com les iaies…