29/1/11

Les 3 pommes

Compo

Ja feia temps que la Mariona i l’Edmon ens parlaven de la crêperie Les 3 pommes, però mai trobàvem el moment d’anar-hi tots quatre. El cap de setmana passat es va donar l’oportunitat i no la vam voler deixar escapar, ja que estàvem impacients per provar les crêpes de les quals ens havien parlat tan bé.

La crêperie, situada al carrer Aragó amb Villarroel, és un petit restaurant amb encant especialitzat en crêpes, pâtés, formatges i altres especialitats de la Bretanya francesa. El menjador és petit, igual que les taules, que gairebé es toquen les unes amb les altres, i les parets estan decorades amb motius florals entre els quals destaca una enorme pissarra que dona la benvinguda als comensals. Tot plegat fa que el local tingui un aire pintoresc i molt acollidor.

Tot i que, com ja he dit, la carta inclou diverses especialitats franceses, el plat estrella de les cartes són les crêpes, així que tots quatre vam demanar una crêpe de sarrasin, un cereal diferent del blat amb el qual s’elaboren les crêpes salades que els francesos anomenen galettes. L’Aleix i jo vam compartir una Normanda -amb pollastre, xampinyons, emmental i sidra- i una Superbikini –amb pernil dolç, emmental i xampinyons. La meva germana va demanar una Bretona –a base d’espinacs i formatge de cabra- i l’Edmon una Guillaume.

De postres vam compartir una crêpe de Nutella i una Reinette, amb poma i Calvados flamejat, que ens van dur a la taula que encara flamejava.

IMG_7633

Va ser un àpat molt agradable en un entorn molt singular. Segur que repetirem!

22/1/11

Enrotllat de tonyina amb cogombrets

IMG_7557

La recepta d’avui va sorgir de la necessitat d’aprofitar unes oblees de farina que havia fet servir dies enrere per preparar una tapa de sardines amb brie i melmelada de tomàquet. Com que no és un producte que acostumem a fer servir a casa, vaig haver de conjugar una mica d’imaginació amb els pocs ingredients que hi havia per la nevera. De la improvisació va sortir aquest enrotllat de tonyina, cogombrets i amanida, que va resultar més lleuger i apetitós del que ens pensàvem.

Ingredients per a 4 persones:

4 oblees de farina (Bimbo Roll’s)
4 llaunes de tonyina
2 tomàquets madurs
enciams variats
cogombrets adobats
6 olives negres
oli i sal

Preparació:
Temps estimat:
10 minuts

IMG_7567

  • Poseu els enciams amanits al centre de l’oblea de dalt a baix.
  • Talleu els tomàquets a rodanxes fines i poseu-ne tres a sobre els enciams. Amaniu amb una mica més d'oli i sal.
  • Col·loqueu la tonyina esmicolada per sobre els tomàquets.
  • Finalment, decoreu el plat amb els cogombrets tallats a rodanxes i tres mitges olives negres.
  • Ja només cal enrotllar i menjar!

Per cert, si algú sap algun truc per presentar les oblees enrotllades, serà benvingut. Ja he dit que no tinc per costum emprar aquestes “tortitas” i no hi ha hagut manera que s’aguantés enrotllada. Per fer la foto l’Aleix me l’aguantava d’un extrem…

13/1/11

Un regal inesperat: La Taula d’en Bernat

IMG_7641

Aquests Reis estava especialment impacient perquè sabia que l’Aleix feia temps que en duia una de cap. No m’havia donat cap pista sobre el meu regal i, la veritat, jo no tenia ni idea de què li podia portar tant de tràfec…

El dia 5 al vespre -que sempre el passem amb els amics mirant la cavalcada de Ses Majestats- l’Aleix ja m’havia avisat que potser no hi arribaria a temps, perquè havia de fer uns últims encàrrecs. Us podeu imaginar la meva curiositat… Estava segura que l’Aleix em sorprendria, però mai hagués dit que el seu regal fos aquest.

Quan ens vam llevar el dia 6, els Reis havien passat per casa. Aquest any no hi havia gaires paquets, i entre tots en destacava un que duia el meu nom. Vaig estripar el paper de l’embolcall entusiasmada i, dins, hi vaig trobar una caixa de color violeta. Entre un munt de papers de colors: La Taula d’en Bernat, el meu blog convertit en llibre!!!! I al darrere, hores i hores de feina de l’Aleix.

Només aleshores vaig comprendre les misterioses visites a casa el meu cunyat –que és dissenyador gràfic- i les hores extra a l’oficina. Un munt d’hores, perquè el llibre inclou tots els posts, des del primer fins l’estiu passat, des de l’any 2008. Jo crec que no em van caure les llàgrimes perquè la sorpresa em va deixar atònita. Vaig passar totes les pàgines emocionada, una a una, recordant quan vaig decidir començar el blog i gaudint dels records que m’evocava cada recepta.

IMG_7642

IMG_7644

IMG_7652

Quan ja l’havia mirat i remirat, vaig col·locar el llibre, el meu llibre, al meu prestatge gastronòmic, on hi tinc tots els llibres de cuina, que ja comencen a ser un munt!

IMG_7661

Un regal així no me l’esperava. I no puc imaginar-ne un altre que em fes més il·lusió!

9/1/11

Tarta Tatin de poma

IMG_7617

Aquests dies, l’Aleix i jo, no hem estat gaire fins de la panxa i, quan en Pansu ens va dir que ens convidava a dinar, vaig haver de pensar en unes postres que no ens fessin recaure en la maleïda gastroenteritis que ens ha estat incordiant durant tota la setmana. Com que ja fa uns quants dies que les nostres postres són pomes al forn, la tarta Tatin va ser el primer que em va venir al cap.

Aquest cop, la vaig preparar tal com ens havia explicat la Beatriz de l’Aula Gastronòmica, una forma molt senzilla amb un resultat sorprenent. Jo només hi he afegit el toc de la canyella, que em sembla ideal per ressaltar el gust de les pomes.

La tarta Tatin té el seu origen a França, a finals del segle XIX. S’explica que les germanes Tatin -Stéphanie i Caroline- que regentaven el famós Hotel Tatin de Lamotte-Beuvron, van preparar la tarta gairebé per accident intentant aprofitar un munt de pomes que s’havien cuit més del compte. El cas és que l’error de Stéphanie es va acabar convertint en un gran encert, donant lloc a una de les tartes més populars de França i d’arreu del món.

Ingredients:

IMG_7609

1 base de pasta de full
1 kg de pomes Golden
150 g de sucre
75 g  de mantega
1 ampolla de crema de llet
canyella en pols

Preparació:
Temps estimat:
10 minuts + 45 minuts de cocció

  • Primer de tot enceneu el forn i poseu-lo a 250º.
  • Unteu un motlle d’uns 24 cm de diàmetre amb una mica de mantega. Jo vaig fer servir un motlle de silicona quadrat que m’han portat el Reis (a part de l’Orient, també es pot trobar a l’Hàbitat). Primer vaig pensar que la forma quadrada restaria gràcia a la tarta, però un cop tallada en porcions individuals, gairebé diria que m’agrada més que rodona.
  • Un cop untat el motlle, escampeu-hi la meitat del sucre, de manera que quedi ben repartit per la base.
  • A continuació, peleu les pomes i talleu-les a quarts, retirant-ne el cor i les llavors.
  • Col·loqueu els trossos de poma damunt del sucre, de manera que la part dels pinyols quedi de cara cap amunt. Penseu que la tarta tatin, al final, s’ha de girar, i convé que la part més maca quedi damunt.
  • Poseu per sobre la poma la resta de sucre i la mantega tallada a trossets petits.
  • Cobriu la tarta amb la pasta de full. Si cal, la podeu retallar per donar-li la forma del motlle procurant que sobrin uns 5 cm respecte la base.
  • Entaforeu la pasta de full cap endins amb ajuda dels dits o d’un ganivet. Per a aquest procediment va molt bé que el motlle sigui de silicona perquè les parets del recipient es poden retirar perfectament.
  • Punxeu la pasta de full amb una forquilla per tal que la massa no pugi i introduïu el motlle al forn.
  • Abaixeu el foc i deixeu coure uns 35 minuts o fins que estigui la pasta daurada. Si veieu que encara li falta una mica, podeu deixar-ho 10 minuts més només amb el foc de baix.
  • Podeu servir la tarta amb una mica de crema de llet i canyella en pols.

Ja veureu què fàcil, i quin resultat més bo!

3/1/11

Restaurant Coure: un cap d’any diferent

IMG_7485

Aquest cap d’any no teníem massa ganes de fer res i l’Aleix i jo ja ens havíem fet la idea de quedar-nos a casa i celebrar l’entrada d’any amb un soparet íntim i poca cosa més. Finalment, la meva germana i l’Edmon ens van proposar fer alguna cosa junts i vam acabar reservant taula al Restaurant Coure, on feia temps que teníem ganes d’anar i que oferia un menú de cap d’any amb raïms i “cotillon” per 55 euros (begudes a part). Com que el preu no ens va semblar malament -tenint en compte que es tractava de cap d’any- i teníem ganes de celebrar-ho d’una manera diferent, ens vam acabar de decidir. I encara vam tenir la sort de poder aparcar el cotxe just davant del restaurant!

El lloc ens va semblar molt agradable, tot i que ens van posar a la zona de fumadors sense avisar. S’ha de dir, però, que els puros i les cigarretes no van començar a aparèixer fins després de les postres i no van interferir gaire en la degustació. A més, les taules, generoses i parades amb globus, serpentines, antifaços i espantavelles, estaven força separades entre sí.

El menú de cap d’any va consistir en 4 aperitius, un peix, una carn, dues postres i l’indispensable raïm per a les campanades. Per beure vam demanar un vi blanc que ja havíem provat en una altra ocasió i que ens havia agradat força: el Secrets. La Mariona i l’Edmon, que no són gens amants de les begudes alcohòliques, es van conformar amb l’aigua que els cambrers anaven servint cada cop que es buidava la copa.

Abans de començar a servir el menú, la cambrera ens va preguntar si érem al·lèrgics a algun aliment o hi havia alguna cosa en especial que no ens agradés i vam decidir canviar les òstres que hi havia com a aperitiu per una altra cosa. La resta del menú va quedar en secret, cosa que crec que a la meva germana i a l’Edmon no els va fer gaire gràcia…

El primer aperitiu que ens van servir era una vichyssoise d’herbes aromàtiques amb escopinyes i caviar. La veritat és que la vichyssoise estava exquisida, amb un intens aroma de romaní. Però la combinació amb el sabor intens de marisc de les escopinyes, gairebé crues, i el caviar, no ens va acabar de fer el pes.

IMG_7457

A continuació, ens van portar un caneló de cabra (centollo) amb favetes i salsa de garotes. Va ser, sens dubte, un dels plats més ben acollits a la nostra taula, tot i que l’Edmon i jo vam haver de retirar força trossets de closca que havien quedat al farcit. A part d’aquest detall, el caneló estava deliciós i molt ben presentat.

 IMG_7459

El tercer aperitiu van ser unes tallarines de sípia amb pèsols deliciosos. Els pèsols estaven molt tendres i la sípia estava tallada tan primeta que fins i tot l’Edmon, que no pot suportar aquest peix, se la va menjar encantat. A mi em va encantar el toc d’alfàbrega que donava als pèsols un toc aromàtic molt original.

IMG_7462

El darrer aperitiu va ser un carpaccio de presa ibèrica marinada acompanyada de cogombrets adobats i un sorbet afruitat deliciós. A mi el carpaccio no em va acabar de fer el pes, perquè tot el que té aspecte de carn crua em fa una mica d’angúnia, però va tenir força èxit entre la resta de comensals, tant que ni tan sols vam tenir temps de fer la fotografia de rigor.

S’acostaven les dotze i ja començàvem a patir pels raïms… La meva germana em va comentar que entre les crítiques del restaurant havia llegit que el servei era molt lent i, el dia de cap d’any, no va ser una excepció. Personalment, crec que el retard va ser més degut a una qüestió de cuina que del personal de servei, que va passar algunes estones sense poder servir les taules, més que omplint les copes i el platet del pa.  

El peix va arribar a quarts de dotze: un tall d’escórpora amb verduretes i una escuma misteriosa que no vam poder esbrinar de què es tractava. El peix estava deliciós i al punt de cocció, però li faltava un punt de sal, tal com va observar la meva germana.

IMG_7464

El cas és que faltaven deu minuts per les campanades i la meva germana i jo ja patíem ja que, com és tradició a casa nostra, abans d’engolir els raïms seguim tot un ritual de pelamenta i abstracció de pinyols. Molt infantil, però eficaç, ja que és l’única manera que puguem menjar-nos els raïms amb les campanades. Al final, els raïms van arribar i vam aconseguir dur a terme el nostre ritual just a temps per a les campanades. Un any més, després d’engolir els 12 granets de la sort, ens felicitàvem pel nou any i ens desitjàvem tota la felicitat del món, salut i amor. El xin-xin va haver de ser amb vi, perquè encara estàvem a la meitat del sopar i els cambrers ens acabaven d’omplir les copes. Em va estranyar que no ens oferissin una copa de cava, almenys per brindar, però de fet a nosaltres ja ens va anar bé.

IMG_7468

Després dels raïms, menjar-se el plat de carn se’ns va fer una mica estrany, tot i que el garrí amb espinacs que ens van servir estava excepcional. Llàstima que els raïms ens el van esguerrar una mica…

IMG_7492

Les postres, unes de més lleugeres i unes altres de més contundents, van ser un pastís de formatge amb sorbet de poma i sopa de litxis i una mena de coulant de xocolata amb gelat i crocant. Tot i que la meva debilitat és la xocolata, he de dir que les primeres postres em van semblar excel·lents, molt refrescants i amb un sabor i unes textures molt agradables.

IMG_7499

IMG_7501

Malgrat el tema de la lentitud, el sopar va ser molt amè: vam menjar com uns reis i ens ho vam passar com nens fent sonar els espantavelles i inflant globus. Mai havíem passat el cap d’any en un restaurant, però és una opció que tindrem en compte altres anys!

2/1/11

Pastís de rap amb vinagreta de sèsam negre

IMG_7407

Fa temps, vaig publicar una recepta molt semblant elaborada amb escórpora, una de les meves primeres elaboracions del llibre de Recetas del Juan Mari Arzak. El plat d’avui el vaig fer durant aquestes Festes amb l’única variació que vaig emprar rap perquè em va ser impossible trobar escórpora, tot i que em consta que n’és època.

El resultat va ser espectacular, com sempre, i als meus pares els va sorprendre molt la presentació. Vaja, que l’Arzak em va fer quedar bé una vegada més… De totes maneres he de dir que el pastís queda més gustós amb l’escórpora.

IMG_7408

Aprofito aquest post per recomanar-vos el llibre Recetas de l’Arzak, és un clàssic indispensable d’on podeu treure un munt de receptes i un munt d’idees per fer dels vostres plats petites obres d’art.