30/10/09

Panellets 2009

Aquest any, un cop més, la darrera setmana de novembre ha estat plena d’activitat i creació. Aquestes dates, tot i que em sento més trista perquè el dia és més curt i es fa fosc de seguida, tenen un punt de màgia que gira entorn de la festa de Tots Sants.

A casa, des de que era ben petita, sempre ens reuníem una tarda per fer els panellets, i a mi aquesta tradició em meravellava perquè no estava gaire acostumada a veure tota la família a la cuina treballant de valent i com autèntics professionals. Cadascú tenia la seva especialitat: el meu pare era l’encarregat d’elaborar els bolets de xocolata seguint el mític truc de l’ampolla, la meva mare feia uns panellets de pinyons perfectes amb el mètode infalible de la tassa de cafè i la meva germana i jo ajudàvem amb el que podíem embadalides davant de l’activitat frenètica dels nostres progenitors.

Però el que més em fascinava era el resultat final: un munt de panellets de diferents formes i coloraines presentats en safates de cartró amb els mantellets blancs de paper. Quan arribava la nit de la castanyada tothom felicitava la meva mare i amb raó, perquè les safates de panellets feien un goig impressionant.

Des que ja no visc a casa els pares, he intentat continuar a casa meva aquesta tradició tan emotiva i tan arrelada a la meva família. Aquest any, la meva germana no va poder venir a casa perquè sortia massa tard de la feina, però es va afegir a la marató la Cristina, una companya de feina de la qual us he parlat en més d’una ocasió. La meva mare, tot i que també va plegar tard de la feina, va passar una estona per donar-nos un cop de mà amb els panellets de pinyons, que són la seva especialitat, i pintant els panellets amb el rovell d’ou.

Vam començar la panelletada cap a les cinc de la tarda i vam acabar gairebé a les onze de la nit. El resultat: 191 panellets, més 30 o 40 que es va endur la Cristina a casa seva per al seu marit i els seus nens, el Lucas i l’Ignasi, que segur que es lleparan els dits amb el bé de Déu de panellets que va fer la seva mare.

Però no us penseu que tot aquest munt de panellets són per a nosaltres. Em sembla que si ens arribéssim a menjar tots aquest panellets nosaltres sols, les bàscules de casa petarien en dos dies! Dels 191 panellets en van sortir un parell de safates per a l’Ester, una safata més gran per a la Júlia, dues safatetes petites per a les iaies, una altra de ben plena per als meus pares i els meus tiets i, finalment, una darrera safata que compartirem avui amb l’Àlex i l’Eli, que ens conviden a sopar a casa seva i a menjar castanyes i moniatos.

En el vídeo que teniu a continuació, podeu veure com vam fer els panellets. El dia abans vam preparar la massa, cadascuna a casa seva, per tal que reposés 24 hores. L’endemà va començar la panelletada a sis mans: les meves, les de la meva mare i les de la Cristina.



Els passos per elaborar la massa i els diferents tipus de panellets els trobareu explicats amb tot detall a Fent panellets en família. L’única innovació d’aquest any han estat les boles de coco guarnides amb xocolata que vaig fer per aprofitar el coco que havia sobrat, la clara d’ou i la xocolata desfeta dels bolets.

Per fer les boles de coco només cal mesclar ben mesclat el coco amb el sucre i les clares d’ou. Si cal, hi podeu afegir una miqueta d’aigua perquè es lligui més bé. La quantitat de sucre pot variar segons els gustos. Com que nosaltres no som gaire amants del dolç, jo hi poso la meitat de sucre que de coco. Un cop fetes les boles, les posem en un plat. Introduïm la xocolata fosa en una màniga pastissera de plàstic, hi fem un petit forat amb una agulla i decorem les boles amb filets de xocolata. Un cop guarnides, les posem a la nevera i, a l’endemà, ja estaran llestes per menjar.

Espero que us animeu a fer els vostres panellets i us animo a compartir aquesta tasca amb la família i els amics, ja que és la millor manera de passar-ho bé metre es va treballant. A tots i a totes, bons panellets i bona castanyada!

25/10/09

Pastís d’aniversari

Com ja debeu haver esbrinat els seguidors més fidels d’aquest blog, aquest any les meves amigues badalonines i jo hem complert la trentena. La darrera a afegir-se al club ha estat la Sara, la més jove de totes, però que ja no ens pot fer enveja passant-nos els seus vint-i-pico pels morros. Jeje! Algun dia havia d’arribar l’hora...

El pastís que us mostro en l’entrada d’avui ja fa temps que el vam fer per celebrar l’aniversari de la Raquel. Les úniques que estàvem per Badalona amb prou temps disponible érem la Mariona i jo i, enlloc de comprar-li un detallet, com hem fet en altres ocasions, vam decidir complicar-nos la vida i posar a prova la nostra vena d’artistes.

Vam anar a la Bruixa Pirula, la tenda de llaminadures més cèlebre de Badalona, i vam fer un bon carregament per guarnir el nostre pastís. A Can Boter, un altre dels establiments més genuïns de la nostra ciutat, vam comprar una base de porexpan que ens serviria per elaborar les bases del nostre pastís. Amb aquest material i uns quants escuradents ja teníem tot el necessari per muntar el nostre regal d’aniversari.

El primer que calia fer era retallar les dues bases circulars de porexpan i unir-les amb ajuda dels escuradents. Un cop muntada la base, només cal una mica d’imaginació per anar decorant tot el pastís. Nosaltres vam començar amb una base de núvols d’espirals i maduixots vermells. L’espai entre els dos pisos el vam cobrir de cors de préssec.

La base més petita la vam folrar amb ous ferrats de gominola, que van ser els més difícils d’enganxar perquè els escuradents costaven més de clavar.

La part superior del pastís la vam acabar de gayrnir amb plàtans, maduxetes, mini-flams i altres llaminadures i, al bell mig del pastís, hi vam posar cinc cucurutxos de maduixa que li van donar un toc més monumental.

A la mateixa tenda de llaminadures ens van proporcionar el paper transparent i les cintes de color per acabar d’embolicar la nostra obra d’art.
Vam passar una tarda estupenda, decorant, clavant escuradents i enduent-nos, només de tant en tant, alguna llaminadura a la boca... El dia senyalat, vam necessitar la complicitat de l’Aleix per portar el pastís a casa de la Raquel.

La festa va ser autèntica, autèntica, com les que fèiem quan érem petites: amb patates, ganxitos i pa bimbo amb nocilla. Espectacular! I el pastís, com no podia ser d’altra manera, va triomfar...

18/10/09

Flam de coco

IMG_0850
El cap de setmana passat vaig preparar uns flams d’ou individuals que van tenir força èxit però que m’han portat mil maldecaps perquè vam fer el vídeo amb la càmera nova i el format que surt per defecte sembla que s’ha confabulat contra mi per no deixar-me muntar el maleït vídeo. Tan cansada he acabat dels refotuts flams d’ou que aquest cap de setmana he decidit repetir la recepta, però no m’he pogut estar d’afegir-hi alguns ingredients –aquest cop el flam porta coco rallat- i, ja que sembla que el cap de setmana ha anat de canvis de format, també he canviat el format del flam –aquest està fet amb un sol motlle allargat.

Ingredients:

600ml de llet sencera
6 ous
6 cullerades de sucre
6 cullerades de coco rallat
1 branqueta de canyella
6 cullerades de sucre per al caramel

Preparació:
Temps estimat: 20 min + 1h de cocció



  • Primer de tot prescalfem el forn a 150º
  • A continuació, posem sis cullerades de sucre i un rajolinet d’aigua en un cossi per fer el caramel. Veureu que fondre el sucre per obtenir-ne caramel exigeix una mica de paciència i anar passant per diferents fases fins que el caramel és líquid i arrenca el bull tornant-se de color marró fosc.
  • Aleshores és el moment d’abocar el caramel al motlle on farem el flam mirant que s’escampi també una mica per les parets. Així el flam agafarà més coloret. Penseu que aquesta operació s’ha de fer molt ràpid perquè el caramel es solidifica en un obrir i tancar d’ulls.
  • Mentre el caramel va passant per les diferents fases de fusió, podem anar preparant els altres ingredients: posem la llet, el sucre, el coco i la branca de canyella en una olla i deixem que bulli 10 minuts. Seguidament, traiem l’olla del foc i la deixem tapada 10 minuts més.
  • En un bol a part batem els ous fins que veiem que comencen afer escuma. Passats els 10 minuts d’infusió hi afegim la llet amb el coco rallat, mica en mica i remenant suaument.
  • Finalment, aboquem el contingut del bol al motlle sobre el caramel que ja estarà gairebé sòlid i introduïm el motlle en una safata de vidre plena d’aigua per coure el flam al bany maria. És important que l’aigua cobreixi la meitat del motlle, no més.
  • Posem la safata al forn i la hi deixem durant una hora o fins que el flam hagi quallat. Vigileu que l’aigua de la safata no bulli, perquè si no el flam sortiria ple de foradets.
    Per comprovar que el flam ja està pres només cal moure una mica el motlle i, si veieu que encara està líquid, el deixeu al forn uns minuts més.

Aquí teniu la recepta del flam de coco en un format ben apetitós. Jo me’n vaig a barallar-me una estona més amb els maleïts flams d’ou que no sé si us podré presentar mai, almenys amb el vídeo muntat!

16/10/09

La panxa del bisbe


Feia temps que el Pansu i la Lupe ens parlaven molt bé d’un restaurant de tapes del barri de Gràcia. Després d’un intent fallit de provar-lo –els dilluns tanquen per descans del personal- fa uns dies vam trobar l’ocasió de complir el nostre esperat àpat.

El restaurant està ubicat en un local petit i discret del carrer Rabassa, concretament al número 37. L’entrada crida l’atenció per les enormes portes de fusta amb grans finestrals en forma d’ull de bou. El local, ambientat amb llums tènues i predomini dels tons ocres, té una cabuda per set o vull taules.

La cuina d’aquest singular restaurant inaugurat el 2007 deu molt al seu jove chef, Xavi Codina, que, després d’haver treballat amb alguns dels grans chefs catalans, va decidir muntar el seu propi restaurant oferint la seva cuina elaborada i personal a un preu més que raonable.

La carta de La Panxa del bisbe ofereix la possibilitat d’escollir entre un menú degustació que surt per 25 € (beguda i cafès a part), diverses tapes d’autor que es van renovant freqüentment i diversos plats, dels quals també és possible demanar mitja ració.

Nosaltres vam optar per demanar algunes de les suggerents tapes de la carta, assessorats per la cambrera, que va ser més que correcta durant tot el sopar i ens va saber aconsellar tenint en compte els nostres gustos i la copiositat de les racions.

Un dels plats típics de la casa que no podia faltar van ser els musclos amb acompanyament que podeu veure a continuació. Els musclos eren fresquíssims i deuria ser l’època perquè eren enormes i molt gustosos. El cruixent de les patates amb el punt dolç de la ceba caramel·litzada va ser molt sorprenent.

Una altra tapa que ens va entusiasmar va ser el pa de coca amb sobrassada de Mallorca i formatge. Deliciosa, encara que tot un clàssic.

Més original va ser el montadito de salmó marinat amb alvocat, tot i que pel meu gust el vaig trobar una mica massa picant i la fortor de les espècies desvirtuava una mica el gust del peix. La resta de comensals, però, el van trobar ideal...

Un altre plat tradicional però combinat de forma molt original va ser el foie micuit acompanyat amb llenties pardines i coulis de fruits vermells. El foie estava exquisit, però vam preferir acompanyar-lo amb pa torrat, i les llenties ens les vam menjar després.

El plat fort de la nit va ser l’hamburguesa de magret d’ànec amb brie i figa confitada. Només escriure la combinació d’ingredients ja se’m fa la boca aigua. I la veritat és que estava boníssima. Fins i tot jo, que no sóc gens amant de la carn poc feta, la vaig tastar i em va semblar exquisida.

Abans de passar a les postres, vam demanar a la cambrera que ens aconsellés una darrera tapa i, seguint el seu suggeriment, vam acabar el nostre tiberi amb un burrito de pollastre també un xic picant però molt encertat.

A l’hora de les postres ja etàvem força plens i vam decidir compartir un brownie de xocolata entre tots tres (la Lupe ja no podia més).

L’àpat va ser molt agradable, tant pel menjar com per l’ambient acollidor i calmat de la sala. El preu va ser més que raonable i el servei atent i correcte. Hi tornarem segur!

12/10/09

Pizza de tomàquet cherry, formatge de cabra i olivada

Des que vam descobrir la massa finíssima per a pizzes de la marca Buitoni, l’Aleix i jo ens hem tornat a aficionar a preparar les pizzes a casa. Quan faig sofregit per a la pasta o per a les llenties, en preparo més del compte i el congelo en pots de vidre, que van la mar de bé per quan vols preparar alguna cosa en poc temps, com per exemple una pizza.

L’altre dia, tornant del gimnàs, vaig arribar a casa tan esgotada que no tenia esma per fer res. I quan vaig veure la massa fresca per a pizzes em vaig sentir salvada. Vaig descongelar un dels potets màgics de sofregit, vaig buscar una mica per la nevera i, en un obrir i tancar d’ulls, ja tenia el sopar llest.

Per fer aquesta pizza em vaig basar en una quiche que prepara la meva amiga Núria i que jo també he provat més d’un cop –tot i que no aconsegueixo mai que em quedi tan bé com a ella. L’únic que vaig canviar va ser la pasta brisa per la de pizza i els ous i la crema de llet pel sofregit de tomàquet i ceba.

Ingredients:
Una massa fina per a pizzes
3 cullerades de tomàquet fregit
200g de formatge emmental
1 rulo de formatge de cabra
Tomàquets cherry
Paté d’oliva negra (olivada)
Alfàbrega
Un rajolí d’oli d’oliva

Preparació:
Temps estimat:
10 minuts + 15 min de cocció


  • Desenrotlleu la massa de la pizza i escampeu-hi per sobre tres o quatre cullerades de tomàquet fregit. Jo, en aquest cas, vaig fer servir el sofregit que m’havia sobrat dels espaguetis del dia anterior, però si no en teniu podeu fer servir tomàquet de pot.
  • Poseu per sobre el tomàquet un paquet de formatge ratllat de tipus emmental. A mi m’agrada més que la mozzarella perquè és més gustós, però sobre gustos no hi ha res escrit...
  • Per sobre el formatge ratllat poseu-hi els tomàquets cherry partits per la meitat, el formatge de cabra a trossets, el paté d’olivada ben escampadet i l’alfàbrega picada. En aquest cas, com que no tenia alfàbrega fresca n’hi vaig posar de la que ve envasada en tubets de plàstic, però fresca és molt millor. Si no teniu olivada, podeu posar-hi olives negres senceres.
  • Regueu la pizza amb una mica d’oli d’oliva i poseu-la al forn fins que estigui a punt. Jo la deixo uns 15 minuts, però cal estar alerta perquè la massa és molt fina i de seguida queda torrada.
  • Podeu acompanyar la pizza amb unes fulles d’enciam, com ho he fet jo, o simplement tallada a trossos. I us pot pot servir com a plat únic per sopar o com a aperitiu davant d’un sopar amb amics.
Un dia d’aquests us presentaré la quiche de la Núria que també queda boníssima.

11/10/09

Alkimia

Quan ja feia dies que havia passat el meu aniversari i ja no esperava cap més sorpresa, els meus companys de feina es van posar d’acord per fer-me’n una i de ben grossa.
Amb l’excusa que el director ens volia fer una xerrada sobre l’organització dels arxivadors, em van portar ben enganyada a la sala de professors. Només arribar ja vaig notar que hi havia alguna cosa estranya a l’ambient i, quan la Roser Petit, que és la nostra mestra de cerimònies, es va dirigir a mi amb unes boniques paraules sobre la trentena que m’ha caigut al damunt, ho vaig comprendre tot.
La veritat és que no m’ho esperava, perquè trenta anys no són com quaranta o cinquanta, però el cas és que em va caure un regal fabulós que deixa entreveure com em coneixen els meus companys.
La targeta d’invitació la va fer la Gemma, la nostra recepcionista, i hi constava un apetitós menú degustació al restaurant Alkimia, guardonat amb una estrella Michelin i dirigit pel jove chef Jordi Vilà, tot un referent de la cuina d'autor barcelonina. La targeta anava acompanyada d’un punt de llibre molt original amb forma de rallador.

Us ho vau currar colt ben currat, companys! Sobretot traient-me informació sense que me n’adonés, posant-vos d’acord amb l’Aleix i aconseguint que no sospités res de res.

I l’experiència a l’Alkimia va ser inoblidable. El lloc ens va encantar i el menjar va ser una delícia. Llàstima que ens vam deixar la càmera de fer fotos a casa i no podrem fer un reportatge fotogràfic com Déu mana.

El dijous 17 de setembre, sortint de les classes de reforç del cole, vaig agafar el tren cap a Barcelona per trobar-me amb l’Aleix. Un cop a Plaça Catalunya, em vaig adonar que havia comès un descuit imperdonable: m’havia deixat la càmera a casa. L’Aleix, que a vegades té algunes idees de bomber, em va suggerir comprar una càmera d’usar i tirar que vam comprar a corre-cuita al Corte Inglés. I no vegis el corte que vaig passar jo durant el sopar intentant fotografiar els plats amb aquella càmera que passava tan poc desapercebuda...

Quan vam arribar al restaurant hi havia molt poca gent i, en el reservat on ens van conduir, només hi érem nosaltres. Mica en mica, però, el local es va anar omplint i l’ambient es va anar relaxant i fent més amable.

El menjador és força acollidor, decorat sòbriament amb tons beixos i ocres, i amb jocs de taula blancs. La llum tènue però no a les fosques i els cambrers professionals i discrets. L’únic que no em va acabar de fer el pes són les cadires que, si bé tenen un disseny atractiu, no resulten gaire còmodes després de tota una jornada de treball.


D’entre els tres menús que ofereix l’Alkimia, ens vam decantar pel Menú Tradicions, que consta de dos aperitius, cinc plats i dues postres. A més d’aquest menú ofereixen un Menú Alkimia de set plats –alguns dels quals també consten al Menú Tradicions- i un Menú de Temporada de tres plats. Vam acompanyar el menú amb una copa de chardonnay francès que ens va recomanar el maître.

Vam començar la nostra degustació amb un aperitiu molt original: un xarrup de pa amb tomàquet líquid amb llonganissa de pagès. El sabor és sorprenent perquè és com estar-se menjant un bon pa amb tomàquet amb embotit, però la textura és totalment diferent. L’altre dia, que la Cristina i el seu marit van venir a sopar a casa, els vaig preparar aquesta tapa com aperitiu. I és ben fàcil de fer. Jo vaig aprofitar que el dia abans havia rallat tomàquets per acompanyar unes anxoves. Vaig colar el tomàquet rallat i el suc el vaig posar en un pot de vidre a la nevera. Al cap d’unes hores, la part de polpa vermella havia quedat al fons, i a la superfície hi havia quedat el sèrum transparant que és el que interessa per fer el “pa amb tomàquet líquid”. En un got de xarrup hi vaig posar una mica del sèrum de tomàquet i hi vaig esmicolar una mica de pa torrat, un polsim de sal i unes gotes del millor oli d’oliva que corria per casa –un oli d’oliva de Sóller que precisament m’havia portat la Cristina. Al damunt hi vaig posar un tall de llonganissa de pagès que vaig comprar a La Senalla i ho vaig servir ràpidament perquè el pa torrat no s’estovés. El resultat va ser similar al de l’Alkimia, amb l’inconvenient que jo no tinc gots de xarrup alts:

Després del segon aperitiu, que va ser un gazpacho d’alfàbrega amb musclos, vam començar la degustació dels cinc plats que componen el Menú Tradicions. En aquest moment els plats són els següents: una coca d’anxoves i escalivada, un caneló de pollastre de corral, un arròs de nyores i escamarlans, llobarro amb coliflor i olivada i jarret de vedella amb bolets.

Tots els plats van ser deliciosos i molt complerts, però de tots el que més em va agradar va ser el caneló de pollastre de corral. El mâitre, que ens va anar fent l’explicació de cada plat, ens va explicar que elaboraven els canelons rostint durant hores els pollastres, que provenen del Penedès. Un altre plat, senzill però exquisit, va ser la coca d’anxoves i escalivada. El pa de coca l’elaboren ells mateixos i puc dir que és el millor pa de coca que he provat; també el pa i els bastonets que ens van servir per acompanyar els plats és d’elaboració pròpia i ens va semblar excepcional.



L'arròs de nyores amb escamerlns i oli de julivert també va ser exquisit, però potser ho vam trobar una mica excessiu com a entrant, sobretot tenint en compte que ja portàvem dos aperitius, la coca d'escalivada i el caneló...

Així que, després de menjar l'arròs, vam haver d'agafar forces per poder fer front als dos plats principals. Tot i que a la carta el plat de peix era rap, el mâitre ens va avisar que el substituirien per llobarro, la qual cosa a mi ja em va anar bé perquè gairebé prefereixo el llobarro que el rap. La qüestió és que el peix va ser excel·lent, igual que el jarret de vedella que va venir a continuació, i que el mâitre ens va explicar que elaboren durant més de 16 hores de cocció. El problema és que estàvem tan tips que no ens ho vam poder acabar.

Fins i tot vam haver de demanar al mâitre que ens portés unes postres enlloc de dues, així que l’Aleix va provar el chucho de cafè amb gelat de vainilla i crema de llimona i jo el gelat de litxis amb crema d’eucaliptus i fruits vermells. El de l’Aleix no ho sé, perquè no el vaig tastar, però el meu gelat de litxis va ser extraordinari. La primera vegada que el vaig tastar va ser al Mirador de la Venta, però he de dir que el de l’Alkimia anava molt ben acompanyat.

Vam acabar la vetllada amb un cafè i una infusió acompanyats d’uns Petits Fours cortesia de la casa, que van aconseguir que ens haguéssim de descordar el botó.

Va ser una nit inoblidable i un àpat excel·lent i copiós. Hi tornarem segur, però potser el proper cop, si hi tornem a anar per sopar, en tindrem prou amb els tres plats del Menú de Temporada.

Moltes gràcies a tots els meus companys per fer realitat aquest somni!

NOTA: Com que les fotografies que fam fer nosaltres no il·lustren degudament l'experiència que vam tenir i la qualitat dels plats que ens van servir a l'Alkimia, hem incorporat al nostre article algunes fotografies d'altres webs que cito a continuació: Veal Cheeks, Yaokui, Observación gastronómica, Gatronomialternativa. Tots ells conetnen articles interessants, en espanyol o en anglès, sobre experiències gastronòmiques a l'Alkimia.

2/10/09

Magdalenes

Després del desengany que em vaig endur amb els muffins del post anterior, no vaig tenir més remei que posar-me a fer unes bones magdalenes, que sempre triomfen i queden flongetes i dolces.

Tot i que he vist moltes altres receptes diverses, m’he decidit per elaborar les magdalenes com sempre les hem fet a casa, seguint la mateixa recepta de la tradicional coca de iogurt. L’única diferència que hi ha respecta la coca són els motlles que fem servir. Aquest cop he utilitzat els mateixos motlles de silicona que vaig emprar per fer els muffins, però a dins hi he ficat a priori les càpsules de paper estriades que, com podeu veure a les imatges, han quedat ben enganxadetes a les magdalenes.



També he fet algunes magdalenes amb motlles allargats de cartró que m’havien sobrat d’un dels preparats per a brownie del Xavier Mor, però per a mi la magdalena tradicional és la rodoneta i, a més, els motlles de cartró s’han enganxat una mica malgrat que els vaig untar amb mantega i farina.

Aquí teniu la recepta que us pot servir tant per a les magdalenes com per a la coca de iogurt:

Ingredients:

1 iogurt natural o de llimona
4 ous
4 iogurts de farina
3 iogurts de sucre
1-1/2 d’oli d’oliva
1 sobre de llevat Royal
1 llimona
sucre per decorar

Preparació:
Temps estimat:
15 minuts + 30 min de cocció



  • Primer de tot, preescalfeu el forn a 200º
  • Seguidament, aboqueu el iogurt en un bol i renteu-ne bé el recipient que fareu servir com a unitat de mesura i eixugueu-lo que quedi ben sec.
  • Afegiu al bol els quatre ous prèviament batuts, els quatre iogurts de farina, els tres de sucre i mescleu bé els ingredients amb ajuda d’unes varilles manuals.
  • A continuació, ratlleu bé la pell d’una llimona procurant que no hi vagi gens de suc i el mínim de pell blanca possible. Només ens interessa la part més groga.
  • Incorporeu la ratlladura de llimona, el llevat i l’oli al bol i mescleu bé tots els ingredients. Com podeu veure al vídeo, jo he fet servir les varilles elèctriques, però si no en teniu podeu emprar les manuals.
  • Un cop la mescla hagi quedat ben homogènia, podem començar a muntar els motlles: poseu les càpsules de paper dins dels motlles de silicona i ompliu-los amb la massa deixant un dit de marge. Si empreu motlles de cartró, penseu a untar-los abans amb mantega i farina per tal que no s’enganxin.
  • Poseu un polsim de sucre damunt de cada magdalena per tal que la part de dalt quedi cruixent i dolceta.
  • Introduïu les magdalenes al forn i deixeu-les coure fins que hagin pujat i estiguin rossetes. Jo les vaig deixar una mica més de mitja hora, però cada forn és diferent i el meu és més aviat lent, així que el millor és fer el truc de l’escuradents per comprovar que la cocció ha arribat al seu punt.

I ara que ja coneixeu els secrets dels muffins i les magdalenes, ja podeu opinar sobre quins us captiven més. Jo, sens dubte, em quedo amb les magdalenes, tot i que estic segura que més endavant m’animaré a provar els suggerents muffins de banana i iogurt o els més populars de xocolata.

1/10/09

Muffins o magdalenes?

Feia temps que em sentia intrigada per indagar les diferències entre els més recents i omnipresents muffins i les tradicionals magdalenes de tota la vida; així que he estat uns dies tafanejant per algunes webs i alguns blogs fins a treure’n algunes conclusions.

En primer lloc he descobert que, mentre que les magdalenes tenen els seus orígens en territori francès, els muffins –tot i que actualment es relacionen més amb els EEUU- comencen la seva història al Regne Unit.

Segons explica la història el mot madelaine prové del nom d’una camperola francesa de la regió de la Lorraine que, cap a l’any 1750, va deixar tastar els seus dolços casolans al monarca polac Stanislas Leszczynski. El monarca va quedar tan satisfet amb el pastís que havia provat que va posar-li el nom de la noia. Aviat les madeleines van arribar a la cort de Versalles i van captivar el país sencer.

Però aquestes maidelaines clàssiques disten molt de les que coneixem avui dia. Antigament es coïen en uns motlles en forma de petxina allargada i no tenien l’actual forma arrodonida, sinó forma de mol·lusc.

Els muffins són encara més antics que les tradicionals magdalenes, ja que tenen els seus orígens a Anglaterra, cap els voltants de l’any 1703. Inicialment eren una mena de pastissos dolços i arrodonits que se servien calents per acompanyar el te. Mica en mica, es van anar fent populars a altres països de l’anomenada Commonwealth i s’hi van anar incorporant ingredients com els fruits secs o la xocolata.

Des del punt de vista gastronòmic, les magdalenes i els muffins són molt similars tant en el procés d’elaboració com en els ingredients. Les principals diferències resideixen en el punt de dolçor i en la textura. Els ingredients bàsics són la farina, els ous, el sucre, la mantega i el llevat. Però mentre que la magdalena porta més sucre i més llevat, els muffins porten més mantega. Això fa que la textura de la magdalena sigui més esponjosa i el seu sabor sigui més dolç, mentre que els muffins són més atapeïts i menys dolços, potser per això se’ls solen incorporar altres ingredients com la xocolata o la banana i el iogurt, com ens proposa l’Eliana de Directo al Paladar.

El procés d’elaboració és molt similar, però mentre que per a realitzar la massa de les magdalenes mesclem enèrgicament els ingredients fins que queda una pasta llisa i homogènia, quan elaborem la massa per als muffins mesclem els ingredients més lleugerament sense evitar la formació de grumolls.

Després de la investigació, havia de posar en pràctica els coneixements adquirits i, com que de magdalenes ja n’havia fet més d’un cop, vaig decidir-me a provar per primer cop els muffins. Vaig seguir la recepta tradicional de la Dolly Irigoyen i el resultat –la veritat- és que va ser més vistós que agradable al paladar. Pel meu gust van quedar molt atapeïts i bastant insípids, potser si hi hagués afegit unes panses a la massa o una mica de xocolata haurien estat més passables. La meva àvia, que sempre rep algun regalet quan faig pastissos o dolços, se’n va menjar tres o quatre, això sí, sucats en el cafè amb llet, perquè si no no hi havia manera que anessin avall.

Us en dono la recepta, però us aconsello que afegiu xocolata o fruits secs a la massa.

Ingredients:
255g de farina
3 cullerades de postres de llevat
1 cullerada de postres de sal
110g de sucre
240cc de llet
1 ou
85g de mantega fosa
Canyella en pols
Minilacasitos de colors

Preparació:
Temps estimat: 10 min + 25 de cocció

Tot i que m'agrada emprar músiques sense lletra per als meus vídeos,
aquest cop no me'n vaig poder estar a l'hora d'escollir la música, i és que l'Aleix i jo ens vam passar el dia canviant la lletra de la cançó per adaptar-la a la nostra recepta. Us imagineu el canvi de lletra?


  • Primer de tot, preescalfem el forn a 180º.
  • Seguidament, tamisem la farina en un bol i hi incorporem el llevat i el sucre mesclant bé els ingredients sòlids.
  • En un bol a part mesclem els ingredients líquids: batem l’ou i hi incorporem la llet, la mantega fosa i una mica de canyella en pols.
  • Afegim els ingredients sòlids als líquids barrejant la mescla amb una forquilla fins que no es vegi la farina. Aquesta operació no ha de durar més d’un minut i la massa resultant ha de tenir una aparença grumollosa.
  • Amb la massa que hem preparat, omplim els motlles deixant un dit de marge per quan pugin els muffins. Jo he fet servir motlles de silicona, que són els més pràctics i són força econòmics. Jo els vaig comprar a l’Hàbitat del triangle.
  • Decorem els muffins amb els Lacasitos de colors. Si no en trobeu de tan petits, ho podeu fer amb perles de xocolata o amb qualsevol altre ingredient que us sembli decoratiu.
  • Posem els muffins al forn durant 25 minuts o fins que estiguin daurats. Sempre va bé comprovar la cocció interior amb un escuradents, de manera que si punxem fins el centre de la massa i surt net, els muffins ja estan llestos.