31/8/08

La Cúpula del Garraf

Una de les festes més sonades a casa l’Aleix és la celebració de Santa Maria, en honor a la iaia que tant estimem i de la qual us he parlat més d’un cop perquè és una gran cuinera. Aquest any, ha costat una mica trobar una data que a tots ens anés bé perquè hem tingut unes vacances una mica atapeïdes, però l’espera ha valgut la pena. Hem celebrat Santa Maria amb gairebé quinze dies de retard, però ho hem fet por todo lo alto.

El lloc de trobada, enguany, ha estat el Garraf, un bonic poblet de la costa que, tot i no posseir gaire coses per veure, manté un encant particular.El millor de tot, però, va ser el tiberi que ens van oferir al restaurant La Cúpula, situat al costat mateix de la platja i amb vistes privilegiades de la costa del Garraf. Es tracta d’un restaurant de cuina mediterrània de mercat, elaborada amb productes frescs i de temporada. El producte estrella del dia va ser el llamàntol nacional a la planxa que el meu sogre va demanar i va tenir la gentilesa de compartir. Exquisit! I la relació qualitat-preu més que acceptable. Avui ja no és fàcil menjar llamàntol de casa nostra a 37 euros.

El pica-pica va ser més que generós, a base de calamar a la romana, escopinyes al vapor, mariscada de closca, calamarsons i peixet fregit.

De segon, alguns ens vam atrevir amb un suculent arròs caldós de llamàntol (aquest canadenc) i d’altres van preferir un peix a la planxa o un filet amb salsa de pebre verd. Les postres –a les quals alguns ja no vam poder arribar- també tenien una pinta deliciosa, especialment el fondant de xocolata amb gelat de festucs.

Al costat mateix de La Cúpula hi ha el Chiringuito, dels mateixos amos i de caire més informal. S’hi poden menjar diferents plats o fer un bon picoteo a base de marisc, però l’especialitat de la casa són els arrossos i les fideuàs. Tot això amb unes vistes espectaculars de la platja del Garraf i pràcticament a tocar de l’aigua. Un lloc ideal per anar a fer una paella després d’un dia de platja!

Un detall important i positiu és que el restaurant disposa d’un parking privat, la qual cosa s’agraeix, ja que al més d’agost és gairebé impossible aparcar dins del poble.

30/8/08

Gastronomia francesa: viatge a la Côte d'Azur

Feia temps que tenia pendent un petit reportatge sobre la Côte d’Azur, on vam passar el pont de Sant Joan amb els nostres amics Àlex i Elisenda.

El nostre recorregut va comprendre localitats tan pintoresques i atractives com Aix-en-Provence, Saint-Tropez, Cannes, Antibes, Grasse, Mónaco o Niça. El que més ens va entusiasmar va ser Niça, on l’Aleix i jo no havíem estat mai; el més decebedor va ser Cannes, on l’únic atractiu és un port turístic ple de iots espectaculars.

La primera nit la vam passar a Aix-en-Provence, localitat on ja havíem estat tots quatre però amb un encant particular que ens hi fa tornar un i un altre cop. L’endemà vam aprofitar per visitar el mercat, ple de fruites i verdures apetitoses, flors plenes de coloraines i girasols, pans espectaculars que em van fer pensar en la Ro i fins i tot una enorme paella!
L’Àlex va comprar un grapat de maduixes delicioses, d’aquelles petitones i amb tan de gust que costa trobar aquí, on el fresó d’hivernacle ha desplaçat gairebé del tot l’autèntica maduixa silvestre. També vam comprar alguns dolços per esmorzar, un pot de mel d’alzina i unes baines de vainilla.





La nostra següent parada va ser Saint Tropez, un petit poblet turístic i glamourós, ple de gent guapa i ben vestida i de terrasses amb vistes al port. Afortunadament, vam trobar un lloc prou digne i econòmic per dinar. Per uns 25 euros vam menjar un entrant, un plat i postres. Jo vaig demanar una “salade de pamplemousse” (amanida de pomelo) i un deliciós salmó a la planxa amb tapenade (una mena d’olivada). L’Aleix va menjar un pollastre força acceptable, però el plat estrella va ser l’steak tartar de l’Àlex. Les imatges parlen per sí soles...

La resta de nits les vam passar en una chambre d’hôtes de Jean-les-Pins, una localitat turística al costat d’Antibes que no us aconsello per altra cosa que per dormir. Des de Jean-les-Pins vam organitzar les nostres excursions a les diferents localitats veïnes: Grasse, Vallauris, Saint-Paul-de-Vence...

La nit més especial va ser la que vam passar al Casino de Mónaco. A la tarda ens vam arreglar a consciència amb els vestits que ens havíem endut expressament per a l’ocasió. Cap al capvespre ens vam dirigir a Montecarlo, on vam arribar amb la posta de sol. Un cop a dins del Casino, vam inspeccionar les taules de joc amb cert respecte. Com que no hi havia gaire animació vam decidir anar a sopar primer en el bufet lliure del mateix recinte. La qualitat del menjar va ser força justa tenint en compte el preu, però l’experiència va ser agradable. Després de sopar, l’Àlex i jo ens vam dilapidar 50 euros jugant a la ruleta. La sort del principiant ens va abandonar ben aviat!

L’últim dia vam decidir passar-lo a la platja i per això ens vam dirigir a la bonica localitat de Villefranche-sur-Mer, un pintoresc poblet mariner situat ben a prop de Niça. Per dinar, vam seure en una de les terrasses properes al port i vam fer un dinar lleugeret consistent en la clàssica omelette amb amanida verda. Tots vam escollir el mateix plat excepte l’Àlex, que es va atrevir amb un guisat estil “cassoulette” amb una pinta increïble però potser més adequat per al mes de febrer. El cas, però, és que no en va quedar ni una gota!

29/8/08

Gastronomia menorquina

Fa uns quants dies parlàvem amb en David i la Lupe sobre la diferència entre els viatges i les vacances. Per a mi, sens cap mena de dubte, les vacances són sinònim de descans i sovint un viatge no en té res de descans. És per això que, malgrat el nostre interès cultural i viatger, quan arriba l’estiu el que volem és descansar i el lloc ideal per a les nostres vacances és, des de ja fa uns anyets, Menorca. El primer que fem en arribar a aquesta illa paradisíaca és treure’ns el rellotge, desprendre’ns dels mòbils i oblidar tot allò que no sigui l’illa i nosaltres dos. Les platges cristal·lines, els paisatges escarpats del nord, la pau i la tranquil·litat dels racons menys turístics són una veritable teràpia de desconnexió a la qual ens costa renunciar.

Si a tot això hi sumem la rica gastronomia menorquina, aquesta illa es converteix en el nostre paradís particular. Llàstima que les vacances durin tan poc! Sovint l’Aleix i jo fem plans de futur i imaginem la nostra jubilació fent mitja vida a una petita però bonica casa de Fornells, el nostre poble preferit i on hem tingut la sort d’allotjar-nos aquest estiu.

De tota l’illa, els nostres llocs preferits per allotjar-nos són Ciutadella, on es pot trobar més ambient nocturn i més comerços, i Fornells, un petit poblet del nord on estiuegen moltes famílies amb nens i on regna una tranquil·litat només alterable per les festes majors de finals de juliol. Si us heu d’allotjar a Fornells, ben poques opcions teniu. Al poble només hi ha tres hostals (l’hostal La Palma, S’Algaret i l’Hostal Fornells) i dues propostes d’apartaments. Nosaltres aquest any hem estat als apartaments Can Digus i hem quedat encantats. Si podem, l’any que ve repetirem. És un lloc tranquil i acollidor, amb vistes a la badia de Fornells i una terrassa interior amb piscina. A més, la mateixa família porta el restaurant La Nansa, just al costat, on es pot menjar bé de preu des d’una pizza, a un plat combinat, a un peixet a la planxa. Tot molt correcte.

Us recomano, en canvi, que eviteu l’spar Can Digus, pertanyent a la mateixa família que sembla tenir conquerit mig poble. Els preus són estratosfèrics!!! Gairebé surt més a compte menjar un plat combinat o fer unes tapes a S’Algaret. Si voleu comprar més bé de preu us aconsello que baixeu al super de Es Mercadal, on solen anar a comprar els illencs de la zona.

Seguint per la via gastronòmica, molts sabreu que Fornells és el lloc de referència per a degustar la famosa caldereta de llagosta. De fet, tot el poble està farcit de restaurants l’especialitat dels quals és sempre la mateixa: la caldereta de llagosta. De tots aquests restaurants el més reputat és Es Cranc, que es troba a l’interior del poble, però nosaltres preferim anar a El Pescador, que es troba al costat del port i gairebé tocant a la plaça principal del poble. Es tracta d’un dels restaurants més econòmics de Fornells, però no per això de menys qualitat. La caldereta de llagosta és exquisida i ofereixen un menú per uns 60 euros que inclou musclos o cloïsses a la marinera, un sorbet de llimona, una ració de caldereta per compartir i postres. Està força bé però surt més a compte demanar un pica-pica i compartir igualment la caldereta.
Les postres nosaltres solem fer-les a Sa Geladeria, on es poden trobar gelats tan originals com el de figat, el de bombó rocher, el de bailys, o el d'ou kinder... La combinació preferida de l’Aleix és crema catalana i canyella. A mi m’encanta el de cafè i el de figat, amb uns sabors sorprenentment autèntics. Els millors gelats que he menjat en la vida, i això que he estat a Itàlia!

Després del gelat us convido a fer un mojito a Sa Taula, l'únic bar nocturn del poble, que pertany als mateixos amos que l'hostal La Palma. El secret del millor mojito del món és gel picat, sucre morè, unes gotes de llimona, unes fulles de menta, rom i un toc de Ginger Ale.

Si aneu per Ciutadella, una bona opció per a un sopar romàntic és Ses Voltes, un curiós restaurant que han obert aquest any al carrer del mateix nom i que es presenta com un espai gastronòmic diferent i atrevit. El recinte és immens i compta amb diferents espais-ambients: cafeteria, bar, restaurant. Nosaltres vam tenir la sort de poder menjar a la terrassa en un ambient íntim però no intimidador. El menjar costa qualificar-lo perquè només hi vam menjar una pizza, però fan plats més elaborats que, almenys, feien bona pinta.

No us aconsello, en canvi, el Latitud 40 del Port de Mahó. El vam escollir perquè la carta em va semblar suggerent: tempura de verduretes amb dues salses, amanida de formatge de brie arrebossat, foie caramel·litzat amb gelat de formatge de cabra i melmelada de violeta...Però sovint em deixo seduir per aquest noms llargs plens de floritures que no deixen de ser pretensiosos reclams que amaguen una plena incompetència culinària. D’entrada, mentre que totes les altres taules estaven ben parades i amb l’espelmeta corresponent, a nosaltres ens van posar dos individuals de paper. El guacamole que vam demanar estava mig remullit, el brie arrebossat era congelat i resultava gairebé incomestible, les verdures en tempura es deixaven menjar sense ser res de l’altre món, i el foie -segons l’Aleix- no estava ben cuit. Coses que passen quan un es deixa entabanar amb quatre paraules ben posadetes...

El desengany del port de Mahó va quedar totalment compensat pel sopar típic menorquí que ens van oferir la Cristina i el Lluc, que des de fa molts anys estiuegen a Es Castell. La Cristina ens va preparar el tradicional perol menorquí a base de patata, tomàquet i ceba, tot cuit al forn amb una mica de llet i farina de galeta. Les fotografies del sopar les té la Cristina, així com la recepta màgica del perol, que segur que ens farà arribar ben aviat. Per acompanyar el perol, una llaminera de porc freda aromatitzada amb herbetes. Quina cuinera, la Cristina! Ens va deixar ben tips, però és que no vam poder evitar repetir.

I si no teniu la sort de tenir un Cristina per Es Castell, al port hi trobareu un munt de llocs per triar. Nosaltres anem sovint a La Lola, on podeu menjar des de pizzes fins a plats de peix o carn. També hi ha un parell de crêperies i un munt de llocs per fer un bon picoteo. Això sí, el perol de la Cristina no el trobareu enlloc!

Finalment, i per als més llaminers, us recomano una visita a la pastisseria Villalonga Ca's Sucrer de Es Mercadal. Nosaltres hi anem a esmorzar el penúltim dia de vacances per encomanar les ensaïmades per a l'endemà. Són delicioses: de xocolata, de cabell d'àngel, d'albercoc o de sobrassada. Fins i tot buides són un pecat! I a més de les ensaïmades són especialistes en l'elaboració de carquinyols, tatis (carquinyolis de xocolata) i amargos (un dolç amarg a base d'ametlla).

Coca d'escalivada amb anxoves, confitura de tomàquet i oli d'alfàbrega

Aquesta és una altra recepta que tenia pendent des de fa temps. Es tracta d’una coca d’escalivada i anxoves inspirada en una recepta del meu cuiner preferit, Juan Mari Arzak, al qual tindré el plaer de visitar el proper 18 d’octubre (regal d’aniversari dels meus pares!).
De fet, la recepta d’Arzak només em va servir d’inspiració per a la presentació i em va donar la idea d’utilitzar les tortas de blat de moro com a base. A partir d’aquí les seves “Anchoas marinadas a la sidra con vinagreta de guindillas y coco” no té res a veure amb la meva coca d’escalivada.

Ingredients per a 4 persones:

2 pebrots vermells
1 albergínia
un pot d’anxoves de l’Escala
un pot petit d’olivada (paté d’oliva negra)
unes fulles d’alfàbrega fresca
oli d’oliva verge extra
1 kl de tomàquets madurs
aigua, sucre i el suc de mitja llimona.
4 tortitas de blat de moro

Preparació:
Temps estimat:
És aconsellable preparar els ingredients amb antelació

  • Per fer l’escalivada, renteu bé els pebrots i l’albergínia. Partiu els pebrots per la meitat verticalment i extraieu-ne les llavors i la part verda. Emboliqueu les verdures amb paper de plata i poseu-les al forn, prèviament escalfat a 180º. Deixeu coure durant uns 45 minuts. Passat aquest temps, retireu les verdures del forn i deixeu-les refredar. Un cop tèbies o fredes, retireu la pell i talleu les verdures en làmines. Si us ajudeu d’un ganivet, les tires quedaran més curoses.
  • A continuació, piqueu les fulles d’alfàbrega i afegiu-les dins d’una tassa amb dos dits d’oli. Deixeu que l’oli s’impregni de l’aroma de l’alfàbrega com a mínim un parell d’hores.Per preparar la confitura, primer de tot cal que escaldeu els tomàquets amb aigua bullent durant un parell de minuts. Retireu-los del foc i refredeu-los ràpidament amb aigua freda o una mica de gel. Quan més brusc sigui el contrast de temperatura més fàcilment es desprendrà la pell. Peleu els tomàquets, partiu-los per la meitat, i retireu-ne les llavors i l’excés d’aigua. Quant més temps els deixeu escórrer, més aigua deixaran anar i més concentrada serà la confitura. Seguidament, peseu els tomàquets i mesureu la mateixa quantitat de sucre. Poseu els tomàquets trossejats, el sucre i el suc de mitja llimona en una cassola a foc ben baix i deixeu-ho coure durant uns 30 minuts o fins que la confitura tingui la consistència desitjada. Si substituïu el sucre per fructosa, l'aportació calòrica i l'índex glucèmic de la confitura serà força inferior.
  • Un cop tingueu l’escalivada, l’oli d’alfàbrega i la confitura de tomàquet, ja podeu procedir a muntar el plat. Primer de tot, talleu les tortitas en forma rectangular (de cada tortita feu-ne dos rectangles) i passeu-les per la planxa amb una mica d’oli fins que quedin torradetes i rígides.
  • Poseu una capa ben fina de confitura de tomàquet sobre cada tortita i afegiu-hi l’escalivada deixant dos dits de marge en un extrem. Poseu les anxoves sobre l’escalivada i decoreu amb una culleradeta d’olivada. A l’extrem que heu deixat poseu-hi una cullerada més generosa de confitura de tomàquet i regueu-ho amb l’oli d’alfàbrega.
  • Podeu decorar el plat amb una mica de cibulet picat o amb uns grans de raïm partits per la meitat i passats per la planxa. Aquesta darrera opció se m’acaba d’acudir ara i penso que pot quedar força bé el contrast entre la dolçor del raïm i el salat de les anxoves.

Arròs negre amb sipiones i tinta

El darrer cap de setmana, com que vam tenir feina per casa i no vaig tenir gaire ganes de cuinar, vam aprofitar per provar un arròs negre de la casa Just Married que ja havíem comprat feia temps i que mai trobàvem ocasió per preparar.

La veritat és que, tot i que m’havien parlat molt bé d’aquesta marca, no confiava gaire en que el contingut d’una llauna i un grapat d’arròs poguessin donar lloc a res de l’altre món. El resultat, però, va ser una grata sorpresa: l’arròs negre amb sepiones i tinta va quedar exquisit. Em fa vergonya confessar-ho, però penso que mai he menjat un arròs negre tan bo! I el millor de tot és que t’estalvies un munt de feina: només cal abocar el contingut de la llauna a la cassola, esperar que bulli, afegir l’arròs i deixar-ho coure 16 minuts.

Segons el fabricant, de cada llauna en surten 2-3 racions. Nosaltres –l’Aleix i jo- ens ho vam menjar entre tots dos i no va quedar ni un gra d’arròs. Això sí, vam fer plat únic acompanyat d’una amanida verda. El preu, uns 13 euros, pot semblar car, però si ho comparem amb el preu de restaurant surt molt més econòmic. Vaja, que un cop de tant en tant t’estalvies la feina i menges com un rei!

La casa Just Married la vaig descobrir aquest any a la Fira de l’Alimentària. Em va semblar interessant i més tard, a la botiga-restaurant Matamala de Barcelona vam comprar el preparat per fer arròs negre. En la seva web, podeu trobar imatges i la descripció de cada producte, fins i tot podeu fer petites comandes que lliuren a domicili. Algunes propostes són d’allò més suggerent: arròs a banda, arròs a la cassola de peix, arròs amb verduretes i tonyina, arròs caldós amb llamàntol. A més dels arrossos també podeu trobar fideuà i risottos, com el risotto de ceps i moixernons o el més innovador de múrgoles i “puntet” de tòfona. Dins de la col·lecció “Secrets de cuina” hi podeu trobar sofregit casolà de ceba i tomàquet, ceba confitada “a la cullera”, brou de marisc o de peix de roca, brou d’escudella de pagès...

La veritat és que tinc força ganes de provar algun altre d’aquests preparats tan pràctics i resultons. Si teniu ocasió de tastar-ne algun no dubteu a informar-me’n! La Cristina, una companya de feina fan de la marca, em va desaconsellar la fideuà, així que de moment potser escolliré algun altre plat, com algun dels suggerents risottos.

22/8/08

Plagi fotogràfic

Avui, visitant el blog de la Margarida, he llegit un article que m’ha trasbalsat profundament. Em refereixo a l’article publicat el 23 de juliol, on l’autora del blog expressava la seva indignació pel fet d’haver trobat, en un altre blog, una de les seves fotos retocada.

En el seu article, la Margarida denunciava els autors d’aquest blog de plagi i de manca de respecte vers la seva feina. Trenta quatre comentaris d’internautes i amics blocaires donaven suport a l’autora del blog i compartien la seva ràbia davant d’aquest fet.

En llegir les paraules de la Margarida i els 34 comentaris m’he sentit profundament avergonyida, perquè he de confessar que, en dos dels meus articles, he utilitzat imatges que he trobat per internet. Es tracta de dues receptes que em va cedir una companya, la Júlia Castillo; com que no me’n va adjuntar cap fotografia, vaig decidir il·lustrar les receptes amb unes imatges que vaig trobar per la xarxa. La veritat és que en cap moment he estat conscient de robar material, plagiar-lo o de no tenir respecte per la feina d’un altre. Simplement vaig emprar un material que creia “públic” per a uns fins que considerava lícits.

En una ocasió, vaig veure una fotografia meva (una crema catalana) en el blog d’un noi mexicà i em va fer molta gràcia. Em va semblar fantàstic que la meva foto hagués estat capaç de viatjar a un altre continent. Però avui, llegint les paraules de ràbia de la Margarida, he vist que no tothom té la mateixa reacció davant d’un fet com aquest, així que vull demanar disculpes als autors de les fotografies que vaig emprar indegudament i informar-vos que ja he suprimit aquestes imatges del meu blog.

19/8/08

Les cases d'Alcanar: El Pescador i el Mareny, dos restaurants per quedar bé

Després d’una bona temporada d’escassa activitat bloguera, les vacances s’acaben i tot torna a la normalitat. Aquest ha estat un estiu força atapeït, en què se’ns han presentat un munt de propostes i oportunitats que no hem pogut deixar perdre. És per això que he tingut el blog una mica abandonat... Però no us preocupeu que ja torno a ser aquí amb un munt de coses per explicar-vos i un munt de receptes i recomanacions. La veritat és que no sé per on començar...

Bé, començaré parlant-vos de Les Cases d’Alcanar, el poble d’estiueig dels meus pares. Es tracta d’un poblet de pescadors, al llindar entre les terres de l’Ebre i la frontera valenciana. La veritat és que jo no hi he sabut trobar l’encant que hi han trobat els meus progenitors, però una cosa és ben certa, enlloc hem menjat millor que a Les Cases. Els múltiples restaurants que es troben al passeig marítim o amagats per dins del poble ofereixen peix i mariscs d’aigües locals de primeríssima qualitat.

Jo us parlaré avui de dos d’aquests restaurants: El Pescador (antiga Casa Angelina), un dels restaurants més reputats de la zona, destaca sobre tot per la qualitat dels seus productes; mentre que el Mareny, d’ambient més familiar i acollidor, destaca per les elaboracions i el tracte afable de la seva mestressa, l’Helena.

La cuina de El Pescador es basa única i exclusivament en peixos i mariscs pescats per la zona. Si sou carnívors, doncs, val més que trieu una altra opció, com per exemple Can Jesús, on podreu degustar uns exquisits filets a la pedra. Però si el peix i el marisc us agraden El Pescador és sens dubte una bona tria. La seva cuina es caracteritza especialment per la senzillesa de les seves elaboracions. Els plats es presenten sense floritures ni condiments, intentant mantenir l’essència i la frescura de cada peix: llobarro, orada, turbó, llenguado o rap, sempre cuits al seu punt, sigui a la planxa o al forn. Els arrossos són una altra opció clàssica i segura que no us deixarà indiferents. La darrera vegada vam menjar un arròs d’espardenyes espectacular!

De primer és gairebé inevitable el tradicional pica-pica. Us recomano que us deixeu aconsellar per les cambreres, elles us aconsellaran els productes més frescs del dia: gamba roja, escamarlans, espardenyes, cloïsses, dàtils... De fet moltes vegades ni porten la carta i si la demanes et miren amb cara de pocs amics. Aquest tracte em sembla acceptable amb clients habituals, però em sembla just que el client novell vulgui donar un cop d’ull a la carta per veure la proposta gastronòmica i els seus preus, així que no dubteu a demanar-la. Un altre distintiu d’aquest restaurant és la seva carta de vins compromesa, àmplia i moderna, la qual cosa costa trobar en altres restaurants de costa.

Si el punt fort de El Pescador és la qualitat de les matèries primes, els punts més negatius són, al meu parer, el soroll que normalment es forma dins el local i el tracte una mica distant i variable del personal.

És per això que moltes vegades preferim anar a casa l’Helena, al Mareny, on a més d’un tracte més proper i familiar podem degustar els plats una mica més elaborats de la cuinera.

A l'esquerra, la meva mare, i a la dreta, l'Helena

Per anar fent boca podeu començar amb uns bunyolets de bacallà (sensacionals!) o amb una mariscada de closca (us en llepareu els dits!). Els arrossos i la fideuà tornen a ser presents en la carta d’aquest restaurant, però el plat fort de la casa són els suquets de peix: d’orada, de llobarro, de turbó... i el plat estrella: el suquet de llagostins, que té una recepta màgica i secreta que l’Helena no ens vol desvetllar. L’última vegada que hi vam anar vam fer tot el possible per tal que ens revelés el secret, però no hi va haver manera. Vam endevinar un munt d’ingredients de la recepta però el component màgic encara està per desxifrar. Així que us convido a anar al Mareny a provar el suquet de llagostins per tal de desvetllar-ne el secret. Li dieu a l’Helena que hi aneu de part meva i, si desxifreu l’enigma, feu-m’ho saber ben aviat. Jo penso que es deu tractar d’alguna espècie o herba aromàtica que dóna al suquet un lleuger sabor d’estofat de carn...

I de postres, si heu quedat tips i no teniu ganes d’enfarfegar-vos, demaneu una amanida de fruites. La presentació és exquisida i us ajudarà a pair!