26/4/08

Faces Ferran Adrià, innovació i disseny

Amb el nom de Faces Ferran Adrià, el cuiner del Bulli ha llençat al mercat una nova col·lecció d’utensilis de cuina concebuts per un prestigiós equip de dissenyadors, entre els quals trobem Antoni Arola, Luki Huber o Julia Mariscal, filla del famós dissenyador Javier Mariscal.
La força creativa d’Adrià unida al talent d’aquests dissenyadors ha donat com a resultat una àmplia gamma de peces úniques que responen, en molts casos, als nous hàbits a l’hora de menjar i de cuinar.


La majoria dels estris de la col·lecció, però, són utensilis de cuina (o de taula) de tota la vida “posats al dia” amb un disseny senzill i elegant. Trobem una àmplia col·lecció de coberts, bols ganivets... Tot i així, al costat d’aquest estris més tradicionals en trobem d’altres totalment innovadors, com és el cas de la cullera per escriure dissenyada per Julia Mariscal. Es tracta d’una cullera amb una ranura similar a la d’una ploma estilogràfica que permet emprar tot tipus de salses o líquids per escriure o dibuixar. La mateixa dissenyadora aconsella emprar-la amb líquids de textures espesses com el cafè, el capucciono o la xocolata.




És cert que per a alguns, aquesta mena d’instruments poden semblar punyetetes inútils sense cap finalitat concreta, però a mi em semblen artilugis curiosos i que obren noves possibilitats creatives en el món de la gastronomia.

Altres utensilis que m’han cridat l’atenció són:


Els bols d’acer inoxidable amb dos compartiments concebuts per Antoni Arola amb la finalitat de separar diferents ingredients, com una amanida i la seva salsa.


La cullera colador, pensada especialment per a prendre els cereals, ja que permet menjar primer els cereals i deixar per després la llet. També es pot utilitzar per separar la pasta del brou. Adrià suggereix també menjar els cereals amb sucs de fruites.

La cullera amb pinça, dissenyada per menjar i olorar al mateix temps. Aquest estri s’utilitza des de fa un temps al Bulli per provocar aquest sentit, tan valorat el món dels vins però força menystingut en gastronomia. La pinça permet subjectar la cullera amb determinada substància aromàtica al plat, de manera que, mentre el comensal menja una cosa n’olora una altra, en un acte que pretén un cert mestissatge sensorial.


El millor de tot és que aquests productes es poden trobar amb certa facilitat en tendes gourmet i establiments especialitzats en peces de disseny a un preu força sorprenent. A Barcelona, es poden trobar algunes coses a Vinçon, al Passeig de Gràcia 96.

Quimet & Quimet

El dijous passat, l’Àlex i l’Eli ens van portar a descobrir una de les relíquies gastronòmiques més emblemàtiques de Barcelona, el Quimet & Quimet.

Situat al cor del Poble Sec, Quimet & Quimet és un dels llocs més autèntics i entranyables de Barcelona. Es tracta d’una bodega nascuda a principis del segle passat i que ha anat passant de generació en generació, de Quimet en Quimet, fins arribar al cinquè Quimet de la família, que porta actualment l’establiment amb la seva germana, de forma senzilla i oferint un tracte proper i familiar.

Malgrat que el local té unes dimensions bastant restringides, dins d’aquesta bodega-bar-restaurant hi ha cabuda per a una bona i considerable selecció de vins, vermuts, caves, licors i whiskys de malta. La botiga està especialitzada en conserves d’alta qualitat, tot i que també s’hi poden trobar productes més exòtics com sal de l’Himàlaia o reduccions d’oli i vinagre balsàmics.

El més destacable del local, però, són les seves tapes elaborades amb matèries primes de gran qualitat. El propietari, segons ens han comentat els nostres amics, viatja sovint arreu d’Europa en busca de productes singulars i de màxima qualitat.

Els montaditos són especialment enginyosos i creatius: boquerons amb garotes i tomàquet confitat, anxoves amb pebrots del piquillo a la vinagreta, salmó amb iogurt i mel trufada, paté de campagne amb ceba confitada, musclos amb tomàquet confitat i caviar... A més, totes les tapes les preparen al moment i la base dels montaditos està sempre cruixent, la qual cosa és d’agrair al paladar però es converteix en un petit inconvenient a l’hora de menjar-ho a peu dret i sense coberts. Al migdia preparen també algunes tapes calentes.L’oferta és de més d’un centenar d’especialitats que van canviant segons el dia i la disponibilitat de productes. Hi ha una pissarra petita a l’exterior del local amb alguns suggeriments, però la millor manera de demanar és mirant directament els productes al mostrador o demanant consell al propietari. Són del tot aconsellables els formatges, acompanyats de diferents pans exòtics, o el embotits de la casa.

Del tot aconsellables són també els seus vins i licors, que decoren tota una paret del local. Nosaltres vam prendre un Bierzo exquisit del Dominio de Tares i, per acompanyar les postres, un licor de mandarina i de pera williams, un pèl forts per al meu gust, però de gran acceptació entre el públic masculí.

L’estil sofisticat i avantguardista de la cuina de Quimet & Quimet contrasta amb les reminiscències modernistes del local, ataconat d’ampolles de vi i de llaunes de conserves. Es tracta d’un local de dimensions diminutes, amb tres tauletes rodones sense cadires i una barra. Les recomanacions de la guia Routard i de Lonely Planet –entre d’altres- han contribuït a que el local estigui sempre ple de gom a gom, la qual cosa, sumada al fet que s’ha de menjar a peu dret, fa que la degustació esdevingui força incòmode. És el preu que s’ha de pagar per menjar com un rei a un preu força raonable (uns 25 euros per cap).

Spaghetti alle Vongole a l’estil Bauzà

Recepta cedida per Àlex Bauzà


Aquest divendres, l’Àlex Bauzà –que per cert ha promès col·laborar en aquest blog amb algunes aportacions enològiques- ens va preparar un plat deliciós de pasta, seguint una recepta que havia après de la seva mare i que reflecteix els seus orígens italians.

Els Spaghetti alle Vongole són una especialitat napolitana elaborada a base d’un sofregit d’all i oli d’oliva, vi blanc i cloïsses (procedents de les aigües del Mar Adriàtic). La pasta s’ha de servir sempre al dente i aromatitzada amb pebre o peperocini.

L’adaptació de la recepta de l’Àlex no té desperdici i és molt fàcil d’elaborar.

Ingredients per a 4 persones:

500g de spaghetti Barilla
3 llaunes de cloïsses o escopinyes
2 grans d’all
4-5 bitxos
oli d’oliva verge extra
una copa de vi blanc
julivert picat


Preparació:
Temps estimat:
20 minuts
  • Primer de tot bulliu la pasta durat 6-7 minuts. Ha de quedar molt al dente perquè després s’acabarà de coure amb el suc de les cloïsses.
  • Escorreu la pasta i reserveu-la. Mentrestant poseu una cassola al foc amb un bon raig d’oli.
    Aixafeu el alls amb un ganivet i poseu-los, amb la pell, a la cassola. Afegiu-hi també els bitxos i deixeu que es daurin durant dos minuts a foc mig.
  • Afegiu els spaghetti a la cassola i regueu-los amb un bon rajolí d’oli. Obriu les llaunes de les cloïsses i escorreu-ne el suc dins la cassola. Afegiu-hi les cloïsses i aneu remenant per tal que la pasta no s’enganxi.
  • Quan s’hagi begut pràcticament tot el suc, empolvoreu amb una mica de julivert picat o alfàbrega. Retireu del foc i emplateu.

Bacallà a la Koskera

Aquesta va ser una de les primeres receptes de peix que vaig elaborar quan vaig marxar de casa els meus pares i vaig descobrir l’apassionant món de la cuina.

La primera vegada que vaig provar el bacallà a la koskera va ser a Cal Txistu, un restaurant basc de Badalona del qual us parlaré en una altra ocasió... El cas és que cada vegada que anàvem a aquest restaurant, jo demanava el mateix plat, fins que em vaig atrevir a demanar la recepta a la mestressa.

Quan vaig provar de fer el bacallà a casa va ser un èxit rotund. Però la veritat és que ara feia molt temps que no el feia. Ha estat gràcies a la Júlia Martín -una companya de feina i una bona amiga- que he tornat a recuperar aquesta recepta oblidada. Ella em va sol·licitar la recepta i, com que la tenia una mica rovellada, aquest cap de setmana l’he tornat a posar en marxa. Sàpigues, Júlia, que l’Aleix t’està molt agraït per la teva petició...

Aquí tens la recepta; molt fàcil de fer i força resultona.

Ingredients per a 4 persones:

8 talls de bacallà (si pot ser del morro)
16 cloïsses
8 espàrrecs verds
2 ous
2 grans d’all
½ copa de vi blanc
Aigua
Julivert, sal i oli d’oliva

Preparació:
Temps estimat: 40 minuts
  • Primer de tot, poseu les cloïsses en un recipient amb aigua i una mica de sal. D’aquesta manera deixaran anar la mica de sorra que puguin portar.
  • A continuació, poseu els ous a bullir. Apagueu el foc al cap de 10 minuts, quan els ous ja estiguin durs. Poseu-los immediatament amb aigua freda i peleu-los. Per tal d’evitar que la closca s’enganxi, cal trencar la pell fineta que separa la closca de la clara. Un cop pelats, partiu els ous per la meitat i reserveu-los.
  • Escorreu les cloïsses en un colador i deixeu que vagin perdent l’aigua. Mentrestant poseu dues cullerades d’oli d’oliva en una cassola. Quan l’oli estigui calent, afegiu-hi les cloïsses i coeu-les fins que estiguin totes obertes. Retireu-les de la cassola i reserveu-les en un plat.
  • Desgreixeu la cassola amb la mitja copa de vi blanc (jo faig servir un vi econòmic com ara “Viña del Mar”) i afegiu-hi els dos grans d’all picats. Mentrestant, dissoleu una cullerada de farina en un got d’aigua. Afegiu-ho a la cassola passant la mescla per un colador; d’aquesta manera evitareu que la farina faci grumolls. A continuació, piqueu el julivert (una quantitat abundant perquè doni gustet i color) i afegiu-lo a la cassola.
  • Deixeu que la salsa faci xup-xup a foc mig durant 2 minuts i afegiu-hi el bacallà i els espàrrecs tallats en trossos d’uns 3cm. Deixeu coure 10 minuts amb la cassola tapada i comprovant, de tant en tant, que el bacallà no s’enganxi.
  • Dos minuts abans d’apagar el foc, afegiu-hi els ous durs i les cloïsses i cobriu-ho tot de salsa verda amb l’ajuda d’una cullera. Si veieu que la salsa és massa espessa o que falta suc, podeu afegir una mica d’aigua durant la cocció.
  • Emplateu i serviu el bacallà cobrint-lo amb la salsa verda. I recordeu que és un plat per sucar-hi pa!

20/4/08

Sergi Arola, un cuiner polèmic


Enero 24, 2008
[…] “Sergi Arola-Gastro”, es el fruto de nuestras aspiraciones profesionales, es la herramienta con la que pretendemos, de una parte transmitir a lo largo de un menú de degustación la complejidad del mundo sensorial que sentimos y en el que creemos, y de otra, mas allá de modas o tendencias estéticas, recuperar la calidez y las texturas, de ese trato de “Bistrot” ilustrado, que tanto añoramos de nuestra primera etapa en Doctor Fleming. Disfrutar pues de esta vuestra casa, seguir enseñándonos y compartiendo vuestros momentos con nosotros… por nuestra parte os seguiremos ofreciendo lo mejor de nosotros, de todos, agradecidos a cada momento que pasemos juntos.
Quan vaig rebre la notícia que Sergi Arola abandonava La Broche, vaig alegrar-me’n egoïstament pensant que es traslladava a Barcelona.
Res més lluny del que imaginava, Arola es queda a Madrid, al carrer Zurbano nº 31, on va inaugurar el passat mes de febrer Sergi Arola Gastro, un bistrot que el chef ha creat amb la seva esposa Sara Fort amb la intenció d’obrir portes a un renovat concepte de restauració.


El cas és que des del moment en què es va fer pública la notícia, no han estat pocs els que s’han llançat a censurar la decisió del chef. S’han posat en dubte el motius que l’han dut a abandonar La Broche, i molts l’acusen d’insensat pel fet d’haver-se aventurat a crear el seu propi restaurant prescindint de les dues estrelles Michelin, fruit de més de deu anys de dedicació al seu antic restaurant.


Paral·lelament a la creació del Sergi Arola Gastro, el chef barceloní ha creat el seu propi blog, que no ha fet més que encetar una encesa polèmica centrada en dos temes espinosos que el mateix Arola comenta de la següent manera:

Febrero 20, 2008
[…] Quiero aprovechar estas primeras líneas para aclarar un par de temas que creo que pueden interesaros y que en cualquier caso por tratarse de dos asuntos polémicos, requieren de una “versión oficial”.

a) El tema de los precios:
A estas alturas de la película, nadie me puede acusar de ser un cocinero de los que solo sabe cocinar a base de trufa y caviar y por encima de los 120 euros […] Durante los años que he estado en La Broche, he intentado ser sumamente conservador en mi política de precios […] Ahora las cosas han cambiado y debo aplicar los mismos criterios comerciales de margen que se aplican en cualquier restaurante viable y eso sitúa el techo de costes en el limite del 35% […] Ojala pudiéramos dar todo esto que queremos daros a la mitad de precio, desgraciadamente no es posible.

b) El tema de la chaqueta:
Dudo que la mayoría de los que me lee, sea mas trasgresor que yo, con diecisiete años llevaba pendiente, con 22 pircings en el pezón y la ceja, tengo una colección de cazadoras de cuero con mas de cincuenta, la mayoria vintage compradas en tiendas de segunda mano, pero hace tiempo fruto de viajar, comer y cenar en restaurantes por ahí fuera Tokio, Nueva York, París, Londres… empecé a darme cuenta de cosas que me chirrían cuando las veo en los restaurantes. En ese sentido del mismo modo que no entendería que alguien saliera a buscar setas con una americana, me cuesta entender la manía de algunos señores, de arremangarse las mangas de las camisas
del caballito como si la sala del restaurante fuera un patatal […].
Aquesta declaració de principis, molt allunyada del tema gastronòmic i basada en criteris o normatives purament superficials, ha estat censurada mordaçment per alguns cibernautes que han acusat el chef de buscar polèmica com a mètode publicitari. De tots els detractors d’Arola, el que ha dut més lluny els seus blasmes ha estat un col·laborador de Directo al Paladar que signa amb el pseudònim de Pintxo. Aquest articulista anònim acusa el chef de “dictador” i de creure’s “el más mejor y mejor que el mejor”, i arriba a ridiculitzar-lo presentant-lo com un “Gurú de la moda” i comparant el seu estilisme amb el d’Emilio Aragón. El seu restaurant el relaciona amb “los restaurantes más viejos y con menos glamour” i el considera –segurament sense haver-hi assistit- com una “triste y decepcionante imitación de El Bulli”.

Arola publica un tercer post al seu blog retraient a l’articulista la seva mala baba i el seu anonimat:

Febrero 27, 2008
¡QUE BUENO QUE ME COMPARE CON EMILIO ARAGON!
[…] llamarme “dictador”, debería si tuviera usted realmente algo de dignidad, de arrestos, decírmelo a la cara, o cuanto menos con su nombre y apellidos para tener yo la capacidad de rebatírselo en el caso de que sea posible, o sino decidir, llegado el momento si me apetece cocinar para usted… que supongo que en aras de la libertad admitirá usted que en ese caso, objetara de dedicar mi tiempo a desarrollar mi pasión, que no es otra que atender como
creo que se merece a cada cliente que viene a mi casa. Dicen aquello de que es bueno que hablen de uno aunque sea para bien… La “era de la comunicación, de Internet, ha creado dos tipos de participante, los que firmamos con nuestro nombre y damos la cara, y los que tras un seudónimo, tras una mascara como un asesino… como un terrorista, a sangre fría arremete con el verbo descarnado intentando desde la inquina hacer daño […]

Altres lectors del blog d’Arola s’han sumat a l’escabetxina titllant el chef –que intenta vendre absurdament la seva imatge de transgressor- de “pijo sibarita, pijo en plan metrosexual”. No han estat poques, per altra banda, les crítiques dirigides a la nova política de preus:“Me muero de ganas de probar tu nuevo restaurante que seguro que me encantarà, aunque aseguro que que creo no merece en ningún caso la pena pasar de los 60 euros por barba”.

Altres cibernautes prefereixen retreure al chef la seva participació en shows televisius de qualitat dubtosa (La Cocina del Infierno) o al fet de no mencionar en cap moment La Broche en la seva presentació oficial del Sergi Arola Gastro: “Maestro, que el chef sea tan ingrato de no hacer ni una reseña a su pasado más inmediato en la notificación de su nuevo presente-futuro. ¿Cómo un cocinero tan genial no nombra a su ex-restaurante?” Davant d’aquesta allau de retrets, que han tocat la fibra sensible del chef, Arola s’ha dedicat a contestar aferrissadament als seus detractors i, finalment -no sé ben bé si en un acte de sensatesa o covardia-, ha decidit “desconectar-se” i abandonar el seu blog.

Febrero 29, 2008
Tras darle vueltas… y hablarlo con buenos amigos, de los que te dicen las cosas a la cara, con conocimiento, he llegado a la conclusión que lo mejor que puedo hacer en aras de la libertad de expresión que tanto defienden esos amparados en el anonimato es eliminar mi blog, por un lado
y dejar de participar en otros blogs aunque sea por alusiones. El otro día un buen amigo, citando a un conocido escritor, me dio la clave de lo que es en definitiva un blog en Internet, la reflexión no tiene desperdicio: “ que sentido, que lógica tiene escribirte en un blog, con individuos con los que jamás establecerías ni una relación de amistad en persona, ni siquiera una minima relacion intelectual aparte tal vez de un fugaz saludo en el ascensor…”. Así de sencillo, así de fácil […].

És una llàstima que Sergi Arola hagi decidit posar punt i final al seu blog, doncs tots els amants de la gastronomia hem perdut l’oportunitat de conèixer un gran chef des de la perspectiva personal i propera que ofereix aquesta mena de mitjà. No sé si ha estat una decisió encertada o covarda, però temo que alguns insensats ho puguin interpretar com una victòria d’aquells que critiquen a tort i a dret sense fonaments ni coneixements de causa.

En tot cas, penso que el senyor Arola no ha sabut enfocar bé el seu blog i, enlloc d’utilitzar-lo per donar a conèixer la seva cuina, s’ha dedicat a tractar temes totalment superficials i secundaris i a justificar-se innecessàriament per decisions que ningú té el dret de qüestionar.

Sant Jordi. Tradició o oportunisme?

El dia 23 d’abril, a Catalunya, celebrem la diada de Sant Jordi, una festa que en els últims anys ha tingut una gran acceptació popular. El dia de Sant Jordi es coneix també com el dia dels enamorats, ja que és costum que els enamorats regalin una rosa a la seva estimada i elles els ofereixin un llibre.La tradició de la rosa vermella es remunta, segons sembla, a l’època dels romans i té els seus orígens en la mítica llegenda de Sant Jordi i el Drac. La tradició del llibre és més moderna i està vinculada a la commemoració de la mort de dues grans plomes de la literatura universal: Miguel de Cervantes i William Shakespeare.

Aquesta diada, però, té també un caire reivindicatiu de la cultura catalana i molts balcons s'engalanen amb la senyera. A Badalona, la meva ciutat, la diada de Sant Jordi es respira pels carrers del centre, plens de paradetes de roses, i a la Plaça de l’Ajuntament, on diferents llibreters exposen els seus llibres a preus més assequibles. Cada cop costa més, però, que la gent jove tregui les senyeres als balcons, i el caràcter reivindicatiu de la diada va deixat pas al consumisme indiscriminat, sovint desvinculat de qualsevol tradició.

Des de fa alguns anys, el gremi de pastissers i forners s’han apuntat a la festa i han aprofitat l’ocasió per vendre’ns els seus pans i pastissos de la diada. L’especialitat pastissera és un pastís rectangular de capes fines de pa de pessic. A sobre s'hi posa sucre cremat i es grava un Sant Jordi, complementant-lo amb una rosa vermella. A les fleques s’hi poden trobar roses de pa i, fins si tot , el pretesament tradicional pa de Sant Jordi, un pa elaborat amb sobrassada, formatge i nous que imita el disseny de la senyera catalana. Aquests productes, però, de tradicional no en tenen res per molt que s’hi encaparri el gremi de pastissers.

Imatge extreta de La cuina d'Ara, on podeu
trobar també la recepta del pastís.

Si teniu l’ocasió de provar el pastís de Sant Jordi, ja em direu el què. La veritat és que jo no l’he provat mai (ni tinc intencions de fer-ho) i sembla que n’hi ha moltes versions diferents. Aquesta diversitat, segurament, es deu al fet que es tracta d’un invent modern, que algun pastisser amb vista per als negocis es va treure de la butxaca i que altres pastissers han seguit a la seva manera. El pa de la diada el vaig provar ja fa uns quants anys a casa els meus pares –que com molts altres consumidors van caure de quatre grapes al parany- i la veritat és que no val res: no són unes postres, ni tampoc un pa per acompanyar un àpat, a més resulta atapeït i una mica embafador.

Arròs verd

No fa massa, en aquest blog, us vaig parlar de les patates blaves. Avui us vull parlar de l’arròs verd. Es tracta d’un tipus concret d’arròs, d’origen vietnamita, que Juan Mari Arzak va presentar ja fa uns quants mesos al programa de Karlos Arguiñano.

La meva curiositat, en veure aquell producte d’un verd tan artificial, em va portar a tafanejar algunes webs sobre gastronomia i alimentació, amb la intenció de verificar que, certament, existís aquella mena d’arròs en la nostra naturalesa.

I, efectivament, sembla ser que l’arròs verd existeix. És un arròs glutinós, sovint premsat, que es troba a alguns països de l’Extrem Orient, especialment al Vietnam. Es pot preparar fent-lo bullir com l’arròs blanc de tota la vida o es pot fregir per tal que s’infli, de manera similar a l’arròs inflat tradicional. A casa nostra és pràcticament impossible trobar-lo en comerços, i tampoc sembla un producte gaire conegut als països veïns.

Tot i així, tafanejant per Internet, he pogut trobar vàries receptes d’arròs verd. En la majoria de casos, però, es tracta de receptes elaborades amb arròs blanc tradicional tenyit gràcies al seu poder d’absorció. Els millors aliments per conferir aquest color verd tan exòtic als nostres arrossos són els espinacs, les bledes o el julivert.

El meu dubte és si el producte que es va mostrar durant el programa d’Arguiñano era arròs verd natural o tenyit. Arzak va explicar que en els seu restaurant estan investigant aquest producte -que es fan portar expressament de Vietnam- però també admetia haver-lo cuinat amb potenciadors del color com els espinacs o les bledes. Per tant, dedueixo que el color tan intens que observem en aquestes imatges no es corresponen amb l’autèntic color de l’arròs verd...

Com que de moment sembla impossible trobar en cap establiment aquest producte tan exòtic, ens haurem de conformar amb els procediments casolans per tenyir l’arròs de casa nostra. A continuació us exposo una recepta ben senzilla:


ARRÒS BLANC DISFRESSAT


Ingredients:

2 tasses d’arròs
2 gots d’aigua
2 cullerades d’oli
1 manat d’espinacs
1 manat de julivert
Sal

Preparació:
Temps estimat:
40 minuts


  • Talleu les fulles dels espinacs en juliana, renteu-les bé i feu-les bullir amb dos gots d’aigua durant 5 minuts. Un cop cuites, escorreu-les i reserveu.
  • A continuació, poseu dues cullerades d’oli en una cassola. Un cop estigui calent, afegiu-hi l’arròs. Deixeu-lo 2 minuts amb l’oli, remenant constantment i, seguidament, afegiu l’aigua dels espinacs.
  • Deixeu coure l’arròs a foc lent fins que es begui tot el suc.
  • Serviu l’arròs calent i empolvoreu amb el julivert picat.

Amanida variada amb Camembert arrebossat amb pols de blat de moro


En una altra de les col·laboracions al programa d’Arguiñano, Juan Mari Arzak va parlar sobre els arrebossats. Comentava que el tradicional arrebossat de farina de galeta pot ser substituït per altres productes menys usuals com la pols de crispetes o de blat de moro. Arzak recomanava arrebossar d’aquesta manera el pollastre o el gall dindi i, fins i tot, suggeria elaborar una mena de bombó fondant arrebossant porcions de xocolata.

Aquesta idea em va semblar d’allò més suggerent i, durant els darrers mesos, he estat pensant en una recepta original que incorporés aquesta mena d’arrebossat.

No fa massa, vam estar amb uns amics al restaurant Cal Boter de Barcelona i vaig provar una deliciosa amanida amb Camembert arrebossat. Va ser aquest plat el que em va donar la idea per a la meva recepta, una recepta original i sorprenent però increïblement fàcil de preparar. Això sí, l’heu de preparar al moment, perquè el camembert fred no val res.

Ingredients per a 4 persones:

Amanida variada (fulla de roure, rúcula, tatsoi, red chard...)
Quatre grapats de blat de moro fregit i salat (quicos)
8 talls de Camembert
4 cullerades de confitura de tomàquet
1 ou
oli d’oliva verge extra

Preparació:
Temps estimat:
15 minuts

  • Primer de tot renteu l’amanida, escorreu-la i munteu-la en un cantó de cada plat. Podeu comprar els enciams per separat -sempre millor si són de diferents formes i colors-, o podeu comprar una bossa d’amanida Florette Brotes Deluxe, així us estalvieu la feina de tallar i rentar les fulles.
  • A continuació, tritureu els quicos amb una picadora o un molinet de cafè, de manera que en quedi una pols fina i sense grumolls. Poseu la pols de blat de moro en un plat pla.

  • Poseu una paella al foc amb un dit d’oli d’oliva.

  • Mentre l’oli s’escalfa, talleu 4 porcions allargades de Camembert, d’1cm de gruix. Passeu-les per l’ou batut i, seguidament, arrebosseu-les amb la pols de blat de moro.

  • Fregiu les porcions de Camembert arrebossat. Un cop hagin agafat color, retireu-les del foc i deixeu-les escórrer en un paper absorbent. Si veieu que alguna porció s'ha rebentat i en vessa el formatge fos, poseu-la dierectament al plat, del contrari se us por enganxar al paper de cuina.

  • Finalment, poseu dues porcions de Camembert a cada plat, al costat de l’amanida. I decoreu el plat amb una cullerada de confitura de tomàquet.

19/4/08

Matamala. Restaurant? Bar de tapes? O tenda gourmet?

Situat a Rambla Catalunya, a l’antic emplaçament del restaurant Els Fanals, el Restaurant Matamala es presenta com un nou espai gastronòmic on l’estrella indiscutible és el producte de qualitat. A mig camí entre un bar de tapes, un restaurant i una botiga gourmet, Matamala és un establiment d’uns 800 m2, concebut pel dissenyador Josep Riu, autor d’altres projectes com el del restaurant Evo de Santi Santamaria.

El lema principal dels propietaris és una cita de Josep Pla: “El meu ideal culinari és la simplicitat, sempre comptant amb cert grau de substància”. Així és com pretén presentar-se aquest nou establiment al consumidor. Es tracta, doncs, -segons s’exposa en la seva pròpia web- de conjugar la tradició familiar amb la innovació gastronòmica, sense necessitat d’emmascarar el producte ni etiquetar-lo amb llargs adjectius i floritures.

D’entrada, hem d’acceptar que l’establiment resulta força atractiu i acollidor. Un disseny de línies senzilles i els productes selectes exposats en la zona gourmet, conviden els vianants a aturar-se i donar un cop d’ull. Si hi acudiu a hora punta, malgrat que el local és força gran, teniu molts números d’haver d’esperar 15-20 min. L’altra opció és demanar algunes tapes a la barra, tal com vam fer nosaltres.

La carta, amb preus entre els 4 i 8 euros, és d’allò més suggerent: coca de foie micuit amb gelatina de Moscatell, biquini de pernil amb trufa, arròs del dia, carxofes a l’andalusa,rovellons a la planxa (quan és temporada), carpaccio de ceps amb formatge de Parma, gambes de Palamós, escopinyes o navalles a la planxa... Nosaltres vam optar per un assortit de formatges, les carxofes, unes escopinyes, el carpaccio de ceps i els ous del segle XXI; tot això regat amb una copeta d’Alvariño.

De tot el que vam poder degustar, us recomano especialment el carpaccio de ceps amb formatge de Parma. El pitjor, sens dubte, van ser els ous del segle XXI, servits de la manera més snob que us pugueu imaginar: un ou escalfat dins d’un got de plàstic cobert de patates palla “estil xurreria”. El nom del plat ja és de per sí un punt pretensiós i poc escaient per a un restaurant que pretén vendre’ns una cuina de producte. A més a més, l’ou estava fred - com la majoria de plats que ens van servir- amb la clara crua i el rovell massa cuit. Les escopinyes eren fresques i de bona qualitat, però també ens les van servir fredes i, pel meu gust, un pèl poc fetes. El plat de formatges va resultar una mica raquític: una mica de mató amb mel, manxego amb salsa de ceps, formatge tou amb ametlles i una mena de Cabrales incomestible amb confitura de tomàquet.

No vam demanar postres perquè ja havíem passat la tarda degustant bombons i xocolata, però amb els cafès ens van portar uns trossets de pa de pessic força acceptable. Tot plegat ens va sortir pel mòdic preu de 40 euros.

Abans de marxar, evidentment, vam dedicar una bona estona a tafanejar entre els productes de la botiga, un compendi dels articles més innovadors i selectes del moment. Hi vam poder trobar alguns dels articles exposats a l’Alimentària 2008, com els preparats d’arrossos i escudelles de la casa Just Married o l’Aigua de Moritz, llançada al mercat des de fa ben poc. La botiga no només comptava amb productes alimentaris sinó que també disposava d’una selecció de llibres de cuina, entre els quals destacaven alguns exemplars de Ferran Adrià i el llibre Arroces Contemporáneos de Quique Dacosta. A més, també s’hi poden trobar alguns estris de cuina sofisticats, com el sifó d’escumes de la marca Isi, amb garantia de Ferran Adrià.


Evidentment, no vaig poder evitar la temptació i vaig acabar comprant algunes de les punyetetes irresistibles de la botiga. Primer de tot, un pack de càrregues per al sifó (cal aprofitar aquestes ocasions per comprar aquesta mena de productes, ja que no són fàcils de trobar) i, seguidament, alguns capricis més injustificats com ara un pack per a fer arròs negre de la Just Married, algunes confitures i un parell d’aigües de Moritz.Vam tornar a casa ben carregats i l’experiència va ser força agradable.

L’únic consell que donaria als de Can Matamala és que busquin bons cuiners. És cert que la qualitat del producte és essencial per elaborar una cuina digna, però un bon producte s’ha de saber elaborar justament.

12/4/08

Trobada amb Xavier Mor a la bomboneria de Teresa Llordés

A l'esquerra, Teresa Llordés i, a la meva dreta, Xavier Mor

Ahir a la tarda, l’Aleix i jo vam tenir l’enorme plaer de conèixer el nostre xocolater preferit: Xavier Mor. La trobada va tenir lloc a la bomboneria de Teresa Llordés, un espai dedicat a tota mena de productes elaborats amb xocolata de la més alta qualitat.


Teresa Llordés dirigeix el seu establiment amb amabilitat i professionalitat, oferint els seus irresistibles bombons a les parelles de nuvis que intenten elegir entre diferents models de detalls de noces.


Malgrat que es tracta d’un negoci força orientat a comandes per a noces, batejos i comunions, Teresa Llordés manté una àmplia gamma de productes que atrauen, sens dubte, els més llaminers. Val la pena deixar-se caure per la seva botiga només per gaudir de l’intens aroma de la xocolata, i resulta inevitable acabar comprant alguna rajola o una caixeta de bombons.

Tot i que bona part dels productes de la botiga són de Xavier Mor, també hi podem trobar una petita representació d’Enric Rovira i Michel Cluziel; tots tres xocolaters de gran prestigi i reconeixement a nivell europeu. Així doncs, quan comprem a casa la Teresa Llordés, comprem amb la garantia que ens emportem un producte de la més alta qualitat.


A més a més dels bombons, els detalls de noces i una bona selecció de tauletes de xocolata, podem trobar-hi una àmplia gamma de vins dolços, grapes i caves.

També podeu trobar-hi productes de temporada, com les mones per Pasqua, deliciosos torrons de xocolata per Nadal o romàntiques roses de xocolata per Sant Jordi. Ara que s’acosta el 23 d’abril, us recomano a tots els enamorats una visita a la Teresa; no us en penedireu i segur que triomfeu amb el detall!

Una mica abans de les 7h de la tarda vam arribar a la bomboneria. La mestressa ens va rebre de seguida i ens va fer seure en una taula que ja havia reservat per a nosaltres. Poc després va arribar el nostre esperat Xavier Mor. Al començament estava tan nerviosa que gairebé no em sortien les paraules, però el Xavier Mor és una persona amable i propera, que ben aviat ens va fer sentir com a casa nostra. Vam estar xerrant una llarga estona sobre la seva professió, els seus productes i la seva manera d’entendre el món de la xocolata. Ens va explicar que des de ben petit ja era un nen força llaminer. Després d’haver acabat la carrera d’enginyeria, va entrar a treballar a la fàbrica Bimbo, en una cadena de producció on, contràriament a les advertències del seu cap, mai va avorrir-se de tastar la crema dels Bollicaos, Bonnys o Tigertons.

Mentre ens explicava aquestes anècdotes sobre la seva vocació xocolatera, Xavier Mor va aprofitar per presentar-nos diverses de les seves novetats, algunes de les quals es van presentar recentment a la fira de l’Alimentària. El producte estrella va ser, sense cap mena de dubte, un dels vins dolços que Mor ha llençat al mercat des de fa ben poc.

El Xaviermor Vintage és un vi negre sobremadurat, elaborat amb ceps de garnatxa i carinyena de més de setanta anys. Les vinyes es troben al Montsant, a una altitud de més de 450m, en un terreny de pissarres, calcari i sec, que obliga les arrels a alimentar-se d’aigua de gran puresa filtrada a quasi 12 metres de profunditat. Aquestes condicions fan que esdevingui un vi potent i concentrat, ideal per prendre amb foie, formatges, pernil de gla i, evidentment, amb una bona xocolata. Per tal d’acompanyar el vi, Teresa Llordés ens va preparar un aperitiu deliciós i senzill: unes torradetes amb oli d’oliva, xocolata fosa i sal Maldon. Un autèntic plaer per a tots els sentits!

A més de la seva col·lecció de vins, Xavier Mor ens va presentar altres productes, més relacionats amb el món de la xocolata i la pastisseria. En primer lloc, ens va presentar els seus nous cakes Mor&Almendra i Mor&Cake. Es tracta de preparats en pols, similars als del Coulant o el Brownie, que permeten l’elaboració de bescuits de forma casolana i senzilla. Només cal barrejar el contingut del pot amb 3 ous, ¾ de got d’oli i ½ got d’aigua, i deixar coure al forn a 180º durant 35-40 minuts. Si el resultat és com el del Coulant, l’èxit està assegurat!


En segon lloc, Xavier Mor ens va presentar els seus minibombons en forma de blisters, alguns amb cobertura de pols de cacau, i uns altres amb una cobertura de xocolata metal·litzada pensada perquè els consumidors no s’embrutin les mans (el senyor Mor pensa en tot!).
Finalment, la darrera de les novetats que ens va presentar el senyor Mor van ser uns altres capricis de color malva metal·litzat i amb un intens sabor de gerds que ens van sorprendre gratament.

Tanta generositat i amabilitat per part d’una persona que admires i valores professionalment, no deixa de commoure’m. Xavier Mor ha demostrat ser, a més d’un excel·lent xocolater, una persona propera, amable, senzilla i captivadora. Li desitjo molta sort en tots els seus projectes, de ben segur ben meditats i fets amb il·lusió.

10/4/08

De les baines de cacau a l'elaboració de la xocolata


La llegenda maia explica que Kukulkán, després que l’home hagués estat creat a partir del blat de moro, va oferir-li el cacau. A partir d’aleshores, els maies van dedicar el mes d’abril a honrar el déu del cacau –Ek Chuah- a través de sacrificis d’animals els quals marcaven amb xocolata.
Segones els asteques, en canvi, va ser el déu Quetzalcoalt qui va oferir als homes aquest aliment diví; els altres déus no li ho van perdonar i el van desterrar dels seus dominis.

Molts anys després, i a l’altra punta del món, el cacau continua tenint aquest aire diví i misteriós i, sovint, continuem considerant-lo quelcom prohibit, un pecat, una temptació...

Una de les coses que em fascina més del món del cacau són les baines (fruit del cacau), dins de les quals es troben els grans de cacau (llavors) que serveixen per a l’elaboració de la xocolata. L’arbre del cacau, amb aquestes baines que van des del color verd fins l’ataronjat intens, és com un arbre de contes de fades. A vegades, m’imagino que camino per una plantació de cacau, envoltada d’enormes arbres, amb enormes baines... I, de sobre, una de les baines s’obre i en surt un follet, un nan o una fada. I és que el món del cacau és un món màgic i tot un descobriment per a aquells que, durant molt temps, no hem tingut cap més referent del cacau que les tauletes de xocolata.

Hi ha diferents tipus de cacau, segons la seva procedència i les seves propietats. El més genuí és, sens dubte, el cacau crioll, un cacau de gran qualitat i amb un escàs contingut de tanins. Es tracta d’una varietat cultivada a Amèrica ( Veneçuela, Equador, Guatemala, Nicaragua...) de clofolla fina, suau i aromatitzada. Una altra varietat és el cacau foraster, originari de l’Amazònia però cultivat actualment a l’Àfrica. Es tracta d’una varietat de clofolla més rugosa, amb més contingut de tanins i menys aromatitzada. Finalment, trobem els cacaus híbrids, que no són més que una mescla de les dues darreres varietats, encara que la qualitat s’aproxima més a la segona.

El fruit del cacau, anomenat també baina, té una clofolla rugosa, d’uns quatre cm d’espessor; la seva polpa és rosada i viscosa, és comestible i té un sabor dolç; a l’interior de la baines s’hi troben les llavors, que són grans carnosos i de color blanc de forma similar a les mongetes.
La recol·lecció de les baines s’efectua, normalment, entre el maig i el desembre. Quan estan madures, els tumbadores s’encarreguen de tallar-les i extreure’n les llavors, que deixen fermentar entre 3 i 7 dies, embolcallades amb fulles de plàtan. Durant aquest procés de fermentació, les llavors passen del color porpra al marró intens i l’olor del cacau es comença a manifestar.
A continuació s’estenen els grans de cacau sota el calor solar o artificial per tal de dessecar-los. En algunes zones d’Amèrica , seguint l’anomenada dansa del cacau, els natius trepitgen els grans i els ruixen amb una mescla de d’argila i aigua per millorar-ne la conservació i evitar l’aparició de fongs durant el transport.










Un cop arribats a les fàbriques xocolateres, els grans de cacau són rentats i raspallats per eliminar-ne les impureses. Seguidament comença el procés de torrefacció. Després d’haver torrat el cacau a uns 110-120ºC, unes màquines especialitzades s’encarreguen de separar les pells, que sovint seran emprades com a compost de jardins, dels grans.
Després d’haver-ne mesclat diferents varietats, els grans es trituren durant 18-72 hores a una temperatura constant. Durant aquest procés s’allibera la mantega de cacau, que serà un dels ingredients principals per a l’elaboració de la xocolata. La resta dels grans triturats constitueixen l’altre ingredient essencial de la xocolata, la pasta de cacau, utilitzada també en cosmètica per a l’elaboració de cremes i pintallavis.

Per a l’elaboració de la xocolata són necessaris tres ingredients essencials: mantega de cacau, pasta de cacau i sucre. Aquests són els elements base de qualsevol xocolata. Les diferents varietats dependran de la proporció de cada ingredient o d’altres ingredients afegits, com la llet o els fruits secs. Segons això, podem distingir 6 tipus diferents de xocolata:


- Xocolata negra, pura o amarga. Amb una proporció elevada de pasta de cacau, mantega de cacau i sucre.
- Xocolata amb llet. Amb una proporció força escassa de pasta de cacau, mantega de cacau, sucre i llet.
- Xocolata blanca. Sense pasta de cacau, s’elabora només a base de mantega de cacau, sucre i llet. És força emprada en rebosteria per la seva vistositat, però en realitat no es pot ni considerar una xocolata pròpiament dita, ja que hi manca l’ingredient principal.
- Xocolata de cobertura. Utilitzada especialment en pastisseria, ja que gràcies al seu alt contingut de mantega de cacau, esdevé una xocolata brillant, flexible i fondant.
- Xocolata a la tassa. Amb una proporció baixa de pasta de cacau i certa proporció de fècula, que permet que el producte espesseixi fàcilment en dissoldre’s en aigua o llet.
- Xocolata farcida. Conté els ingredients essencials mesclats amb fruites, fruits secs, licors...

8/4/08

Ous trufats sobre llit de fècula i sobrassada de Mallorca


L’altre dia, la Cristina Gual, una bona companya de feina, em va obsequiar amb una apetitosa sobrassada de Mallorca. Els sogres de la Cristina són illencs i, quan és l'època de la matança del porc, sempre aprofiten per fer unes bones sobrassades que, després, reparteixen entre tota la família. Aquesta Setmana Santa, la Cristina va estar a Menorca, l'illa paradisíaca on estiuegem totes dues des de fa uns quants anys, i els seus sogres, que també hi tenen una casa, li van donar un munt de sobrassades.

Bé, el cas és que, des del moment en què vaig tastar aquella exquisida i aromàtica sobrassada, no vaig parar de pensar en possibles receptes que incloguessin aquest producte tan típicament illenc. Recordava que la nostra mare, de petites, ens solia fer uns ous ferrats amb sobrassada que a la meva germana i a mi ens feien llepar els dits; així doncs, vaig començar a pensar en la combinació d’ous i sobrassada.
Per altra banda, aquests darrers dies he estat escrivint sobre les tòfones i m’he estat informant sobre diverses receptes elaborades amb aquest fong misteriós. Una de les recomanacions de Deliciosa Martha eren els ous trufats, que jo he acabat elaborant seguint la proposta dels ous escalfats amb paper film de Juan Mari Arzak.
Si a tot això hi sumeu el llit de fècula –que no és més que un puré de patata casolà- ja teniu el plat d’avui: una amalgama de diferents idees i diferents sabors i textures que, creieu-me, els vostres paladars agrairan.


Ingredients per a 4 persones:2 patates grans
1oo ml de crema de llet
una nou de mantega
un polsim de sal
4 talls prims de sobrassada
4 ous de gallina grans
julivert
oli de tòfona blanca (tuber magnatum)
paper film i fil de cosir


Preparació:
Temps estimat: 40 minuts



  • Primer de tot, prepareu el puré de patata: només cal que escalfeu les patates al microones durant 8-9 minuts a màxima potència. Seguidament, les peleu i les trossegeu. Introduïu les patates trossejades en un recipient i afegiu-hi la crema de llet, la mantega i la sal. Passeu-ho tot per la batedora fins que quedi un puré ben fi però consistent. Reserveu el puré col•locant un paper film al damunt, de manera que toqui directament el puré.
  • A continuació poseu a bullir aigua. Mentrestant prepareu els ous: poseu un tros de paper film sobre una tassa i premeu-lo endins de tal manera que a dins hi càpiga un ou. Casqueu l’ou i poseu-lo sobre el paper film, afegiu-hi el julivert ben picat i un rajolí de l’oli de tòfona blanca.
  • Feu un farcellet amb el paper film i el seu contingut i lligueu-lo amb un fil de cosir. Feu el mateix procediment amb els altres ous i, en acabat, poseu els quatre farcellets a bullir durant 2-3 minuts. Procureu que la clara estigui ben cuita abans de treure’ls.
  • Seguidament, retireu el paper film amb ajuda d’una espàtula i reserveu els ous.
  • Poseu un parell de cullerades d’oli en una paella i fregiu-hi els quatre talls de sobrassada (30 segons per cada banda).
  • Acte seguit, ja podeu muntar el plat: poseu dues cullerades generoses de puré de patata al centre del plat i, amb ajuda d’una cullera, escampeu el puré formant un cercle; sobre el llit de puré de patata, poseu-hi un tall de sobrassada i una cullerada sopera de l’oli on l’heu fregit; finalment, poseu sobre la sobrassada l’ou trufat i decoreu el plat amb una cullerada de l’oli de la sobrassada.
  • Si voleu, abans de servir podeu rebentar l’ou per tal que vessi el rovell.

6/4/08

Introducció al món de la tòfona

La tòfona o trufa negra és un fong de llarga tradició històrica, que ja fou conegut i utilitzat pels faraons egipcis. Els grecs i els romans també la van conèixer, però la concebien més com una essència afrodisíaca que no pas com un ingredient gastronòmic.

Degut al seu preu elevat, la trufa sempre ha estat associada a les classes socials benestants i amb un alt poder adquisitiu. La resta de la població, podia accedir-hi amb relativa facilitat, ja que es tracta d’un producte silvestre, però normalment preferia vendre-la i obtenir-ne uns bons beneficis. Durant l'Edat Mitjana, el consum de la trufa es va perdre ja que aquest fong misteriós es va associar al diable, possiblement a causa del seu color i la seva localització sota terra.

Actualment, el consum de la trufa torna a ser una pràctica força estesa, tot i que es continua associant a una menja de luxe reservada a ocasions especials.

La recol·lecció de les trufes negres es realitza des de finals de novembre fins a mitjans del mes de març. Si hi ha hagut pluges abundants i els dies de sol anuncien ja la primavera, el més de març oferirà els fruits més saborosos de la temporada. L tòfona blanca es troba des de començaments de maig fins a finals d'agost.

Les tòfones són una mena de bolets però que creixen sota terra, normalment en zones humides i a prop de determinats arbres com els roures, les alzines, els castanyers o les nogueres. Per tal de recol·lectar aquest fong cal tenir experiència i coneixements sobre el terreny. A més a més, la majoria de tofonaires van sempre acompanyats d’un gos que, gràcies al seu olfacte, indica el lloc exacte on es troben amagades les trufes. Antigament, enlloc de gossos es feien servir porcs, que detectaven els fongs de manera instintiva.Actualment, la professió de tofonaire s’està perdent, ja que la gent jove no se sent atreta per aquesta mena d’oficis. En alguns pobles, com al Monroyo (Teruel), continua existint una certa tradició tofonaire, i alguns dels tofonaires més experts ensenyen el seu ofici als principiants, cedint-los, en alguns casos, els seus gossos.

A Europa es coneixen unes 30 classes de trufes, però només algunes són aptes per al consum. Les dues classes més conegudes són la trufa negra o d’hivern (el nom científic de la qual és Tuber melanosporum o Tuber nigrum) i la blanca o d’estiu (el nom científic de la qual és Tuber aestivum). Aquestes tòfones es poden comprar fresques, envasades o congelades. La millor opció, evidentment, és aconseguir el producte fresc, però les trufes envasades també solen ser de gran qualitat. Sempre, però, ens hem d’assegurar que en les etiquetes hi figuri el nom científic. En el supermercats, darrerament, és força freqüent la venda de tòfones envasades a uns preus ridículs. Alerta! Normalment es tracta d’espècies asiàtiques d’escassa qualitat, els noms científics de les quals són Tuber indicum o Tuber himalayensis. Existeix, d’altra banda, una altra espècie de tòfona blanca anomenada Tuber magnatum, que es troba especialment a Itàlia i que és considerada de gran qualitat gastronòmica.

Saber conservar aquestes trufes és gairebé tant important com saber-les emprar en l’elaboració de diferents plats.

- Si la trufa es compra fresca, s’ha de guardar a la nevera un màxim de 10 dies i, abans d’emprar-la, s’ha de netejar bé amb aigua i un raspall.

- Una altra opció és congelar la trufa o bé comprar-la congelada; en aquest cas, quan vulguem utilitzar-la, només cal treure-la del congelador, ratllar la quantitat necessària, i tornar-la a posar al congelador.

- També és possible comprar la trufa envasada

Quan les utilitzem per a l’elaboració de plats, hem de tenir en compte que les trufes mai es pelen i que, normalment, es presenten tallades en làmines molt fines. Si s’utilitzen en fresc, convé que aromatitzin els aliments almenys durant 24 hores. És important, a més a més que hi hagi un component greixós, ja que és en els greixos on es fixa més l’aroma.

Sempre és interessant utilitzar les trufes per aromatitzar aliments abans d’utilitzar-les. El més comú és trufar uns ous frescos o elaborar un saborós oli de tòfona. Per trufar els ous només cal introduir 4 ous i una trufa en un pot hermètic i deixar-ho entre 2-6 dies. Per elaborar l’oli de tòfona, hem d’emprar un oli de baixa graduació i deixar-lo amb la tòfona fins que adquireixi l’aroma desitjat.

3/4/08

Alimentària 2008. 2ª part: el recinte de Gran Via

Amb la inestimable col·laboració d'Aleix Gabarre


Nota: L'ordre del vídeo no es correspon al de l'article

Si el recinte de Montjuïc ja ens va impressionar per les seves dimensions, el recinte de Gran Via es convertia en un enorme laberint de pavellons connectats entre sí, on els múltiples estants se succeïen un darrrere l'altre.

Vam arribar a la fira a la 1h del migdia i, després de resoldre el problema de l'entrada, vam començar la nostra visita. Com que només disposàvem de dues hores i alguns expositors ja començaven a tancar les paradetes, vam haver d'ajustar molt les nostres prioritats. Vam començar la ruta pel pavelló internacional, detenint-nos especialment a la zona de producte francès i italià; vam continuar pel pavelló de les Autonomies i, fent un esforç per no aturar-nos a la zona dels vins, vam arribar al recinte de les begudes; finalment, vam atravessar tot el recinte fins arribar als pavellons de Multiproducte i Multidulce.

El pavelló Internacional estava dividit, evidentment, en les diferents nacionalitats expositores. Dins de l'àrea de producte francès, els productes estrella van ser, sens dubte, el foie i els formatges, així com alguns productes en conserva típics de diferents regions.
Entre les múltiples marques de confitures, vam poder trobar alguns productes de l'Epicurien, com la confiture artisanal de Reine-Claude (pruna Clàudia) o el suggerent confit de Banane au Chocolat. L'Epicurien és la marca que elabora el confit d'échalotes del qual us he parlat en altres ocasions. Es tracta d'una empresa nascuda l'any 1982 i dedicada principalment a l'elaboració de confitures artesanals. Els noms d'algunes de les seves especialitats són, de per si, ben suggerents: Gourmandise aux Fruits Secs & aux Epices, Pomme Caramélisée au Calvados, Poire aux Abricots Secs et au Miel de Garrigues... Entre les últimes novetats destaquen la Confiture artisanal Saveurs d'Automne, a base de poma, pera i nous; i el Confit artisanal Patate Douce, a base de boniato.

Dins de l'espai de producte italià, el producte número u és, com sempre, la pasta, cada cop més sofisticada tant pel que fa a formes i colors com pels sabors innovadors.

El Pavelló de les Autonomies el vam haver de recórrer amb certa rapidesa ja que el temps se'ns tirava a sobre... El que més ens va sorprendre va ser la gran diversitat de productes regionals, que fan pràcticament impossible definir la gastronomia espanyola sense tenir en compte les diferents tradicions autonòmiques, sovint lligades al clima, als tipus de cultius i a la personalitat històrica de cada regió. En certa manera, podríem dir que aquesta diversitat és l'essència de la cuina peninsular. Tot i així, també és possible observar algunes particularitats comunes, presents en les diverses regions, com ara l'ús de l'oli d'oliva i el vi, la constant presència de les verdures i els llegums, la utilització de l'all i la ceba, etc. Entre els plats típicament catalans destacaria el suquet, l'escudella i la popular calçotada. Entre els productes catalans més valorats destaquen els calçots de Valls, les clementines de les Terres de l'Ebre, les patates de Prades, la mantega de la Cerdanya, l'oli de les Garrigues o de la Terra Alta, l'arròs del Montsià, etc. Tots aquests productes duen el segell de denominació d'origen o d'indicació geogràfica protegida.

Pel que fa a les Begudes, les principals innovacions resideixen més en la presentació del producte que no pas en el seu contingut. Cada vegada és més comú, per exemple, veure marques d'aigua de luxe amb envasos de diseny. La més cara del món val 90 euros i es tracta d'una ampolla amb cristalls de Swaroski denominada Bling (de la Global Premium Brands).
D'altra banda, cada vegada són més les marques de refrescos que intenten guanyar terreny a les aigues i els vins a l'hora dels àpats. És el cas d'Estrella Damm amb la seva nova cervesa de taula o de la casa Coca-Cola, que dedicava el seu stand a la unió entre el seu refresc i l'alimentació.

De l'àrea de Mundidulce, ens va cridar l'atenció l'enorme estand de Churruca, decorat amb vistosos cotxes i motocicletes dels anys 50-60, i molt popular gràcies a la gran quantitat de llaminadures que oferien als visitants.
Fora dels nombrosos stands de caramels i xiclets, destacava la gamma de Xocolates Amatller, en especial les seves rajoles, amb un disseny molt elegant inspirat en l'Art Noveau .


I, per acabar, la darrera zona que vam visitar: Multiproducte, un espai dedicat a marques variades i d'amplia gamma, com ara Nestlé, Knorr o Aneto. Aquesta darrera presentava com a novetat els seus brous pensats per elaborar diferents plats: paella, arròs negre o fideuà. També cridava l'atenció l'stand d'Alvalle, un petit però autèntic hort de tomaqueres.

Però entre tots els espais que vam visitar, el que més va captar la nostra atenció va ser, sens dubte, el de la gelateria Pole Sud, un autèntic paradís per als amants dels gelats i de la cuina amb un toc de sofisticació. Entre les diferents especialitats de Pole Sud, ens van sobtar d'allò més el gelat de formatge de cabra, el de ceps, el de foie i una fruita japonesa de la família dels cítrics que canvia de sabor mentre la vas degustant. La carta d'aquesta empresa, que es dedica des de fa més de 20 anys a la distribució de productes de pastisseria i gelateria, és força extensa i molt suggerent: tè vermell tailandès, chocolata amb pebre, cactus amb llimona, wasabi, coco amb curri, gelat de mostassa, gelat d'alfàbrega... A la mateixa web de Pole Sud hi podeu trobar algunes suggerències per elaborar plats o postres amb els seus gelats. A més, encara que és una empresa dedicada a la venda al major, accepten petites comandes de particulars, amb la condició de comprar un mínim de 8 unitats. Cada pot conté 750 ml de gelat i el preu oscila entre 5'40 i 7'30 euros, excepte el gelat de foie que és una mica més car (12'70 euros). És una llàstima que al nostre congelador no tingui prou capacitat per als 8 pots, però no crec que ens costi massa convèncer alguns dels nostres amics per a compartir la comanda!